 |
| Las chicas de la Cruz Roja municipal, Teresa Gomis (CiU) i Alícia Alegret (PP) |
El locutor-cuiner de Punt 6 Ràdio, Jordi Escoda, continua aquests dies fent un sofregit de balanç electoral al seu debonmati. Ahir va decidir preparar una exquisidesa, amb quatre delícies de la política local. Però dues, al final, li van fallar. La “trabucaire cupaire” Agnès Toda es veu que va tenir una indisposició d’última hora. I la republicana Ester Alberich tampoc hi va poder anar perquè es veu que la indisposició la té des de diumenge després de la patacada electoral d’Esquerra. Una crisi que mai és agradable. Però L’Ester és jove, té tota la vida per davant. I possiblement si s’ha de passar per un sotrac com aquest ara, per ella, és el millor moment. La forjarà políticament, l’ajudarà a créixer en l’adversitat i aquesta experiència li permetrà millorar en la seva indubtable vocació de servei a la cosa pública. N’estic segur. Per tant de les quatre delicadeses previstes inicialment, Escoda només en tenia dues a punt. Però noi, quines dues. La Teresa Gomis de CiU i l’Alícia Alegret del PP. Ja veuen que no faig servir els renoms que els hi vaig adjudicar en campanya. Ahir elles en van parlar i jo ho faré la final de l’article. M’anirà bé per acabar de fer el rossejat.
Entrem en matèria. I per començar em permetran un anàlisi formal de la tertúlia. Ja vaig dir fa dies, en motiu del debat a Canal Reus, que mentre l’Alícia estigui en la primera línia de l’activitat política municipal els seus companys a l’ajuntament s’haurien de negar en rodó a participar en un programa televisiu al seu costat. El seu domini del mitjà es tan insultant que pot deixar en evidència. Estem parlant d’una professional. I aquesta reflexió també podria servir si la traslladem a l’àmbit radiofònic. Allò d’ahir va ser brutal. Que quedi clar, per evitar equívocs, que no parlo de contingut del discurs on, naturalment, totes dues van dominar a la perfecció els arguments i matisos que van defensar. Són persones amb una preparació altíssima. El meu anàlisi fa referència a la desimbolutura davant dels micròfons. En aquest àmbit l’Alícia és una professional, juga una altra lliga. Fent la comparativa futbolística, Alegret en un estudi de ràdio és Messi, fa el que vol. Té una llibertat de moviments, una agilitat, un joc de paraules, uns malabarismes lingüístics. És una cosa excepcional. Fins i tot en un moment donat va dir al moderador “Deixi’m fer mig de periodista”. Mig? Però si és un tros de periodista! I això es va traduir en el resultat final de la tertúlia. El càlcul és demolidor. La líder del PP va superar el 70% de possessió de micròfon. La Teresa i el locutor-cuiner, que devia al·lucinar davant d’aquell discurs devastador, es van repartir la resta.
I què van dir les dues dones més importants del futur govern municipal? Jo crec que ahir es va visualitzar que hi ha bona química entre elles. Parlaven amb tanta franquesa, coincidint amb tantes coses, amb una grandíssima familiaritat que semblava que estiguessin fent el talladet al Soler Pont menjant-se una d’aquells pastetes tan bones que tenen a l’aparador. Se les veia tan agust i tan d’acord que en més d’una ocasió el locutor-cuiner em va semblar un convidat de pedra. O millor dit, el cambrer del Soler Pont. Totes dues van coincidir en assenyalar que els hi sabia molt de greu el que havia passat amb l’Àngel Cortadelles “És una persona moderada, centrada, educada, elegant. Però ha tingut la desgràcia de topar-se amb un tsunami amb molta virulència amb el que ningú comptava” va dir l’Alícia. Per cert, no va dir res semblant de l’Ernest París. De fet no el va ni citar en aquest capítol de condolències electorals. Era previsible.
