39 vegades REUS

Pellicer alcalde al PUNT (Tjerk van der Mulen)

Fa mesos que pel carrer Llovera tomba un individu que, de manera diligent i constant, reparteix entre els vianants uns paperets minúsculs amb la publicitat d’un tal professor SYLA. Aquest personatge, pel que es pot deduir llegint el fulletó, és un “Maestro Chamán africano, gran médium espiritual mágico con poderes naturales” especialista en resoldre “todo tipo de problemas con garantía y rapidez, incluso los más difíciles”. Vaja, que l’artista és un crack en tota regla. Dissabte al matí precisament, quan baixava per aquesta artèria comercial de referència, em vaig topar novament amb aquest individu que em va donar la publicitat de l’inefable maestro chamán. Tenint en compte que em dirigia cap a l’ajuntament vaig pensar que aquest subjecte seria un bon assessor pel  Carles Pellicer atenent el repte que se li planteja de portar les regnes de la ciutat enmig d’una crisi galopant. Mentre reflexionava sobra la fila que faria el professor SYLA amb el seu despatx al costat de l’alcaldia, em vaig topar, just davant del palau municipal, amb un altre personatge que em lliurava un altre paper. Però en aquesta ocasió no era l’assessor comercial de cap bruixot de pa sucat amb oli. Es tractava d’un dels integrants d’aquesta lliga de reusencs extraordinaris que tenim a la ciutat, l’incombustible Joan Rosich, activista social, cultural, musical i del que faci falta en aquest Món de Reus encantador. El Joan em va donar el manifest de “l’assembla popular de Reus per a l’onze de juny” sorgida de l’acampada dels indignats al Mercadal. El manifest apuntava algunes dades que justificaven la moguda del col·lectiu “No som mercaderies en mans de polítics i banquers, volem una democràcia real, volem un ajuntament obert, transparent, participatiu i sense corrupció”. El Rosich em lliurava el document al ritme de timbals i cassolades que començaven a sonar tot just a aquella hora i que es convertirien en la banda sonora d’aquella matinal històrica a la casa gran. A la planta baixa ja no s’hi cabia. S’havia instal·lat una pantalla gegant just al damunt de l’accés a l’OAC, i nombrosos ciutadans seien al davant mateix. A primera fila vaig distingir al Pere Duch, germà d’un de les regidores de nova fornada, la Montserrat Duch del Partit Popular. El Pere va rebre, de manera molt merescuda, una menció honorífica municipal l’any passat per la seva magnífica dedicació per fer possible la tan necessària rehabilitació del Barri Gaudí. Camí de l’ascensor em vaig topar amb l’articulista Anton Tapias. Segurament després de Carles Pellicer era l’home més excitat dissabte a l’ajuntament. Aquesta passió seva per les coses consistorials és digne d’estudi. Mentre la fèiem petar ens va venir a saludar l’Hipòlit Montseny. Anava fet un cromo, elegantíssim. Ens va regalar el seu somriure sempitern i aquests copets a la galta afectuosos, marca de la casa. Vam pujar a la primera planta i no s’hi cabia. Era un formiguer. Vaig saludar al futur alcalde, també a l’ex-futbolista Santi Juncosa, a l’ex-jugador d’hoquei Xavi Ibarz. I també a la dona de veu contundent i molt ben impostada, la Montse Gené. Era evident, tenint en compte el perfil de tots els saludats, que aquell formiguer on havia caigut de quatre grapes era el de Convergència i Unió. Més lluny, tocant al despatx d’alcaldia, vaig veure als socialistes. Com era de preveure al seu voltant no hi havia pas tanta aglomeració. Però allà no s’hi cabia i un servidor tenia localitat reservada al pis superior, a una mena de galliner de categoria (poca broma, és la sala de reunions d’INNOVA) amb vista preferent al saló de sessions. El Tapias, com no, també va pujar. Volia tenir el Ple als seus peus. La imatge que va captar "la bèstia" Guillem Ramos-Salvat, i que es pot veure al final de l’article, és molt eloqüent. El Tapias en primer terme com un gegant i els regidors petitets al fons. Com Gulliver a Liliput. Diuen que quan va votar l’Alícia Alegret va cridar “Guapa!”. Jo no ho vaig sentir però d’aquest home ja m’ho crec tot.

