 |
| Els candidats retrats per Jordi Sugranyes a www.cori.cat |
Un debat a la televisió va molt més enllà del què dius. L’espectador es fixa en moltes altres coses i sovint el teu discurs pot quedar en un segon terme si no ets capaç de transmetre i de comunicar. La teva presència física també és determinant a l’hora de merèixer la credibilitat del públic. Divendres em van tenir una bona mostra d’això. I, la veritat, mentre l’Alícia Alegret estigui en primera fila de la política local la resta de candidats s’haurien de plantejar de no fer més debats televisius o de denunciar-ho a la Junta Electoral que es especialista en embolicar la troca. L’Alícia és una professional de la comunicació. Coneix tots i cadascun dels recursos necessaris per transmetre als “mass media” el seu missatge. En aquest terreny ella juga amb molt d’avantatge. I divendres va estar “televisivament” pletòrica. I això que estava afònica! Va cuidar, fins i tot, el detall dels apunts que portava a la mà. Eren unes targetes corporatives, amb el logo i l’eslògan del seu partit. La resta de candidats es movíem amb un arreplec de papers, alguns molt desmanegat, que transmetien una certa sensació de desordre. L’Ernest París fins i tot portava una llibreta d’espiral, com la que feia servir l’Inspector Clouseau empaitant a la Pantera Rosa. Hi va haver un moment, contemplant a l’Alícia, que em va semblar veure a l’Anne Igartiburu al “Mira quien Baila”. Es movia amb aquella gràcia i els feia ballar al ritme que volia. A més va tenir la sort de situar-se just al mig del plató. Com resa el seu eslògan electoral, estava “centrada” i amb tots els balladors a banda i banda que l’envoltaven. Més que mai es va veure que és l’autèntica vedette d’aquestes municipals.
El moderador, el Quico Domènech, va idear una mena de rondo –com aquells que va fer cèlebres el Johan Cruyff- per poder donar agilitat al debat. Amb sis candidats això es podia fer etern, i va saber repartir joc amb prestesa. A Reus tenim grans moderadors amb estils diferents. La Gemma Torrents de la SER és contundent, directa, inapel·lable. I a l’altra costat de la balança hi podem trobar al Quico Domènech que es mou en el terreny del que podríem anomenar “el moderador tranquil. És un gat vell, la millor demostració que la veterania és un grau. I a ell, per imposar-se en un debat com el de l’altre dia, no li cal cridar gaire, en té prou amb un gest i poca cosa més. És el que té ser un periodista de raça amb un gran ascendent sobre la classe política local.
De fet alguns dels que hi van intervenir tampoc li van donar gaire feina. El cas de l’Ariel és paradigmàtic. La candidata socialista Sandra Guaita enviava una piulada a la segona part del debat preguntat si l’Ariel s’havia adormit. Jo donava per fet que havia marxat a “La Ventana de Asturias”, al costat de Canal Reus, a fer una canya i menjar-se unes braves. Estava aclofat a la cadira, amb aquella panxa de dimensió desconeguda, amb un cabell tan embullat com les seves idees. L’Ariel ja està de tornada de tot. És evident que deu tenir a la tauleta de nit la carpeteta amb els papers de l’excedència de correus per presentar-los el mateix dia 23. Té ganes -i es nota- de començar una nova vida allunyada d’aquest món que ell és devia imaginar diferent. M’ho deia l’altre dia un dels antics companys de viatge del líder de la CORI. “L’Ajuntament és un monstre que t’acaba devorant”. I em sembla que l’Ariel ja no vol ser víctima, ni un dia més, d’aquest canibalisme municipal.
L’Ernest París va equivocar la indumentària. El líder d’iniciativa representa moltes coses. També un canvi generacional. La meva dona, que va estudiar amb ell a la Mowgli (escola que forma i ha format a ciutadans lliures, compromesos i responsables) sempre em fa notar l’estil de l’Ernest al vestir, amb jerseis moderns, que transmeten una altra manera de fer i d’actuar, més innovadora i progressista. I se’m presenta al debat amb una americana de vellut amb el logo del “Nuclears, no gràcies”. Amb tots els respectes, semblava que l’americana li hagués tret del bagul dels records el Daniel Pi -eficient director de campanya- de la seva època de rebel·lia juvenil al PSUC.
L’Angel Cortadelles em va fer patir. Ho dic de debò. Va estar excessivament pendent de les càmeres. Quan vas a un plató de televisió t’has d’abstreure de l’entorn. Les càmeres i els monitors no existeixen. Tu has d’intentar mantenir la naturalitat amb els que t’envolten, com si allò fos una conversa de cafè. Mai un republicà m’ha recordat tant al Rei d’Espanya. De tant mirar a la càmera Cortadelles semblava que estigués fent el missatge de Nadal com el que ens regala cada 24 de desembre el monarca Borbó.
