Quin formatge! Surt la CORI i entra la Cori

El Tranchete més popular del Món de Reus captat per Francesc Gras Tercer

69 hores i 45 minuts. Tot just 69, un número amb grandíssimes connotacions eròtiques. Això és el que finalment va durar l’escrutini més llarg del Món de Reus, el de les municipals del 2011. Un escrutini que començava a les vuit del vespre del diumenge 22 a les meses electorals repartides pels col·legis de la ciutat i que finalitzava el dimecres 25 a tres quarts de sis de la tarda a la sala de vistes número cinc dels Jutjats de Reus. El resultat de tot plegat ja el coneixen. El gran damnificat ha estat l’Ariel Santamaría amb la pèrdua de la seva cadira al plenari en benefici de la Cori Fargas, d’ARA REUS. L’inquiet activista del partit de Cervera, Jordi Pouget, un home que no perd mai l’esperança, ja em regalava el titular de la jornada a mig matí quan era una incògnita com acabaria tot plegat “Baiges, demà al Món de Reus hi has de posar: Surt la CORI i Entra la Cori”. I al final Poguet, que a les seves diverses qualitats hauria d’afegir la de visionari, la va encertar. Però allò que ahir vam viure als jutjats, en sessió de matí i tarda, podria merèixer un altre titular del tipus “QUIN FORMATGE!” jugant amb el Tranchete que un distret elector va col·locar dins del sobre i que el jutge va confirmar, finalment, que era nul.  Què va passar amb el Tranchete? Com va fer cap a dins de l’urna? Possiblement l’elector en qüestió diumenge al matí, abans d’anar a votar, va decidir preparar-se un biquini per esmorzar. I en plena elaboració, tot meditant a qui faria confiança per governar la ciutat durant els propers quatre anys, va confondre els ingredients. El tranchete va fer cap al sobre electoral i la papereta del partit va anar a parar entre les dues llesques de pa Bimbo. Segurament tot cruspint-se el biquini en qüestió devia pensar “Noi, quin formatge més insuls. No té gust de res. És l’última vegada que compro Tranchetes del DIA”. Però el formatge de debò, l’autèntic, el saborós era un altre. I avui, el que són les coses, dóna nom a una nova crònica del #reus22m, les municipals que mai ningú hagués pogut imaginar. Només faltava això. Per cert, mira que si el del Tranchete a qui realment volia votar era a l’Ariel avui potser el líder de la CORI seria regidor. Al·lucinant.

