 |
| 1.500 persones sopar al pavelló en l'acte del PSC |
L’eslògan socialista d’aquestes municipals és el PENSAR EN REUS. Però durant aquests últims dies han aparegut alguns cartells on, sobre un fons blanc i jugant amb el vermell i negre, s’hi pot llegir DEFENSAR REUS signat per Lluís Miquel Pérez l’alcalde. Una de les tanques de grans dimensions que reprodueix aquest eslògan es pot veure davant de l’accés principal al pavelló olímpic municipal que ahir va acollir el gran sopar de campanya del PSC. Precisament Pérez es va adreçar amb to enèrgic, des de dalt de l’escenari, a les 1.500 persones que s’hi van aplegar. Però més que un discurs, vaig tenir la sensació que el candidat socialista feia una arenga a les tropes per defensar l’ajuntament del setge d’aquell home “que diu mentides, falsedats, que es posa amb mi i amb la meva família. A Convergència hi ha molt bona gent, però n’hi ha un que només es mou per la seva ambició de manar”. Carles Pellicer, altra vegada, convertit en l’ase dels cops de Lluís Miquel Pérez. I en canvi l’Alícia del PP, novament, sortint indemne de la ferotgia dialèctica socialista. Curiós.
El Diputat Francesc Vallès, l’home que dóna classes de “charmant” a Jordi Lamas, va ser l’encarregat d’actuar de mestre de cerimònies. Ja vaig dir l’altre dia que el diputat a corts no perd mai la mesura ni el capteniment. Però ahir es va deixar anar. Potser tip i cuit del xàfec que li ha caigut a sobre després de la complicitat del PSC amb el PSOE en l’afer dels fons de competitivitat, va decidir cremar adrenalina amb un discurs encès i excitat “Amigues i amics, estem en un moment difícil. La crisi econòmica és complicada, molta gent ho passa malament. Però precisament per això necessitem un govern de progrés que vetlli per la nostra ciutat!” I en aquest punt Vallès, observat de ben a la vora pel seu alumne Jordi Lamas que havia pujat també a l’escenari acompanyat de Teresa Pallarès, va treure pit “Cap altre partit a Reus pot posar 1.500 persones en un pavelló” que mentrestant, per cert, donaven compte d’un bon pa amb tomàquet i embotit que s’havia servit amb prestesa. “No ens podem permetre el luxe -va dir Vallès- en un moment difícil com aquest de prescindir de l’alcalde, del millor alcalde per Reus”. I en aquest punt l’aplaudiment entusiasta dels assistents es va confondre amb la presentació final del candidat. A Pérez el vaig veure amb un punt d’emoció. Aquests dies hi penso en les sensacions que deuen experimentar els candidats al veure teatres i pavellons plens amb gent que creuen amb tu i amb la teva opció política. I segurament el candidat socialista, que per motius diversos està passant una campanya complicada, ahir amb aquest bany de masses devia tenir una profunda satisfacció personal. Per això va voler assaborir cada instant de la seva intervenció per enumerar als representants de les entitats que l’acompanyaven “Gent que són el Reus de veritat. Vosaltres sabeu que hem fet molt bona feina. Ho diuen fins i tot els nostres contrincants, la gent que ve de fóra ho reconeix. La ciutat ha canviat, s’ha transformat”. No li falta raó. Altrament no s’explica que a Tarragona hagin convertit la nostra ciutat en un dels ítems de debat polític. Aquí a Reus, de la veïna ciutat no se n’ha parlat enlloc. Deu voler dir alguna cosa.
I en aquest punt Pérez va voler fer l’enèsim homenatge -merescut- als que són responsables d’aquesta transformació i que ja no repeteixen a les llistes com el Pepe Magrazó, el Joan Anton Verge o el Josep Morató “Té un nom i ho sap tothom, que s’aixequi Josep Morató” va dir l’alcalde més distès i proper que he vist en tota la campanya. “Hem fet l’hospital somniat de la gent de Reus. Ens el volen retallar. Però no ho permetrem. Volem tirar endavant el nostre projecte”. Un projecte que necessita de gent, de regidores i regidors. I Pérez va reclamar la prèsència a l’escenari dels candidats. Em va cridar l’atenció la indumentària coincident de Misericòrdia Dosaiguas i de la Sandra Guaita. Ambdues amb camisa vermella i pantalons negres -la primera- i faldilla negra -la segona-. Colors corporatius dels socialistes o, també, del Reus Deportiu que tot just feia pocs minuts que s’havia classificat per la semifinal de la lliga europea d’hoquei. En va sorprendre, en canvi, la negror de la Rosa Garrido, el meu referent de campanya socialista. La veritat, li queda molt millor el vermell.
I amb tothom dalt de l’escenari, Pérez va demanar un últim esforç per convèncer a familiars i amics de votar socialista “Nosaltres tenim el compromís de treballar per la ciutat. D’altres volen “pluriempleu” fent de diputat al matí i d’alcalde a la tarda.” I sobre l’última crida del candidat, els acords del REUS del Joan Masdeu. I Pérez, distès i proper, es va atrevir a fer la tornada, allò del “Reus als meus peus”. No sé que en devien pensar de la seva afinació els integrants del grup reusenc DA IGUAL que havien d’actuar just després. Aquests xicots són aquells que van participar a la fase de selecció per triar la cançó que havia de representar a Espanya a Eurovisió. Se’n recorden? Van quedar eliminats davant d’aquell prodigi musical titulat “Que me quiten lo bailao” interpretat per Lucía Pérez que, com havia anunciat, volia deixar a “España en el lugar que se merece”, és a dir, avantpenúltima. Potser amb els DA IGUAL haguéssim quedat millor. Vaja, segur. I mentre hi anava donant tombs sentia a Pérez cantant altra vegada “Reus als meus Peus”. I pensava que potser estava assajant per cantar victòria la nit del dia 22. Tot i que haurà de vigilar, no fos cas que als seus peus li acabi sortint un ull de poll Pellicer i que no trobi enlloc l’ungüent de la Doctora Alegret per remeiar-ho. Podria passar. Jo ja l’he avisat.
