 |
| El debat sobre cultura celebrat a Cal Massó |
Quan era Petit els diumenges a la tarda sovint anava amb la meva germana a les projeccions cinematogràfiques de reestrena que feien al teatre de la Salle i que coordinava el Germà Andreu, conegut entre l’alumnat com “el Turco”. No em facin dir el perquè del renom tot i que m’ho imagino. L’escola era davant de casa i els pares ens hi deixaven anar tot sols. Recordo que ens seiem a la platea i que dalt, al galliner, s’hi posava el milloret de cada casa, un arreplec d’energúmens que practicaven l’anomenat “llançament de pipes en alçada” l’objectiu del qual era encertar els caparronets dels soferts espectadors de la planta baixa. Aquesta fauna era especialment sorollosa quan, precisament, el so de la pel·lícula era deficient. Passava sovint que no se sentís prou bé, que no s’acabavés d’entendre el que deien els artistes. I d’immediat des del galliner se sentia un contundent “¡Que no se oye, que no se oye!”.
Dijous passat a Cal Massó en motiu del debat de cultura que s’hi va realitzar vaig estar a punt de dir el mateix. Em sap greu repetir-me però la constatació és objectiva. Cal Massó té una acústica complexa i tot plegat és molt ingrat per l’oient. El president d’una de les històriques entitats ciutadanes que seia a l’última fila també va coincidir amb mi “Jo del que deia l’alcalde no vaig plegar res. No el sentia!” se’m queixava amb impotència. Al debat només hi vaig poder anar una estona. Amb aquesta voràgine electoral no arribo a tot arreu. Hi havia dos caps de llista –el socialista Lluís Miquel Pérez i el convergent Carles Pellicer-, dos número 2 –la republicana Ester Alberich (ERC) i Cori Alegre del partit de l’Ariel-, una número 6 –la Montse Duch del PP- i l’ecosocialista Quim Besora, que s’està convertint “en chico para todo” d’Iniciativa. Moderava la millor cronista del món de Reus, la Natàlia Borbonés. I entre el públic hi eren tots. Quan dic tots, vull dir tots. Arriba a caure el sostre de Cal Massó i desapareixen, de cop, tots els personatges de la cultureta (dit amb tot l’afecte) de la nostra ciutat.
D’entrada la imatge més impactant la vaig poder constatar només arribar. Em vaig trobar a l’entrada amb l’etnògraf i activista cultural Salvador Palomar eixugant-se les llàgrimes. Vaig queda corprès. Una de dues, o encara li durava l’emoció per la cessió del Castell del Cambrer a Carrutxa, o bé escoltant als candidats havia vist clar que el panorama de la cultura reusenca era per plorar. No vaig gosar preguntar-li al veure’l tan afligit però per fortuna aquest cap de setmana, llegint el seu magnífic blog http://lateiera.wordpress.com he aclarit el perquè de tot plegat. Palomar patia un dels típics episodis efeverscents al·lèrgia primaveral i d’aquí aquesta plorera incontenible.
També hi havia gent d’aquella que fa anys i panys que s’arrossega per totes les entitats. Són com el julivert, estan a totes les salses. A primera fila feia por i tot. Un al costat de l’altre el Joan Ballester (ex Centre de Lectura i peça clau del REUS DECIDEIX, del REUS DEMÀ i d’altres coses que comencen amb REUS), el Joan Ciurana (ex Xiquets de Reus i actualmente a l'Orfeó) i l'Enric Tricaz (ex d’un munt de coses i en l'actualitat director de la revista de l’ateneu del carrer). Asseguts allà a primera fila, al mateix nivell de la presidència i a només dos metres dels candidats amb una cara molt seriosa, semblaven un tribunal de la santa inquisició.