Ahir al matí vaig anar a presentar l’acte del desè aniversari de l’Hospital de Dia de la Fundació Esclerosi Múltiple al Mas Sabater. A la ràdio fa una colla d’anys vam viure de molt a prop el naixement d’aquest centre d’assistència impulsat per la Fundació i amb l’empenta, a nivell tècnic, de les eficaces Dolors Sans i de la Sefa Bové, dues professionals de la casa que sempre han demostrat una grandíssima capacitat de dedicació a la causa realment excepcional. Mentre estava presentant l’acte, entre parlament i parlament, aprofitava per mirar-me el mòbil de cua d’ull. I la voràgine que es vivia al twitter era brutal. S’havia iniciat el recompte dels vots als jutjats i la “bèstia” del delcamp.cat, Guillem Ramos-Salvat, i el repòrter del Diari de Tarragona, Francesc Gras Tercer, començaven a piular fent un autèntic carrusel electoral, donant el minut i resultat dels vots nuls que s’anaven validant. El ritme d’informació era frenètic i la resta de piuladors hi anaven posant salsa, el que convertia aquella cataracta de missatges en un dels moments “twitter” més apassionants que recordo. Allò, la veritat, no es podia aguantar. I quan vaig acabar de fer la presentació i després d’acomiadar-me de les meves gentils amfitriones, em va faltar temps per anar al jutjat. El recompte es feia en aquell espai del palau de justícia al que s’hi arriba per un accés que hi ha davant de l’entrada del Pryca, altrament dit Carrefour. Has de baixar una escales i et trobes, després d’un distribuïdor, amb una sala petita, ingrata, amb evidents taques d’humitat a les parets. Algú em va dir que era el lloc on es feien els casaments pel civil. Casar-te aquí deu ser una condemna, vaig pensar al veure aquell lloc infame. Dins no s’hi cabia però paradoxalment al Jordi Sugranyes, l’afanyós responsable de comunicació de la CORI, no l’havien deixat passar per no portar la corresponent credencial. Jo tampoc en duia cap a sobre i el guàrdia jurat també em va barrar el pas. Estava tan excitat que vaig estar a punt de dir-li allò de “Usted no sabe con quien está hablando. Soy el finalista al premio al periodista del año” (un reconeixement del Col·legi de Periodistes per la meva feina en aquest blog i del que em vaig tenir notícia dimarts). Però em va semblar que no era el lloc ni el moment per fer servir aquells arguments. I vaig preferir utilitzar una tàctica que m’acostuma a anar bé en aquests casos “Soy de CANAL REUS. Usted no ve la televisión? Yo salgo en la tele local”. I aquell home s’ho va empassar de mig a mig. Acostuma a passar que la gent del Món de Reus em tenen vist d’alguna cosa, la meva cara els hi sona. Però ben bé no saben on ubicar-me. Un dia una caixera del SABECO, altrament dit SIMPLY, em va dir “Vostè no és metge del seguro?”. Naturalment estava equivocada. Per això quan en situacions com la del guàrdia jurat els hi dic que sóc “el de la tele” suposo que per evitar algun “plantxasso” m’acostumen a deixar passar. A dins, com he dit, no s’hi cabia. I, a més, hi feia una calor que no es podia aguantar. Darrera la taula hi seien els tres Jutges de la Junta Electoral. Parlaven castellà, evidentment. Com diria la meva mare, eren “castellans castellans”, així, repetit dues vegades. Això no em va sorprendre. Però el que sí que em va sobtar és que no riguessin mai, ni per mal de morir. No es tractava de fer riallades, però almenys podien deixar anar un lleuger somriure, ni que fos per exercitar els rígids músculs facials. Puc entendre que en un judici hagin de guardar el capteniment. Però tenint en compte aquell cerimonial d’ahir, fins i tot hagués anat bé fer broma per relaxar l’ambient. Per exemple, quan van treure el famós tranchete que poden veure a la foto que acompanya aquest text i que va immortalitzar Gras Tercer. O quan d’un dels sobres va sortir el que vindria a ser una mena de paper higiènic utilitzat, per dir-ho finament. Per cert, davant la visió d’aquell “sufragi escatològic” vaig veure clar que si mai em toca ser president de taula exigiré uns guants esterilitzats i una careta sanitària. De dins dels sobres pot sortir qualsevol cosa infecciosa.

Però com els jutges no estaven per bromes, alguns dels presents anaven amenitzant el recompte. Quan es va validar un vot d’Esquerra algú va dir “Vigileu, que el Cortadelles remunta”. Lleig, vaig pensar. I amb el famós tranchete, que després de sortir de l’anonimat ja forma part de la història política contemporània d’aquesta ciutat, un altre dels presents va comentar que els socialistes potser el reclamarien com a vot vàlid, atenent que en aquesta ciutat molta gent encara identifica a l’alcalde amb el sobrenom de la seva època de jugador d’hoquei en el que sel comparava, pel seu joc hàbil i escorredís, amb un popular rosegador a qui agrada molt el formatge. Em sembla que ja ens hem entès.

Però ahir els protagonistes de la jornada no estaven per bromes. A poc de començar el recompte l’Ariel ja va veure clar que allò no anava bé, i de fet els pitjors presagis es van confirmar ben aviat. Mai l’havia vist així, tan seriós. Ni quan l’alcalde no el deixava entrar a Innova. Aquell home tan gran i gros amb aquell posat feia fins i tot una mica de por. Estàs acostumat a veure’l sempre de broma, rient. I ahir no semblava ell, repetint una vegada i una altra “Impugnaré, impugnaré!”. Mentrestant l’Albert Tafalla, de Plataforma, estava impertèrrit, dret davant la taula. Semblava que tingués els peus clavats al terra. S’ho anava mirant amb una colla d’adlàters -suposo- del seu partit. I Cervera, al matí, no hi era. El representaven l’advocat Pujol, el Jordi Poguet, el Miquel Salvadó -grandíssim col·leccionista reusenc forjat en mil batalles esportives i polítiques- el Dani Rubio i l’Enric Bosch, un altre d’aquests cervells a l’ombra que ha donat forma a la tan activa com sorprenent candidatura cerveriana. També vaig reconèixer a l’advocat Carles Just, membre de la Reial Congregació de la Puríssima Sang, persona d’excel·lent tracte i educació mesurada. Algú em va dir que representava al PP. Com era de preveure també hi havia l’advocat Jaume Vendrell, assessor de Convergència i peça clau en l’engranatge tècnic del futur alcalde. La militant d’Unió, Montse Gené, candidata de veu contundent i molt ben impostada, es barrejava entre la canallesca. I d’advocats també hi havia l’Anton Aluja, amant de causes perdudes que gràcies al seu bon fer acaba convertint en guanyadores. Aluja deu ser l’únic reusenc que a aquestes alçades de segle encara utilitza corbata de llaç, la popular “pajarita” enlloc de la corbata tradicional. Em van dir que representava al PSC que en el pitjor dels casos, si finalment es validaven un allau de butlletes a favor de Plataforma, podia acabar perdent el vuitè regidor. Finalment no va ser així i el misteriós personatge que celebra per SMS les desfetes socialistes es va estalviar de pagar una altra ronda.

