Els diversos estudis de Ràdio Reus tenen nom hi cognoms. Hi va haver una època, durant la direcció de l’imaginatiu i activíssim Pere Montpeó, en la que es va considerar que seria interessant identificar-los amb algú vinculat, directament o indirecta, a la realitat de l’emissora. Pels estudis de ràdio-fòrmula es va apostar per noms d’artistes. Sergio Dalma i Mikel Herzog van ser els escollits atenent, també, que històricament han estat cantants propers i sensibles a la realitat de la casa. En canvi el que va ser impossible fou trobar un nom de consens per l’estudi principal, el de Ràdio Reus pròpiament. Es podia apostar per un dels comunicadors sorgits de la casa, com Carles Francino o Andreu Buenafuente per citar-ne només dos. O decantar-se per algun dels històrics directors de la casa. Des del fundador, Joan Díaz, passant per Sedó, Corretger, Costa o Martí. Al final veient que la tria era complicada i que, per força, es podrien ferir susceptibilitats, és va optar per una solució salomònica, deixar sense nom l’estudi en qüestió. Ara bé, Després del que s’ha viscut durant aquest últim mes la Mònica Cid i la Gemma Torrents, les dones que amb mà de ferro i guant de seda porten les regnes de l’emissora, potser s’haurien de plantejar batejar l’estudi amb el nom “ORTIZ, PÉREZ i PELLICER”. El que han fet aquest tres per antena en 5 setmanes és del més gran que s’ha escoltat a la ràdio, a Ràdio Reus naturalment, en els seus 86 anys d’història.
(Aquesta crònica és complementària del CARA A CARA DE LA SER AL TWITTER)
La primera emissora de la província té una sèrie de retransmissions històriques. L’Hoquei, els ascensos del Reus Deportiu de futbol, la funció de l’Agonia el Divendres Sant, els pregons de Festa Major i Setmana Santa o la matinal de Sant Pere al Mercadal o per Misericòrdia al Santuari. A tot plegat s’hi ha d’afegir el tradicional CARA a CARA que es realitza el primer dia de campanya de les municipals entre els dos màxims aspirants a l’alcaldia de l’ajuntament de Reus. Naturalment aquesta última emissió és responsabilitat del departament d’informatius. Però després del que vam sentir divendres, i atenent que allò més que un debat va semblar un combat de boxa, la Gemma Torrens potser s’hauria de plantejar de posar en mans de la secció d’esports aquest espai d’alt voltatge.
Les imatges gràfiques que he pogut veure del debat m’han sobtat per la quantitat de gent que hi havia a l’estudi. Mai no n’havia vist tanta. Allò semblava el camarot dels Germans Marx amb tot el que implica. A la tensió dels dos candidats, i la que portaven a sobre els diferents assessors i periodistes encabits en aquell recambró radiofònic, qualsevol que toqués la porta de l’estudi es devia enrampar. A més també em va sorprendre la disposició dels dos protagonistes. Enlloc de seure per l’ample de la taula ho van fer per llarg. La distància que els separava era considerable. “Potser era una distància de seguretat” vaig pensar atenent l’excitació dels protagonistes. Amb aquesta disposició la Gemma quedava al mig, i havia d’anar girant el coll d’un costat cap a l’altre com si estigués en un partit de tennis o, pitjor encara, de ping-pong. Tenint en compte com de ràpida i veloç va arribar anar la piloteta dialèctica en alguns moments, l’endemà al matí la Torrents devia patir una torticoli galopant.
Però tot això l’únic que fa és, des del punt de vista radiofònic, donar més valor a la moderació de la Gemma. Tot aquest entorn ambiental, que passa desapercebut per l’oïdor, és una realitat que influeix, i de quina manera, a l’hora d’executar un programa amb la transcendència del que ens ocupa. S’hi han d’afegir també els elements “externs”, els que hi ha a l’altra costat de la peixera. Al control que conduïa l’altre home increïble, el tranquil Albert Cots, hi havia encara més periodistes, assessors i alguna consort posant mala cara, gestualitzant, disparant mirades inquisitorials. Tot això és un entorn que afecta al moderador. I per tant reforça encara més la impecable conducció de la periodista selvatana. En aquest sentit, per tant, si una cosa s’ha demostrat últimament és que la directora de Ràdio Reus, la sempre riallera i eficaç Mònica Cid, pot estar molt tranquil·la amb l’equip de professionals que té al departament d‘informatius i continguts. Torrents, Cámara, Cartanyà i Mestre -a més de Palau i Cots al control tècnic- han superat amb nota alta dues proves de nivell com aquest debat i la històrica entrevista a l’Eduard Ortiz.
Per la meva vinculació professional amb la ràdio jo havia viscut diversos CARA A CARA amb d’altres protagonistes -Abelló/Barberà, Pérez/Barberà i Pellicer/Pérez- i també amb moderadors diversos –Josep Maria Arias, Quico Domènech i Gemma Torrents-. Van ser debats diferents que, això sí, tenien una mateixa dinàmica. L’aspirant era qui atacava i el defensor del títol qui l’esperava a la pròpia porteria per agafar-lo al contracop i deixar-lo en evidència. Eren debats formalment previsibles. L’únic incident remarcable és va produir una vegada quan una regidora que acompanyava al candidat socialista, la Lídia Martorell, va caure de la cadira en plena emissió a l’ensopegar amb el cable de l’auricular. Per tant, una caiguda que res tenia a veure amb la discussió dels candidats malgrat que els que ho escoltaven des de casa, al sentir aquell terrabestall es pensaven que n’havia passat alguna de grossa.
