 |
| Pellicer "acercándose más" al líder de Convergència |
La meva dona està encantada amb això del blog. Si l’altre dia rebia eufòrica la invitació de l’Hipòlit Montseny de participar a la degustació de Sípia amb patates del Divendres Sant de l’any vinent, dissabte a la nit quan vaig arribar a casa amb la bosseta de caramels marca CARLES PELLICER se’m va tirar als braços eufòrica. No ho dic pel Pellicer sinó pels caramels, és clar. I es que el polític convergent se’ns va descobrir com el més “dolcet” del Món de Reus, obsequiant a tots les assistents al míting central amb una bosseta de caramels on vaig deduir que, a més a més de candidat de CiU a l’alcaldia, Carles Pellicer és també una marca blanca de Indústrias Rodríguez Hermanos. Vaja, caramels de Reus, Reus. Aquests caramelets són aquells tan característics –a mi me’ls comprava la meva mare a cal Rodríguez al raval de Jesús- que són dues rodonetes enganxades. Se’n diuen “Dobles”. És a dir, al desembolicar-los te’n trobes dos de caramels i així pots compartir l’altra meitat amb qui vulguis. Segur que el Pellicer se’l voldria partir amb l’Alícia Alegret. I no només el caramel sinó també alguna cosa més municipal, com el govern. Aquest detall tan llaminer va servir per culminar un míting central de campanya que va tenir una banda sonora que, paradoxalment, no es va sentir en cap moment però que flotava en l’ambient. Em refereixo al “Acércate Más” de Nat King Cole i que el lector/a, s’hi ho desitja, pot escoltar a la part inferior d’aquest article. Perquè a Convergència tothom es vol apropar més, més i més a l’estela guanyadora del seu líder, l’Artur Mas. I dissabte es va tornar a demostrar.
Convergència i Unió ha convertit el pavelló del Pare Manyanet en un dels seus espais de referència a la ciutat per fer actes multitudinaris. Sobre l’escola hi té, curiosament, un gran ascendent el Jordi Cervera que hi ha portat la canalla a estudiar i que, a més, ha estat peça clau en molts dels projectes que ha desenvolupat el centre sota la sàvia direcció de l’inquiet Pare Marcel·lí. El pavelló en qüestió el va inaugurar el Joan Antoni Samaranch gràcies una gestió on hi va tenir molt de pes el propi Cervera. De fet la foto electoral de la candidatura de l’ARA REUS està feta a la plaça de l’antic velòdrom i al fons es reconeix perfectament el perfil d’aquesta instal·lació. L’insígne nedador, però, dissabte no hi era. I crec que tampoc el van trobar a faltar. Només arribar vaig rebre la salutació cordialíssima del Jaume Vendrell, l’assessor del grup municipal i tècnic de màxima confiança de Pellicer. Ja ho he dit en altres ocasions i no me’n cansaré de repetir-ho. El Jaume és una excel·lent persona, amb una grandíssima capacitat de treball. Els èxits de Pellicer no s’explicarien sense la seva gestió eficaç i constant. També em vaig trobar al Tomàs Navarro, del Barri Immaculada, un d’aquests amics que vaig fer de quan cobria l’actualitat veïnal. Precisament al veure’l vaig pensar en el poc protagonisme que en aquestes eleccions han tingut els dirigents veïnals. Abans sempre se’ls rifaven per posar-los en llocs preeminents de la llista. Ara, els pocs que hi ha, queden en un discretíssim segon terme. Potser és un símptoma del moment que travessa l’associacionisme veïnal en aquesta ciutat. I al pavelló també hi vaig veure a molta de la vella guàrdia dels Convergents. Davant meu hi tenia al Jordi Escoda i el Josep Mariné, història viva de Convergència a la ciutat i a la comarca. No van parar de xerrar ni un segon, especialment Mariné que té una conversa fluïda i constant, i que l’acompanya d’una gestualitat sovint abrandada. També vaig veure al Josep Abelló. No s’espantin, no em refereixo a l’exalcalde Josep Abelló i Padró. Només hagués faltat això. Sinó a l’altre Josep Abelló, el de la perfumeria del portal de Jesús, expresident de la Unió de Botiguers de Reus i de l’Orfeó i home sempre proper a Convergència i, especialment, al Carles Pellicer. En una altra zona de la platea hi havia el Tomàs Barberà, l’antic cap de llista convergent, de qui l’alcalde Pérez sempre en parla de manera elogiosa, especialment d’ençà que ell se les ha de veure amb el Pellicer. Això acostuma a passar. I just davant meu es va asseure el Gustau Biada, d’Unió Democràtica. Biada, durant els anys que va ser a l’ajuntament i en la seva època de regidor de medi ambient, va crear el primer contenidor soterrani de la demarcació. I el vam tenir a Reus. Fins i tot en això hem estat els primers.
Artur Mas va arribar amb retard. Va sortir a l’escenari després de la presentació de la número 13 de la llista, la demòcrata cristiana Montse Gené, candidata de veu contundent i molt ben impostada. Mas va explicar que l’havien entretingut uns xinesos que havien anat a visitar-lo al palau de la Generalitat i que –sembla- busquen un lloquet per instal·lar una fàbrica de cotxes. Em va recordar a l’anunci del President Montilla, fet setmanes abans de les autonòmiques, dient que la xinesa Cherry es podria instal·lar de la Conca de Barberà. Van passar les eleccions i mai més se’n va saber res de la Cherry que, contràriament al que es pugui pensar, no cultiva tomàquets sinó que fabrica vehicles.
