"El Món de Reus és el Món". Blog finalista del premi "El Periodista de l'any 2011" del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Tarragona



31.3.11

El Carles Pellicer ha desaparegut!


D’entrada he d’advertir a l’amable lector que no s’alarmi davant de la contundència del títol d’aquest article. Quan parlo de la “desaparició” del Carles Pellicer em refereixo a la imatge gegantina del candidat convergent que cada dia em trobava al sortir de casa i que va merèixer la meva atenció en l’article d’aquest blog titulat “Carles Pellicer, Bestial”. Jo creia que la foto d’aquell candidat de somriure reconfortant, sense corbata ni fixador al cabell m’acompanyaria fins el mateix dia de les eleccions per convèncer-me de la conveniència de la seva opció política. Però a primers d’aquesta setmana vaig comprovar, amb certa sorpresa, que la foto havia desaparegut i que en el seu lloc s’hi podia veure l’anunci que il·lustra aquest article on  l'espectador contempla a una senyora còmodament ajaguda en un sofà de disseny. Una senyora que –com deia el meu avi- està de molt bon veure. I potser per això també mereix l’adjectiu de “Bestial” per part d’alguns dels clients del bar El Trèvol que hi ha just a tocar de l’opi publicitari en qüestió. Per cert, no és cap cartell electoral. Ho dic per si algú creia que la Dolors Solé ja havia començat a fer campanya.

Així doncs, preocupat per la desaparició del polític reusenc ahir vaig tenir notícia de l’acte que CiU organitzava al Bartrina i on s’anunciava la presència d’Artur Mas. El president de la Generalitat venia a Reus en qualitat de líder de Convergència per presentar públicament al candidat, al Carles Pellicer de carn i ossos que, a diferència del de la foto, ahir lluïa un somriure desbordant i una corbata ben arrapada al coll de la camisa, amb un nus impecable. Com era de preveure ahir al teatre del Centre no hi cabia ni una agulla. No hi van faltar els càrrecs electes del partit al territori. Alcaldes dels voltants com Josep Maria Cruset, l’home que ha inspirat la dita popular “Ets més pinxo que l’alcalde de Riudoms” o el seu homòleg vallenc que també ha fet fortuna amb la frase feta “balles millor que l’Albert Batet a les Decennals. També hi havia d’altres candidats que aspiren a les respectives alcaldies. Per exemple la tarragonina nascuda a Reus i amb arrels a l’Aleixar Victòria Forns. Un dia en parlaré de la Sra.Forns -per cert, cosina germana de la número 2 d’ERC a Reus, Ester Alberic i Forns. El món és un mocador- a qui alguns dels seus rivals polítics a l’Imperial gairebé la criminalitzen pel fet d’haver nascut, ni que sigui circumstancialment, a Reus. Quan Mas va entrar al teatre una mica més i s’enfonsa. El president de la Generalitat se la sap llarga i xalava com ningú saludant a tort i a dret. Darrere seu el Carles Pellicer feia voleiar petons al vent. I a l’hora dels discursos Mas llençava l’arenga “Hem de guanyar i governar. A la tercera va la vençuda. Sé del que parlo” recordant la seva pròpia experiència on li ha costat -Déu i ajuda!- arribar a la presidència de la Generalitat. La Núria Roca, al Punt, agafa per aquí la seva crònica d’avui recordant que el president va definir al candidat de “Pencaire i honest”. I abans de sortir encara va tenir uns instant per dedicar, a cau d'orella, unes paraules a la seva esposa amb la que forma un autèntic equip, un tàndem indissociable. Dalt de l’escenari, amb la llum dels focus, vaig comprovar que al costat d’un Mas més pàl·lid, Pellicer tenia molt bon color de cara “Vols dir que fa solàrium?” li comentava a una amiga seva la senyora que tenia asseguda al costat. I Pellicer donava el tret de sortida a la presentació de la candidatura. Se’ls va cridar com quan es canta l’alineació d’un equip de futbol. N’hi va haver un, però, al que no vam veure, el mestre artesà pastisser Francesc Torres “És el de la Pastisseria Mare Molas. Deu estar fent mones” comentava la mateixa senyora del costat. I l’èxtasi va arribar quan es va cridar a la número dos, Teresa Gomis. Els assistents van arrencar amb un aplaudiment entusiasta, desfermat. “Se rompió el audímetro” destaca el Joan Morales a la seva crònica del Diari de Tarragona. I la Teresa, vestida amb una llampant brusa de color violat, més que sortir es pot dir que levitava per l’escenari, abraçant-se a l’Artur Mas que la va esmunyir entre els seus braços. La salutació amb el company, amb l’amic  Carles Pellicer també va ser efusiva. N’han passat tantes i de tants colors tots dos junts que mereixien aquest moment de glòria entusiasta. Finalitzada la presentació, Pellicer va iniciar el discurs. Es va confondre a l’hora d’identificar el teatre que ens acollia. Va parlar del Fortuny. La remor de la gent el va fer sortir del seu equívoc. Va rectificar d’immediat. Segurament el va trair el subconscient. A Reus sempre s’ha dit que el teatre conservador, el de Convergència és el Fortuny. I en canvi el Bartrina és el progressista, el de la gent d’esquerres, el del PSC. Devia ser això. Al marge d’aquesta anècdota el seu discurs em va semblar correcte. En el fons i en la forma. El vaig veure més segur que en d’altres ocasions. I no era fàcil tenint en compte la transcendència del moment. Pellicer fa dir i va fer el que tocava. Però em va sorprendre una cosa: en cap moment se’l va interrompre amb aplaudiments. Ni quan se li va trencar la veu recordant a persones importants que ja no hi eren. Era com una homilia impecable, on tothom escoltava atentament, en un silenci sepulcral. I la senyora del meu costat de tant en tant li deia a la seva amiga “Que bé que parla, no?”. Sembla que els de CiU veuen tant a tocar la possibilitat de guanyar que no volen fer res per esgarrar aquesta opció. Ni tan sols aplaudir. Al final el mateix Pellicer va trencar aquella emoció excessivament continguda demanant un aplaudiment pels seus companys i la festa es va acabar apel·lant al reusenquisme i al catalanisme. Podrien haver cantat l’Himne a Reus però com és de l’Ariel van preferir entonar els Segadors.

Pellicer, això sí, es va oblidar d’un agraïment dirigit al company de pupitre de quan anava a l’escola La Salle. L’Eduard Ortiz, amb tot el que va passar la setmana passada, li ha fet mitja campanya electoral. I potser per això ha fet retirar els cartells electorals amb aquelles “claus del canvi”. I penso, tornant a referir-me a la imatge que avui il·lustra aquest article, que la foto que ha substituït al Carles Pellicer de davant de casa és tot un símbol. Recomano una mirada reflexiva de la instantània. Hi veiem una noia còmodament ajaguda en un sofà de disseny. Així de relaxat deu estar Pellicer veient com els seus rivals polítics li fan la campanya. Caldrà veure si d’aquí al 22M no s’acaba espatllant per alguna altra declaració inadequada d’uns o dels altres. Serà qüestió de seguir atents als canvis de cartell de l’opi de davant de casa. M’estan servint en safata la crònica d’aquesta precampanya electoral.

Per cert, una última cosa, una curiosa coincidència. Ahir, a la mateixa hora de l’èxtasi convergent, al Tribuna de Canal Reus TV, la dona meravelles de la nostra tele local, la Cori Sebastià, entrevistava al líder d’ARA REUS. Tant que hagués xalat ahir el Jordi Cervera al Bartrina....

30.3.11

La inconscient i "solidària" Dolors Solé

Dolors Solé al reusdigital.cat

El dia que vaig començar a escriure aquest blog algunes persones properes em van qüestionar la seva periodicitat. Creien que no seria capaç d’omplir-lo cada dia observant i analitzant el que hi passa al Món de Reus. Posaven en dubte que la ciutat generés notícies prou saboroses com per fer-ne safareig quotidianament des d’aquesta humil tribuna d’anàlisi de la realitat reusenca. És evident que estaven molt equivocats. Sempre he estat convençut que Reus dóna per fer un diari, hi ha prou teca. Però d’ençà que faig aquest blog crec que ja ens hauríem de plantejar, fins i tot, que no n’hi hauria prou amb l’edició general. Caldria fer-ne, també, una de tarda com el vell Noticiero Universal. Això és un no parar.

