Dilluns a la nit, a la recta final de l’acte de presentació de La Vanguardia al Fortuny, el Guillem Ramos-Salvat, autèntic “Homus Twitter” del periodisme local i un dels intrèpids artífex de l’interessantíssim www.delcamp.cat enviava un tuit a la xarxa anunciant una “sorpresa” a la llista definitiva de CiU. Es referia a la presència del filòleg Anton Baiges i Gras que ocuparà el número 23 de la candidatura de la coalició nacionalista. Curiosament un i l’altre –Ramos i Baiges- seien aquell dia a poques butaques de distància al segon pis del teatre i els tenia a tots dos en el meu camp de visió ja que em vaig seure tot just davant seu. Poc després, també a la xarxa, el consultor Xavier Menduiña –l’home que em sembla s’ho va inventar això del Twitter- responia “El número 23 és la sorpresa?”. Naturalment en el cas que ens ocupa l’impacte no és la posició sinó la persona.
Malgrat que encara se’l pot considerar jove -frega la quarantena- l’Anton Baiges és un històric de l’associacionisme local. L’hem vist sovint a totes les salses, especialment a les que remena l’Òmnium Cultural. Fa anys va treure el cap formant part de les inquietes Joventuts d’Esquerra. Recordo com s’hi fos ara el dia que va anunciar la seva inclusió a les llistes d’ERC com a representant dels cadells republicans. Devia ser l’any 95 al Casal dels independentistes ubicat aleshores a la Plaça Catalunya. I va actuar com a mestre de cerimònies el candidat a l’alcaldia, l’Ernest Benach. L’Anton sempre ha tingut un verb fàcil, elaborat, gràcies a la seva condició de lingüista. És d’aquelles persones a qui agrada escoltar atenent la forma del seu discurs. El fons, en canvi, de vegades no ha generat tantes simpaties. Baiges sempre s’ha caracteritzat per una qualitat, el de ser un home crític, que ha dit el que pensava amb arguments i matisos. I això l’ha convertit, sovint, en un personatge incòmode per algunes realitats polítiques on la discrepància no és mai ben vista. Que algú de dins mateix ens posi el dit a l’ull no és agraït. Però jo, particularment, considero enriquidor disposar de perfils d’aquestes característiques. Als partits, com a totes les organitzacions, els hi convé tenir algú que sempre trobi aquell “però” incòmode, que vegi l’ampolla mig buida, que faci l’anàlisi del negatiu fotogràfic. Si només ens envoltem d’aduladors, de gent que tot ho troba de color de rosa, possiblement acabarem perdent el món de vista i l’autèntica percepció de la realitat. I certament la crítica constructiva és tan necessària com enriquidora.
De tan crític que era l’Anton ha canviat de partit i ara el veiem figurant com independent en un lloc simbòlic de la llista del “canvi” –com s’anuncia repetidament- que encapçala el Carles Pellicer. S’hi podrà estar d’acord o no amb la manera de fer de Baiges, però se li ha de reconèixer que ell és mou, com tants altres, per una raó principal: la seva profunda estimació a la ciutat. I això, tractant-se a més del nét d’aquesta enciclopèdia del “Reus d’Abans” que és el grandíssim Doctor Gras, és digne de ser destacar.