Una cosa és certa. I en aquest sentit tots els candidats tindrien raó de queixar-se. Les butaques del Tribuna de Canal Reus són punyeteres. Si et vols recolzar directament sobre l’espatllera quedes estrany. L’excessiva alçada dels reposabraços et fa tenir les espatlles elevades i tens una aparença diferent, peculiar. Especialment si la butaca –com va passar divendres- està en posició frontal a la càmera. Si la tens lleugerament de costat l’efecte s’amorteix. Això primer li va passar al Carles Pellicer. Quan vas a un plató t’has de fixar com seu el presentador. Ell s’hi acomoda sempre en aquell silló i, per tant, sap quina és la millor posició, la més adequada. L’Alícia, per exemple, seia igual que el Quico Domènech. Naturalment una mica més esvelta ja que el Director de Canal Reus comença fer una mica de gep. Per això el candidat convergent va quedar massa encaixonat al sofà. I el seu discurs, en molts moments, va semblar impregnar-se d’aquesta peculiar postura. Després el tema del camall del pantaló que no arribava a connectar amb el mitjó, deixant al descobert una petita fracció de la cama del candidat. A la Merceria Sardà venen uns mitjons executius que t’arriben fins al genoll i que eviten, precisament, aquesta imatge tan ingrata. Mirin, al Món de Reus quan surts per televisió la gent el primer que et comenten són aquestes bestieses. I encara que semblin secundàries s’han de vigilar. Els hi dic per experiència.
I Pérez va estar en el seu paper de candidat a la reelecció. És a dir, va fer d’alcalde. Possiblement volia evitar qualsevol relliscada. Molt mesurat en el discurs, buscant una línia marcadament institucional, intentant establir distàncies amb la resta de candidats. Ell seia una mica més avançat sobre la butaca, i això li permetia (potser ja ho feia expressament) no haver de mirar mai a la cara al candidat convergent que tenia justament al costat. Quan s’hi volia adreçar només inclinava lleugerament el cap a la dreta sense creuar en cap moment la mirada.
El minut final que el Quico Domènech els hi va donar per demanar el vot va ser molt simptomàtic. Em va semblar que n’hi havia que enlloc de demanar-lo, el suplicaven. No és el cas de l’Ariel, és clar. El líder de la CORI, com s’havia passat mig debat clapant, es va despertar fresquet i fa fer la seva millor intervenció en aquest punt. Fidel al seu inconfusible estil, va regalar una ganya final a la càmera que va semblar fins i tot divertida. Crec, però, que vam assistir al seu testament televisiu, com volent dir “Fins aquí hem arribat!”. A l’Ernest París se li va bloquejar el canvi de marxes i no va poder passar de primera. O potser és que tenia el fre de mà posat. Volia dir-ho tan bé i que se l’entengués tan clar que va anar excessivament a poc a poc. Forçava el motor tota l’estona. No semblava ell. I l’Àngel Cortadelles novament em va inquietar. Si durant tot el debat havia estat excessivament pendent de la càmera, en aquest minut final, quan tot just havia de mirar-la directament per seduir a l’elector, va començar a girar el cap d’aquí d’allà sense saber on havia de clavar la vista. El que deia abans, vaig patir molt.
L’Alícia Alegret ja s´ho poden imaginar. Després de fer la crida al volt més popular només li faltava dir allò de “Ha estat un plaer compartir amb vostès aquest programa. Els espero la setmana vinent a la mateixa hora. Moltes gràcies per la seva atenció.” Carles Pellicer, gestualitzant d’una manera que recordava molt a l’Artur Mas, va continuar en la línia que havia exhibit durant tot el programa. Vaig arribar a tenir la sensació que no volia debatre, que no volia massa soroll. I per tant, si un no vol, no hi ha debat. I em va cridar l’atenció la frase final de Pérez demanant amb tota “humilitat” el vot a la seva candidatura. En funció dels resultats de diumenge vinent aquest últim minut mereixerà una altra reflexió. Diu molt del que està passant el candidat i del que pot acabar passant. Però la resposta a tot plegat ens la donarà les urnes.
En tot cas, i al marge de qualsevol altre anàlisi més o menys ben intencionat de l’aspecte televisiu del debat, aquest programa de ben segur no decidirà res, ni serà determinant per inclinar la balança cap un costat o cal a l’altre. El vot dels electors no es decideix per un programa de televisió. Altrament això de les municipals seria una mena d’Operación Triunfo. I per sort les municipals del Món de Reus, encara que de vegades no ho sembli, són una cosa molt seriosa. Poca broma.