Ahir el Jordi Escoda, des del Bon Matí de Punt6Ràdio, ens regalava a primera hora l’exclusiva de la jornada “Dolors Solé valora ser la candidata de Solidaritat a les municipals a Reus”. La notícia la confirmava poc abans de la mitjanit la mateixa emissora a través del twitter després de l’assemblea que el partit independentista havia realitzat a la seu dels Amics de Reus. L’impacte, per tant, va sacsejar informativament la ciutat durant tot el dia. La Dolors és un d’aquells personatges al que, com s’acostuma a dir, coneix “tothom” al Món de Reus. Aquest “tothom”, també és cert, és l’eufemisme que serveix per identificar als pocs centenars de persones que es mouen pel rovell de l’ou de la ciutat. No parlo del rovell físic sinó del rovell associatiu que acostuma a ser el més nostàlgic i romàntic. És aquell Reus petit, el de tota la vida, on coneixes a totes i a tots. No ens enganyem. El Reus del segle XXI ja té una altra mida que supera, amb escreix, aquest “tothom” un pèl limitat en la seva dimensió i projecció.

Però bé, al que anàvem. La Dolors és popularíssima gràcies a la seva activitat al Bar Nacional a tocar del Mercat Central –cada dia dóna de menjar a multitud de reusencs- però, molt especialment, per haver estat durant una colla d’anys al capdavant de la FRAC (Federació Reusenca d’Associacions de Carnaval), un dels càrrecs de responsabilitat associativa més ingrat i poc agraït. Jo mateix ho vaig escriure no fa pas gaires dies: “Si a Reus cal valor per presidir una entitat, per posar-te davant de la FRAC necessites una autèntica cuirassa”. I es veu que a la Dolors això de rebre patacades per tot arreu li agrada. Deu tenir alguna cosa de masoquista. Parlo, naturalment, de patacades dialèctiques, de crítiques ferotges, de desqualificacions gratuïtes i sovint injustes.

No havent-ne tingut prou a la FRAC ara la Dolors s’atreveix amb aquest repte electoral. I donant aquest pas demostra que és un pèl inconscient.  I les reflexions són obligades. Ja ho sap que això de la política dura molt més que la setmana de carnaval? Que en aquest món la Quaresma no existeix i que, per tant, no hi ha temps per recuperar-se dels excessos? Que n’hi ha a l’Ajuntament que van disfressats tot l’any i que no es treuen mai la careta? Que la guerra de tomàquets és un joc de nens al costat dels impactes que pot rebre als debats electorals? Que es pot acabar cremant més que el Carnestoltes el dimarts de Carnaval? Que veient com les gasten alguns dels rivals polítics –o fins i tot companys de partit!- els seus “amics” de l’ACOCA li semblaran angelets? Són només algunes de les qüestions que caldria preguntar-se si ha valorat realment en la seva justa mesura abans de prendre una decisió d’aquesta transcendència. I un últim apunt: durant els últims dies tothom parla de les ganivetades per l’esquena que ha rebut l’Eduard Ortiz. Si a un veterà com ell, forjat en mil batalles polítiques, li acaben fent això, què li pot acabar passant a una nouvinguda com la Dolors Solé? Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Per cert, canviant de tema, ahir les meves amigues de MAS PINTAT feien un taller de “risoteràpia”, la teràpia del riure. M’han dit que el Jordi Cisa hi estava apuntat però que finalment se’n va esborrar. Es veu que al conèixer la notícia que ens ocupa una mica més i es mor... de riure, és clar. N’hi ha que no canviaran mai.

29.3.11

L’Ariel, el Buenafuente i les "mones més mones" del Forn Huguet

Andreu Buenafuente i Berto Romero amb la Mulassa del Forn Huguet
Sempre he pensat que la gent que es dedica al món de la pastisseria hauria de ser declarada espècie protegida. La seva raó de ser és endolcir la nostra existència i només per això mereixen tota la nostra consideració. Però al Món de Reus, a més a més, hi ha una colla de pastissers als qui caldria afegir l’adjectiu d’artistes. Són autèntics mestres artesans que ens regalen delicioses creacions que recomanen, a parts iguals, la nostra observació i degustació.

El cas que avui ens ocupa és un exemple molt il·lustratiu d’aquesta evidència. El Ramon de la Fuente i la Pili Huguet són el matrimoni que actualment regenta el Forn Huguet al carrer alcalde Joan Bertran. Durant els últims anys han aconseguit una important notorietat pública gràcies a les figures de xocolata que han creat jugant amb elements del nostre seguici festiu com ara la Mulassa o l’Àliga. Realitzacions molt celebrades que, fins i tot, han merescut l’atenció d’un reusenc il·lustre com l’Andreu Buenafuente que no fa gaires dies va fer-nos dentetes amb la Mulassa més dolça del món al seu programa.

Però la gent del Forn Huguet no paren. I per enguany ja tenen a punt la seva última creació, el “Xiquet” i la “Xiqueta”, la parella de nanos més populars de la ciutat que presentaran aquest dimecres a partir de les cinc de la tarda amb una festa on també hi seran els nanos de debò. Els de Reus, que sempre ens omplim la boca parlant de les excel·lències de la nostra festa major, podem demostrar que ens agrada tant i tant que fins i tot ens arribem a cruspir els seus referents més populars. Passa, però, que després et sap greu fer-ho. Les creacions són tan fidelíssimes que hi ha canalleta que pateixen per la seva desaparició. Fa un parell d’anys els Baiges petits es van negar en rodó a menjar-se la Mulassa de xocolata. “No podem menjar-nos la mulassa, pape, no podem!” em deia el meu fill gran amb els ulls enrabiats.

Parlant de mones i d’una Pasqua que gairebé serà l’últim preàmbul a la campanya electoral, em pregunto si alguna pastisseria s’animarà a fer alguna figura inspirada en algun dels candidats a les municipals. O si, fins i tot com passava abans amb alguns referents locals, s’atrevirà a construir-la a tamany natural. Una rèplica de l’Ariel seria espectacular. Ahir me’l vaig trobar passejant per la Plaça Prim i vaig veure’l encara més gras, amb una panxa de proporcions descomunals. Sembla la bóta del Masclet. Diria que ni els amics del Forn Huguet tindrien prou xocolata per construir-ne la rèplica. Val més que ho deixem estar. Al cap a i la fi segur que a l’Ariel li agrada més la mona clàssica, la d’ous. I no ho dic pas amb segones… o potser sí.

27.3.11

Sempre ens quedarà el Secall

El proper 19 d’abril farà 32 anys que es va constituir el primer ajuntament democràtic a Reus després de la dictadura. Carles Martí es convertia en l’alcalde del consistori liderant la candidatura del PSC-PSOE, la més votada en els comicis del 3 d’abril amb 9.487 sufragis obtenint un total de 9 regidors. Martí, provinent d’ERC, va fer una llista on destacaven  alguns politics joves. Amb la perspectiva d’aquests 32 anys és curiós llegir els noms d’aquella candidatura. Crida l’atenció, per exemple, veure a les últimes posicions al loquaç articulista Anton Tapias i Simó que amb els anys s’ha convertit, des de les pàgines del Diari de Tarragona, en un dels comentaristes més crítics, àcids i sagnats amb la gestió dels socialistes al capdavant de l’ajuntament de Reus.

Però dels que van resultar escollits aquell 1979 vull parlar d’un parell de regidors que destacaven per la seva insultant joventut. Un d’ells era el Quim Besora que, curiosament, va constituir la mesa d’edat com a regidor més jove amb el mateix Carles Martí com a càrrec electe de més edat. Quim Besora li va lliurar la vara d’alcalde en una instantània que ja forma part de la història gràfica de la ciutat i que el lector pot veure al final d’aquest article. Besora constitueix un exemple de l’evolució política d’alguns inquiets reusencs. Ara, amb la mateixa barba que portava a la seva època al PSC –això sí, tenyida de blanc- ha agafat les regnes internes d’Iniciativa per posar fil a l’agulla i fer els pedaços necessaris que permetin als ecosocialistes seguir jugant un paper determinant per garantir un govern d’ esquerres a l’ajuntament. Veurem si ho aconsegueix.

