 |
Imatge del naufragi del debat. Fins i tot el fotògraf va fer aigües |
L’amable lector/a ja sap quin és l’esperit d’aquest blog, el d’intentar fer una crònica local sense gaire pretensió, senzilla, propera i distesa. Fixant-nos en les petites coses, les que realment són importants a l’hora d’humanitzar als nostres polítics. I de tant en tant deixar anar algun esquitx irònic, alguna pinzellada humorística tan pròpia de la nostra idiosincràsia ciutadana perquè, al cap i a la fi, això és el que ajuda a viure. Però avui he decidit canviar l’esperit d’aquest anàlisi i ser una mica més contundent. I no pas per criticar l’actuació dels nostres polítics que sempre em mereixeran tot el meu respecte, sinó precisament per qüestionar la manera de fer d’un periodista que, possiblement deixant-se portar per un egocentrisme malaltís, està desprestigiant la nostra professió.
A Reus les municipals sempre s’havien caracteritzat per un tractament periodístic impecable que també es projectava a l’àmbit dels debats públics. El Fortuny i el Bartrina han estat escenari de memorables confrontacions dialèctiques amb els candidats a les municipals, amb els teatres plens, amb una posta en escena acurada, elegant, en un ambient d’anàlisi d’idees i de plantejaments realment enriquidor. Amb una participació de la societat civil, amb el protagonisme que mereixen les nostres entitats. Només per això, per aquests antecedents històrics, qualsevol acte similar que es volgués plantejar hauria de tenir uns mínims de qualitat. Jo he vist moderar debats de les municipals a professionals com el Josep Maria Girona, al Carles Francino, el Xavier Bas, el Josep Maria Arias, el Quico Domènech o la Gemma Torrents. La setmana passada, sense anar més lluny, el director de Punt 6 Ràdio, el Josep Cartanyà, conduïa de manera impecable el debat de joventut al Centre de Lectura. Un periodista local que va saber fer la seva feina a partir d’un profund coneixement d’una realitat i d’un entorn que coneix a la perfecció. El bon moderador és, com els bons àrbitres, aquell que passa més desapercebut i que només es deix veure en moments de màxima excitació, com prou bé va demostrar la Gemma Torrents el dia del CARA A CARA a la SER.
I aquest esperit, aquesta manera de fer, aquesta classe, aquesta posta en escena és el que vaig trobar a faltar en el debat organitzat ahir pel Sindicat de Periodistes de Catalunya a la Sala de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia. Un Sindicat, tot sigui dit, del que no en formem part tots els professionals d’aquesta ciutat. Per tant, si us plau, no ens posin a tots en el mateix sac i encara menys no confonguin al Col·legi de Periodistes amb aquesta organització sindical. Però el problema no és el Sindicat que segurament ha de merèixer la nostra consideració per la feina que fa arreu del país en benefici dels professionals d’aquest sector. El problema és el seu representant territorial, Ricard Checa. Un periodista amb un afany de protagonisme desmesurat que amb la seva manera de fer empeny sota mínims la imatge de la professió.
Mirin. Jo estic enamorat dels meus companys i de les meves companyes que es dediquen cada dia a aquest noble exercici periodístic. Al Món de Reus els vec treballar amb il·lusió, amb ganes, amb una vocació i una dedicació absoluta. Amb afany constant de superació. I no és fàcil atenent que la conjuntura econòmica no ajuda i que les empreses de comunicació també estan passant per una situació complicada. Per això em rebenta que pugui venir algú de fóra, que sota el paraigua d’aquest sindicat es presenti com un referent del periodisme amb unes practiques molt discutibles, que freguen l’esperpent. A qui se li acut fer entrar al teatre als candidats, als futurs representants de la ciutadania, un per un com s’hi passessin per la passarel·la d’Operación Triunfo? Qui és ell per criminalitzar a la Dolors Solé de Solidaritat per no participar al debat d’ahir? Per l’amor de Déu, que no la coneix a la Dolors? Clar, el problema és aquest. Periodistes de saló que arriben com s’hi fossin mil homes a donar lliçons a gent de poble com nosaltres. Com es pot interrompre de manera tan barroera les intervencions dels polítics? Una mica de mà esquerra, d’elegància per favor. Com et pots tancar en banda, inicialment, a la suggerència del candidat socialista, que va comptar també amb la complicitat del mateix candidat de CiU, de repartir de manera més equitativa el temps d’intervenció en una actitud noble i generosa pròpia de la gent de Reus? Com pots anar tractant de tu als candidats sense tenir cap mena de criteri com s’hi fóssim al bar de la cantonada? Com pots exigir de manera obsessiva el compliment del temps pactat i començar fent una introducció lamentable recreant-te en el no res per tenir el teu minut de glòria davant d’un auditori perplex? Em comenten, a més, que va exigir la presència de la guàrdia urbana per si es produïen altercats. Ni que això fos el Bronx. No és això, Checa, no és això. Reus no és una república bananera que actua al dictat d’un periodista estrella que pot acabar estrellant a tota la professió contra el mur de la credibilitat. Ahir la seva incompetència no ens va ajudar a millorar la nostra imatge davant la classe política, ans al contrari.
Em sembla que els professionals d’aquesta ciutat i per extensió de les nostres comarques hauríem de començar a parlar clar, desmarcant-nos de segons quines actituds i maneres de fer, deixant en evidència pràctiques com la d’aquest individu. Perquè altrament pot passar que ens acabin posant a tots al mateix sac. I tot just enguany, que els periodistes d’aquesta ciutat havien ratllat a gran altura, amb un seguiment professional i mesurat d’una campanya extremadament complicada pel que hi ha en joc, arriba aquest home i converteix l’únic debat públic de caps de llista en un monument al disbarat.
El pitjor, però, és que el debat no va existir perquè, senzillament, era un debat impossible. I els que hi vam sortir perdent vam ser tots, polítics, públic i molt especialment periodistes. Tant de bo no es torni a repetir mai més una cosa semblant al Món de Reus. No ens ho mereixem.