.
L’arribada de Mas va generar la primera onada d’entusiasme col·lectiu a un pavelló on –per poc- no s’hi va posar el cartell de “localitats exhaurides”. Ho deia al començament. Els nacionalistes volen a Mas, el necessiten. Si poguessin s’empaltarien del candidat convergent. El veuen com l’autèntic messies. I pensen que la seva estela guanyadora els pot portar a l’ajuntament. Per això no en van tenir prou portant-lo fa poques setmanes a la presentació de la candidatura al Bartrina. En volien “MÁS” i per això dissabte van saciar aquest desig. El president va estar en la seva línia. És un grandíssim comunicador. I amb aquell posat tan seu, en un dels moments culminants del discurs, va mirar als ulls a Pellicer i li va dir amb insistència “Carles, ja ho saps, tu ets com jo. Tu ets com jo!”. Al sentir-ho la Cori Vidal, l’esposa del candidat, va estar a punt d’aixecar-se per donar-li la raó i cridar allò tan propi de “Guapo!” adreçat, en aquest cas, al seu marit. Però Mas no es referia a la bellesa física, sinó al fet que Pellicer, com ell a la Generalitat, havia de fer bo allò de “A la tercera va la vençuda” aconseguit una alcaldia que els Convergents no han pogut fer mai seva.
Abans d’iniciar l’acte, van projectar un vídeo del candidat. Em va agradar força, està molt ben elaborat. Novament es demostra que al Món de Reus tenim productores que saben els que es porten entre mans. Transmet allò que és i representa Pellicer en aquesta ciutat, una persona propera que tot el dia és al carrer parlant amb el ciutadà. Hi havia algunes imatges enregistrades a la Terrassa del Gaudí Centre, amb el campanar a l’esquena, des d’on ell s’adreçava als electors demanant la seva confiança. Posats a fer podria haver anat a la terrassa del costat, la de cal Tomàs Barberà. Potser no tocava. I de la resta del vídeo dues imatges que les vaig trobar impactants. D’una banda el cafetó que es prenia a l’interior d’un bar amb el Miquel Domingo i l’assessor Jaume Vendrell. Resulta que el bar és l’IRIS del carrer del Vent, el mateix que va triar el candidat socialista per la seva VIDA DE PÉREZ que vaig comentar la setmana passada al blog. O a Reus no hi ha cap altra bar o aquest establiment té un poder d’atracció irresistible sobre la classe política d’aquesta ciutat. Em sembla, amics periodistes de la canallesca, que el propietari de l’IRIS té una entrevista. I l’altra imatge potent és al seu despatx del grup municipal treballant. Se’l veu assegut darrera la taula picant l’ordinador. Però saben que s’hi veu a la pantalla del portàtil? El facebook! Tal com ho senten. Ni fet expressament. La xarxa social amb més protagonisme a la campanya surt al vídeo electoral del Carles Pellicer. Podríem treure punxa al tema fins demà a aquesta hora, però val més deixar-ho aquí. Encara en ens enduríem algun “plantxasso”.
En el seu discurs Pellicer va estar bé i va començar amb una gràcia ben trobada. Després del que havia explicat Mas per justificar el seu retard (allò dels xinesos que el van anar a veure per posar una fàbrica de cotxes), el candidat convergent va posar-se al públic a la butxaca tot dient “Jo ho veieu. Uns treballen per portar fàbriques de cotxes a Catalunya, i d’altres volen tancar el circuit de Montmeló”. I la gent, entregada, va aplaudir amb ganes. Aquesta bona arrencada va permetre al candidat mantenir un bon discurs, àgil, deixant-se anar, mirant poquíssimes vegades el paper. Em va sorprendre agradablement. Però a mesura que anaven passant els minuts, enlloc de posar la directa, Pellicer va baixar el to i les revolucions. Va decidir contenir unes emocions que tothom tenia a flor de pell. I vaig tornar a tenir la mateixa percepció del dia de la presentació de la candidatura al Bartrina. Després de 32 anys de derrotes, sembla que no s’ho acabin de creure això que poden guanyar. Diuen alguns que ho veuen tan a tocar que no volen fer res per espatllar-ho. Que la consigna, a nivell intern, és aquesta. Res d’eufòries, discreció, anar fent i deixar passar els dies esperant la batalla final del 22m on l’última paraula la tindran els electors. Si això ho traspasséssim a l’argot futbolístic diríem que Pellicer, al final, va estar “amarrategui”, l’adjectiu que es va guanyar aquell entrenador dels 70 i 80 que es deia Maguregui i que es caracteritzava per posar “l’autobús” davant de la seva porteria deixant passar els minuts i fent que l’equip rival s’estavellés una vegada i una altra a la seva muralla defensiva. Tinc la sensació que Pellicer està fent això. Les enquestes del seu partit -sembla- li són favorables i no vol arriscar, no vol fer res per esgarrar-ho. Deu pensar, contràriament al que és habitual, que el millor atac és una bona defensa.
Al final, com deia, els caramels. Però tampoc vaig veure a ningú que els obris per menjar-se’ls amb passió. Se’ls posaven a la bossa o a la butxaca i marxaven en aquell capvespre plujós i desplaent. Deu ser se’ls guarden per la nit del 22 de maig. No fos cas que celebrar la victòria abans d’hora acabés convertint-se en un caramel enverinat.