L’altre jove d’aquell PSC  era un xicot de la Bisbal de Falset que havia ocupat el tercer lloc de la llista darrera del mateix Carles Martí i de Manuel Marín, genuí representant d’aquell “Reus perifèric”  que és l’eufemisme amb el que es coneix aquella realitat ciutadana que s’escampa més enllà del tomb de ravals. Estem parlant de Francesc Secall i Masip, aleshores secretari general de la UGT al Baix Camp. A Secall el recordem a casa d’escoltar-lo al “Plaça Major” de la Ràdio amb aquella veu amb marcat accent prioratí. Aquells primers anys dels ajuntaments democràtics era el Reus de les restriccions d’aigua, amb poques, poquíssimes hores de subministrament. N’hi havia -especialment els més crítics- que treien punxa al tema jugant amb el cognom del regidor “Com voleu que l’ajuntament solucioni el problema de l’aigua si tenen un “secall” dins!" comentaven intentant trobar la gràcia a una situació que no en tenia cap ni una.

Secall va ser regidor fins l’any 99. Per tant va treballar a les ordres dels alcaldes Martí, Borrell i Abelló. Des d’aleshores ha desenvolupat la seva activitat professional al consistori (és el coordinador del departament de via pública) i de manera paral·lela ha continuat treballant de portes endins al PSC on actualment és el president i coordinador de política municipal de l’agrupació local.  Ningú com ell coneix el pa que s’hi dóna a la cuina del partit de la plaça del Castell i poques, poquíssimes vegades se li han recremat els fogons.

Amb aquest currículum no és estrany que Lluís Miquel Pérez -amb un perfil molt similar al de Secall ja que es va donar d’alta al PSC l’any 79 havent fet carrera també a la UGT- l’hagi anat a buscar per pal·liar la crisi oberta amb l’afer Ortiz. Em diuen gent que el coneix bé que Secall és la mà dreta de l’alcalde. D’Ortiz també es deia una cosa semblant i Déu n’hi do com s’ha acabat. Però  no hi ha dubte que el polític prioratí és un home fidelíssim al PSC i als seus líders. De fet Secall -que continua conservant la mateixa carona de nen entremaliat que sempre l’ha caracteritzat-  pot presumir  d’haver aconseguit guanyar amb l’equip socialista fins a vuit eleccions municipals consecutives. Ho ha fet jugant en diverses posicions però sempre amb l’equip titular, i amb un altíssim pòsit de responsabilitat. Ara, en primera línia, fent de director de campanya li toca guanyar la novena, possiblement la més difícil. Però no dubto que donarà batalla. Ell i el PSC es deuen molt mútuament.

La notícia del seu nomenament  com a cap de campanya arribava divendres, gairebé culminant una setmana que des de l’òrbita socialista han definit de “tràgica” amb la crisi desencadenada. El mateix divendres a primera hora de la tarda l’alcalde va fer cap a Cal Massó, al dinar de cloenda del CONVIT, el Congrés de Serveis Lingüístics dels territoris de parla catalana que es va realitzar a la nostra ciutat amb un èxit notori. I just a l’arribar es va trobar amb l’actuació en directe del Joseret, el popular intèrpret ebrenc acompanyat de la Rondalla Rapitenca. Al veure a l’alcalde, i demostrant les seva grandíssima capacitat d’improvització, li va deixar anar unes estrofes amb dedicatòria que acabaven així: “he tingut una altra alegria, que tenir lo Pérez d’alcalde, és tota una garantia”. L’alcalde somreia satisfet. I possiblement no només per la gràcia del Joseret. De ben segur tenia el confort de pensar que per crisis que hi hagin al PSC “sempre ens quedarà el SECALL, l’incombustible home de partit”.


25.3.11

I a l’alcalde el va atropellar una bicicleta

Els candidats al debat i l'Àngel Cortadelles "piulant" pel twitter
Després d’una setmana tan intensa informativament parlant al món de Reus, ahir dijous em venia de gust fer una mica d’esport per cremar totes aquestes toxines que he acumulat amb aquest cruent debat polític. En aquesta ciutat sovint s’havia batejat la vida política municipal com  “l’oasi reusenc”. Però d’oasi, ara com ara, res de res. Això és pitjor que la tempesta del desert. Una tempesta que no ha servit pas per parlar de la ciutat del futur. Ahir l’advocat reusenc Lluís Gibert, amb la seva fina ironia habitual, enviava al twitter un missatge amb el que hi estic plenament d’acord “Les propostes sobre els diferents models de ciutat se saben o esperem tots al final?”. Per desintoxicar-me, doncs, vaig decidir fer una mica de bicicleta i, de pas, saber què en pensen els nostres partits sobre la mobilitat a la ciutat per aquests vehicles de dues rodes. I no va ser pas un caprici meu. El tema centrava el primer debat electoral “seriós” d’aquesta precampanya. Algú podria pensar que amb els temes transcendents que hi ha a la ciutat és si més no curiós que el primer debat sigui sobre la bicicleta. Una reflexió molt respectable. Però ja sabem que el més important no és sempre el més interessant.

I per això semblava que l’acte d’ahir al vespre als Amics de Reus organitzat per la plataforma BiciCamp  fos el millor lloc per veure als candidats relaxats, valorant arguments de programa i no pas picabaralles diverses. El que sí és cert és que els candidats no hi eren tots. El Jordi Cervera s’havia queixat, enviant un comentari personal al reusdigital.cat, dient que a ell no se l’havia convidat. “Potser el dia que facin un debat sobre la mobilitat aquàtica a la ciutat ja el faran venir. En aquest àmbit es mou com peix a l’aigua” em va dir un dels assistents fent broma fàcil amb aquest to foteta que ens caracteritza a la gent del Món de Reus. La CORI tampoc va comparèixer. Començo a pensar que l’Ariel s’està desinflant com la roda punxada... d’una bicicleta, és clar. Però el que tothom esperava ahir abans de començar era comprovar si, finalment i com s’havia anunciat en la convocatòria inicial, Eduard Ortiz seria el representant del PSC al debat. Ortiz havia deixat clar que no aniria a la llista ni dirigiria la campanya. Però potser li feia gràcia això d’anar en bicicleta amb el “maillot” socialista. Però no, Ortiz no hi era. El va substituir l’actual regidor d’esports, el Joan Anton Verge, que tampoc repetirà. Per cert ahir es va demostrar que al Món de Reus –com de vegades recorda col·loquialment el mateix Ortiz- “som cent”, sempre els mateixos. Verge va seure gairebé a tocar del Josep Maria Galofre, el seu antecessor a la regidoria d’esports i actualment un dels impulsors del BICICAMP, entitat organitzadora de l’acte. Galofre va encapçalar del 95 al 99 aquella regidoria on s’hi barrejaven esports i cultura. Sempre he cregut que va fer bona feina. El Trapezi, per exemple, va néixer durant el seu mandat. I també el COS, el festival de mim i teatre gestual. Aparcada la trajectòria política ara prefereix pedalar en l’àmbit associatiu.

Si Verge era el representant socialista, la resta de partits van enviar caps de files i també algun “sprinter”. Teresa Gomis, cridada a ser la “súper regidora” municipal si acaba guanyant Pellicer, va ser la representant de CiU. Gomis va recordar la tradició històrica de Reus amb la bicicleta, evocant el vell velòdrom i també la imatge d’aquells ciclistes que s’agafaven al Carrilet per baixar a Salou amb el mínim esforç. CiU ja ho té això, evocant sovint el RTV –El Reus de Tota la Vida-. Va ser peculiar el moment en el que va citar un poema de Gabriel Ferrater on explicava –el poeta- com de jovenot, amb els amics, robaven bicicletes i les arreglaven. Sebastià Domènech del PP no va ser tan romàntic.  Va posar alguns interrogants sobre el sistema del bicing que es vol implantar a la ciutat “Tenim mols dubtes i poques respostes. Estem a l’oposició i no tenim informació.” clamava Domènech que discutia si ara, amb aquesta crisi, tocava una despesa com la del bicing. Aquest argument em va resultar familiar. I d’alcaldables només n’hi havia dos i van fer una declaració entusiasta a favor del mitjà de transport.  L’Àngel Cortadelles d’ERC va defensar que calia afavorir l’ús social d’una ciutat on la prioritat, per aquest ordre, ha de ser caminar i anar en bici. Cortadelles va demostrar que enguany la seva imatge a actes  com els d’ahir serà -quan no intervingui- fent piular el Twitter. Entre ell pendent del mòbil i l’Ariel fullejant el Playboy els debats seran si més no diferents.