“Estem en un forat negre” va dir la Teresa Gomis tot reconeixent que el panorama no és fàcil “però també es responsabilitat nostra. Això de posar-se davant d’un partit polític no només és per fer-se la foto, sinó per treballar i fer feina.” I va insistir en el tema econòmic deixant clar que, atenent la previsible manca de cash “l’ajuntament s’haurà d’administrar com una casa particular. Si no hi ha recursos, doncs haurem de menjar arròs bullit per molt que ens agradi l’arròs amb llamàntol”. Ja saben, per tant, quin serà el plat del dia a partir d’ara a casa dels Pellicer Vidal. I l’Alícia va rematar amb els mateixos arguments destacant que el canvi a l’ajuntament “s’ha d’entendre com una oportunitat històrica. I no farem com el senyor Zapatero, nosaltres no enganyarem a ningú.” I en aquest punt Alegret va voler deixar constància de les vegades que havia repetit el seu missatge en campanya. I va voler dir “trirepetit” -paraula, per cert, molt complicada-. I en l’intent només li sortia “tripartit”. Li devia trair el subconscient.
La conversa va continuar dibuixant un escenari preocupant de l’ajuntament. Es veu que no hi ha un ral. O això és el que podia deduir l’oient. I en aquest punt totes dues van coincidir en un dels missatges de campanya “Hem d’aprimar l’ajuntament, això és bàsic”. Doncs bé, que es decantin d’una vegada per la dieta Pronokal o pel mètode Dunkan que l’altre dia llegia al Diari de Tarragona que fa furor. Parlant de calers, o de “pessetetes” com diria Carles Pellicer,. la regidora convergent va tornar a posar un exemple molt gràfic “Mira, a casa, si no arriben els diners, prescindeixes del servei. I per tant acabes passant l’escombra i netejant els vidres, no? Doncs aquí igual.” I la imatge que se’m va representar d’immediat va ser la de l’Hipòlit passant el “panyo”. Per cert que a Montseny me’l vaig trobar al matí a la plaça Llibertat. Em comença a fer patir el seu rictus facial. Des de diumenge al vespre que articula el mateix somriure impertèrrit. Sembla dibuixat. Ell si que és l’home més feliç del món de Reus.
Però tornem a la tertúlia. El domini radiofònic de l’Alícia era tan aclaparador, tan insultant, que seguia donant tants arguments que costava seguir-la. Va insistir que ara, més que mai, l’ajuntament no ha de perdre el temps en fer política “per això ja hi ha l’ajuntament. Nosaltres no podem destinar energies a qüestions identitàries, de banderes...” I la Teresa Gomis va rematar dient “sí, sí, estem perduts. No podem gastar energies”. Em vaig quedar parat. Convergència no vol parlar d’identitat i de banderes? Em sembla que els Irreductibles hauran d’esmolar l’eina aquesta legislatura. Com xalaran.
L’Alícia, fent mig de periodista, també va voler parlar del PSC. I va fer un elogi encès de la Teresa Pallarès que algunes fonts apunten com a futura cap de l’oposició atenent la previsible marxa de Lluís Miquel Pérez i fins i tot de Jordi Lamas “Amb la Teresa ens entendríem. De fet les dones ens entenem més ràpid. Tot seria més fàcil” va dir entre d’altres moltes coses la líder popular sense amagar la seva admiració de la futura regidora socialista. Em sembla que han estat els elogis més encesos a la figura de Pallarès que he sentit d’ençà el seu retorn de la subdelegació. I arriben del PP. Molt simptomàtic.
Però en línies generals, i atenent el diagnòstic, la biòpsia que van fer de l’ajuntament, les senyores Gomis i Alegret em van deixar molt preocupat. Escoltant-les a totes dues el panorama de l’ajuntament no és negre. És negríssim. I com que no estem per bromes aparco els renoms de la “dama de ferro” i de la “vedette” que un servidor els va adjudicar en campanya. Això que tenim entre mans, el govern de la ciutat, ja és molt més seriós. Malgrat que no em puc estar de dir que ahir, amb tanta cirurgia, bisturí i operacions reductores a l’administració municipal, em va semblar sentir a las “Chicas de la Cruz Roja” d'un autèntic exèrcit de salvació. I ves que no facin una recol·lecta, amb bandereta i tot, per recollir fons municipals. Temps al temps.
