Ho ha dit la ràdio: havemus pacte

Alegret i Pellicer ballant la sardana del pacte (delcamp.cat, Laia Solanellas)

Això del twitter deu ser com les sirenes que alertaven a la població dels bombardejos durant la guerra civil. Aquest divendres en vaig tenir una bona mostra. Estava tan tranquil al despatx, tancant temes abans de començar un intensíssim cap de setmana, quan de cop i volta vaig observar un missatge al mòbil que em va cridar l’atenció. El signava SER_TgnReus que, per fer-ho entenedor, és el nom a la xarxa de la Ràdio, de Ràdio Reus naturalment. I vaig llegir “Exclusiva del pacte #Reus22M a partir de l’11 de juny. Claus i repartiment de cartipassos a partir de les 14:15 a #Hora14. 97.7FM i 1.026 OM”. Havent vist la piulada, talment com si sonés la sirena, vaig començar a buscar un receptor. I com sempre, per la ditxosa Llei de Murphy, no en tenia cap a l’abast. Vaig sortir com un llampec de les oficines, baixant les escales com si anés al refugi del barri del Carme. I a la primera planta vaig iniciar una recerca minuciosa pels despatxos dels companys. Al final vaig localitzar un petit transistor on sintonitzar l’emissora. I amb l’orella al costat de l’altaveu, amb les palpitacions a cent per hora per l’esforç i la tensió, vaig sentir com queia la bomba. La informativa, naturalment.

Per si quedava cap dubte, Ràdio Reus continua sent un dels referents periodístics de la nostra ciutat. Aquestes municipals ha marcat sovint el batec informatiu amb els episodis protagonitzats per Ortiz, Pérez i Pellicer. I avui divendres ha reblat el clau. L’emissora ha avançat en exclusiva el cartipaç municipal que -sembla- tenen ben repartit els dos partits que governaran en coalició durant els propers quatre anys a la nostra ciutat.  De fet la vella emissora que va nèixer al Centre de Lectura, després de 86 anys d’història i moltes batalles ciutadanes, continua amb la seva fidelíssima relació d’exclusives periodístiques vinculades a l’actualitat política. L’altre dia tot contemplant les llàgrimes de Lluís Miquel Pérez, en va venir al cap el record de quan Ràdio Reus va donar l’exclusiva de la renúncia de Josep Abelló de presentar-se a les municipals del juny del 99 en benefici, precisament, del mateix Pérez, que aleshores exercia de diputat a Madrid. La noticia se la va treballar Francesc Domènech en una redacció on també hi havia el Josep Maria Arias, la Natàlia Borbonès i l’Enric Tricaz. Es poden imaginar, per tant, el que vaig arribar a aprendre al costat d’aquells monstres de la comunicació local.

Divendres Gemma Torrents, dins de l’informatiu HORA 14 conduït pel locutor-actor Marc Càmara, va ser l’encarregada de descobrir-nos el pastís del proper govern municipal. Com ha xalat la Torrents aquests dies amb tota aquesta escudella de les eleccions. Podria dir que ella també està vivint una segona joventut. Però, no ens equivoquen. La Gemma continua sent jove. Passa, però, que la periodista selvatana s’hi va posar molt aviat en el món de la comunicació i fa tants anys que s’hi arrossega que sembla que tingui una altra edat. Recordo quan va començar de becària a la ràdio. Una nit, a quarts de dotze, vaig anar a l’emissora a picar una peça. I a l’entrar em vaig endur un bon ensurt al trobar-me, asseguda a la recepció, amb una senyora a la que no coneixia. “Sóc la mare de la Gemma. És a la redacció. L’he acompanyat perquè no estigués sola” em va dir. No em negaran que es una imatge entranyable. La mare ara, satisfeta, deu observar com al cap dels anys la “nena” s’ha convertit en una de les periodistes de referència del món de Reus. Déu n’hi do.

En la seva introducció Cámara havia dit que el pacte “estava signat”. Però Torrents, amb el seu estil habitual, directe i contundent, no va utilitzar les mateixes paraules. En concret va apuntar que Pellicer i Alegret “s’han donat la mà després de pactar” sense explicitar si la signatura, pròpiament, s’havia formalitzat. Algú pot pensar que entre signar i donar-se la mà hi ha una diferència substancial. Però Reus és un ciutat eminentment comercial. I en aquest sentit tots sabem, per tradició i convicció, que l’acord verbal segellat amb una encaixada te tant o més valor que una signatura en un paper. Per tant, si es van donar les mans és que  el pacte, a Reus, cal donar-lo per bo.