I a dalt hi érem tots. O gairebé. Els periodistes que més i millor han descrit les emocions viscudes en aquesta apassionat #reus22m esmolaven la ploma per redactar la crònica d’una jornada històrica. Hi havia el reporter del Diari de Tarragona, Francesc Gras –GRAS Tercer al Món de Reus-; com he dit "la bèstia" Ramos-Salvat del delcamp.cat, fent la retransmissió simultània al twitter; el periodista-àrbitre del reusdigital.cat, l'Enrique Canovaca, prenent nota de totes les incidències que es produïen al terreny de joc; el locutor-cuiner, el Jordi Escoda de Punt6, a qui des de les alçades només li faltava un bon cullerot per remenar aquell tupí amb ingredients tan saborosos; el periodista amb millor percepció ciutadana, el David Fernández, buscant l’àcid contrapunt; la dona MÉS de la premsa local, la Mònica Just, que tot i no tenir edició diumenge no es va voler perdre aquest instant màgic; el Josep Cartanyà, el director de Punt6, com sempre en un discretíssim segon pla però sense perdre’s ni un detall de tot el que succeïa; la PUNTaire del periodisme local, que quan convé és tan directe i contundent com el seu cognom, la Núria Roca; i a baix, en primera línia de foc atenent les seves responsabilitats, el duet meravelles de Canal Reus, el Quico Domènech i la Cori Sebastià, la propietària del salonet més punyent de la canallesca local. I també la Laia Solanellas, la periodista "Amiplim" captant en primera línia, a un pam de la glòria, les imatges  del "seu candidat". Per cert, el Marc Cámara, el locutor-actor de Ràdio Reus, no hi era. S’havia quedat a la sala de premsa envoltat de jubilats. Si algú vol saber el motiu que li preguntin a ell mateix. Serà generós i agraït en l’explicació.

De les espècies vàries que hi havia en aquell galliner de luxe també s’ha de destacar la presència del periodista-consort, Adrià Sanchez, conegut com the bodyguard. O l'Edurne Seco, l’assessora socialista, un encant de persona. I també el regidor “gairebé” de CiU, el Marc Arza, que per poc no va viure en primera persona aquest moment històric. El veia encuriosit per saber qui jurava o prometia. N’hi ha que xalen amb aquestes coses.

Des de les alçades es podia observar detingudament que anava passant al saló de sessions. Em va cridar l’atenció el lloc que ocupava el Miquel Domingo. El van asseure davant d’un dels vells radiadors del saló de sessions. Potser és tot un símbol. La seva àrea, la d’Urbanisme, és de les que s’anomena una “regidoria calenta” atenent la dimensió i la complexitat dels projectes a debat. Deu ser per això. El regidor d’alçada, el Pepe Jofré, enviava una piulada molt definitòria sobre la comoditat dels sillons del saló de plens “em pensava que eren més amples els seients”. I en aquest punt, resseguint amb la mirada com seien els protagonistes de la matinal, vaig tenir una al·lucinació. De cop i volta vaig veure un ventall que es movia amb una gràcia i un “salero” especial. Un ventall de colors vius, llampants, on s’hi podia veure la Mulassa perfectament dibuixada. Per un moment vaig creure que l’Empar Pont havia tornat, que tornava a ser regidora, que s’havia reencarnat. Però no. Després de l’impacte inicial, i d’una observació més mesurada, vaig comprovar que darrere d’aquell ventall s’hi amagava la dona de somriure permanent, l’Àngels Tello, la regidora amb la millor “parada” de l’ajuntament. Tenint en compte, és clar, que en regenta una -de parada- al Mercat Central. I a l’altre costat els socialistes. Déu n’hi do quines cares. No és qüestió de retreure res a ningú.Segurament la processó anava per dins. També s’ha de disculpar a la Misericòrdia Dosaiguas que ha passat una setmana molt difícil. També al Josep Allueva que segurament faria la mateixa cara si haguessin guanyat. Però la resta, estaven seriosos, massa i tot. Sort de la Sandra Guaita que amb un vestit gris llarg, sisat i amb unes sabates llampants, més vermelles que la rosa socialista, va trencar aquesta amargor dels seus companys de partit.

I davant dels socialistes la parella de l’any. No, no em refereixo a Carles Pellicer i Alícia Alegret. Dissabte el Tapias -que per cert, no va callar en tota la estona- escrivia un article al Diari de Tarragona titulat “Que es facin un petó!” on s’entreveia, sense citar-los, que es referia als dos artífex del pacte de govern. Però el seu matrimoni –el del Pellicer i l’Alegret- és de conveniència. En canvi el de debò, el que han fet per amor a la ciutat és el del Cervera i la Cori Fargas. Tots dos juntets, assegudets a primera fila, ell de gris perla i ella de color cru, feien un goig que enamorava. L’ARA REUS allà on va triomfa. I dissabte en vam tenir una nova demostració.

