El Carles Pellicer ja torna a ser veí meu. Novament s’ha instal·lat en aquell opi publicitari de davant de casa que havia ocupat fa dies però del que el van desdonar per culpa de la llei electoral. Una llei, per cert, molt recargolada. Si tenen una criatura que fa anys aquests dies els recomanaria que la festa al Xiqui Park la deixin per després del 22 de maig. Si se n’assabenta alguna candidat que no l’han convidat, encara els denunciarà i la Junta els obligarà a repetir el sarau amb el pallasso Pipo, el pastís de broma i la bossa de gominoles verinoses que acostumen a donar en aquests “antros” de vici i perdició. Jo ja els he avisat.
Bé, al que anàvem. Pellicer s’ha tornat a instal·lar a la carretera de Castellvell. L’hi ha deixat l’opi aquella noia de bon veure de la que també en vaig parlar en aquest mateix blog. Es veu que ha volgut canviar de barri cansada i avorrida que aquells homenots del Bar El Trèvol, que hi ha just al davant, la castiguin cada dia amb inconveniències i paraules grolleres. He de reconèixer que té la seva part de raó. S’ha perdut aquella gràcia de les floretes/amoretes (piropos) d’anys enrere. Ara tot són renecs i males paraules que incomoden no només a la destinatària sinó també als que circumstancialment les escoltem. Per cert, com seria la floreta/amoreta ideal d’un candidat? Alguna cosa així com “Diga’m com et dius i et proposo al programa electoral”. Això, és clar, si el candidat és un home. L’Alícia això ben bé no ho diria. Vaja, n’estic segur que no.
Doncs ara que ja torna a ser veí meu, vec que el Pellicer està igual. La seva és la imatge d’un candidat afable, amb un somriure reconfortant, sense corbata ni fixador al cabell. Està igual. Però resulta que no està sol. A l’habitacle electoral s’hi ha instal·lat un altre veí. Es veu que allò era un dúplex i aprofitant la campanya, li han llogat el pis de dalt al Lluís Miquel Pérez. La imatge, per tant, té la seva gràcia. Estan molt ben posats, un damunt de l’altra. S’ho imaginen que a la vida real fos també així? Que un visqués dalt i l’altre baix? Els cops d’escombra al sostre i els de sabata al terra serien continus L’altre dia m’ho deia el meu xiquet gran que viu, com son pare, amb molta intensitat aquesta campanya “Quan marxaran aquests senyors. Estic una mica cansats de veure’ls”. No es referia a ningú en concret i a tots en general. Però jo he de reconèixer que em satisfà veure’ls penjats així. Més trist serà després de les eleccions quan a algun d’ells, si no compleix les expectatives electorals, els seus companys de partit l’acabin penjant però d’una altra manera i per un altre lloc. Fa mal només de pensar-ho.
Pel que fa als cartells poca cosa a dir. Pérez ens ofereix la seva imatge més amable, càlida, amb aquell somriure seu tan característic que es reprodueix a la seva mirada de complicitat. El candidat socialista és entranyable. Sembla aquell veí del primer segona al que convides de tant en tant a prendre cafè i que t’explica mil i una batalletes. Moltes vegades, pensant amb el Lluís Miquel Pérez, em ve al cap el record del Sr.Trill, històric activista de la secció excursionista del Centre de Lectura. A casa el coneixíem i teníem molt bona relació. El vaig anar a entrevistar un dia ja que en el seu moment es va convertir en l’únic supervivent de la primera audició de ràdio que es va fer a la ciutat. Si, ho han sentit bé. Els “radiomaniàtics” tindran la referència apuntada. L’any 24 el Teatre Bartrina es va omplir de gom a gom per escoltar la ràdio, la primera que es podia sentir en un espai públic de la ciutat. Allò va ser un esdeveniment històric. Trill, aleshores un brivall, hi era i se’n recordava dels detalls com si tot plegat hagués passat ahir. Doncs bé, Trill sempre em deia que Pérez “ha arribat a alcalde gràcies a la seva participació activa al Centre, autèntica escola de ciutadania. Tot li deu al Centre, tot.” Certament l’entitat del carrer Major a molts ens ha ensenyat a estimar més i millor el Món de Reus. I Pérez n’és un bon exemple.