Segons Torrents -és a dir, segons la ràdio- Convergència i Unió es quedaria amb l’alcaldia i controlaria també urbanisme, hisenda, cultura i serveis socials. Per la seva banda el Partit Popular es faria càrrec de les àrees de promoció econòmica, medi ambient, via pública i esports. Totes dues formacions compartirien Educació i família. I, segons sembla, s’ha ideat una fórmula per compartir decisions en àmbits sensibles com immigració i seguretat ciutadana. Això d’ “idear fórmules”, com literalment va dir la Gemma, em va semblar sensacional. Al TBO cada setmana el doctor Franz de Cophenague ideava fórmules que donaven resultats si més no curiosos. Eren els seus famosos "invents". Del TBO se’n va fer alguna edició esporàdica en català. I al personatge en qüestió se’l va presentar com el doctor Rius de Reus. Així, tal com raja. Serà que els de Reus, pel que sigui, ja tenim la fama d’idear fórmules peculiars. Esperem que la que ens ocupa -de fórmula- no acabi explotant.

Per la tarda es van succeir les reaccions a la notícia avançada per la Cadena SER. Fonts dels partits implicats confirmaven en essència la primícia tot i deixar clar que faltaven encara alguns “serrells” per polir. Això del serrells és l’eufemisme que s’utilitza, en l’àmbit polític. per dir que tot està fet però que marejarem la perdiu encara uns quants dies més. En aquest sentit vaig trobar molt reveladora la dada que aportava Punt 6 Ràdio: només havien fet falta tres reunions per tancar l’acord. O això és una bassa d’oli o el pacte el van cuinar fa setmanes posant-lo a la nevera i esperant el moment oportú per escalfar-lo al microones i servir-lo en safata a la nova taula municipal. Em sembla que la resposta és òbvia.

La propera setmana assistirem a la presentació de l’acord i a l’assignació de carteres als regidors corresponents, alguns dels quals ja fa temps que tenim clar quina responsabilitat jugaran. Però mentrestant els recomano que segueixen atents a la seva emissora de capçalera, sigui Ràdio Reus o Punt 6. Sovint s’ha comentat que si Tarragona es ciutat de Diari, la nostra és ciutat de Ràdio. I aquestes municipals s’ha demostrat amb una sèrie d’impactes que han generat informació veraç i rigorosa. Perquè a Reus si ho diu la ràdio, és veritat. Curt i ras.

Pellicer i Sabater, units per la victòria

Celebració de l'Ok Lliga. La foto és de la Laia Solanellas pel delcamp.cat. que ahir, tot just, feia l'aniversari. La Laia, és clar.

No hi ha dubte que els noms propis d’aquesta última setmana al Món de Reus són Carles Pellicer i Joan Sabater. Tots dos han obtingut -en l’àmbit polític el primer i en l’esportiu el segon- sengles títols de renom. I a més ho han fet trencant una sequera d’anys i panys en les respectives confrontacions. Pellicer aconseguia diumenge acabar amb l’hegemonia socialista a l’ajuntament després de 32 anys. Sabater assolia com a president del seu club el títol de lliga que se li resistia des de l’any 1973 i que ell mateix va guanyar, com a jugador, sobre la pista. De tot plegat ja fa 38 anys. Es poden imaginar, per tant, l’alegria, els sentiments i l’eufòria d’un i l’altre. L’èxit justifica segurament tots els esforços i patiments. I converteix als seus protagonistes en persones noves, diferents. Especialment als ulls dels altres. La prova més evident d’això que explico la vaig tenir ahir abans del partit del Reus Deportiu quan les autoritats anaven arribant a la Llotja del palau d’esports. Per primera, primeríssima vegada a la vida, vaig veure que Carles Pellicer no saludava absolutament a ningú. Perquè, en realitat, ahir tothom el saludava a ell. No tenia temps ni d’encaixar les mans dels qui venien a rebre’l de manera entusiasta. Només treure el cap a la Llotja, un bé de Déu de persones el van envoltar per saludar-lo efusivament. Més d’un fins i tot s’hi va abraonar per abraçar-lo i petonejar-lo. Deu passar que al guanyar unes eleccions municipals o la lliga del teu club, de cop i volta tothom, absolutament tothom et riu les gràcies. Deu ser això. Per cert, algú se’n recorda avui de l’elefant negre….? Visca el Reus!