Naturalment el més posat en el seu paper de defensa de la bicicleta a Reus va ser l’Ernest Paris. El cap de llista d’ICV s’ho ha treballat durant aquests últims quatre anys i la cirereta, segons ell, serà la creació del Bicing. Una inversió a la que hi va posar preu: 250.000 euros per 60 bicicletes que estaran a disposició del ciutadà. De fet Paris sempre ha predicat amb l’exemple. Fa quatre anys va fer tota la campanya electoral en bicicleta. Fins i tot la va sortejar a l’acabar. I li va tocar a l’Anton Baiges (a qui li dedico l’article d’aquest dimecres). El cas de l’Anton és curiós: era d’Esquerra i ara va d’independent a la llista de CiU i pedala amb la bicicleta d’un d’Iniciativa. D’això se’n diu transversalitat. París va deixar anar el titular de la nit “La bicicleta només s’imposarà a Reus si és segura”. Però també caldria pensar en la integritat dels vianants que, sovint, són víctimes d’alguns ciclistes incívics. L’alcalde sense anar més lluny. Recordo en una ocasió a la ràdio com Lluís Miquel Pérez va explicar que l’havia atropellat una bicicleta al Mercadal. La topada va ser de consideració. No és pas cap situació còmica. Una bicicleta a gran velocitat pot deixar-te fet un nyap si t’agafa de ple. I per això Pérez, en aquella entrevista, demanava responsabilitat als conductors de dues rodes. Jo també advertiria a la població, als vianants, que vigilin amb aquests vehicles. Veient com d’accelerats van alguns polítics en aquesta precampanya com se’ls hi acudeixi agafar la bicicleta per Reus poden fer alguna destrossa. Ara bé, poden estar tranquils. Tots els que ahir van intervenir al debat van reconèixer, donant resposta a l’última pregunta del moderador, el ciclista ocasional Quico Domènech, que no van a treballar en bicicleta. Però, i l’Ortiz? que la fa servir? Algú ho sap? Llàstima que ahir no vingués per explicar-ho.

23.3.11

La Funció de l'Agonia de l'Eduard Ortiz


Durant gairebé quinze anys em vaig ocupar, cada Divendres Sant, de la retransmissió de la Solemne Funció de l’Agonia a la sintonia de Ràdio Reus. Una funció, molt interioritzada en l’imaginari de la ciutat, que es realitza a la Prioral i que precedeix al moment culminant de la Setmana Santa reusenca, les Tres Gràcies. La cerimònia serveix per glosar, en boca del predicador, les set frases que Jesús clavat en creu va pronunciar abans de morir. Tot això ho explico perquè aquest migdia després de l’emissió de l’entrevista de Ràdio Reus a l’Eduard Ortiz, -que s’ha iniciat curiosament a la mateixa hora que el sermó de les 7 paraules, a quarts d'una- he tingut la impressió d’escoltar una Funció de l’Agonia, en aquest cas la del polític reusenc. Jesús, clavat en creu, va fer aquella sentència corprenedora adreçada al seu pare “Déu meu, Déu meu, per què meu abandonat?”. I avui, escoltant Ortiz, he tingut aquesta mateixa impressió. En el fons del seu discurs s’hi amaga la terrible amargor del polític en veure’s abandonat pel candidat a l’alcaldia, Lluís Miquel Pérez, l’home a qui ell sempre havia estat lleial. Almenys això és el que he pogut deduir gaudint d’aquest interessantíssim document periodístic –ràdio en estat pur- on més enllà del que deia -realment impactant- calia parar bé l’orella per valorar com ho deia, amb quin sentiment, amb les pauses, els matisos i els imperatius corresponents. Avui la ràdio ens ha demostrat com de vegades una veu, una paraula val molt més que mil imatges. Com ha dit el Jordi Cartanyà a la presentació “una entrevista com poques escoltarem a la ràdio”. I enmig del relat de les “ganivetades” també hi hagut un moment entendridor a l’explicar Ortiz la trucada que va rebre del gran rival, del Carles Pellicer, un cop assabentat del rebombori oferint-se de mitjancer per reconduir la situació. El relat és impagable i demostra l’altra costat, el més humà, de la realitat del nostre ajuntament. Recomano una audició reposada del document que es poden descarregar a l’adreça:

No entraré a valorar el fons de la qüestió. No em pertoca i, com passa en qualsevol conflicte, tothom té la seva part de raó. A més personalment tinc la sensació d’estar assistint en directe al divorci d’aquells matrimonis, a qui coneixes de tota la vida, que els hi tens molt d’afecte i que quan t’arrepleguen, un te’n canta les absoltes de l’altre. Això et fa sentir terriblement incòmode. Aquestes baralles -penses- s’haurien de dirimir en la intimitat. Però el que sí cal constatar és que estem davant d’una disputa a la que tothom hi està traient suc. Des d’ahir que Ràdio Reus va començar a fer-nos “dententes” amb l’entrevista, abocant píndoles molt saboroses, que les xarxes socials, els comentaris als diaris digitals o senzillament les converses de cafè en van plenes. I, certament, hi ha comentaris amb molt mala bava. A Ortiz molta gent li tenia ganes. És el que passa després de molts anys ocupant llocs de responsabilitat. Estem parlant d’un polític amb una importància determinant a l’hora d’entendre el desenvolupament del PSC a Reus en particular i del mateix Ajuntament en general en aquest canvi de segle. Des de l’any 91 -la de la majoria absoluta de Josep Abelló- que Ortiz s’ha erigit com el fidel escuder de l’alcalde de torn. Des d’aleshores l’elaboració de les llistes socialistes podien amagar alguns secrets, generar alguns dubtes raonables, però hi havia una certesa indiscutible, la presència d’Ortiz en un lloc de rellevància. Per això la desaparició del polític de la primera línia de foc suposa un autèntic terrabastall en aquest món de Reus on la seva figura ha estat omnipresent al consistori durant els últims vint anys.

La seva ha estat una activitat constant. Alguns dels seus col·laboradors més propers m’han elogiat la seva incansable capacitat de treball. És un “pencaire” en el més ampli sentit de la paraula. Però tota aquesta energia s’ha traduït sovint, de manera pública, en una activitat fosca, ingrata. Li ha tocar ballar sempre amb la més lletja. És com aquells futbolistes -migcampistes de contenció en diuen- que només es dediquen a destruir el joc del rival per recuperar la pilota i lliurar-la als companys que excel·leixen a l’hora de crear la jugada i marcar el gol. En un equip aquesta feina l’ha de fer algú. I aquest algú sovint passa desapercebut o s’emporta les crítiques pel seu joc aparentment  matusser –ha de fer faltes “tàctiques” al mig del camp per aturar els avenços del rival- malgrat que la seva aportació es determinant per l’èxit del conjunt. Per això em semblaria injust fer llenya de l’arbre caigut. Ortiz possiblement mereixia un altre final i més tenint en compte que després de tants anys a l’Ajuntament no ha gaudit mai de cap d’aquestes dedicacions exclusives oneroses amb les que frisen alguns polítics. Tot un gest.

La ciutadania tampoc es pot sentir satisfeta davant d’aquest espectacle de retrets i lamentacions. És un altre d’aquells episodis que, com a mínim, no ajuden a pal·liar la desafecció política que -sembla- pateix la societat.  Que li preguntin per tot plegat a la Sandra Guaita. Nouvinguda en això de la política, la primera plantofada que li han clavat per formar part de la llista socialista li arriba del seu propi partit. Increïble. Un partit que té una ferida oberta a poques setmanes dels comicis més ajustats que es recorden d’ençà la recuperació de la democràcia. Veurem si n’hi ha prou amb dos mesos per cicatritzar-la.