A l’avinguda del Comerç, coneguda pel poble com “Sofía Loren” per les corbes sinuoses que dibuixa el seu traçat, hi han fet cap el Cortadelles i l’Alícia Alegret. No s’espantin, no viuen junts ni són veïns. Només faltaria. Cadascú és al seu fanal. La foto del candidat republicà és també molt seva. Només li falta la motxilla a l’esquena i que deixi anar un “Apa, som-hi!” animant-nos a participar dels campaments de l’esplai L’Albada, entitat de referència de l’escoltisme reusenc que ell va ajudar a forjar des del seus inicis. De l’Àngel ahir em va arribar la seva publicitat electoral a la bústia. M’han satisfet algunes frases que traspuen un profund amor a la ciutat. Especialment la que diu “Sóc reusenc de naixement i de vocació”. Això últim m’ha agradat. Tot i que em sembla que ja sé quina és la gran semblança entre l’església catòlica i la nostra ciutat de Reus, que cada vegada hi ha menys vocacions. Ja ens entenem. I que consti que la comparativa de l’església no la faig servir perquè parli del Cortadelles. No fotem!
I a l’Alícia Alegret l’he vist penjada demanant-nos que ens centrem amb ella. Suposo que Pérez i Pellicer ja deuen portar la cinta mètrica a la butxaca per encertar, si arriba el cas, el centre exacte que ella reclama. Durant aquests dies hi he estat donant tombs a allò que va dir l’Ortiz del pacte secret dels socialistes amb el López Mallol. Es veu als del PP ja els hi agrada això de fer en la intimitat coses inconfessables com ara pactar amb els PSC o parlar en català. I a les proves em remeto.
Sobre la foto de l’Alícia, que en la seva primera versió tanta polseguera va aixecar al Món de Reus, dir que aquesta nova imatge és molt millor. Tot i que l’altre dia el Quim Besora d’Iniciativa va dir que semblava de cartró, que estava retocada “i això que la nena és maqueta” va comentar el salerós animador de l’acte dels ecosocialistes. La foto és millor que l’altre, però tampoc li acaba de fer justícia. He de concloure, per tant, que el problema rau en que és impossible millorar l’original. Deu ser això.
I a l’Ernest París el trobaran al Barri Gaudí, a la voreta de l’escola Mowgli on realment van conèixer a l’autèntic “Nen París”. Ara està una miqueta més crescudet. París se’ns presenta amb el seu somriure contingut (Besora dixit) i una camisa de color violeta, tan característic dels Nazarenos on la família política de l’Ortiz hi té molta participació. Hem diran que treu a cap parlar aquí de l’encara tinent d’alcalde socialista. I és cert. Però noi, en aquesta campanya tots els camins porten a l’Ortiz. No se pas perquè deu ser.
I també en un carrer secundari del mateix Barri Gaudí he vist alguns -pocs- cartells de la CUP. No reprodueixen la imatge de l’increïble home normal, el David Vidal, sinó que són corporatius, amb el logo de la formació independentista. La gran sorpresa d’aquests cartells els que són de collita pròpia, els han fet els de la CUP amb un taller de bricomania que es deu haver baixat per internet –una descàrrega legal, naturalment- el Miquel Saperas, l’increïble home avellana. Dissabte de matinada, gairebé a trenc d’alba, em va despertar el soroll del mòbil amb l’avís d’una piulada. M’havia oblidat de posar-lo en silenci. Amb els ulls lleganyosos vaig llegir el missatge del Bartomeu Castellano celebrant que ells mateixos, candidats i simpatitzants, s’havien enfilat als fanals per penjar els cartells en qüestió. Aquests de la CUP són els últims romàntics de la política local. Espero que si entren a l’ajuntament aquest sentiment no s’acabi espatllant. No seria la primera vegada que passa.
I amb tot això el Pellicer també està penjat. Del fanal, és clar. Al marge de l’OPI que tinc davant de casa, també se’l pot veure en aquests cartells aeris. Però al contemplar-lo he tingut una certa sorpresa. La foto, malgrat ser la mateixa que l’OPI, té una tonalitat diferent. Està més enblanquinada. Podria fer gràcia dient que potser és que l’han rentat amb “Ariel”. Però m’ho estalviaré ja que, de moment, l’Ariel de gràcia no en fa. En qualsevol cas el que queda clar és que el Pellicer no té bon color de cara. Se’l veu pàl·lid. Hi ha moltes versions sobre el perquè de tot plegat. Que si les famoses retallades han afectat fins i tot a la tinta de la impremta, que si la foto li van fer després del debat de la ràdio, que si no dorm atenent als que ja li porten la carta als reis, etc., etc. Però a mi em sembla que comença a empal·lidir pensant amb el que es trobarà a l’ajuntament si acaba guanyant el 22 de maig. O, millor dit, amb el que no es trobarà. Arribat el cas serà qüestió d’entendre’s amb el veí. El del fanal, és clar.