Ahir al matí, al punt de les nou, em vaig trobar sortint del pàrquing del Simonet al propietari de la sastreria CASA PUJOL, el Joan Llauradó. Si a Reus mai es fes el museu del botiguer li haurien de posar a ell com exemple genuí de comerciant local. No li vull cap mal, naturalment, al Sr.Llauradó. Ans al contrari. Però el seu em sembla un cas paradigmàtic de comerciant genuïnament reusenc, atent, simpàtic, amb una grandíssima vocació de servei i d’atenció al client. Només per això ja paga la pena entrar al seu històric establiment del carrer Monterols. Doncs bé, al trobar-me’l li vaig comentar que al vespre ens deuríem veure a l’hoquei “Ara hi estava pensant!” em respongué tot afegint que havia anat a Andorra a veure la maleïda final perduda i que, per tant, per la nit no les tenia totes comptant, a més a més, que depeníem de l’etern rival, el Barça. És allò que en diem l’esquizoreus. Una patologia que afecta a seguidors roig-i-negres que maleeixen els colors blaugrana a l’hoquei però que al futbol es transformen en acèrrims seguidors del club culer.

A la nit a Llauradó el vaig veure assegut a la seva localitat habitual acompanyat de la seva esposa. També hi havia al seu costat el que fou regidor de cultura i esports amb l’últim govern de Josep Abelló. Em refereixo a l’actual president del Bici Camp, Josep Maria Galofre, del que n’he parlat diverses vegades en aquest blog. Tots ells eren a pocs metres d’una Llotja presidencial on no s’hi cabia. Al marge de Sabater i Pellicer la primera fila l’ocupaven la regidora de formació Misericòrdia Dosaiguas, la nova delegada d’esports de la Generalitat Gemma Solé, el regidor d’esports Joan Anton Verge i el Jordi Cervera. De fet a l’entrar em vaig trobar amb els més estrets col·laboradors del líder d’ARA REUS. L’advocat Pujol, per cert, lluïa una morenor insultant. Ahir devia celebrar a la platja la consecució del segon regidor, segur. I dins del pavelló també vaig veure al Jordi Poguet. Primer el vaig localitzar a la general, dempeus, entre el sector més acèrrim i sorollós de l’afició roig-i-negre. Potser buscava nous afiliats pel partit. El dia abans em va confessar que el seu proper repte és arribar al miler de militants. Després, com si s’hagués “teletransportat”, l’home que ha fet possible l’ascensió al cel municipal de Cervera el vaig veure assegut a l’altre costat del pavelló. Per un moment em vaig pensar que n’hi havia dos de Pougets. Això explicaria, de fet, la capacitat de treball d’aquest home que no para mai. Però tornem a la Llotja. L’alcalde va arribar just a l’inici del partit. I a la primera fila, assegut a l’extrem es va trobar a Carles Pellicer. L’abraçada entre ells dos va ser molt efusiva. Diria que Pérez fins i tot tenia ganes d’abraçar-lo. Ahir m’ho va dir algú que coneix bé a l’alcalde “Si una cosa el caracteritza és un profund sentit de responsabilitat institucional”. I per això vaig veure clar que Pérez no s’abraçava al seu rival, sinó al seu futur alcalde. Em va semblar un gest sincer, espontani. Amb això demostra, també, la seva inequívoca estimació a la ciutat.

A la fila del darrera, com no podia ser d’altra manera, l’Alícia Alegret amb el Marcos Massó al costat. Ja no ho diré més que era la Vedette. Però ahir, tan ben centrada, al bell mig de la Llotja, vaig veure clar que els feia ballar a tots al so de la seva música. Em va semblar talment com s’hi veiés una afrodita emergint, amb la seva esveltesa, per sobre d’aquella colla d’homenots. Aquesta dona -políticament parlant és clar- em té el cor robat. Una mica més amunt vaig veure a l’Àngel “piulador” Cortadelles que conversava animadament amb Manel Oliva, el perruquer del desfibril·lador del carrer Major, el marit de la regidora Dosaiguas. Potser Cortadelles li comentava com de “pentinat” havia quedat després de les eleccions de diumenge. Queda clar que els electors li van fer la permanent a ell i al seu partit. Per cert que Pellicer i Dosaiguas també la feien petar. Potser el futur alcalde li demanava algun consell a l’encara regidora d’ensenyament. La Misericòrdia ho ha fet bé en aquest àmbit, en puc donar fe. I  em pregunto si els Convergents ho tenen clar en aquest àmbit. Al debat sobre la matèria que es va fer al Centre de Lectura hi van fer anar a la delegada territorial d’ensenyament de la Generalitat, la salouenca Àngels González. Una decisió fins a cert punt incomprensible. És com si al debat d’alcaldables de Reus alguna formació enlloc d’enviar al seu cap de llista, hi hagués enviat al candidat del seu partit per  l’Arbolí. Doncs això.

