 |
| D'esquerra a dreta la Bèstia Ramos-Salvat, Fornós, la Bella Alegret, Carrión i F.Gras III |
Encara que sembli mentida divendres passat hi va haver més emissions radiofòniques al Món de Reus al marge del CARA a CARA de la SER. El locutor-cuiner de Punt 6 Ràdio, Jordi Escoda, va convidar a l’equip mèdic habitual per examinar a la candidata del PP Alícia Alegret. L’equip mèdic en qüestió el formen el periodista de llarg recorregut Joan Carrión, que en aquestes entrevistes als caps de llista xala tant o més que el Tàpias a les conferències del Círcol. L’altre dia Carrión va sotmetre a un autèntic tercer grau al Cortadelles intentant treure l’entrellat de les cèlebres Torres Bergadà, com anomena el poble el pla especial que es vol executar a l’antiga Pich Aguilera, a tocar del vell hospital, i que contempla diverses construccions de gran alçada. Al costat de Carrión hi havia el periodista del Diari de Tarragona, Francesc Gras, a qui a partir d’ara anomenaré com farien als Estats Units “F.Gras Tercer”, atenent la coincidència de nom i cognom amb el seu avi, el prestigiós oftalmòleg i cronista ciutadà, i el seu pare, també oftalmòleg i distingit president de la Societat el Círcol. I el tercer element d’aquest equip el formava Guillem Ramos-Salvat del delcamp.cat. Aquest maspujolenc és un personatge a tenir molt en compte, i que ha revolucionat el món del periodisme local també gràcies al seu domini de les xarxes socials. A la seva singular aparença física, amb cabellera i barba de dimensions considerables, s’hi afegeix una manera de fer desacomplexada, sense càrregues de cap tipus atenent que ell és el director del seu propi mitjà. I actua fins i tot de vegades amb un cert punt d’inconsciència pròpia de la seva insultant joventut. En aquest sentit no cal patir, ja sabem que la joventut és un mal que es cura amb els anys. Dijous Ortiz, tot referint-se a la seva relació amb els mitjans de comunicació i els seus professionals, va tenir paraules duríssimes pel Diari de Tarragona i -entre línies- també es va entendre perfectament una estirada d’orelles al mateix Ramos-Salvat. Aconseguir això amb tan poc temps d’exercici professional també té el seu mèrit.
I és aquí on residia precisament el morbo del programa. La coincidència d’aquests destacats personatges del Món de Reus. D’una banda, l’artista, la vedette, la bella de la política local, Alícia Alegret. I de l’altra, la bèstia periodística de la “canallesca” més nostrada com és el Ramos-Salvat. Ambdós ja havien tingut també alguna enganxada en la distància arran de la cita que la candidata popular havia fet a la seva conferència al Círcol d’un llibre del reusenc Josep Maria Fontana, persona vinculadíssima amb l’antic règim i destacat membre de falange. El llibre en qüestió es titula “Dos trenes se cruzan en Reus” i Escoda, a qui li agrada amanir els seus plats radiofònics amb condiments potents, volia provar si els altres dos trens -Ramos i Alegret- més que creuar, topaven en directe a la seva cuina de Punt 6 Ràdio.
D’entrada, però, Ramos-Salvat semblava que s’amagués sota la taula, no se’l sentia. Mentrestant Alegret feia i desfeia amb aquella gràcia natural que la caracteritza i amb el domini absolut que té del llenguatge radiofònic gràcies a la seva dilatada experiència en el mitjà. Només començar, la conversa es va centrar en el que Ortiz havia apuntat el dia abans al Círcol, el pacte secret i signat que tindria l’alcalde amb López Mallol a esquenes d’alguns regidors populars com pot ser la mateixa Alegret. L’Alícia va explicar que, a l’assabentar-se de la notícia, ho havia preguntat al mateix López Mallol i aquest havia negat taxativament aquest extrem. Era previsible la negació. La candidata popular va reclamar a Ortiz que “si el document existeix i està signat, que l’ensenyi si us plau”. Carrión, que és un gat vell, en va deixar anar una de bona “escolti, tampoc ens hem d’estranyar tant de tot això que va dir l’Ortiz. Al cap i a la fi el pacte tàcit de l’equip de govern amb el PP ha existit sempre”. En això del periodisme local, queda clar que la veterania és un grau. A continuació F.Gras Tercer li va preguntar per la seva meteòrica evolució dins del grup municipal. Un fet sorprenent tenint en compte que els inicis no van ser massa reeixits “Al començament de la legislatura em vaig quedar embarassada -explicava Alegret- i veient que en funcions de regidora tenia menys feina i responsabilitat que durant tots els anys que vaig estar fent d’assessora del grup municipal, em vaig plantejar que quan tingués la criatura i les hormones tornessin al seu lloc, abandonaria la política local”. Això de les hormones ho vaig trobar sensacional. López Mallol deu maleir, encara avui, les ditxoses hormones i de la manera com van tornar a reubicar-se en el cos estilitzat de la candidata.
