"El Món de Reus és el Món". Blog finalista del premi "El Periodista de l'any 2011" del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Tarragona



5.6.11

El davallament de la creu de París i Cortadelles

Canal Reus no ha retransmès mai la processó del Sant Enterrament del divendres sant. La seva aposta televisiva per Setmana Santa sempre ha estat les Tres Gràcies tenint en compte que es tracta del gran referent dels dies sants a la nostra ciutat. Però curiosament aquests dies la nostra tele local, fóra de temporada, ens ha ofert una altra processó, la del martiri i crucifixió política de l’Ernest París i  l’Àngel Cortadelles, els grans “perdedors” de les municipals a la nostra ciutat. Com Nostre Senyor camí del Gòlgota, els hem vist passar per tots els estadis. I aquest cap de setmana, tot revisant la redifusió del Tribuna de dimecres passat, vaig poder veure’ls en el pas del Davallament de la Creu, el més antic de la nostra ciutat que porten els pagesos, els de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia, l’entitat del raval robuster que presideix l’activíssim Josep Maria Vallès. Com ve recordarà l’amic/ga lector/a, el pas en qüestió reprodueix el moment en el que es baixa a Jesucrist de la creu després de morir crucificat. Salvant les distàncies París i Cortadelles al Tribuna semblaven que també haguessin baixat de la creu a la que els hi van portar els mals resultats del 22 de maig. S’ha de recordar, i és de justícia fer-ho, que ambdós van demostrar una altíssima categoria política i ciutadana la nit electoral. Els seus discursos, davant les càmeres de Canal Reus, van ser impecables. El candidat d’Iniciativa -ho vaig dir a la meva crònica del 22M- va fer el seu millor discurs en el pitjor moment de la seva vida política. El “Nen París” -com els seus detractors l’han definit fins a la sacietat- va madurar de cop. I Cortadelles va demostrar una admirable capacitat per mantenir, fins i tot en les circumstàncies més adverses, aquesta mesura i reflexió que han lloat també els seus adversaris polítics.

Així doncs, després de suportar estoicament les ferides de la derrota, les llançades de la indiferència dels electors, van fer acte de presència al salonet de la Cori Sebastià per explicar les seves sensacions. I d’entrada vaig veure clar que sense un ni l’altre l’ajuntament hi sortirà perdent. No ho dic per la ideologia que defensen, ja que entraríem en qüestions de fons a les que tothom hi té alguna cosa a dir. Em refereixo, concretament, a la forma del seu discurs. París i Cortadelles van estar esplèndids, construint un discurs impecable. Sens dubte perdem a dos dels millors oradors de la política local. I la seva absència a les sessions plenàries, per aquells a qui ens agrada el debat dialèctic d’alçada, s’ha de lamentar. He de dir, també, que tots dos van estar infinitament millor que no pas el dia del debat televisiu. És cert que les circumstàncies eren unes altres i que aquell dia hi havia molta més tensió a l’ambient. Però al Tribuna es va demostrar que el debat no els havia fet pas justícia.

Per l’ocasió Sebastià va convertir el seu salonet televisiu en una sessió de psicoanàlisi. Només hi faltava la “chaise longue” per ajeure còmodament als convidats. El com o el perquè de la derrota planava sobre totes i cadascuna de les preguntes que formulava l’audaç presentadora. I tots dos van aprofitar aquell entorn tan confortable per parlar amb claredat. La periodista va voler saber si ja havien fet autocrítica després de la derrota. París va tornar a ser absolutament transparent “Jo ja la vaig fer la mateixa nit de les eleccions acceptant en primera persona els resultats i anunciant que ja no tornaré a ser el cap de llista del partit d’aquí quatre anys”. I en aquest punt va començar a ballar la “Yenka” que era allò saltar donant passes d’un costat i a l’altre  ja que el cap de llista d’Iniciativa va mostrar la seva disposició a “donar els passos enrere que facin falta en benefici del partit”. Cortadelles, per la seva banda, va reconèixer obertament que “a mi en van enredar a presentar-me” deixant clar que això d’enredar ho deia en el bon sentit de la paraula. Si és que -entre nosaltres- en té cap de bon sentit i més veient els resultats finals “Ara, com abans, estic a disposició del partit. EL que no faré és postular-me. Si volen alguna cosa ja saben on sóc i també coneixen la meva disposició a col·lobrar” va acabar dient el cap de llista republicà. Per cert, amb Cortadelles he arribat a una conclusió. Diria que té una qualitat que en política podria ser un defecte: és massa bona persona.

Anant més enllà la presentadora també va voler saber com s’havia d'interpretar l’irrupció de l’ARA REUS i la CUP a l’ajuntament “Jo ja tinc prou feina per explicar els meus resultats i no he tingut temps d’anar més enllà” va deixar anar París amb una sinceritat nítida i transparent. Tot i així l’ecosocialista va reconèixer que els cupaires han influït en els seus resultats “I tanta que ens ha afectat la CUP!” va dir sense embuts davant de l’evidència que era previsible molt abans de les eleccions. Només calia treure el cap al míting de la CUP al Bravium i recomptar entre el públic quants n’hi havia que s’havíen significat històricament amb la gent d’Iniciativa.

La Sebastià, que durant tota l’entrevista va fer preguntes curtes i directes, els hi va demanar si consideraven que els seus partits s’han de reiventar per recuperar el protagonisme perdut. Tots dos van coincidir que hi ha d’haver una altra manera de fer política, més propera al ciutadà. Em va agradar París a l’afirmar que “s’ha d’aconseguir que el ciutadà vegi que la política no és el problema sinó la solució”. I en aquest punt Cortadelles, fruit de la seva experiència a la Generalitat –va ser director general del departament  de relacions internacionals- va apuntar que havia conegut una realitat a sudamèrica on tots els ciutadans tenien el número de telèfon mòbil del seu representants institucionals. Cortadelles ho va posar com a model, gairebé com ideal. Però m’esgarrifo que aquí fessin una cosa semblant. Hi hauria mòbils o, millor dit, regidors que traurien fum per les orelles. Jo mateix aquest cap de setmana he tingut motius objectius per trucar a un parell de regidors. Doncs imaginin 107.000 habitants amb el número de mòbil de tots els membres del ple municipal. Farien saltar la centraleta telefònica de l’ajuntament.

I a la recta final de l’entrevista tocava valorar el pacte de govern que regirà els propers quatre anys l’ajuntament. L’ase dels cops va ser, en aquest cas, el partit Popular. S’hi van referir, això sí, amb molta elegància, però se’ls hi va entendre tot. París va comentar que el pacte “és legítim. Però pel que he vist pels diaris només es parla de càrrecs i no de projecte de ciutat”. Cortadelles va reblar el clau destacant la presència del PP en el govern de la ciutat. Un partit “del qui no s’ha d’oblidar el seu discurs i la seva ideologia que influirà en la gestió. I això comportarà, inevitablement, una espanyolització de la vida política reusenca”.

I així es va acabar el davallament de la creu de París i Cortadelles. Ara, si seguim amb els estadis corresponents, tocaria ressuscitar al tercer dia. Però aquesta mena de miracles en política costen una mica més, concretament quatre anys, fins a les propers eleccions. I caldrà saber quin és el peregrinatge que acaben fent l’un i l’altre durant tot aquest temps. Esperem, això sí, que tinguin tota la sort del món en el camí que vulguin seguir a partir d’ara. La sort del Món de Reus. Se la mereixen.