 |
| Els incidents al Parc de la Ciutadella (delcamp.cat) |
Advertència prèvia
No cal dir que un servidor rebutja de dalt baix el que va passar ahir davant del Parlament. Com diria la meva àvia “allò va ser molt gros”. I la discrepància, legítima i recomanable en una societat democràtica, mai es pot manifestar a través de la força i la coacció. I menys a les portes de la cambra que ens representa a tots sense excepció.
Quan fas un programa de ràdio en directe mai saps del cert que et pot acabar passant. Tens l’escaleta al cap, els continguts pactats, els convidats a punt, però de cop i volta el batec de l’actualitat és el que acaba marcant el ritme del noticiari. I, per tant, has de demostrar cintura, agilitat i reflexos per poder donar resposta a les necessitats de l’oïdor atenent el discórrer imprevisible de la informació.
Això és el que ahir li va passar al meu admirat Jordi Escoda, el locutor-cuiner de Punt 6 ràdio. El seu debonmatí ens oferia el menú del dia, l’habitual dels dimecres, amb un primer plat ben amanit amb la tertúlia que dibuixaven dos ingredients bàsics. D’una banda el periodista-puntaire-trabucaire Jordi Olària, home de poques paraules però que quan dispara -dialècticament parlant- et pot deixar distret. I de l’altra un Mestre d’aquells de la República (dit amb tota la bona intenció), el David Llambrich, que un dia mereixeria una entrevista amb profunditat atenent la càrrega sempre impactant de les seves sàvies reflexions. Però els incidents al parc de la Ciutadella, amb els indignats atemorint als soferts parlamentaris, van obligar al radiofonista a buscar d’altres condiments per fer el xup xup que reclamava la seva exigent audiència. Per tant calia anar a buscar al rebost als dos diputats més nostrats al món de Reus que, a més, són els qui tallen el bacallà a l’ajuntament des de dissabte. L’audiència demanava a crits un bon estofat amb el Carles Pellicer i l’Alícia Alegret.
Esperant la connexió telefònica amb la capital, Escoda va donar pas a la tertúlia, buscant un primer anàlisi dels seus convidats, intentant interpretar en la distància allò que passava a la gran Barcelona. Llambrich, sense pèls a la llengua, reconeixia obertament que “estic indignat amb els indignats. Que es manifestin davant del parlament té certa lògica. Però les formes no són les adequades. Tot això és molt esperpèntic”. Llambrich va anar més enllà, justificant fins i tot una hipotètica actuació contundent de la Policia Autonòmica atenent aquelles critiques circumstàncies “En casos així no hi hauria d’haver cap dubte. Una càrrega dels Mossos d’Esquadra i endavant les atxes”. I va ser aleshores quan es va adonar que potser havia exagerat l’exemple, i va afegir “potser no (en referència a les atxes) però ja ens entenem”. Vaig comprendre d’immediat que Llambrich devia voler dir en realitat “endavant amb els bats de beisbol” que el conseller Puig, el del Polònia, ha popularitzat en un tres i no res. I per arrodonir la fotografia sonora del que succeïa a l’exterior del Parlament, per tenir la percepció real de la magnitud de la tragèdia, Escoda va introduir un apunt dels que fa fredat “A la Senyora Tura l’han ruixat amb pintura.” El locutor-cuiner acabava d’inventar el “titular rodolí”. Em va recordar, més que mai, al mític Jaume Pastellé del Bona Cuina de TV3.
Per cert, ahir a la mateixa hora que els indignats s’esperaven davant del Parlament, un dels nous regidors de l’equip de govern -el de més alçada- s’esperava just davant de Redessa. Ho va dir ell mateix enviant una piulada al twitter. Escoda i Llambrich s’hi van referir “es veu que s’espera fóra ja que encara no han obert”. Si algun dels treballadors del viver d’empreses estava connectat a la xarxa i fos coneixedor de la reflexió d’un dels seus futurs superiors, suposo que devia entrar per la porta del darrera pel que pogués ser.
Però tornant a la indignació pels indignats, Escoda va decidir parlar dels nostres, dels que s’han estat aquests dies al Mercadal posant-los com exemple de gent dialogant i pacífica, a les antípodes de la manera de fer dels seus homòlegs barcelonins. Tot i així el mateix locutor-cuiner va descobrir un dels moments de tensió que es va viure dissabte, a l’acabar el ple de constitució del nou plenari. El va protagonitzar “l’advocat Jaume Pujol, de l’ARA REUS. Al sortir de l’edifici i al trobar-se amb els manifestants fent sonar timbals i cassoles, es va posar a ballar al ritme de la percussió. I alguns dels concentrats, creient que es tractava d’una provocació, el van increpar”. La imatge devia ser antològica. Pujol, “recordman” de la política independent -que no independentista- al món de Reus està vivint una segona joventut amb els èxits del partit de Cervera. I suposo que el cos li demanava marxa per exterioritzar les seves alegries. “Cal recordar que l’últim dia de campanya els d’ARA REUS van portar unes brasileres a ballar pel centre de la ciutat” va recordar l’Olària tot accionant el gallet del seu trabuc dialèctic. Caldria preguntar-li al Sr.Pujol per aquesta fal·lera pels ritmes tropicals.
