 |
| Ester Alberich i Marcos Massó a la tertúlia del De Bon Matí de Punt6Ràdio |
Un dels moments més tensos de la conferència de l’Àngel Cortadelles al cicle #reusfutur2015 –i això que al candidat d’ERC costa molt tensionar-lo- es va produir quan el locutor-cuiner Jordi Escoda li va preguntar sobre la plaça que l’Ester Alberich, la seva número 2 a la candidatura, havia guanyat en oposició a l’ajuntament. Cortadelles va defensar de manera vehement la transparència, correcció i legalitat del procés i el tema va quedar aquí. D’aleshores ençà, però, s’ha reactivat la polèmica, especialment a la xarxa, amb tot un seguit de denúncies sobre el presumpte “amiguisme” que hauria impregnat el procés. El tema s’ha amplificat tenint en compte el protagonisme polític d’Alberich a les portes, tot just, de la campanya electoral on ella és una de les candidates destacades.
Per això era interessant poder conèixer les valoracions de viva veu de l’afectada que curiosament participa habitualment a les tertúlies que el mateix Escoda condueix al De Bon Matí de Punt 6 Ràdio. El radiofonista, per cert, fa dies que li xiulen les orelles ja que d’ençà que va formular la famosa pregunta ha estat l’objectiu d’aquells que, en aquest tema, s’entossudeixen a matar al missatger. Tampoc ens ha de venir de nou. Aquesta és un pràctica habitual quan un periodista de veritat fa la seva feina. També s’ha de dir que ahir Escoda tampoc va ser especialment bel·ligerant. Li va oferir, de manera escèptica, els micròfons a l’afectada per poder-se explicar sense més. En aquest sentit un servidor, que durant molt anys he fet una feina similar a la d’Escoda (la de locutor, no pas la de cuiner) va considerar correcte la seva pràctica. Si algú esperava que actués al més pur estil “Salvame de Luxe”, sotmetent a l’Alberich a un tercer grau, esbudellant-la en directe, s’equivocava. A Reus la ràdio local té una altra manera de fer. I jo, particularment, ho celebro.
A partir d’aquí es va produir l’exposició d’Alberich. Malgrat la seva insultant joventut, l’Ester és llarga, sap raonar, argumentar, construir un discurs convincent. Es va aferrar al mateix que Cortadelles a l’hora de qualificar el procés d’impecable. I va denunciar aquest assetjament al que ha estat sotmesa especialment a la xarxa i amb comentaris que, sovint, no se sap ben bé qui els feia. Això últim és cert. El que denúncia sota l’anonimat perd tota credibilitat encara que pugui tenir la seva part de raó.
Jo l’entenc el paper que ahir va fer Alberich. El seu no és el primer ni l’únic cas semblant que es produeix d’aquí a la Conchinchina (com diria aquell afiliat d’Esquerra que es diu Josep Lluís). L’avaluació final la va fer un tribunal del que no se’n pot qüestionar la seva equanimitat i tampoc tinc cap motiu objectiu per dubtar de les capacitats de l’Ester per desenvolupar la feina en qüestió. Sóc conscient que és una persona molt vàlida i així ho ha demostrat en molts àmbits. Fins aquí, doncs, res a dir. Però el que no s’ha cuidat en tot aquest procés, i això és una evidència, és la forma i, especialment, l’oportunitat de l’oposició. Qui va programar l’examen poques setmanes abans de les eleccions li va fer un mal favor a Alberich i també al seu partit. Estèticament això ha estat un nyap i ha generat una ombra de dubte que en res beneficia l’activitat que a partir d’ara pugui desenvolupar l’afectada. És com aquell que el dia dels Innocents li pengen la llufa a primera hora del dia i no se la pot treure fins que se’n va a dormir. Alberich portarà la llufa penjada tota la seva vida i això condicionarà la seva carrera política, especialment quan els seus rivals la vulguin desarticular. Aquests sempre tindran un as a la mànega, el de retreure-li el moment en el que va accedir a la sempre agraïda administració pública. I això, per desgràcia, afectarà a la seva credibilitat. Una llàstima tot plegat.
Parlant de polítics, a la cuina radiofònica del Jordi Escoda ahir també hi era fent parella amb l’Alberich el Marcos Massó, flamant número quatre dels populars a l’ajuntament i pare d’una de les models més encantadores d’aquest país, la Sílvia Massó, una noia amb àngel. I és clar, veient el caire que havia agafat el tema, vaig creure que ell sí que entraria a matar. El PP, enemic acèrrim dels republicans i inquisidor impenitent del tripartit, podia treure suc d’aquesta història i estava convençut que Massó, naturalment d’una manera correctíssima, faria algunes objeccions a tot aquest procés. Però quina va ser la meva sorpresa –majúscula!- quan al donar-li la paraula el Jordi Escoda per valorar el tema, Massó contesta “Jo només li volia donar l'enhorabona a l’Ester per haver aprovat l’oposició”. I res més, ni un comentari, ni una reflexió, ni un apunt sobre l’afer Alberich des de l’òptica d’oposició constructiva i exigent del seu partit. He de reconèixer que em vaig quedar de pasta de moniato. Això ho sent la Maria Dolores de Cospedal i es posa les mans al cap. És com aquell jugador que està sol dins de l’àrea petita, a un metre de la línia de gol, sense porter, i que al xutar envia la pilota fóra. I el Sr.Massó, home precisament de futbol, no es pot permetre el luxe de cometre aquesta errada tan clamorosa.
I parlant de futbol, potser perquè tocava o perquè el Jordi Escoda volia destensar l’ambient, el locutor cuiner va introduir el tema del Barça-Madrid. I, noi!, aquí si que s’hi van abonar els dos contertulis, amb tota mena de detalls, anècdotes i explicacions. I si de la famosa oposició en van parlar quatre minuts, del clàssic en van parlar el doble per criminalitzar aquesta mena de Bin Laden del futbol que és el Mourinho, causant de tots els mals que afecten al Barça i, per tant, a Reus i a Catalunya. I jo, la veritat, no vaig entendre res. Durant anys, especialment els de la dictadura, es va acusar als governants d’utilitzar l’esport i, més concretament, el futbol per anorrear a les masses, per alienar a la gent en benefici del pensament únic. Era allò que s'anomenava l'opi del poble. Tots badant amb la piloteta i els altres, els que manen, anar fent. Jo diria que ara, salvant les distàncies, passa el mateix. Alberich i especialment Massó, malgrat aspirar a ser garants de l’administració local, es van estimar més parlar de futbol que d’un delicadíssim tema com el que ens ocupa. Potser per coses així s’explica la desafecció que molts senten per la política. O potser és que un servidor no és d’aquest món. El de Reus, és clar.