El recompte s’havia iniciat tard ja que abans, i per escrupolós ordre d’abecedari, es van revisar els resultats dels pobles del partit judicial de Reus. És aquell territori on la ciutat encara és capital d’alguna cosa. A quarts de tres els jutges van dir prou. Es veu que tenien gana i volien menjar alguna cosa. A més la sauna ja no donava per més, estava a punt de petar, amb la temperatura pels núvols.  La gent va tocar el dos, però els nervis continuaven a flor de pell.

A primera hora de la tarda vaig tenir notícia de la represa del recompte novament pel twitter. La bèstia Ramos-Salvat i Gras Tercer van advertir als piuladors de l’inici de la segona part. Veient com s’escalfava novament l’ambient, amb un ascens considerable dels sufragis validats a favor de PxC, no me’n vaig poder estar de tornar als jutjats. Allò era massa emocionant per perdre-s’ho. A l’arribar al palau de justícia em vaig trobar que l’espai on s’havien ubicat al matí estava tancat. Resulta que havien canviat l’emplaçament, instal·lant-se a la sala de vistes número 5. Allò ja era una altra cosa. La sala era molt més gran i tenia aire condicionat. La fresqueta ambiental, per tant, permetia amortir l’excitació regnant. Tot i així, quedava clar que l’Ariel havia baixat els braços. Vaig parlar amb ell, el vaig veure cap cot, assegut en una de les últimes fileres de la sala. Semblava resignat. Crec que dibuixava la imatge més frapant de la derrota del #reus22m, només comparable a les llàgrimes vessades per l’alcalde la nit de les eleccions. Em va dir que no descartava tornar-se a “presentar d’aquí quatre o vuit anys, ara no ho sé. Però igual acabo marxant de Reus, m’exiliaré” em va dir, tot rematant amb una frase lapidària “Mira, jo el que volia és que el Pères no continués i ho he aconseguit. Doncs ja estic content” En política, com en tot arreu, d’injustícies n’hi ha moltes, però això de l’Ariel és el súmmum. Ho vaig trobar molt cruel. Que et diguin diumenge que tens un regidor i que després te’l treguin és una mala passada. I suposo que estarà dies a pair-ho. Especialment quedant-se amb el 4’99% dels vots, a pocs sufragis d’aconseguir representació. Com apuntava ahir, amb un mínim esforç a la campanya Santamaría avui seria regidor. Però en tot cas quedem-nos amb una evidència “els vells roquers no moren mai”. I per tant l’Ariel potser ens depara alguna sorpresa a mig termini. Jo no la descartaria.

Tot i una embranzida inicial que va posar emoció al recompte, va quedar clar que la remuntada de la gent de l’Anglada era cap cop més difícil. Amb això el Cervera ja s’havia presentat al jutjat “M’hagués estimat més nedar 24 hores seguides als Ploms que passar per això” em va dir el nostre tragamilles més il·lustre per definir el seu estat d’ànim. “Estic molt nerviós, no tinc ungles!” és el text del SMS que em va enviar al matí quan seguia l’escrutini des de la distància. I a la sala també hi havia el David Vidal, l’increïble home normal de la CUP. Curiosament a la nit tots dos –Vidal i Cervera- van participar juntets al Tribuna de Canal Reus. Si tinc temps en parlaré demà del seu debut televisiu com a duet meravelles de la política local.