Però així és la política, terriblement ingrata. I passa com al futbol: no te’n pots alegrar mai de les desgràcies del rival perquè qui sap si demà et tocarà a tu patir l’aflicció de la derrota. Si fa uns dies Lluís Miquel Pérez somreia pel sota el nas veient la traumàtica sortida de Jordi Cervera de Convergència, avui els correligionaris de Carles Pellicer devien fer l’onada escoltant l’entrevista d’Ortiz a Ràdio Reus. Per cert, és curiós comparar el cas d’Ortiz i Cervera. Més enllà de la seva condició de regidors, tots dos comparteixen una mateixa filiació, la del CN Reus Ploms. Ja ho diu l’himne del club de l’avinguda Marià Fortuny: “Apa Lleons, que som dels Ploms!”. Veient com les gasten Ortiz i Cervera darrerament queda clar que les seves queixalades polítiques de “lleó” deuen fer mal. Que els hi preguntin a Pérez i Pellicer.

I amb el número 23... l'Anton Baiges!


Dilluns a la nit, a la recta final de l’acte de presentació de La Vanguardia al Fortuny, el Guillem Ramos-Salvat, autèntic “Homus Twitter” del periodisme local i un dels intrèpids artífex de l’interessantíssim www.delcamp.cat enviava un tuit a la xarxa anunciant una “sorpresa” a la llista definitiva de CiU. Es referia a la presència del filòleg Anton Baiges i Gras que ocuparà el número 23 de la candidatura de la coalició nacionalista. Curiosament un i l’altre –Ramos i Baiges- seien aquell dia a poques butaques de distància al segon pis del teatre i els tenia a tots dos en el meu camp de visió ja que em vaig seure tot just davant seu. Poc després, també a la xarxa, el consultor Xavier Menduiña –l’home que em sembla s’ho va inventar això del Twitter- responia “El número 23 és la sorpresa?”. Naturalment en el cas que ens ocupa l’impacte no és la posició sinó la persona.

Malgrat que encara se’l pot considerar jove -frega la quarantena- l’Anton Baiges és un històric de l’associacionisme local. L’hem vist sovint a totes les salses, especialment a les que remena l’Òmnium Cultural. Fa anys va treure el cap formant part de les inquietes Joventuts d’Esquerra. Recordo com s’hi fos ara el dia que va anunciar la seva inclusió a les llistes d’ERC com a representant dels cadells republicans. Devia ser l’any 95 al Casal dels independentistes ubicat aleshores a la Plaça Catalunya. I va actuar com a mestre de cerimònies el candidat a l’alcaldia, l’Ernest Benach. L’Anton sempre ha tingut un verb fàcil, elaborat, gràcies a la seva condició de lingüista. És d’aquelles persones a qui agrada escoltar atenent la forma del seu discurs. El fons, en canvi, de vegades no ha generat tantes simpaties. Baiges sempre s’ha caracteritzat per una qualitat, el de ser un home crític, que ha dit el que pensava amb arguments i matisos. I això l’ha convertit, sovint, en un personatge incòmode per algunes realitats polítiques on la discrepància no és mai ben vista. Que algú de dins mateix ens posi el dit a l’ull no és agraït. Però jo, particularment, considero enriquidor disposar de perfils d’aquestes característiques. Als partits, com a totes les organitzacions, els hi convé tenir algú que sempre trobi aquell “però” incòmode, que vegi l’ampolla mig buida, que faci l’anàlisi del negatiu fotogràfic. Si només ens envoltem d’aduladors, de gent que tot ho troba de color de rosa, possiblement acabarem perdent el món de vista i l’autèntica percepció de la realitat. I certament la crítica constructiva és tan necessària com enriquidora.

De tan crític que era l’Anton ha canviat de partit i ara el veiem figurant com independent en un lloc simbòlic de la llista del “canvi” –com s’anuncia repetidament- que encapçala el Carles Pellicer. S’hi podrà estar d’acord o no amb la manera de fer de Baiges, però se li ha de reconèixer que ell és mou, com tants altres, per una raó principal: la seva profunda estimació a la ciutat. I això, tractant-se a més del nét d’aquesta enciclopèdia del “Reus d’Abans” que és el grandíssim Doctor Gras, és digne de ser destacar.

22.3.11

Demà és dia de transistors al Món de Reus


Demà és un dia de transistors al Món de Reus. M’agrada definir la jornada així malgrat que tocaria, atenent l’evolució imparable de les noves tecnologies, referir-m’hi més com el dia de qualsevol altre dels molts reproductors digitals que pots trobar al mercat i que la gent utilitza per escoltar les diverses emissores amb molta més comoditat que els vells sintonitzadors de butxaca. La qüestió és que demà tothom pararà l’orella pendent de l’entrevista íntegra que la CADENA SER (97.7 FM i 1.026 OM) emetrà al programa l’Hora L a partir d’un quart i cinc d’una amb l’Eduard Ortiz que –sembla- ha buidat el pap després de perdre el protagonisme electoral que havia tingut durant els últims vint anys a la llista del PSC. Avui els de la SER -que d’això en saben i molt- ens han posat la mel als llavis amb algunes píndoles realment llamineres que demostren que Ortiz no s’ha mossegat pas la llengua. L’entrevista promet. Estem parlant d’un dels polítics amb més pes a la història contemporània de l’Ajuntament de Reus. Això dóna una transcendència majúscula a les seves declaracions. Pendents de valorar el contingut, avui toca felicitar als periodistes per la feina feta. Amb aquesta exclusiva l’equip liderat per la Gemma Torrents, amb el Jordi  Cartanyà i el Marc Cámara com a primers espases, ajuda a reforçar una vegada més la imatge de l’emissora com un dels mitjans de referència informativa a la ciutat. Demà, per tant, és dia de transistors, és un dia de ràdio. De Ràdio Reus, naturalment.

La Rahola, la vedette de la Vanguardia i els “Reuesencs”

L'acte de presentació a lavanguardia.es

Ahir al Fortuny hi va actuar una vedette. No es pensin que es tractés d’una d’aquelles celebritats que feien les delícies dels espectadors anys enrere, gràcies a les programacions de l’empresari Pepe Vila en aquell Reus dels Temps Estranys que de manera tan acurada va retratar Xavier Amorós als seus textos memorialístics. La vedette que ahir va pujar a l’escenari del coliseu de la Plaça Prim no portava ni plomes ni lluentons. De fet no ens va ni oferir aquell “pet de cuixes” que la nostra protagonista de vegades regala als telespectadors de TV3 gràcies a les seves faldilles tan curtes com ajustades. Ahir al Fortuny hi va actuar la Pilar Rahola,  una d’aquelles periodistes que no deix indiferent absolutament a ningú. Aixeca tantes passions abrandades com odis viscerals. I això, per tant, la converteix en un referent. A la Rahola se li ha de reconèixer una cosa, la seva capacitat de mantenir-se en primera línia, amb un notori prestigi periodístic, malgrat haver jugat sovint amb foc i d’haver-se tirat de dalt baix sense xarxa. Les seves estranyes aventures polítiques o el seu filtreig amb un determinat tipus de televisió “groguenca” haguessin pogut acabar amb la seva carrera. Però ella se n’ha sortit prou bé i hores d’ara és un referent al programa del Cuní –que ahir, curiosament, era a Tarragona- i també a LA VANGUARDIA. De fet va actuar al Fortuny per presentar l’edició en català d’aquest diari (per cert, Don Luís de Galinsoga, el director del diari que va deixar anar allò de “Los catalanes son una mierda”, es deu retòrcer a la seva tomba davant d’aquesta ignomínia) i va aconseguir una entrada excel·lent. Les comparacions sempre són odioses -és cert- però valdria la pena recordar que la mateixa presentació a Tarragona ciutat es va fer al pati del Palau de la Diputació i va aplegar poc més d’un centenar de persones. Ahir el Fortuny era ple, amb espectadors enfilats fins i tot al galliner. És un d’aquells prodigis que només passen al Món de Reus.