Mentre estava acabant de repassar als integrants de la Llotja on també sobresortia l’empresari amb bona química Xavier Martínez, propietari de l’empresa TECNOL que esponsortiza l’equip, acompanyat de l’home “fort” de la Morella Nuts, el sempre rialler Òscar Sans (el regidor que va marcar la majoria absoluta dels socialistes l'any 91) vaig sentir com l’speaker del palau d’esports, el brillant radiofonista Ferran Calabuig, anunciava l’alineació dels reusencs. Calabuig té un estil peculiar. Adorna cada presentació amb un un renom dedicat a cada jugador. Per això vaig tenir un ensurt quan va dir “I amb el número 3 l’arquitecte de l’equip....” I, coi!, vaig pensar que sortia el Miquel Domingo. Però, és clar, no es referia a l’equip municipal, sinó al d’hoquei. I enlloc del futur regidor d’Urbanisme la gent va aclamar al Marc Gual. Confio, per cert, que en la seva nova responsabilitat Domingo no patini com els jugadors d’hoquei. Especialment quan es mogui entre “torres” de quinze pisos.

I el partit va començar. Durant la primera part, i mentre el porter del Tenerife ho aturava tot, tot i tot, em vaig entretenir en buscar a alguns dels periodistes que ahir van tenir la sort de poder cantar la lliga del Reus Deportiu. Només arribar m’havia trobat al Marc Libiano, periodista cambrilenc del Diari de Tarragona, que sempre se’l veu feliç. Deu ser que això de tocar pilotes -eufemísticament parlant és clar- és molt agraït. Després vaig fixar-me amb el Raúl Rodríguez, del Reus24.com. El Raúl s’ha fet un fart de pencar amb la web de referència de l’esport reusenc. La seva iniciativa periodística i empresarial és digne d’elogi. Canal Reus donava el partit en directe i el Jordi Benavent va posar veu al triomf. Benavent és un home de Reus i d'hoquei, que de petit ja gaudia dels partits dels roig-i-negres acompanyat dels seus pares. La bèstia, Guillem Ramos, enfilat a la tribuna de premsa -o millor dit al galliner de la canallesca- anava enviant piulades amb les incidències del partit. De fotògrafs n’hi havia una colla. El José Carlos León, el Xavi Jurio, el Vicenç Llurba, l’Alba Mariné (aquests dos últims riudomencs) i la Laia Solanellas. La Laia, per cert, brillant assessora de Pellicer, ahir feia anys. Va poder celebrar l’aniversari amb el millor regal. I també vaig localitzar, amb el micro de la ràdio, al Gabi Sanz amb el suport a l’inalàmbric del Joan Ramon Mestre. La meva ràdio, Ràdio Reus naturalment, sempre ha estat íntimament lligada al món de l’hoquei. Per això em va fer gràcia veure dues o tres fileres més avall d’on jo estava a l’històric locutor Enric Tricaz. Deu ser l’home que ha retransmès més partits d’hoquei de la història. I, el que són les coses, mai ha pogut cantar una lliga de cap dels equips de la seva ciutat. Ahir Tricaz s’ho mirava amb inquietud. Malgrat que no gesticulava ni cridava gaire, jo que el conec bé veia que estava patint, que no les tenia totes. N’ha vist tants de partits on s’ha girat la truita en un tres i no res que ahir devia témer que no acabés el mateix, especialment amb els seus “amics” del Barça.

Però a la segona part el Reus es va deixar anar. I a la porteria dels canaris hi va entrar tot el que s’havia resistit al primer temps. I l’EsquizoReus arribava a la seva màxima expressió amb la celebració entusiasta dels gols que el Barça li anava clavant al Liceo. Tot i així al meu darrera un grup considerable de seguidors no es va poder estar de cantar allò tan bonic de “PUTA BARÇA”. El que deia, pura esquizofrènia. I parlant de càntics, la parròquia veient que “Aquest any, sí”, que a la treinta-vuitena anava la vençuda, es va deixar anar amb un repertori escollit amb peces de referència com “Que voti el pavelló”, “Campeones, campeones” o “Sí, sí, sí, la liga ya está aquí”. I després va arribar l’onada. No em refereixo a la conservadora i xenòfoba que segons alguns militants d’Esquerra i d’Iniciativa els ha ensorrat a la misèria aquestes municipals. Em refereixo a l’onada que es fa als recintes esportius i que es va popularitzar durant el Mundial de Futbol de Mèxic al 86. I a la Llotja, totes les autoritats a l’uníson s’aixecaven a mesura que la marea humana arribava a les seves localitats. Pellicer mirava de cua d’ull a l’Alegret, com assajant pel dia que junts faran l’onada per signar el pacte de govern. I, per cert, com xalava la Dosaiguas. Crec que la regidora socialista necessitava una cosa així després de la tristor de diumenge. Pellicer no li podia seguir el ritme. De tant que ballava la Misericòrdia semblava que estigués a la pista de la Cage. De fet al futur alcalde el vaig veure acalorat, no parava de vantar-se. O potser es que li va agafar calor pensant com s’ho farà per ajudar, des de l’ajuntament, al nou guanyador de l’OK lliga. A cada gol de Molet, Marín i Gual Pellicer es ventava més fort. Quin fart de patir.