Pel darrera també hi havia l’Amenós del Bravium i el Josep Maria Vallès de la Germandat de Sant Isidre. També el Ricard Roig, director de l’esbart Reus Dansa o el Pere Campi, antic secretari general del Centre de Lectura. El Ferran Benach, actualmente al CAER, també va treure el cap. Artistes com el Manel Llauradó autor dels nous capgrossos dels Bombers de Reus, el Fum i la Flama. O el creador Aureli Ruiz. L’altre dia repassant un GUAITA del Claudi Arnavat vaig trobar un article elegíac de l’artista de l’any 1987 on, parafrasejant a Assumpta Rosés, recomanava “que tan aviat com puguin es pengin un horror de l’Aureli Ruiz a la saleta aprofitant que, de moment, no valen mig quilo”. Precisament també hi havia el germà del Claudi, l’Albert, que com aquests dies va amb l’escopeta carregada defensant el seu magnífic llibre de les 1.000 imatges de Reus, està disparant també contra la política cultural que ha derminat el futur ús del Castell del Cambrer. També hi havia tècnics de cultura com el Jordi Bertran i el JoBo. Em va fer gràcia veure’ls tan juntets als dos. Ells van ser l’any 98 els acompanyants de la Mariona Quadrada al primer programa de cuina de Canal Reus. Temps era temps. I també hi havia el Marc Ferran. No vaig poder preguntar-li quan retiraran els plats trencats d’aquella performance que ja vaig descriure el dia de la conferència del Cortadelles. El simbolisme de la vaixella feta miques continua plantant sobre l’imaginari polític d’aquesta ciutat. Potser ho desmuntaran l’endemà de les eleccions. I a tocar d’una de les columnes hi havia el Jaume Massó que, atenent el nom de l’equipament que ens acollia, s’hi devia trobar com a casa. Tot i així no el vaig veure còmode especialment quan Carles Pellicer va insistir en la conveniència de transformar el Museu Salvador Vilaseca que en un Hotel d’entitats. Precisament Massó és el director del Museu d’arqueologia i no li deu fer cap gràcia ni una, si finalment guanyen els convergents, haver-se de posar el vestit de “botones” per acollir als nous hostes de l’hotel que Pellicer vol instal·lar a l’antic Banc d’Espanya.
Del contingut del debat recomano la lectura de la crònica que la Natàlia Borbonés haurà fet o farà de l’esdeveniment. Particularment destacaria la reclamació d’un Museu de Setmana santa que va fer la representant del Partit Popular. Un dels assistents, sense mossegar-se la llengua, piulava pel twitter “si home, què vol aquesta ara? Que posin talles de fusta al costat de ninots de guix?”. Sense comentaris. Per cert Duch, encantadorament educada, es va referir en un moment del debat a Lluís Miquel Pérez “com el senyor alcalde”. L’al·ludit, assegut al seu costat, va somriure complagut però allà mateix li va precisar “aquí no sóc l’alcalde, sóc el candidat dels socialistes.” I mentre el Quim Basora tornava qüestionar el Gaudí Centre recuperant un dels clàssics dels ecosocialistes, i la representant de Santamaría, la Cori Alegre, ens demostrava que fins i tot la seva "espurna diabòlica" ha perdut vigor en la mateixa línia que la del seu partit, el debat va tornar a centrar-se en bona part en el futur de Cal Navàs que ha entrat de ple en la campanya. En van parlar explícitament Pellicer i Pérez que van considerar la necessitat de reconstruir l’emblemàtica torratxa derruïda durant la guerra civil. Però a l’element arquitectònic s’hi van referir repetidament com el “Minaret de la casa Navàs”. I al sentir-ho em vaig posar les mans al cap. Com això ho acabi sentit el Tafalla de Plataforma per Catalunya encara es pensarà que han convertit Cal Navàs en una Mesquita. I a partir d’aquí pot passar de tot. Fa temps Tafalla fa anunciar que es plantejava disfressar-se de pernil i visitar les tres mesquites obertes a la ciutat. Atenent el rebuig que la comunitat musulmana fa de la carn de porc, el candidat del partit de l’Anglada esperava que al veure’l tanquessin els recintes d’immediat. Per això, si segueixen parlant del “Minaret” de Cal Navàs i amb la necessitat d’impactes mediàtics que tenen alguns candidats secundaris, d’aquí dos dies encara veurem un pernil demanant per visitar el monument modernista del Mercadal. Pel que pugui passar jo avisaré al Pep Aguadé de les Flors Anita, que sempre té la càmera a punt, que estigui al cas. Al pas que anem jo ja m’espero qualsevol cosa.
