El Josep Maria Casas del Barato, de davant de la Prioral, és l’encarregat de vestir als Gegants de la ciutat. Potser per això aquests dies s’ha encarregat de vestir a l’altre gegant, el de l’ajuntament. Em refereixo a l’Ariel Santamaría, que després de comprovar com el diàmetre de la seva panxa s’ha desenvolupat de manera considerable, especialment d’ençà que ha deixat de fumar, va decidir entrar a l’establiment de la plaça Sant Pere per fer-se un vestit d’Elvis amb el que afrontar aquesta nova contesa electoral. Casas ha creat una indumentària clàssica de rei del rock que, segons com, sembla més la disfressa d’un astronauta o d’un extraterrestre. De fet ja ho diuen que l’Ariel sembla d’un altre món. Deu ser això. Ahir l’Ariel va fer l’acte central de la CORI a les Peixateries. No hi ha gaire cosa a dir. A ell se’l veia apurant els últims cartutxos d’aquests anys “meravellosos?” que li han tocat viure a la casa gran. Per això vaig tenir la sensació d’assistir a l’últim dels concerts de la gira municipal de l’Ariel Santamaría. Un gira que acabarà diumenge, segurament, per falta de públic. I això que fa quatre anys el problema era trobar entrades. Que és trist això de la política.
L’Ariel Santamaría va posar tota la carn a la graella, o millor dit, l’alcohol al got per intentar captar l’atenció de l’electorat. Per això va preparar un concert amb una magnífica representació de la lliga de juantxis extraordinaris. Realment impactant va ser l’aparició d’un cantautor anomenat “el Gitano de Balaguer” que quan vaig arribar a les peixateries estava interpretant una cançó amb un missatge profund i colpidor on s’anava repetint, de manera obsessiva, la tonada del “Mecagun Déu, Mecagun Cristo”. Vaig témer que aquella música del dimoni pogués interferir la celebració de l’eucaristia que a aquella hora es celebrava a la Prioral. El Sant Pere que presideix l’altar major es devia tapar les orelles per no sentir tanta irreverència. El Jaume Vich, l’home empresa de Canal Reus, va pujar a l’escenari quan el Gitano interpretava un altre tema del seu repertori on tota l’estona anava dient “Cavall, cavall”. Veient al Jaume tan a prop d’aquell detritus humà em va fer por que aquest, el gitano, no li clavés una mossada equina. Per cert que el personatge en qüestió, el de Balaguer, resulta que té el seu propi partit i es presenta a les municipals de la capital de la Noguera. Planyo als seus convilatans. Déu n’hi do quina arracada. Al seu costat l’Ariel sembla Kennedy.
Mentre esperava els parlaments vaig conversar una estona, també, amb la dona del Santamaría, de nom impronunciable. Em va comentar que ells no perden l’esperança i que confien tornar a entrar a l’ajuntament. “Tindrem majoria absoluta” va arribar a dir l’Ariel en la seva intevenció. El líder de la CORI em va comentar que enguany, a diferencia de les últimes eleccions municipals, no podien regalar cervesa per culpa de la Junta Electoral, que últimament aixafa més guitarres que el propi Ariel als seus concerts. “Això de regalar cervesa fa quatre anys ens va donar molts vots”. Curiosa manera de convèncer a l’electorat, vaig pensar. I a l’hora del discurs, tan atropellat com sempre, va intentar guanyar-se les simpaties dels veïns de l’urbanització Blancafort deixant anar una de les perles de la nit “Aquell bossa de gas (en referència al magatzem que volen construir a la carretera de Cambrils) que se la fotin al cul!”. Segurament el Sr.Barberà, president de l’associació de veïns Reus Sud Misericòrida i capdavanter de la lluita anti-magatzem deu pensar el mateix, tot i que no ho deu dir de manera tan evident i gràfica per raons evidents.
I poca cosa més. En un dels balcons de la Peixateries hi havia l’omnipresent Jordi Sugranyes fent la retransmissió de tot el que feia i desfeia el seu líder. I també vaig veure al Pirata el del Gorro. I a d’altres personatges històrics de la Coordinadora. Però seguia faltant el guionista. Fa setmanes ja vaig apuntar la necessitat o, més ben dit, la urgència que tenia l’Ariel de contractar aquest guionista, que aportés idees genials per reforçar la imatge del candidat. L’Ariel no hagués existit, per exemple, sense les complicitats del magnífic Jordi Martínez o del genial Gerard Martí la primera vegada que va concórrer a les eleccions, ara fa vuit anys. L’any 2007 va ser el Lluís Oliach l’encarregat de relligar tota aquesta escudella de la CORI. Però ara sembla que l’Ariel estigui sol, perdut. No sembla ell. Potser és que el rei del rock ja no en vol saber res de l’espectacle consistorial i que per això és prepara per retirar-se dels escenaris de la vida política. En tot cas, passi el que passi diumenge, sempre ens quedarà l’Himne a Reus. El millor, amb diferència, que ha fet l’Ariel per aquesta ciutat. Oh yea.
