"El Món de Reus és el Món". Blog finalista del premi "El Periodista de l'any 2011" del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Tarragona



2.6.11

Al gran Joan Ciurana

El "gran" Joan Ciurana
Ahir a la tarda pel facebook vaig saber que ja havien operat al Joan Ciurana, president de l’Orfeó Reusenc. Fa mesos el Joan em va explicar, tot esmorzant al bar de l’entitat que regenta el simpatiquíssim Àlvar Vall, que estava pendent d’una operació de cor, esperant dia i hora per la intervenció. I ahir vaig comprovar que finalment havia passat pel quiròfan de manera satisfactòria, cosa que celebro enormement.

Jo al Joan Ciurana fa un munt d’anys que el conec. El vaig descobrir de molt petit quan el meu pare em portava a les velles Gràfiques Reus del senyor Alemany, impressor i tenora de la històrica Cobla Reus. Les Gràfiques estaven situades darrere l’ajuntament, al carrer Aleus, en el local que ara ocupa el selecte restaurant del Joan Urgellès. Recordo com s’hi fos ara la imatge d’aquells homenots de la cobla assajant al bell mig del taller, envoltats de màquines, papers i clixés, amb aquella olor de tinta tan característica que fan les impremtes autèntiques. Treballant amb l’impressor hi havia el Joan, aleshores un jove alt i prim que ja gastava –si no vaig errat- el mateix bigoti que l’ha acompanyat tota la vida. Com que de petit això de la ràdio a mi ja em fascinava, al Joan també l’identificava amb Ràdio Reus. Ell era el presentador d’aquells entranyables programes infantils que es feien des de la vella emissora del raval Santa Anna els dissabtes al matí. Un dia el Joan, en un dels tallers radiofònics que del Parc Infantil de Nadal, em va entrevistar. Poc podia imaginar-me aleshores que acabaríem treballant junts i que, precisament, seria al seu costat en aquella inoblidable retransmissió del primer tres de nou amb folre carregat pels Xiquets de Reus del 10 d’agost de 1996 al Mercadal. Aquesta matinada, assegut davant l’ordinador escrivint aquest article, he volgut recuperar la Crònica Sentimental de Ràdio Reus on es pot sentir la narració del Joan just en l’instant que l’anxaneta fa l’aleta en aquest històric Castell. Han passat gairebé quinze anys però el document sonor encara fa esborronar.  Si avui la meva dona i jo som socis dels Xiquets és per ell. Ens va convèncer quan va ser president d’una colla on els seus fills són, actualment, castellers de referència. La seva vinculació associativa, amarada possiblement de la seva històrica relació amb el Bravium i amb d’altres mogudes ciutadanes, el va portar després a presidir una de les entitats històriques, l’Orfeó Reusenc. I així fins ara. I tota aquesta feina l’ha compaginat, com és lògic, amb l’activitat professional. L’aprenent de ca l’Alemany és ara un impressor de referència, amb establiment a l’avinguda Pere el Cerimoniós i comptant, sempre i a tothora, amb l’eficaç i diligent col·laboració de tota la família Ciurana Zaragoza.

Per tot això que explico, i com molt bé saben els qui tenen la sort de coneixe’l, el Joan viu amb molta passió totes i cadascuna de les seves múltiples activitats. I aquesta passió ha fet que el seu cor s’hagi debilitat fins a requerir d’aquesta intervenció quirúrgica. Ahir llegia al facebook que l’operació havia anat bé. I casualment a la nit, a quarts d’onze, tornant cap a casa, em vaig trobar al Pallol a un dels seus fills, el Roger, que havia acabat d’arribar de Barcelona on el pare està ingressat. El Ciurana gran em va explicar com havia anat tot, i que just al despertar-se de l’anestèsia el Joan ja havia remugat pel dolor de la cicatriu. O potser –vaig pensar- pel fet d’haver de guardar repòs, ell que sempre ha d’estar actiu, amunt i avall, fent i desfent. És un cul inquiet.

Avui em venia de gust dedicar aquestes línies al Joan i, de retruc, a tota la seva família, especialment a la seva esposa, la Queta. Els Ciurana són molt bona gent. Es fan estimar i generen bones vibracions. I per això avui m’atreveixo a dir que jo també sóc un d’ells amb voluntat de “fer pinya” al seu voltant i fer realitat la ràpida i feliç recuperació del Joan. Això sí, que no corri, que es prengui el temps que li faci falta per posar-se en plena forma. Aquí l’esperarem tant com convingui perquè el Món de Reus necessita del seu cor gran i generós en plenitud.  Una forta abraçada amic.