I a l’acabar el partit, amb 4 a 1 pels reusencs i 7 a 4 pel Barça, l’entusiasme col·lectiu va ser espectacular. Un servidor tenia quatre anys quan el Reus va guanyar la seva última lliga. Doncs ja es poden imaginar el meu sentiment i el dels milers de seguidors reusencs. Sobre el xiuelt final, Sabater es va girar a la seva esquerra i va rebre la felicitació de la Gemma Solé, la delegada d’esports de la Generalitat a Tarragona. I a continuació, com aquell qui dóna la pau a l’eucaristia, es va girar a l’esquerra on es va trobar amb Lluís Miquel Pérez. Però l’alcalde l’esperava amb els braços oberts de bat a bat. L’abraçada de tots dos va ser antològica. La vaig cronometrar. Per poques centèsimes no va arribar als deu segons. Aquest gest va tenir una càrrega emocional i sentimental que, per explicar-la, necessitaríem un article sencer.

I al final invasió de pista. I a l’entrenador, l’Alejandro Domínguez, el mantejaven els seus jugadors i aficionats. Em va venir al cap una de les primers entrevistes que li vaig fer a Domínguez a la ràdio quan era jugador. Va venir amb un altre argentí, l’Ortís, que va tenir un pas discretíssim pel club. Recordo que Domínguez, aquell dia, em va dir “muchas gracias al operador” en referència a un servidor que era a l’altre costat de la peixera fent l’autocontrol. Domínguez sempre m’ha semblat una persona honrada, treballadora i humil. Crec que es mereixia un èxit com el d’ahir. L’entrevista a la ràdio la vaig fer, naturalment, amb la companyia del Tricaz. I per cert, el Tricaz va saltar també a la pista? Naturalment no. A l’acabar el partit el vaig veure aixecar-se i dirigir-se cap a la sortida. Però semblava que li costés marxar. Mirava una vegada i una altra la pista, avançant molt a poc a poc. Com si no s’ho acabés de creure, maleint “la seva sort per la desgràcia” (frase heretada de l’històric radiofonista argentí establert a Reus Alberto Correa Córdoba “El amigo invisible”) de no haver pogut cantar per ràdio, per la seva ràdio, la lliga del Reus Deportiu. Però en el fons crec que Tricaz devia pensar –coneixent-lo- que allò ja no ho tornaria a veure mai més a la vida. Que ja no hi seria a temps d’esperar-se 38 anys més per viure la consecució d’una altra lliga. Esperem que, aquesta vegada, s’equivoqui. Visca el Reus!

Quin formatge! Surt la CORI i entra la Cori

El Tranchete més popular del Món de Reus captat per Francesc Gras Tercer

69 hores i 45 minuts. Tot just 69, un número amb grandíssimes connotacions eròtiques. Això és el que finalment va durar l’escrutini més llarg del Món de Reus, el de les municipals del 2011. Un escrutini que començava a les vuit del vespre del diumenge 22 a les meses electorals repartides pels col·legis de la ciutat i que finalitzava el dimecres 25 a tres quarts de sis de la tarda a la sala de vistes número cinc dels Jutjats de Reus. El resultat de tot plegat ja el coneixen. El gran damnificat ha estat l’Ariel Santamaría amb la pèrdua de la seva cadira al plenari en benefici de la Cori Fargas, d’ARA REUS. L’inquiet activista del partit de Cervera, Jordi Pouget, un home que no perd mai l’esperança, ja em regalava el titular de la jornada a mig matí quan era una incògnita com acabaria tot plegat “Baiges, demà al Món de Reus hi has de posar: Surt la CORI i Entra la Cori”. I al final Poguet, que a les seves diverses qualitats hauria d’afegir la de visionari, la va encertar. Però allò que ahir vam viure als jutjats, en sessió de matí i tarda, podria merèixer un altre titular del tipus “QUIN FORMATGE!” jugant amb el Tranchete que un distret elector va col·locar dins del sobre i que el jutge va confirmar, finalment, que era nul.  Què va passar amb el Tranchete? Com va fer cap a dins de l’urna? Possiblement l’elector en qüestió diumenge al matí, abans d’anar a votar, va decidir preparar-se un biquini per esmorzar. I en plena elaboració, tot meditant a qui faria confiança per governar la ciutat durant els propers quatre anys, va confondre els ingredients. El tranchete va fer cap al sobre electoral i la papereta del partit va anar a parar entre les dues llesques de pa Bimbo. Segurament tot cruspint-se el biquini en qüestió devia pensar “Noi, quin formatge més insuls. No té gust de res. És l’última vegada que compro Tranchetes del DIA”. Però el formatge de debò, l’autèntic, el saborós era un altre. I avui, el que són les coses, dóna nom a una nova crònica del #reus22m, les municipals que mai ningú hagués pogut imaginar. Només faltava això. Per cert, mira que si el del Tranchete a qui realment volia votar era a l’Ariel avui potser el líder de la CORI seria regidor. Al·lucinant.