La Rahola no va actuar sola. Es va fer acompanyar d’un bon quartet de ball amb la presència dels periodistes Xavier Antich i Jordi Barbeta, del ninotaire Toni Batllori i de l’alcalde Lluís Miquel Pérez a qui se’l veia molt posat en el seu paper d’amfitrió satisfet davant de l’èxit de la convocatòria. Ahir Pérez no tenia rival en el més ampli sentit de la paraula. Carles Pellicer i la troupe de Convergència feien a la mateixa hora l’assemblea per donar el vist-i-plau a la seva llista electoral. L’acte, com era previsible, va ser una reivindicació de LA VANGUARDIA com l’autèntic referent periodístic del país. Jordi Barbeta, a més, va voler fer una menció als corresponsals repartits arreu del món que -segons les seves pròpies paraules- s’estan jugant la vida per informar als seus lectors dels principals conflictes bèl·lics latents al planeta. En aquest punt vaig trobar a faltar una referència al nostre corresponsal, al de Reus. No ho dic pel tema bèl·lic -per sort a la nostra ciutat encara resolem les disputes de manera relativament civilitzada- sinó pel fet de tenir una deferència per l’altre “periodisme de trinxera” que practiquen els professionals de comarques.  Les coses que de la nostra ciutat es poden llegir a LA VANGUARDIA surten del bon fer periodístic de l’Esteve Giralt que ahir prenia nota des de la platea del Fortuny. Caldria mencionar, també, a l’Oriol Margalef, al Jordi Baró o al Toni Orensanz que en les seves cròniques i entrevistes també regalen bones clucades d’ull informatives de la nostra ciutat. Precisament l’alcalde els hi va demanar més atenció a la realitat del rerepaís i Barbeta va reconèixer, fent per tant autocrítica, que amb l’edició en català aquesta “sensibilitat” possiblement l’acabarien tenint encara més. Esperem que així sigui.

I de la resta poca cosa més. Em va sorprendre el discurs de la Rahola. Més enllà de  l’acudit inicial que va explicar per trencar el gel, la seva va ser una intervenció planera, lineal, massa evident. Em va decebre. Especialment si ho comparo amb la primera vegada que la vaig veure, en carn i ossos, a Reus. He de retrocedir al 1999, poc abans de les eleccions municipals d’aquell any. Aleshores la periodista era la candidata a l’alcaldia de Barcelona pel PI, el Partit per la Independència que ella i l’Àngel Colom van constituir després de la seva espantada d’Esquerra Republicana. En aquella ocasió la periodista va fer cap a Reus per presentar al candidat de la seva formació a les municipals, el Pere Cochs (espero amb frisança les memòries del Pere per entendre el perquè de tot plegat). La roda de premsa es va fer al menjadoret de la Fonda Florida i vam tenir l’oportunitat de descobrir en primera persona la facilitat de paraula de la periodista. El seu va ser un discurs generós, apassionat, gairebé tan florit com el nom del restaurant que ens acollia. I el moment culminant va arribar a l’esperonar a la gent de Reus a votar al seu candidat. Va passar, però, que Rahola va equivocar el gentilici i una vegada i una altra, davant del nostre astorament, va encoratjar als “Reuesencs” a donar el seu vot al candidat Cochs. I no va ser un cop i prou. Li va anar fotent pels descosits “Reuesencs aquí, reuesenques allà”. En cap moment se’n va adonar del seu error. I si ho va fer, tant se li’n va donar. És aquesta Rahola que surt indemne de tot. Queda clar que això és un art, el que només saben practicar algunes vedettes del periodisme d’aquest país.

20.3.11

“Whiskyn’s collons” amb els Manel: Jo voto Joan Masdéu


El Joan Masdéu a les Peixateries (reusdigital.cat)

Quan vaig començar a fer ràdio en una de les fórmules més comercials (tots tenim un passat) els meus amics més “progressistes” m’acusaven de ser una mena de mercenari al servei de la dictadura de l’anomenada indústria musical. Entenien –els meus amics- que aquestes emissores afavorien el discurs únic al voltant del món de la música, fent escoltar  cançons i artistes prioritzant només interessos comercials per damunt dels artístics.  Tots ja deuen saber de quina mena de radiofòrmula estic parlant. La música sempre ha estat condicionada a les llistes d’èxits i aquells que s’ho han sabut treballar més als despatxos que no pas als escenaris ho han tingut més fàcil per posicionar el seu producte. Ara que ja no treballo en cap radiofòrmula d’aquestes –una experiència de la que en guardo, per cert, un gratíssim record- assisteixo amb certa perplexitat a una mena de fenomen que, salvant les distàncies, podria comparar-se a aquest afany d’alguns mitjans de fer-te escoltar només allò que els seus responsables volen. Em refereixo al fenomen dels Manel. Sembla que a Catalunya no hi hagi res més. En aquest país ja ho tenim això. Necessitem símbols als que aferrar-nos. Però acaben sent símbols únics i, per tant, excloents. Des dels grans mitjans de Barcelona amb vocació de fer país –vocació i prou, ja que la realitat acaba sent una altra-, amb grandiloqüents “Bon dia Catalunya” però que l’únic que acaben fent és mirar-se el melic, s’ha elevat a la categoria de “l’extraordinari” aquest grup. Però aferrar-nos a un únic símbol ens acaba empobrint. Per sort Catalunya és molt més que un grup de música.

Enmig d’aquesta “Manel mania” que envaeix el país durant els últims dies, hi ha algun intrèpid que ha decidit també presentar el seu treball discogràfic. És el cas d’un de Reus, el Joan Masdéu, el que fóra líder i ànima dels Whisky’ns que fa uns mesos va decidir iniciar la seva carrera en solitari. Masdéu ha publicat el seu primer videoclip d’aquesta nova etapa inspirat en la cançó “El carrer dels Jocs Florals”, el primer senzill del seu disc “Casa Murada”. Una acuradíssima realització dels reusencs ACID FACTORY que a més fa un recorregut per alguns dels principals pobles de casa nostra com Alcover, El Pinetell, Farena, Capafonts, Prades, La Mussara, Cambrils, Salou i Reus. Visionar-lo és una experiència altament recomanable per la vista i l’oïda (el lector pot vure'l al final d'aquest article).

A Masdéu li devem molt en aquesta ciutat. Potser sense proposar-s’ho ens va regalar una cançó que ha esdevingut el nostre himne i que, en conseqüència, va camí de convertir-se en un clàssic. El seu REUS és molt més que una cançó. Un servidor, quan necessita carregar les piles de sentiment ciutadà, se’n va l’exposició ARA TOCA FESTA al museu de la Plaça Llibertat i contempla el vídeo final. Una projecció que, en essència, és el millor reflex de com la ciutat ha evolucionat al mateix ritme que ho ha fet la nostra festa major. L’esclat final de l’enregistrament amb la banda sonora de la cançó dels Whiskyn’s és tota una declaració d’intencions de ciutat, de la seva tradició, de la seva cultura i, molt especialment, de les seves persones, l’autèntica capital humà que acaba donant sentit a la nostra realitat més propera.

Parlant de videoclips, el del REUS –realitzant per la Patricia Fernández i el Jordi Massó amb la participació del Gerard Martí i la Lourdes Domènech- és un exemple de com d’extraordinàries poden ser les coses més senzilles. L’enregistrament es va fer jugant amb les parets “grafitejades” de l’avinguda del Comerç. Quan s’hi va instal·lar la fira provisional es va contemplar la possibilitat, per adequar el conjunt de la zona, de pintar aquests murs. L’alcalde no ho va veure adequat esgrimint un argument clau, definitori: El Joan Masdéu havia convertit amb el seu videoclip aquestes parets en una icona de la ciutat. I certament no li faltava raó.