En canvi divendres la tendència va ser a la inversa. Pérez va anar a l’atac, sovint de manera inconscient, intentant tibar el debat i deixant uns forats a la defensa de l’alçada d’un campanar. Pellicer, per tant, ho va tenir fàcil per anar fent, sense complicar-se gaire la vida. Ell va anar a fer el seu partit i se’n va sortir. Com s’explica aquesta dinàmica? Segurament hi ha coses que se’ns escapen -és a dir, enquestes- que explicarien l’estratègia de Pérez d’intentar tibar d’aquella manera el debat. Les mateixes coses explicarien l’estratègia de Pellicer que va administrar el seu temps esperant, com així va ser, que el candidat socialista acabés sortint de pollaguera.
Durant el primer quart d’hora Pérez va acusar fins a sis vegades de “mentider” i de “dir mentides” a Pellicer. El candidat convergent va afirmar que Pérez “havia obert molts melons” durant aquesta legislatura referint-se als projectes encetats que -segons ell- no tenien el finançament garantit. I el candidat socialista va fer entrar en campanya a Mr.Prooper demanant a Pellicer que fes “La prueba del algodón” per aclarir un dels dubtes existencials del convergent. Veient com s’embolicava la troca la Senyora Moderadora (com la va definir el candidat socialista) va decidir tallar els micròfons (ells dos seguien parlant, ho sentíem de fons) per donar pas a una enquesta de carrer. Una enquesta on diversos ciutadans van parlar del que volien per la seva ciutat. Curiosament ningú va dir res del Trapezi, malgrat que al cicle #reusfutur2015 el tema va ser la salsa de cada sessió.
Els primers minuts de la represa van ser de tempteig, semblaven encalmats. Però va ser un miratge. “Se li veu la llauna” li va dir Pellicer a Pérez després de demanar, fins a set vegades, que volia parlar d’Immigració. Entrats finalment en matèria, i després de ser catalogat tres vegades més de “mentider” pel seu oponent, el convergent va treure a escena a Eduard Ortiz que en la seva famosa entrevista a Ràdio Reus havia advertit de la permissivitat que, segons el regidor socialista, imperava a l’ajuntament a l’hora d’empadronar a immigrants “Quina llàstima que s’hagi de recolzar en el Sr.Ortiz” va deixar anar Pérez amb ironia, apuntant després per rebatre’l que “SOS Racisme havia muntat un “chiringuito” per denunciar la duresa de l’ajuntament en aquest tema”, just a l’inversa del que deia Pellicer. “Tingui una mica de decència” li va etzibar novament a Pellicer, que continuava entestat amb la immigració. Fins que, finalment, va treure a escena la paraula màgica, la “Mesquita”. Aquí si que el debat es va embolicar del tot. Només hi faltava l’home pernil de Plataforma per Catalunya. Pellicer, traient el tema de la divisió del salafisme, va acusar a Pérez de tenir previst posar una mesquita en cada barri “M’ho han confirmat des de polítiques transversals de l’ajuntament” va dir el convergent. I Pérez no se’n va poder estar “Des de polítiques transversals vol dir el Sr.Ortiz, no?”. Jo també ho vaig trobar estrany això de la mesquita en cada barri. Però si va de debò, n’hi haurà prous d’imans per fer-se’n càrrec? Potser que el locutor-cuiner de Punt6, el Jordi Escoda, torni a fer el curs de guia espiritual que, si l’aprova, em sembla que aviat se li girarà feina.
Però en aquest punt, potser perquè l’innombrable dels socialistes ja havia sortit dues vegades a la conversa, o potser perquè realment Pellicer havia collat al candidat socialista, Pérez es va passar de frenada, acusant al seu contrincant d’haver escampat a facebook un rumor sobre la seva vida privada que ja no cal repetir perquè és de tothom conegut. Si per antena va ser una situació molt violenta, pels qui ho van viure en directe encara més. La Gemma es va veure obligada a tancar els seus micròfons però no va aconseguir fer-los callar. Els hi va cridar repetidament l’atenció però ells continuaven encesos, especialment Pérez que no parava de repetir “Amb la meva família no s’hi juga”. Pellicer replicava tot dient “perdoni, però que s’ha begut l’enteniment?”. L’embolic era de tal consideració que la moderadora, amb molt bon criteri, va decidir passar a publicitat per intentar reconduir aquella situació fóra d’antena.
