 |
| Les dones del Jordi Escoda a Punt 6 |
Ahir es va esdevenir la celebració en honor de la dona treballadora. I em ve de gust parlar-ne avui, l’endemà. El Sergi Zorrilla, en el seu article del delcamp.cat reblava el clau amb aquesta reflexió: la lluita continua més enllà del 8 de març, el missatge d’aquesta jornada que reivindica el paper determinant de la dona en l’àmbit laboral ha de continuar vigent durant els altres 364 dies. I això és el que faig jo avui, un dia qualsevol, parlar de dones sense necessitat de cap altra afegitó. També ahir, a través del Twitter, el comunicador montblanquí Jordi Cartanyà destacava que això de “dona treballadora” és redundant. Absolutament d’acord. Les dones per naturalesa ja ho són de treballadores. No en conec cap que es tiri la feina –la domèstica i/o la professional- a l’esquena. Per tant això de dedicar un dia a una cosa tan evident em fa pensar que encara no hem avançat prou i que les diferències entre homes i dones són excessives. Una de dues, ho suprimim aquesta jornada o també dediquem un dia a l’home treballador. Perquè d’homes si que en conec uns quants que són una colla de dropos. Però avui toca parlar de dones i atenent la voràgine de la precampanya electoral en la que estem instal·lats, em ve de gust referir-me a algunes de les “valentes” del Món de Reus que es dediquen a la política i que ho fan a primera línia de foc. La idea me l’ha suggerit el Jordi Escoda, del Bon Matí de Punt 6 Ràdio, amb la imatge penjada al facebook de la seva tertúlia dels dimarts on aplega a tres dones que fan tronar i llampegar amb les seves reflexions.
La més veterana atenent el seu currículum polític és la Teresa Gomis, a qui una revista satírica del carnaval de Reus batejava com la DAMA DE FERRO de CiU. Tinc bons amics que han estat alumnes seus a l’Institut i la defineixen de manera molt clarivident “La Gomis és molt exigent, però és molt bona mestra”. I aquí rau la seva gran qualitat. Pel fet de ser mestra, bona mestra a la Teresa cap pressuposar-li constància, tenacitat, paciència i, naturalment, exigència. És així com es fan les coses. I totes aquestes qualitats les posa al servei d’una ciutat que estima amb bogeria. Pots estar d’acord o no amb la seva ideologia, però és d’aquelles persones que et mereixen tota la confiança sigui quina sigui la responsabilitat que desenvolupi.
A la tertúlia de Punt 6 els dimarts també hi podem escoltar a l’Alícia Alegret. L’altre dia una simpatiquíssima militant socialista em deia, amb un punt d’ironia, que s’havia disgustat amb el seu marit perquè “m’ha dit que troba maca a la del PP. A tu et sembla que m’ha de dir això?”. Realment la política és ben curiosa. La disputa ideològica fa que fins i tot hagis de trobar lleig al teu adversari. En tot cas estic d’acord amb el marit en qüestió. L’Alícia maca ho és molt, però no només de físic. És una noia amb un caràcter afable, amb una bonhomia excepcional. Els qui hem tingut la sort de conèixer-la en l’àmbit professional sabem del què parlem.
I finalment el tercet dels dimarts a l’emissora de les Peixateries l’arrodoneix l’Ester Alberich. A diferencia de les seves dues companyes ella encara no hi és a l’Ajuntament però ho vol aconseguir ocupant el segon lloc a les llistes d’ERC. Com tots els Alberich –són una bona colla de germans que sempre et regalen el seu somriure afectuós que els converteix en una família popularíssima a la ciutat- és activa, dinàmica, inquieta. N’hi ha que li critiquen la seva inexperiència. “Gent jove, pa tou”. Però crec que un punt d’inconsciència també s’agraeix en la política municipal perquè el món, i el de Reus també, és dels atrevits. I més si ha de cobrir la baixa d’una regidora, l’Empar Pont, que no ha deixat mai indiferent a ningú.
Avui curiosament a la tertúlia de Punt 6 també hi havia la Misericòrdia Dosaiguas. D’ella diuen -els qui tot ho critiquen- que surt en totes les fotos. Això sempre m’ha fet molta gràcia perquè sortir a les fotos no és pas gratuït. Per aconseguir-ho s’hi ha de ser, s’ha de treballar, s’ha de pica pedra. I això és el que ha fet la Misericòrdia al llarg de la seva intensa activitat política a la ciutat. Com a president d’una AMPA he tingut l’oportunitat de conèixer directament la seva manera de fer a la regidoria d’Educació. I no en tinc cap queixa, ans al contrari. Al final el que demanes d’un polític, surti més o menys a les fotos, és que et resolgui els problemes. I la Misericòrdia ho ha fet.
I he deixat pel final d’aquest article en “clau de Dones” a una que hores d’ara ignoro si surt o no a les tertúlies de Punt 6. És la Pilar Pérez d’Iniciativa-Verds. Sovint se li critica la seva aparença extravagant, amb un cabell acolorit certament cridaner. És fàcil quedar-se, per tant, amb la primera imatge, la més superficial. És fàcil però és injust. Jo fa molts anys que la conec a la Pilar. Una persona que en la seva activitat professional s’ha fet estimar. I que en el món de la política és una “rara avis” amb el que això comporta i provoca. Amb ella em va passar una cosa insòlita, única. Fa uns mesos els amics de MANS UNIDES em van convidar a presentar un llibre commemoratiu del seu aniversari. L’acte s’emmarcava en el conjunt d’activitats de la Setmana Solidària i, per tant, la representant “municipal” era la Pilar. A l’hora d’iniciar la presentació, i amb el protocol a l’ús, a la regidora ecosocialista li tocava presidir l’acte. Va declinar seure a la taula presidencial i es va estimar més fer-ho entre el públic “la protagonista no sóc jo, sou vosaltres, la gent de Mans Unides, que heu treballat per aconseguir aquest èxit” va argumentar. Em vaig quedar de pedra. Mira que n’he presentant d’actes a la vida i mai, mai m’havia trobar amb un polític que renunciés al seu minut de glòria. N’hi ha que, fins i tot, matarien per aconseguir-ho. Potser els més tradicionalistes es posaran les mans al cap amb la manera de fer de la Pilar. Jo, senzillament, em vaig quedar admirat.
Ho deixo aquí. Naturalment podria parlar de moltes altres dones –i possiblement ho faci ben aviat- que treballen per la política municipal. Però buscant una certa equidistància ho he fet, només, triant una dona de cada formació política que ara mateix té representació municipal. M’he deixat a la CORI de l’Ariel ja que hores d’ara no visualitzo cap fèmina a la formació amb un paper protagonista. Això sí, el dia que presenti candidatura política la seva dona –la de l’Ariel- prometo posar-m’hi amb ganes. Aquesta no té un article, té un llibre sencer.