Ahir al matí vaig anar a presentar l’acte del desè aniversari de l’Hospital de Dia de la Fundació Esclerosi Múltiple al Mas Sabater. A la ràdio fa una colla d’anys vam viure de molt a prop el naixement d’aquest centre d’assistència impulsat per la Fundació i amb l’empenta, a nivell tècnic, de les eficaces Dolors Sans i de la Sefa Bové, dues professionals de la casa que sempre han demostrat una grandíssima capacitat de dedicació a la causa realment excepcional. Mentre estava presentant l’acte, entre parlament i parlament, aprofitava per mirar-me el mòbil de cua d’ull. I la voràgine que es vivia al twitter era brutal. S’havia iniciat el recompte dels vots als jutjats i la “bèstia” del delcamp.cat, Guillem Ramos-Salvat, i el repòrter del Diari de Tarragona, Francesc Gras Tercer, començaven a piular fent un autèntic carrusel electoral, donant el minut i resultat dels vots nuls que s’anaven validant. El ritme d’informació era frenètic i la resta de piuladors hi anaven posant salsa, el que convertia aquella cataracta de missatges en un dels moments “twitter” més apassionants que recordo. Allò, la veritat, no es podia aguantar. I quan vaig acabar de fer la presentació i després d’acomiadar-me de les meves gentils amfitriones, em va faltar temps per anar al jutjat. El recompte es feia en aquell espai del palau de justícia al que s’hi arriba per un accés que hi ha davant de l’entrada del Pryca, altrament dit Carrefour. Has de baixar una escales i et trobes, després d’un distribuïdor, amb una sala petita, ingrata, amb evidents taques d’humitat a les parets. Algú em va dir que era el lloc on es feien els casaments pel civil. Casar-te aquí deu ser una condemna, vaig pensar al veure aquell lloc infame. Dins no s’hi cabia però paradoxalment al Jordi Sugranyes, l’afanyós responsable de comunicació de la CORI, no l’havien deixat passar per no portar la corresponent credencial. Jo tampoc en duia cap a sobre i el guàrdia jurat també em va barrar el pas. Estava tan excitat que vaig estar a punt de dir-li allò de “Usted no sabe con quien está hablando. Soy el finalista al premio al periodista del año” (un reconeixement del Col·legi de Periodistes per la meva feina en aquest blog i del que em vaig tenir notícia dimarts). Però em va semblar que no era el lloc ni el moment per fer servir aquells arguments. I vaig preferir utilitzar una tàctica que m’acostuma a anar bé en aquests casos “Soy de CANAL REUS. Usted no ve la televisión? Yo salgo en la tele local”. I aquell home s’ho va empassar de mig a mig. Acostuma a passar que la gent del Món de Reus em tenen vist d’alguna cosa, la meva cara els hi sona. Però ben bé no saben on ubicar-me. Un dia una caixera del SABECO, altrament dit SIMPLY, em va dir “Vostè no és metge del seguro?”. Naturalment estava equivocada. Per això quan en situacions com la del guàrdia jurat els hi dic que sóc “el de la tele” suposo que per evitar algun “plantxasso” m’acostumen a deixar passar. A dins, com he dit, no s’hi cabia. I, a més, hi feia una calor que no es podia aguantar. Darrera la taula hi seien els tres Jutges de la Junta Electoral. Parlaven castellà, evidentment. Com diria la meva mare, eren “castellans castellans”, així, repetit dues vegades. Això no em va sorprendre. Però el que sí que em va sobtar és que no riguessin mai, ni per mal de morir. No es tractava de fer riallades, però almenys podien deixar anar un lleuger somriure, ni que fos per exercitar els rígids músculs facials. Puc entendre que en un judici hagin de guardar el capteniment. Però tenint en compte aquell cerimonial d’ahir, fins i tot hagués anat bé fer broma per relaxar l’ambient. Per exemple, quan van treure el famós tranchete que poden veure a la foto que acompanya aquest text i que va immortalitzar Gras Tercer. O quan d’un dels sobres va sortir el que vindria a ser una mena de paper higiènic utilitzat, per dir-ho finament. Per cert, davant la visió d’aquell “sufragi escatològic” vaig veure clar que si mai em toca ser president de taula exigiré uns guants esterilitzats i una careta sanitària. De dins dels sobres pot sortir qualsevol cosa infecciosa.