I pel que fa al públic la imatge la van donar les autoritats. En el primer banc hi seien –o com a mínim ho intentaven- l’alcalde Pérez, l’alcalde Abelló, el vicepresident del Congrés Jordi Jané, el diputat Francesc Vallès i el parlamentari Josep Maria Sabaté. Eren cinc, els que hi caben en els bancs del saló de sessions. Però amb això va arribar el vicepresident del parlament, Lluís Maria Corominas, i el van intentar asseure enmig de Jané i Vallès. I és clar, l’home, que a més físicament està refet, no hi cabia. I des de dalt observàvem clarament que estava assegut a la falda dels seus respectius companys de seient. Al final el marit de l’Alícia i el seu fillet es van aixecar –eren al banc del darrera- i l’alcalde Abelló va retrocedir la seva posició. Més d’un, que havia encongit l’estómac per poder fer lloc, va poder finalment respirar.

I amb tot això va començar la sessió. Amb la Teresa Gomis presidint la mesa d’edat  i amb el David Vidal, com a regidor més jove, al seu costat. Semblava que la Gomis hagués tornat a l’institut Gaudí i hagués fet sortir a un nen dels de primera fila per ajudar-la a repassar la lliçó, com si fos un escolanet. La Teresa va anar cridat un per un als regidors electes per fer-los prometre -o jurar en alguns casos- el càrrec. Va fer gràcia com se li va escapar discretament el riure al tenir al davant al Carles Pellicer. Per cert, poc després de rebre la medalla, el Pepe Jofré va enviar una piulada amb la imatge fotogràfica de la condecoració. Si algú creia que sense el Cortadelles a l’ajuntament això del twitter cauria en desgràcia, queda clar que el regidor d’alçada de CiU serà l’encarregat de mantenir aquesta referència tecnològica als plens.

I va arribar el moment de la votació. Van presentar la seva candidatura el Carles Pellicer i també el David Vidal. Els membres del plenari van dipositar, un per un, la butlleta a l’urna de vidre rematada amb fusta. I es va efectuar el recompte. I la casualitat va fer que la primera papereta que es va extreure de l’urna fos el vot que el David Vidal es va adjudicar a ell mateix. Si el món -el de Reus, és clar- s’hagués acabat en aquell instant i tots haguéssim caigut fulminats, Vidal hauria passat a la història com l’últim alcalde de la ciutat. Se’l coneixeria com “Vidal El Breu”. Però per fortuna –i crec que el David també ho deu pensar així- el món no es va acabar en aquell instant sinó que hi va haver temps per treure les altres butlletes. I en aquest punt ningú més –com era previsible- va votar al líder de la CUP. I es van succeir els vots a favor de Pellicer barrejats amb alguns tímids sufragis en blanc que portaven el segell socialista. I al final, la gran sorpresa. Pellicer no només sumava els vots de CiU i del PP sinó també els d’ARA REUS. Allò semblava un passatge bíblic. Després de la seva travessia pel desert, el fill pròdig -Cervera- retornava a la casa del pare Pellicer. Ho feia això sí, amb una altra túnica –la de l’ARA REUS- i amb una companya de peregrinatge -la Cori Fargas- però donava els seus vots a la causa comuna. En aquest punt Pellicer va anar a recollir la vara d’alcalde. És la instantània que captava el gran Tjerk van der Meulen al Punt i que il·lustra aquest article. És el que ja és coneix com “l’èxtasi Pellicer”. Feia la mateixa cara que els meus fills quan els hi regalem una llaminadura. Però no pas qualsevol gominola, sinó la Llaminadura en majúscules, el cotó de sucre que els hi comprem només una vegada l’any coincidint amb la fira de Sant Jaume al parc de la festa. I Pellicer, amb la vara a la mà esquerra, va fer com el David Bisbal a Operación Triunfo –això sí, amb molta més elegància- posant-se la mà dreta al pit i enlairant-la al respectable. He de reconèixer que va ser un d’aquells moments en els que, íntimament, sens enveja del protagonista. Pellicer era el rei del Món. Del Món de Reus, és clar.