També va sortir a la conversa la criminalització que Lluís Miquel Pérez havia fet, repetidament, de la possibilitat que es produís un pacte CiU-PP després del 22 de maig. Alegret va revelar que la nit anterior, al mateix Mercadal, “l’alcalde em va venir a saludar molt efusivament”. Com si ho veiés. Però Pérez, enlloc de petons i abraçades es va trobar amb un moc de la candidata popular “Lluís, no em sembla normal que hagis dit això” li va respondre Alegret. L’alcalde devia quedar distret. Precisament sobre possibles pactes la candidata popular va apuntar que no descartava una sòciovergència, un govern PSC-CiU “que no vol dir –va precisar- un acord entre Pérez i Pellicer”. Per tant, implícitament Alegret apuntava la possibilitat que un dels dos acabi desapareixent del mapa en funció dels resultats del 22 de maig.
Després va parlar d’economia i de calaixos buits “si no troben finançament per acabar els pisos de protecció oficial de Sant Josep obrer, quina ciutat ens està deixant aquest equip de govern?” va apuntar Alegret demostrant aquesta obsessió per un barri obrer que -sembla- forma part de la seva estratègia electoral. Els timbalers que l’acompanyaven dijous a la nit eren procedents d’aquesta zona de la ciutat. I sobre el tema de les “pessetetes” –com el definia Pellicer al Cara a Cara- Alegret també es va apuntar a la necessitat de fer una auditoria –el candidat convergent, més “in”, en va dir Due Diligence- recordant que compta amb l’assessorament del regidor Joan Gallardo que plega després de 16 anys al consistori reusenc. Em permetran que faci un parèntesi per recordar una anècdota d’en Gallardo Algueró. L’any 99, en aquell inoblidable PERTOT A REUS a Canal Reus, el meu company de viatge televisiu, l’home meravelles Santi Suárez-Baldrís, va tenir l’ocurrència d’entrevistar al plató a “altres” regidors de l’ajuntament fugint dels caps de cartell. Un d’ells va ser, precisament, el regidor popular. I vam voler fer una enquesta de carrer, ensenyant foto i tot, per saber quin coneixement en tenia la població. Ningú sabia qui era aquell home a excepció d’una mena de rodamón que en aquella època tombava per la ciutat. Per entendre’ns, era com #theobserver però un pèl més desendraçat. Ell ens va dir que sí que el coneixia, i quan vam insistir per saber exactament de què, ens va dir “És necessari que ho reveli?” Ho vam deixar aquí no fos cas que tinguéssim alguna sorpresa. Aquella experiència, que vam repetir amb d’altres regidors, ens va servir per comprovar com d’ingrata i anònima pot ser la vida d’un polític quan és a l’oposició municipal on hi fa tant, tantíssim fred.
Mentre Ramos-Salvat continuava sota la taula o s’havia convertit en estàtua de sal davant de la candidata popular (pels oients això era una incògnita) Carrión li va treure el tema de la revisió del Pla General. Alegret va disparar amb bala “No entenc com s’ha d’agafar un arquitecte de fóra, vinculat a GUPSA, i a més llogar unes oficines del col·legi d’arquitectes, el president del qual és el regidor Jordi Bergadà. Formalment aquestes coses són molt lletges.” De l’arquitecte en qüestió, l’Anton Pàmies, també en va parlar. Pàmies, s’ha de dir, és un dels millors professionals del seu sector a la nostra ciutat, amarat també d’una profunda estimació a la ciutat. Des d’aquest punt de vista és tota una garantia d’eficàcia i responsabilitat. Alegret va dir que volia parlar amb ell per saber exactament sobre si el model amb el que s’està treballant és el de “la ciutat dels pisos oficials, de les torres, dels jardins o dels carrils bici”. Durant aquesta exposició va confondre durant un instant el cognom de l’arquitecte i enlloc de Pàmies va dir Tàpias. Queda clar que l’ombra de l’ínclit personatge plana, i de quina manera, en aquesta campanya electoral. I també va parlar d’Innova i va dir que “Ens hem polit el cash polling de totes les empreses municipals”. Jo, la veritat, aquesta mania d’utilitzar anglicismes en política i més en campanya electoral la trobo fóra de lloc. Què vol dir que s’han polit el cash polling? Quan m’ho pregunti la meva mare, què li explico?