Però com els jutges no estaven per bromes, alguns dels presents anaven amenitzant el recompte. Quan es va validar un vot d’Esquerra algú va dir “Vigileu, que el Cortadelles remunta”. Lleig, vaig pensar. I amb el famós tranchete, que després de sortir de l’anonimat ja forma part de la història política contemporània d’aquesta ciutat, un altre dels presents va comentar que els socialistes potser el reclamarien com a vot vàlid, atenent que en aquesta ciutat molta gent encara identifica a l’alcalde amb el sobrenom de la seva època de jugador d’hoquei en el que sel comparava, pel seu joc hàbil i escorredís, amb un popular rosegador a qui agrada molt el formatge. Em sembla que ja ens hem entès.

Però ahir els protagonistes de la jornada no estaven per bromes. A poc de començar el recompte l’Ariel ja va veure clar que allò no anava bé, i de fet els pitjors presagis es van confirmar ben aviat. Mai l’havia vist així, tan seriós. Ni quan l’alcalde no el deixava entrar a Innova. Aquell home tan gran i gros amb aquell posat feia fins i tot una mica de por. Estàs acostumat a veure’l sempre de broma, rient. I ahir no semblava ell, repetint una vegada i una altra “Impugnaré, impugnaré!”. Mentrestant l’Albert Tafalla, de Plataforma, estava impertèrrit, dret davant la taula. Semblava que tingués els peus clavats al terra. S’ho anava mirant amb una colla d’adlàters -suposo- del seu partit. I Cervera, al matí, no hi era. El representaven l’advocat Pujol, el Jordi Poguet, el Miquel Salvadó -grandíssim col·leccionista reusenc forjat en mil batalles esportives i polítiques- el Dani Rubio i l’Enric Bosch, un altre d’aquests cervells a l’ombra que ha donat forma a la tan activa com sorprenent candidatura cerveriana. També vaig reconèixer a l’advocat Carles Just, membre de la Reial Congregació de la Puríssima Sang, persona d’excel·lent tracte i educació mesurada. Algú em va dir que representava al PP. Com era de preveure també hi havia l’advocat Jaume Vendrell, assessor de Convergència i peça clau en l’engranatge tècnic del futur alcalde. La militant d’Unió, Montse Gené, candidata de veu contundent i molt ben impostada, es barrejava entre la canallesca. I d’advocats també hi havia l’Anton Aluja, amant de causes perdudes que gràcies al seu bon fer acaba convertint en guanyadores. Aluja deu ser l’únic reusenc que a aquestes alçades de segle encara utilitza corbata de llaç, la popular “pajarita” enlloc de la corbata tradicional. Em van dir que representava al PSC que en el pitjor dels casos, si finalment es validaven un allau de butlletes a favor de Plataforma, podia acabar perdent el vuitè regidor. Finalment no va ser així i el misteriós personatge que celebra per SMS les desfetes socialistes es va estalviar de pagar una altra ronda.

El recompte s’havia iniciat tard ja que abans, i per escrupolós ordre d’abecedari, es van revisar els resultats dels pobles del partit judicial de Reus. És aquell territori on la ciutat encara és capital d’alguna cosa. A quarts de tres els jutges van dir prou. Es veu que tenien gana i volien menjar alguna cosa. A més la sauna ja no donava per més, estava a punt de petar, amb la temperatura pels núvols.  La gent va tocar el dos, però els nervis continuaven a flor de pell.

A primera hora de la tarda vaig tenir notícia de la represa del recompte novament pel twitter. La bèstia Ramos-Salvat i Gras Tercer van advertir als piuladors de l’inici de la segona part. Veient com s’escalfava novament l’ambient, amb un ascens considerable dels sufragis validats a favor de PxC, no me’n vaig poder estar de tornar als jutjats. Allò era massa emocionant per perdre-s’ho. A l’arribar al palau de justícia em vaig trobar que l’espai on s’havien ubicat al matí estava tancat. Resulta que havien canviat l’emplaçament, instal·lant-se a la sala de vistes número 5. Allò ja era una altra cosa. La sala era molt més gran i tenia aire condicionat. La fresqueta ambiental, per tant, permetia amortir l’excitació regnant. Tot i així, quedava clar que l’Ariel havia baixat els braços. Vaig parlar amb ell, el vaig veure cap cot, assegut en una de les últimes fileres de la sala. Semblava resignat. Crec que dibuixava la imatge més frapant de la derrota del #reus22m, només comparable a les llàgrimes vessades per l’alcalde la nit de les eleccions. Em va dir que no descartava tornar-se a “presentar d’aquí quatre o vuit anys, ara no ho sé. Però igual acabo marxant de Reus, m’exiliaré” em va dir, tot rematant amb una frase lapidària “Mira, jo el que volia és que el Pères no continués i ho he aconseguit. Doncs ja estic content” En política, com en tot arreu, d’injustícies n’hi ha moltes, però això de l’Ariel és el súmmum. Ho vaig trobar molt cruel. Que et diguin diumenge que tens un regidor i que després te’l treguin és una mala passada. I suposo que estarà dies a pair-ho. Especialment quedant-se amb el 4’99% dels vots, a pocs sufragis d’aconseguir representació. Com apuntava ahir, amb un mínim esforç a la campanya Santamaría avui seria regidor. Però en tot cas quedem-nos amb una evidència “els vells roquers no moren mai”. I per tant l’Ariel potser ens depara alguna sorpresa a mig termini. Jo no la descartaria.