Del moment “facebook/I like/plantxasso” del debat -com ja se l’ha batejat a la xarxa- em quedo amb alguns elements que potser s’escapen a la majoria de mortals i amb els que només ens hi fixem els de la professió. En el moment que la Gemma fa la pausa publicitària, la sintonia electoral de la SER sona durant molt de temps. Concretament un minut i cinc segons. Això és un disbarat i més a la ràdio i en un debat electoral on el temps és or. És fàcil deduir que amb tanta música per antena, a l’estudi hi està passant alguna cosa, que la discussió continua de manera acalorada. I el tècnic, és clar, que l’últim que podia imaginar és posar publicitat enmig d’un debat electoral, comença a buscar quatre falques per guanyar temps. I finalment, quan se’n surt, el primer anunci que punxa és el de l’ONG Intermón Oxfam. El simbolisme d’aquesta falca és brutal. El locutor només començar diu “cada minut cent persones s’enfonsen en la pobresa”. I tot just l’últim minut de ràdio que l’oient havia pogut escoltar, havia viscut en directe com dues persones -possiblement les més importants de la vida política del món de Reus- s’havien enfonsat en la misèria del retret i de la desqualificació personal. Hi ha casualitats que semblen fetes expressament.
Una altra curiositat que en aquest cas ens ofereix la notícia del debat emesa per Canal Reus. La tele local va captar nítidament el moment “facebook/I like/Plantxasso” de Lluís Miquel Pérez i es va emetre íntegrament al notícies. Al darrera del candidat socialista hi podem veure al periodista-àrbitre de reusdigital, Enrique Canovaca, i a l’assessora de Pellicer, Laia Solanellas, parcialment tapada pel polític. La cara de badoc que posa Canovaca mentre Pérez va engegant la seva acusació contra Pellicer és antològica. No dóna crèdit al que està vivint. Solanellas, en el seu correctíssim paper d’assessora convergent i malgrat que no s’acabi de veure prou bé, articula una expressió d’indignació, com volent dir “Que diu ara aquest home?!?!?!”. Recomano la visió d’aquest moment històric de la ràdio i de la televisió local. ( http://www.canalreustv.cat/noticies/detall.php?id=2808 ). A Canovaca al final se li acaba escapant una rialla, tot i que interiorment segurament no devia saber si riure o plorar. Després d’aquesta crisi durant la pausa la Gemma va considerar necessari evacuar parcialment l’estudi per evitar mals majors i no posar en perill la integritat dels assistents.
D’aquesta qüestió, que ha estat àmpliament comentada al Món de Reus durant les últimes hores, només voldria fer algunes humils consideracions. Ser alcalde de Reus és dur, duríssim. Estàs exposat les 24 hores del dia als focus de l’opinió pública. I la nostra ciutat no deix de ser, conceptualment, un poble des del punt de vista social. Això vol dir que el rumor i la calúmnia són a l’ordre del dia. La fórmula del “M’ha dit un que li han dit” pot acabar construint una perversa fantasia a partir del no res. I les víctimes propiciatòries són les que tenen una projecció pública, especialment de l’àmbit polític i associatiu. Si haguéssim de donar versemblança a tot el que arriba a les nostres orelles, aquest blog s’hauria de titular “El món de Chicago anys vint”. El rumor existeix i la propagació és evident. Per això s’ha de comprendre que Pérez espòs i pare de família acabi explotant. Em diran que tot això ja va amb el sou. Però certament tot té un límit. El problema és que Pérez explota en el moment i en el lloc més inoportú acusant de tot plegat a qui -n’estic plenament segur- no en té cap culpa ni responsabilitat. Carles Pellicer seria incapaç de fer córrer cosa semblant.
La segona part del debat va ser molt diferent. Naturalment hi va haver enganxades, però les lògiques i comprensibles . Fins i tot diria que hi havia ganes per part de tots de relaxar l’ambient, coincidint fins i tot amb algunes propostes i fent-se gràcia mútuament quan a Pellicer se li va escapar en ple discurs un “cony” col·loquial i simpàtic que Pérez va relativitzar apuntant “això són coses del directe”.
He deixat pel final la pregunta del milió: qui va guanyar el CARA a CARA? La majoria de mitjans atorguen el triomf a Pellicer i consideren que Pérez va sortir-ne derrotat. La meva classificació és una altra. La victòria va ser per la SER i la Gemma Torrents. Van aconseguir convertir-se en el centre de l’atenció informativa abans, durant i després. Aquest és el gran objectiu d’un mitjà de comunicació i Ràdio Reus ho va aconseguir amb solvència. Hi ha algú que ha catalogat el debat com una mena de SÁLVAME DE LUXE. Em sembla d’una frivolitat extrema. La ràdio va fer una feina impecable a diferència d’alguns programes televisius que, precisament, viuen únicament del ridícul dels personatges que fan sortir davant de les càmeres. I qui va perdre? Doncs crec que hi vam perdre tots, absolutament tots els ciutadans. La primera part del debat és un grandíssima crida a l’abstenció el proper 22 de maig. I des d’aquest punt de vista cal una reflexió profunda i serena de totes les parts implicades. El Món de Reus la necessita.
Recomano, com no podia ser d’altra manera, que escoltin la totalitat del debat que se’l poden descarregar a la pàgina http://podcast.radioreus.com/ . Un altre gran moment de ràdio d’aquest incomparable #reus22m.