I finalment va aparèixer el Guillem Ramos malgrat que un servidor creia que havia marxat a fer el cafetó al bar Miami del raval. I li va fer una d’aquelles preguntes contundents, directes, agressives. Allò que el Monegal en diria “una mossada”. Imagino que l’Alegret devia quedar esgarrifada davant la profunditat de la qüestió “Què en pensa del carril bici del raval?”. Alegret, demostrant cintura, es va refer d’immediat de l’impacte de la pregunta i va respondre amb agilitat “No m’agrada el carril bici del raval. Al meu fill de 2 anys i mig no el posaria mai amb un tricicle passejant-se per aquí. Aquest carril és l’enèsim capítol de la picabaralla ORTIZ-PARIS.” I Carrión va rematar “Escolti, però tot això d’aquest carril bici es va presentar amb un silenci espaterrant de l’oposició, no?”. I em va semblar, novament, que la veterania periodística tornava a emergir amb solvència en aquella tertúlia.
I finalment va arribar el moment que esperava, el del llibre del Fontana, els dels trens que es creuen a Reus i que, jo confiava, que topessin amb força davant dels micròfons de Punt 6. Alegret, però, tenia la resposta amanida i a punt per servir “Miri, a Reus la història no només l’ha escrit la gent d’esquerres. La meva mare sempre em deia que mirés altres lectures de la nostra història. I això és l’únic que em va moure a llegir un fragment del llibre que apel·la a l’orgull de ser de Reus”. Però Ramos-Salvat, que per fi s’havia tret la son de les orelles, va elevar el to del debat apuntant “Però aquest home va ser el fundador de les JONS, i té un currículum de sang important”. I aquí l’Alegret és va encendre “Miri, si hem de mirar els currículums de sang de tothom traiem al Prim del saló de plens, l’estàtua de la plaça i amaguem la mòmia”. Fot-li que és de Reus! vaig pensar. Al Prim no el deixen descansar en pau. I a la mòmia, que fa poc va treure el cap per contraprogramar la inauguració del Corte Inglés, encara menys. En tot cas l’Alegret va demanar que no se la criminalitzés per aquests detalls apuntant que ningú com ella està contra els governs totalitaris i recordant, en un testimoni de debò colpidor, que el seu avi patern va morir al camp de concentració de Mauthausen.
En tot cas, amb els trens estacionats a l’andana, la conversa a partir d’aquest moment va ser plàcida i generosa. Alegret també va apuntar alguna cosa sobre la rebaixa del pressupost de la festa major per prioritzar d’altres despeses socials “Si l’esquerra no ens hagués deixat els calaixos buits, no hauríem de retallar la festa major. La prioritat ha de ser l’atenció a les persones.“ I al final fins i tot es va permetre algunes riallades amb el Ramos-Salvat que li va donar la raó en algunes qüestions. El periodista maspujolenc va confirmar que, contràriament al que algú havia difós, els acompanyats d’Alegret a l’inici de campanya eren de Reus i no els havien portat en autobús de València. I també va confirmar, per satisfacció de l’Alícia, que al costat de la bandera espanyola que acompanyava als populars aquella nit amb el López Mallol fent de director de la banda municipal n’hi havia una de catalana. De fet Ramos-Salvat, potser ja seduït per l’encant de la candidata popular en les distàncies curtes, em va deixar anar una que em va sorprendre “Hi ha una enquesta que diu que un tant per cent de votants del PP estaria a favor de l’Estat propi”. Això és com dir que entre els Irreductibles reusencs de l’Andreu, Esporrín, Gibert i companyia n’hi ha que estan a favor de “Una grande y libre”. Però de fons el F.Gras Tercer anava dient que sí, que l’enquesta existia. Sens comentaris.
Amb tot, i tement que l’olla no s’acabés sobreeixint, Escoda va decidir tancar el foc i emplaçar als convidats a la propera sessió que serà amb Carles Pellicer. Veurem si Guillem Ramos-Salvat també li pregunta pel carril bici del raval. En tot cas del facebook sí que valdrà més no parlar-ne o algú encara encetarà el seu currículum de sang a Punt 6.