Per tot plegat el Món de Reus està en deute amb el Joan. Amb la seva activitat artística ha reforçat externament la imatge de Reus com el que és, una capital cultural, artística, dinàmica i emprenedora.  Ha ajudat a posar, encara més, Reus al Món. Per això, i atenent l’entorn electoral en el que estem immersos, em ve de gust dir que un servidor aquests dies musicalment entre els Manel i el líder dels Whisky’ns no té cap mena de dubte:  Jo voto Joan Masdéu.
 

18.3.11

Pallarès per molts anys


La gent té tendència a posar etiquetes als qui tenim voluntat de dir la nostra a les coses de ciutat. En funció del que escrius et cataloguen d’una manera o d’una altra, sempre intentat adjudicar-te algun tipus d’inclinació política. M’imagino que del Marc Arza -un articulista magnífic- molts ja es deuen mirar les seves reflexions d’una altra manera d’ençà que ha transcendit que serà el número 11 de la llista de Carles Pellicer. Des d’aleshores ja n’hi ha que volen llegir entre línies, que ja hi veuen una doble intencionalitat en el seu discurs. I això que els seus articles, insisteixo, continuen sent excel·lents. En el meu cas, però, pregaria que s’estalviessin algunes persones de penjar-me-la -l’etiqueta, és clar-. Per aquí si em busquen no em trobaran. Jo em miro Reus des d’una única òptica, la que motiva la meva profunda estimació cap a la meva pròpia ciutat i la seva gent. I no tinc preferència per cap partit en concret. Un dels meus mestres, el Francesc Domènech, sempre comenta que als periodistes se’ns fa molt difícil creure al 100% en els polítics per una raó ben senzilla: estem tan a prop d’ells que sabem tots els defectes i coneixem les seves imperfeccions. Hi estic absolutament d’acord.

Però al marge de defectes –com tothom-, els nostres polítics, els del Món de Reus, de virtuts en tenen i moltes. I jo, si pogués, els votaria a tots -amb alguna excepció, és clar-. El sol fet de dedicar el seu temps a la ciutat i als seus ciutadans, manllevant hores a la família i sent el blanc de crítiques molt sovint injustes, ja mereix la meva consideració. D’aquests polítics avui em ve de gust parlar de la Teresa Pallarès, personatge d’actualitat després de confirmar-se ahir mateix que serà la número 3 de la candidatura de Lluís Miquel Pérez a les eleccions municipals.

Fa alguns anys a les pàgines del Reus Directe vaig escriure un articlet titulat “Pallarès per molts anys” on reconeixia obertament la meva simpatia per la feina que aquesta “marçanenca de Reus” o “reusenca de Marçà” havia fet fins aleshores a l’Ajuntament de Reus i, més concretament, al Patronat Municipal de Comerç i Turisme. En el tracte personal la Teresa  és una persona molt propera i assequible. Un caràcter que trasllada a l’acció política tan necessitada de persones amb mà esquerra, amb capacitat de seducció. I, el més important, que siguin resolutives en allò que els hi pertoca per la seva responsabilitat. Potser, al cap i a la fi, això és el que caldria demanar a qualsevol polític: sentir-te confortat, en el fons i en les formes, en allò que li demanis. I la Teresa això ho té. Així ho reconeixia també el periodista reusenc David Fernández en el seu blog PERCEPCIONS el dia que Pallarès, l’any 98, abandonava l’ajuntament per convertir-se en subdelegada del govern. “Penso que marxa més que una gran política, una gran persona” escrivia Fernández. Però paradoxalment per alguns  aquesta manera de fer de Pallarés els genera desconfiança “No potser tanta dolçor en el tracte, tanta gentilesa ensucrada. Segur que alguna cosa amaga aquesta...” n’hi ha que et diuen. La gent ja ho som de complicats. I més quan intentem desentrellar que es pot amagar al darrera de la manera de fer d’un polític.

En la meva contracrònica de l’assemblea del PSC, publicada en aquest mateix blog, ja vaig apuntar que la gran sorpresa d’aquell dia va ser seva la presència, destacadíssima, donant suport inconfusible al candidat Pérez des de primera fila. Les floretes que es van llençar mútuament feia presagiar que aquell renovat idil·li -tenint en compte els antecedents de la seva relació- no era, precisament, flor d’un dia. Al final s’ha confirmat i sembla que Pallarès està cridada a ser determinant en l’estratègia del PSC a l’Ajuntament de Reus passi el que passi el 22M. La Teresa és un valor i un actiu. I des d’aquest punt de vista el ciutadà ha de sentir-se satisfet de tenir representants polítics com ella. Encara que no la votin. El 22 de maig tots haurem de decantar-nos per alguna opció a les urnes. Però l’endemà els 27 regidors escollits seran els nostres, els de tots, estiguin al govern o a l’oposició. Ells representaran a tota la ciutadania. I per això, el que vull és que siguin els millors independentment del color polític al que representin.

17.3.11

Que no caigui el teló de la Mostra de Teatre Infantil


Em permetran la llicència que avui, per començar, parli d’un servidor. Si alguna cosa em penso que ser fer -bé o malament- és parlar en públic, posar-me davant d’un auditori. Però no cregui’n que sempre ha estat així. La meva timidesa compulsiva feia que, de petit, em costés molt això de pujar dalt d’un escenari. Fins que un bon dia algú em va donar una empenta i em va fer sortir al teatre de l’escola, a La Salle, a fer una mica de comèdia. I fins ara.

Com el meu cas n’hi ha a cabassos. Gent que gràcies a fer teatre ha vençut la por escènica. I aquesta és una capacitat personal que et va molt bé a la vida per afrontar reptes i situacions quotidianes. Els pares s’interessen sovint en programar activitats extraescolars per millorar els coneixements idiomàtics i/o musicals dels seus fills. Em sembla perfecte. Però qui pensa en ensenyar als infants a parlar en públic, a posar-se davant d’un auditori? A Reus molts hem tingut la sort de poder fer aquest exercici gràcies a la Mostra de Teatre Infantil. Durant trenta anys diverses generacions d’alumnes han participat d’aquesta gran festa del teatre representant obres tan diverses com enriquidores. Ahir llegia al diari MÉS, en crònica signada per l’eficaç periodista Mònica Just, que enguany la Mostra  no es farà. Com no podia ser d’altra manera la crisi és al darrera de la suspensió d’aquesta històrica convocatòria. I a mi, particularment, em dol molt aquest fet.

És cert que les escoles, a títol individual, seguiran procurant per la formació teatral dels seus alumnes com han fet fins ara. I que, com sempre, ho faran bé. Però aquesta trobada tenia un valor afegit que anirà en detriment de l’alumnat. Més enllà de la “Festa Major” que suposava l’esdeveniment, s’hi ha d’afegir com d’agraït era pels alumnes actuar davant d’un auditori multitudinari. A l’escola pública dels meus fills, que té innegables comoditats, no disposem en canvi d’un teatre a l’ús. Per això el fet d’anar a la Salle era també, per ells, tot un estímul, el que suposava poder actuar en un teatre “de veritat”.

En essència el teatre és fantasia, il·lusió, somni i molta, moltíssima imaginació. I potser el que caldria és demanar, precisament, imaginació als responsables de la convocatòria per superar el mal tràngol de la crisi i poder recuperar la Mostra quan abans millor. No vull carregar els neulers sobre els principals organitzadors, la gent del Centre de Recursos Pedagògics que -els pobres- estan en quadre i a qui se’ls hi ha de reconèixer la dedicació i eficàcia demostrada fins ara. Però certament caldria buscar complicitats entre les administracions implicades per intentar recuperar-la. Després de trenta anys seria una llàstima que el teló de la Mostra acabés caient per sempre més.

