"El Món de Reus és el Món". Blog finalista del premi "El Periodista de l'any 2011" del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Tarragona



4.5.11

El Pellicer vol guanyar la Champions

Canovaca, Pellicer i Sanromà al Delcamp.cat

“Va arribar com sempre, impecablement vestit, amb aquell somriure reconfortant que el caracteritza, repartint encaixades i abraçades amb una generositat extrema, buscant la complicitat de les amistats i molt especialment dels electors, que al cap i a la fi és el que acaba donant seguretat al candidat i més en època electoral. El moderador, el periodista àrbitre Enrique Canovaca, li va indicar que s’atansés a la presidència, que l’acte era a punt de començar. I allà l’esperava el màxim responsable de la Cambra, Isaac Sanromà, tot mostrant-li el seient que havia d’ocupar. Però abans de seure Pellicer es va aturar un instant per administrar un pensament fugisser. En aquella mateixa cadira que tenia al davant, el dia abans hi havia la dona dels seus somnis polítics i encara era perceptible de manera nítida la flaire penetrant del seu perfum. Una dona que pot tenir totes les claus del seu gran somni, el de l’alcaldia. Una dona que ell, n’estava segur, acabaria caient rendida als seus encants irresistibles.”

Aquesta descripció romàntica de l’inici de la conferència d’ahir del Carles Pellicer al #reusfutur2015  (l’escriptora Marta Magrinyà ho hauria fet molt millor) és una ficció. Però de vegades -gairebé sempre- la realitat la supera la ficció. I més en aquest món de Reus on la campanya política està  excedint la millor de les inspiracions i fantasies de qualsevol guionista de la crònica política local. Fins i tot la de qui era un infant terrible, avui convertit en un vell malvat com l'Anton Tápias.

Però en aquest punt hauria de fer un “resset” i començar de nou la meva crònica. Perquè ahir Pellicer no estava per gaires romanços i galanteries. I menys per escenes ensucrades com la que he descrit. Ahir a la Cambra se’ns va descobrir el Pellicer més directe, contundent i diàfan que jo recordo. En el torn de preguntes el candidat ens va demostrar que sap perfectament el que farà si arriba a ser alcalde, deixant clar que no estarà per punyetes i que anirà de cara a barraca. Precisament la comparació futbolística  a la conferència d’ahir hi va com anell al dit.

Només començar Pellicer va rebutjar amb contundència un tir ajustat al pal del Rafel Ferré, del Centre de Lectura i recentment honorat, de manera molt merescuda, com a soci d'honor de l'ateneu. Ferré li va dir si estava disposat a ser alcalde “amb els vots de la dreta espanyolista que vol mal a Catalunya” en clara referència al PP. El candidat va replicar que serà alcalde amb majoria absoluta i que si cal pactar contemplen totes les opcions menys la dels socialistes, ja que els seus estils de jocs són diametralment diferents. Un altre xut enverinat que anava per l’escaire. El va fer el Joan Ciurana de l’Orfeó demanant complicitat amb les entitats i evitant la competència deslleial que -segons ell- fan els Centres Cívics. Ciurana va fer la mateixa pregunta a l’Ernest París i es va endur un moc de l’ecosocialista. Ahir Pellicer va treure una mà miraculosa rebutjant l’esfèrica per damunt del travesser, donant-li tota la raó a Ciurana i comprometent-se a deixar fer, sense intervencions municipals, només ajudant i acompanyant.

Des del banda va treure novament la pilota el Pere Lluís Huguet, advocat d’alçada que porta Reus al cor i al món des de la presidència del Col·legi d’Advocats.  Huguet li va llançar la bimba al pit, forta, sense contemplacions, demanant-li si pensava deixar participar a algun partner privat a la gestió de les SAMS. Pellicer novament va fer un bon canvi de joc afirmant que l’ajuntament ha de buscar socis privats per millorar la gestió, per ser més eficients, per treballar en benefici de la promoció econòmica. Un ajuntament que, segons ell, ha d’estar per ajudar i no per posar entrebancs. I Biel Ferré de l’Òmnium va marejar la pilota al mig del camp preguntant per les infraestructures i per l’orquestra CAMERATA XXI que després de formar-se a Reus ara l’han fitxat a Tarragona. Aquí Pellicer va fer una xilena acrobàtica apuntant que fins que Madrid no pagui el que deu no es podran executar segons quines actuacions i que -en el tema de la Camerata- si convé agafarà als músics per la samarreta per aconseguir que tornin al club d’origen.
El candidat convergent també es va posar en la pell de directiu, i al més pur estil Sandro Rossell va anunciar que si arriba a l’alcaldia ordenarà una Due Diligence per saber exactament com estan els comptes del club. I dic “club” perquè Pellicer va donar a entendre que després de tants anys de govern socialista alguns es creuen que l'ajuntament es casa seva i que, per tant, cal un relleu a la banqueta. Pel que pugui ser Pellicer ja té al segon entrenador, la Teresa Gomis, que prenia notes sense parar en una lliberta al més pur estil Van Gal. Tampoc va descartar, a mitja temporada, recuperar a alguns dels descartats en clara al·lusió a Fèlix Oliva que s’escalfava a la banda.  Molt a prop també hi havia el seu agent, el Màrius Pàmies, que es fregava les mans davant d’una hipotètica victòria del seu representat  que permetria doblar la seva fitxa. Parlant de sou, també es va comprometre a renunciar als emoluments per jugar amb la selecció catalana -el Parlament- si és alcalde.

Entre el públic que omplia a vessar les graderies del Cambra Stadium hi havia espies socialistes, com l’Edurne Seco, que havia vingut per estudiar les evolucions del joc de l’etern rival. La retransmissió del partit per internet també va generar alguna piulada fora de to demostrant la intensitat amb la que es vivia el matx més enllà del terreny de joc. És el cas, per exemple, del regidor socialista tarragoní Carles Castillo que en va deixar anar alguna de l’alçada d’un campanar que m’estalvio. I sobre el límit del temps reglamentari, amb tot el públic demanant l’hora per anar a veure “l’altre partit”, i amb el periodista àrbitre Enrique Canovaca amb el xiulet a la boca, Pellicer va fer un últim teva meva amb dedicatòria, afirmant que a la tercera va la vençuda i que si no guanya plega, deix el càrrec i se’n torna cap a casa on hi té una dona que l’estima molt. Malgrat aquest atac de sinceritat final, i després de rebre la sonora ovació del respectable, Pellicer va demostrar que està convençut que -aquest any sí!- pot guanyar l’autèntica Champions de l’Ajuntament amb permís del Manchester. Perdó! volia dir Pérez. En que estaria pensant…