Després van arribar les abraçades. Primer amb la seva esposa, la Cori Vidal, qui més i millor sap dels esforços del seu marit per arribar fins aquí. I després la del seu gran rival, el socialista Lluís Miquel Pérez, profundament emocionat durant tota la jornada. I també la del seu enemic, Jordi Cervera. Perquè com va dir l’Ortiz, en política els enemics de debò són al teu propi partit. Però dissabte es va oblidar tot i es va generar aquesta mena de catarsi de difícil explicació, la de les grans ocasions en les que tothom vol remar en la mateixa direcció malgrat les diferències que els separen.

Finalitzat "l’èxtasi Pellicer", i amb totes les emocions al seu lloc, van arribar els parlaments dels portaveus. L’encarregat d’obrir el foc va ser David Vidal. Vestia un polo de color negre que, segons algunes fonts, li havia fet posar la seva mare. Però Vidal va trencar el protocol enganxant-se un adhesiu al jersei on s’hi podia llegir que la crisi l’havien de pagar els rics i els banquers. El líder de la CUP podria haver fet alguna cosa més espectacular com desbotonar-se el polo davant de la concurrència i ensenyar una camiseta interior amb la llegenda en qüestió. Però això ho fan els herois com Superman i Vidal és l’increïble home normal i prou. Dels discursos em quedo bàsicament amb el del nou alcalde. Va deixar alguna imatge curiosa, com les 39 vegades que va pronunciar la paraula Reus. El 39 no és un número qualsevol. Té missatge. Alfred Hitchcock el va immortalitzar a la pel·lícula “39 escalones” que agafa el nom d’una organització d’espionatge. Amb tanta pel·lícula durant aquest #reus22m no em negaran que a aquestes trenta-nou vegades se li pot treure molta punxa. Serà qüestió de no descomptar-se durant aquesta legislatura.

L’acte es va acabar amb l’aparició de l’Orfeó Reusenc interpretant els Segadors. Em va sorprendre veure a totes les regidores i regidors del PP interpretant-lo –o, com a mínim, movent els llavis- i en canvi comprovar que algun socialista no obria la boca. Queda clar que dissabte no estaven per cançons. I després de passar la falç, tothom es va abraonar sobre Pellicer. Volien ser els primers en felicitar-lo. També hi havia algun espontani, com el Miquel Àngel López Mallol que per primera vegada en el últims 24 anys no era a l’ajuntament com a regidor sinó com un simple ciutadà. Al veure’l vaig començar a pensar en els que no hi eren però que hi podrien haver estat. Que devia fer a aquella hora l’Ariel Santamaría? o l’Albert Tafalla de Plataforma? o aquell que pagava una ronda la nit de les eleccions? o  els grans perdedors de la nit electoral com l’Ernest París o l’Àngel Cortadelles? De fet el cap de llista republicà  si que vaig saber el que feia tot just a aquella hora. Va enviar una piulada al twitter dient que anava en bicicleta “camins plens d’aigua i de fang: una bona remullada i enfangada!”. Vaja, suposo que parlava de la sortida en bici. No em negaran, però, que sembla una metàfora de la seva aventura política en aquestes municipals.

I vaig decidir marxar. Baixant per les escales vaig sentir timbals, cassolades i fins i tot algun instrument de vent. Com que havia perdut la noció del temps embolcallat en les emocions viscudes al saló de plens, vaig creure que no fossin les brasileres del “O fabuloso” de la política local, el Jordi Cervera. Però no, a la façana de l’ajuntament no hi havia plomes ni lluentons, sinó peluts i desendreçats -com dia la meva mare- que seguien estenent la seva indignació.

I tot pensant com de bonic ha de ser el dia que et trien alcalde –el dia i prou. Després deu ser per posar-se a tremolar- vaig arribar a casa. I vet aquí que a la bústia em vaig trobar una altra paperet com el que em va donar el representant comercial del Professor Syla al carrer Llovera. Però  en aquesta ocasió s’anunciava un altre “maestro chamán africano,  gran medium espirtiual” que es diu Professor Madiu. Això a Reus sempre ha passat. S’obre una botiga del que sigui i al cap de dos dies al costat mateix se n’obre un altre del mateix sector. Qui diu botiga, diu professional lliberal com el cas que ens ocupa. Per cert, ambdós professors –el Syla i el Madiu- garanteixen solucions immediates en un termini de 3 a 7 dies a qualsevol problema. Vaja, que no necessiten quatre anys com els polítics per trobar remei als nostres mals. Jo del Pellicer i de l’Alegret m’apuntaria el telèfon. Pel que pugui ser.



L'articulista Anton Tapias amb el plenari "als seus peus" (Guillem Ramos-Salvat)