16.3.11

Carles Pellicer, bestial




Des d’ahir que el primer que veig al sortir de casa és una imatge gegantina del Carles Pellicer oferint-me “les Claus del canvi”. La instantània, difosa amb generositat per tota la ciutat, ens mostra un candidat afable, amb un somriure reconfortant, sense corbata ni fixador al cabell. De fet Pellicer ja fa molts anys que no gasta aquest producte capil·lar per bé que molta gent a l’hora de referir-s’hi encara parla col·loquialment del “brillantines”. Veient com fan fortuna alguns renoms com aquest te n’adones que, en el fons, Reus és un poble. Jo mateix m’hi vaig trobar l’altre dia en una trobada d’amics. A la sobretaula els meus contertulis es van referir al candidat nacionalista com el “brillantines” i no es pensin pas que era un menysteniment, ans al contrari. D’entre els que utilitzaven el renom hi havia votants convençuts de la seva acció política. De fet l’altre dia em va caure a les mans el sensacional llibre que una colla de nostàlgics, sota la direcció editorial de l’Arcadi Vilella, han editat recordant el mític local d’oci nocturn DADÀ de l’avinguda de Sant Jordi (m’hi referiré més àmpliament en un proper article) i crida l’atenció una fotografia d’un joveníssim Pellicer amb aquell cabell engominat que gastava en la seves primeres aparicions públiques al capdavant de la Jove Cambra o traient al cap a la Unió de Botiguers. Es curiós, als líders convergents sempre se’ls vincula amb fixadors capil·lars. Recorden el xou que feien al Polònia amb la laca que suposadament gastava l’Artur Mas?

Però bé, al que anàvem. L’Opi publicitari aquest de davant de casa m’ha fet pensar que CiU deu creure que el que funciona, ni tocar-ho. Després dels èxits de Mas a les autonòmiques han respectat escrupolosament l’esperit del cartell electoral. L’únic que han fet és substituir un candidat per l’altre, i jugar amb el “canvi” com a leitmotiv de la campanya. Si amb Mas “començava el canvi” i l’alcaldable per Barcelona Xavier Trias aposta pel “canvi en positiu” Pellicer reforça “les Claus del canvi”. I quines són aquestes Claus? A Reus les Claus sempre han estat molt especials. Les de Sant Pere estan representades en un lloc principal de l’escut històric de la ciutat i les claus són també les grans protagonistes a la cerimònia de Completes de la Festa Major que permet treure el bust del patró de l’habitacle on és tot l’any. Però les claus de Pellicer, quines són? Les de l’escut, les de Sant Pere, o les de l’Ajuntament? Mentre traiem l’entrellat de tot plegat m’agrada recordar un dels eslògans que el poble li vas regalar quan regentava la grandíssima BARNICÍCOLA dedicada a la venda de pintures i vernissos. De Pellicer se’n deia que era un “Candidat que ni pintat”.

Però més enllà d’aquest eslògan –fàcil- l’atzar ha fet que aquests dies, en alguns punts de la via pública, el ciutadà de manera inconscient faci una curiosa associació d’idees amb el cartell en qüestió. Sense anar més lluny, a l’opi publicitari que tinc davant de casa al revers de la foto del polític nacionalista s’hi anuncia el “Bestial”, certamen dedicat a les mascotes de firaReus. Per tant el conductor, baixant per la carretera de Castellvell, veu la imatge gegantina de Pellicer i, just quan passa, pel retrovisor llegeix “Bestial”. La suma d’ambdós titulars és definitòria, contundent, directe, inapel·lable: CARLES PELLICER, BESTIAL. I em penso que aquesta curiosa associació d’idees amb la suma dels dos cartells és la que se’ls hi representa, en el pitjor dels malsons, als rivals polítics del candidat. N’hi ha que ja deuen patir insomni.

15.3.11

El Jaume Juan Magriñà ha ressuscitat!


Sovint és diu que en aquest món ningú és imprescindible. Possiblement la referència sigui certa però sempre hi ha excepcions que acaben confirmant la regla. D’aquestes n’hi ha una de molt propera al Món de Reus que avui em de gust recordar. Per explicar-nos la històrica tradició del Jazz amb aquesta ciutat és imprescindible entendre la figura del Jaume Juan Magriñà. Des del seu entranyable Keyboard, i ajudant-se de les sempre agraïdes ones de Ràdio Reus, va crear una autèntica escola de “jazz maniàtics” que ha servit per bressolar no només aficionats a la música negra sinó també bons intèrprets com ara, per citar només un exemple prou recent, el reusenc Pau Terol. Cèlebre és la seva frase que tantes i tantes vegades evoca el radiofonista Enric Tricaz a l’hora de definir aquest estil de música “El Jazz és com fer un petó i que te’l facin”. Brutal.

El Jaume, però, no en tenia prou amb això. Home de rauxa, va voler anar més enllà creant un festival de Jazz genuïnament reusenc que ha servit per posicionar la nostra ciutat com un dels referents en aquest àmbit. L’amic periodista Isaac Albesa, des de les pàgines del Diari de Tarragona, n’ha fet sempre un seguiment precís, acurat del desenvolupament del certamen. Si recopiléssim els seus articles ens trobaríem amb un retrat polidíssim de l’esforç del Jaume Juan lluitant contra els elements, vencent dificultats i decepcions, per acabar trobant la mida justa del festival i consolidant-lo com una de les convocatòries obligades del calendari cultural de la ciutat i, per extensió, del país.

Però la mort sobtada ara fa uns mesos del Jaume va fer perillar la continuïtat del festival. Més d’un creia que sense la seva singularíssima figura al capdavant res tornaria a ser com abans i la convocatòria acabaria desapareixent per sempre més. Potser tement aquesta possibilitat els seus hereus –els familiars i els musicals- van decidir fer el que semblava impossible: ressuscitar-lo. I veient el resultat final crec, sincerament, que ho han aconseguit.

De fa dies que l’esfinx del Jaume Juan –potser un pèl seriós, li falta aquell somriure sorneguer seu tan característic- se’ns projecta per aparadors i cartelleres il·lustrant el programa del festival. Dissabte al Fortuny, al concert inaugural, la seva silueta va presidir l’escenari i fins i tot la seva veu, aquella veuassa inconfusible, es va deixar sentir al coliseu de la plaça Prim per introduir-nos en un festival que porta el seu segell  i que ens omplirà de música, de bona música fins el proper dissabte. Per tot plegat queda clar que el gran mèrit del festival d’enguany  és –insisteixo- haver ressuscitat al Jaume Juan Magrinyà. L’home que no morirà mai. El Jazz l’ha fet immortal al món de Reus.

14.3.11

Fernando Grugués, un Senyor de l’Ajuntament

Fernando Grugués al reusdigital.cat
Molt sovint la imatge dels funcionaris és víctima d’un estereotip malintencionat que no els fa pas justícia. El típic i tòpic “vuelva usted mañana”, ancorat en el passat més ranci, continua fent fortuna en l’imaginari del ciutadà que sovint te la tendència de posar a tots aquests professionals en el mateix sac i considerar-los uns privilegiats que més aviat treballen poc i cobren molt. Naturalment de funcionaris, com passa amb totes les professions, n’hi ha de bons i de dolents. I cregui’m que a l’Ajuntament de Reus de bons n’hi ha una colla que són sinònim d’eficàcia, responsabilitat i exigència.

Dijous passat moria a Reus l’advocat Fernando Grugués, un d’aquests funcionaris amb majúscules que va dedicar els millors anys de la seva vida a l’Ajuntament. Grugués és un exemple clar d’això que dèiem. Funcionari capaç i cabal, que gràcies a la seva professionalitat va garantir el bon funcionament de l’administració local des de la seva parcel·la. Perquè al cap i a la fi els polítics estan de pas i són els funcionaris els que més i millor coneixen el funcionament del nostre consistori. La justa correspondència entre la responsabilitat d’uns i dels altres és la que al ciutadà li ha de permetre sentir-se ben administrat.

Aquesta mena de funcionaris que s’estimen la institució i, naturalment, la ciutat són tota una garantia. Són, en el bon sentit, funcionaris vocacionals. Viuen amb veritable passió la seva feina, es desviuen pel seu Ajuntament  però sempre entenent quin és el seu paper. Ho deia el periodista Jaume Garcia en el seu comentari a l’obituari de Grugués publicat al reusdigital.cat “A l’ajuntament era una persona exquisidament discreta”. I aquesta és la millor qualitat del bon funcionari. Discret però atent i amatent amb les coses que són de la seva incumbència. De vegades, però, hi ha polítics que incomprensiblement no ho entenen això i menystenen aquest gran capital humà. Perquè de polítics, com de funcionaris, també n’hi ha de bons i de dolents.