Per cert, que Pellicer dissabte al sortir de l’ajuntament també es va trobar amb els “seus” indignats, els de Reus. Però els va saber torejar amb més mà esquerra “Em va recordar al Jordi Pujol quan els hi va dir “Quan hem de parlar?!?” va explicar el locutor-cuiner. D’aquí dos dies ja veuran com el nostre alcalde aprèn a dir allò de “Ara no toca!”. I és que l’ombra del gurú convergent és molt allargada.
I entre una cosa i l’altra, a les acaballes de la tertúlia, Escoda va aconseguir finalment la connexió amb l’Alícia Alegret. I allò va ser formidable. Semblava que Punt 6 tingués una corresponsal desplaçada al Parc de la Ciutadella, a primera línia de foc. La crònica de l’Alegret va ser impecable, amb multitud de detalls i matisos que van permetre als oients fer-se una correctíssima composició de lloc del que hi passava. No dubto que amb l’Alícia la ciutat pot haver guanyat una servidora pública notable, però és cert que de moment hem perdut a una magnífica periodista. Al final de la connexió telefònica estava convençut que acabaria dient “Ha informat per Punt 6 Alícia Alegret” o allò altre tan nostrat de “Alícia Alegret. Punt 6. Barcelona”.
Durant la comunicació la regidora-diputada va donar algunes dades interessantíssimes “És la primera vegada que venim junts a Barcelona” va confessar al descobrir que havia compartit vehicle amb el flamant alcalde de Reus. Queda clar que a partir d’ara moltes de les decisions transcendents del nou equip de govern es tancaran els dimecres (dia de sessió parlamentària) a l’autopista. “I hem estacionat el vehicle en un pàrquing proper a les Torres Mafre. Els Mossos i la Guàrdia Urbana ens han escortat fins el parlament” va acabar explicant. La imatge devia ser impagable. La primera setmana de govern municipal i ja es veuen, juntets els dos, en aquesta tessitura “Molts companys nostres han estat agredits. N’hi ha que els han hagut de traslladar en helicòpter fins a l’interior. És una mica trist que haguem d’arribar a la casa gran de Catalunya d’aquesta manera” va precisar la regidora més popular de la ciutat en el que semblava una crònica d’un corresponsal enviat als territoris ocupats de Gaza.
Més tard Escoda, que ja havia descobert a l’audiència que Pellicer i Alegret havien anat junts a Barcelona “potser per sostenibilitat”, va aconseguir contactar amb l’alcalde en la seva condició de parlamentari. Pellicer va començar dient “l’Alícia i jo” i potser adonant-se de la familiaritat del seu comentari, que potser no s’ajustava al rang de la primera tinent d’alcalde, va corregir d’immediat “la senyora Alegret i jo”. No fos cas, per tant, que tot plegat és pogués mal interpretar. Pellicer va explicar poc o molt el mateix que la seva sòcia de govern, però va precisar que havien accedit al palau “pel darrera, per la porta del Zoo”. Paradoxalment ahir les bèsties no estaven engabiades, sinó en llibertat davant de l’hemicicle. I després, en una descripció molt cinematogràfica, l’alcalde-diputat va explicar que havia vist “Baralles, espentes, cops. És lamentable. Hem entrat ella i jo junts, al mig de l’enrenou. Hem entrat per l’ull de l’huracà”. I al dir això me’ls vaig imaginar com l’Indiana Jones i l’heroïna de torn superant les mil i una trampes per accedir al temple maleït.
I per acabar, l’alcalde, en el seu paper més institucional, va voler fer una reflexió molt encertada “El parlament és la casa de tots. I és en aquest lloc on la paraula s’ha d’utilitzar per debatre i analitzar. Si perdem això ho tenim fotut”. Aquest “fotut” tan col·loquial el vaig trobar d’una plasticitat enorme. No desmereix, en absolut, a un alcalde parlar com ho fa el poble. Ans al contrari. El que si és cert, però, és que aquest començament de setmana pel Carles Pellicer ha estat complicat. Ahir vivint en primera persona un espectacle lamentable a les portes del Parlament. I dimarts, en el seu primer dia laborable exercint d’alcalde, arribant a l’ajuntament i comprovant com a la casa gran xuclen la sang als ciutadans. Bé, s’ha de dir tot. Resulta que dimarts era el dia del DONANT DE SANG i al saló de sessions es va convertir en un improvisat hospital de campanya per recollir les donacions sempre necessàries i convenients. Pellicer, però, entre una cosa i l’altra, veient-se fins i tot escortat pels Mossos, devia acabar pensant “Si em punxen, no em treuen sang”. Certament tot allò d’ahir era per quedar glaçat. I per indignar-se amb l’actitud de segons quins indignats.