I al final, a tres quarts de sis, el jutge va fer la lectura dels resultats definitius. La gent de l’ARA REUS no van poder retenir l’eufòria. Especialment significativa va ser la reacció de l’advocat Pujol, número tres de la llista, que va sortir corrents al passadís per enlairar-se amb els braços alçats com aquell qui celebra el gol del triomf a la final de la Champions exclamant una mena d’onomatopeia eufòrica que no vaig encertar a identificar. De fet a Pujol se li pot disculpar aquesta reacció. Com ja vaig explicar aquest advocat vilanoví arrelat a Reus ha estat al darrera de fins a tres projectes polítics independents. Fa vuit anys a l’ombra de Josep Machado a la FIC i en fa quatre encapçalant la llista de la PRIM. En cap dels dos casos va obtenir representació. Per això ell també pot dir, com Pellicer o Artur Mas, que en el seu cas a la tercera ha anat la vençuda. Dani Rubio, el director de comunicació del partit, ens va regalar una celebració al més pur estil Operación Triunfo, abraçant-se amb els seus companys, petonejant-los. I Pouget només repetia “Avui us espero al SOL DE NIT, ho hem de celebrar” en referència al popular local nocturn que hi ha davant de les Peixateries. S’ha d’entendre i comprendre tanta alegria. Els resultats  del partit municipalista s’han de qualificar d’històrics atenent que la formació es va crear fa quatre mesos. La figura de Cervera, a més, emergeix com un autèntic líder ciutadà. Els seus detractors, després de la deserció de Convergència, el criticaven amb un argument sagnant “Com s’atreveix Cervera amb això de l’ARA REUS si va ser incapaç de guanyar les eleccions del seu club, dels Ploms”. Finalment l’acreditat “sportman aquàtic” els ha tapat la boca amb fets i no paraules a tot aquest personal. Queda clar que el seu problema a les eleccions als Ploms fou no tenir al Pouget de cap de campanya. La seva sort hagués estat una altra.

Però més enllà de les mostres d’eufòria em quedo amb un detall que em va colpir. A l’acabar Cervera i Tafalla es van fondre en una sentida abraçada. Els més dolents diran que era lògica aquesta reacció ja que, en el fons, els vots validats de Plataforma son els que han donat l’acta de regidor a Cervera. Tafalla també va tenir una salutació afectuosa per l’Ariel i la seva número 2, la Cori Alegre, que ahir per primera vegada no lluïa la seva agraïda i “alegre” rialla. En aquest sentit la correcció entre els candidats va ser absoluta malgrat el que hi havia en joc. I Tafalla va demostrar ser un senyor, acceptant l’escrutini i felicitant al guanyador. Ahir pel twitter ja hi havia gent que feia broma amb els 88 vots validats finalment de Plataforma. “És el número de Hitler!” deien. Fins i tot algú apuntava que si acabava traient representació municipal “era per marxar de la ciutat.” Em consta, també, que algun candidat li ha negat la salutació durant aquesta campanya. I aquestes actituds -ho he de dir, no me’n puc estar- jo no les trobo bé. És evident que Plataforma per Catalunya defensa unes idees amb les que costa estar-hi d’acord, per no dir que és impossible coincidir. Però és evident que ha aconseguit un suport que no es pot menystenir. Algunes persones vinculades a les esquerres -ho dic en general, no referint-me concretament a ERC- s’han escandalitzat amb el suport obtingut per PxC. “Hi ha gent que no sap votar” o “No m’hagués pensat mai que hi havia tants xenòfobs a Reus” són algunes de les afirmacions que s’han vessat durant els últimes dies. I explicar-se els vots de PxC només amb aquestes asseveracions em sembla d’una frivolitat extrema. El suport a Plataforma és un símptoma i un reflex que alguna cosa passa i que potser se’ns escapa. No em facin dir el què. Per això hi ha polítics que han d’administrar la ciutat i fer-ne el diagnòstic. Tenim quatre anys per endavant. Però altrament, si seguim amagant el cap sota l’ala i limitant qualsevol anàlisi a reflexions tan superficials com les anteriors, ja veuran com l’any 2015 Plataforma entrarà de carrer a l’ajuntament. Temps al temps.