Tot i una embranzida inicial que va posar emoció al recompte, va quedar clar que la remuntada de la gent de l’Anglada era cap cop més difícil. Amb això el Cervera ja s’havia presentat al jutjat “M’hagués estimat més nedar 24 hores seguides als Ploms que passar per això” em va dir el nostre tragamilles més il·lustre per definir el seu estat d’ànim. “Estic molt nerviós, no tinc ungles!” és el text del SMS que em va enviar al matí quan seguia l’escrutini des de la distància. I a la sala també hi havia el David Vidal, l’increïble home normal de la CUP. Curiosament a la nit tots dos –Vidal i Cervera- van participar juntets al Tribuna de Canal Reus. Si tinc temps en parlaré demà del seu debut televisiu com a duet meravelles de la política local.

I al final, a tres quarts de sis, el jutge va fer la lectura dels resultats definitius. La gent de l’ARA REUS no van poder retenir l’eufòria. Especialment significativa va ser la reacció de l’advocat Pujol, número tres de la llista, que va sortir corrents al passadís per enlairar-se amb els braços alçats com aquell qui celebra el gol del triomf a la final de la Champions exclamant una mena d’onomatopeia eufòrica que no vaig encertar a identificar. De fet a Pujol se li pot disculpar aquesta reacció. Com ja vaig explicar aquest advocat vilanoví arrelat a Reus ha estat al darrera de fins a tres projectes polítics independents. Fa vuit anys a l’ombra de Josep Machado a la FIC i en fa quatre encapçalant la llista de la PRIM. En cap dels dos casos va obtenir representació. Per això ell també pot dir, com Pellicer o Artur Mas, que en el seu cas a la tercera ha anat la vençuda. Dani Rubio, el director de comunicació del partit, ens va regalar una celebració al més pur estil Operación Triunfo, abraçant-se amb els seus companys, petonejant-los. I Pouget només repetia “Avui us espero al SOL DE NIT, ho hem de celebrar” en referència al popular local nocturn que hi ha davant de les Peixateries. S’ha d’entendre i comprendre tanta alegria. Els resultats  del partit municipalista s’han de qualificar d’històrics atenent que la formació es va crear fa quatre mesos. La figura de Cervera, a més, emergeix com un autèntic líder ciutadà. Els seus detractors, després de la deserció de Convergència, el criticaven amb un argument sagnant “Com s’atreveix Cervera amb això de l’ARA REUS si va ser incapaç de guanyar les eleccions del seu club, dels Ploms”. Finalment l’acreditat “sportman aquàtic” els ha tapat la boca amb fets i no paraules a tot aquest personal. Queda clar que el seu problema a les eleccions als Ploms fou no tenir al Pouget de cap de campanya. La seva sort hagués estat una altra.

Però més enllà de les mostres d’eufòria em quedo amb un detall que em va colpir. A l’acabar Cervera i Tafalla es van fondre en una sentida abraçada. Els més dolents diran que era lògica aquesta reacció ja que, en el fons, els vots validats de Plataforma son els que han donat l’acta de regidor a Cervera. Tafalla també va tenir una salutació afectuosa per l’Ariel i la seva número 2, la Cori Alegre, que ahir per primera vegada no lluïa la seva agraïda i “alegre” rialla. En aquest sentit la correcció entre els candidats va ser absoluta malgrat el que hi havia en joc. I Tafalla va demostrar ser un senyor, acceptant l’escrutini i felicitant al guanyador. Ahir pel twitter ja hi havia gent que feia broma amb els 88 vots validats finalment de Plataforma. “És el número de Hitler!” deien. Fins i tot algú apuntava que si acabava traient representació municipal “era per marxar de la ciutat.” Em consta, també, que algun candidat li ha negat la salutació durant aquesta campanya. I aquestes actituds -ho he de dir, no me’n puc estar- jo no les trobo bé. És evident que Plataforma per Catalunya defensa unes idees amb les que costa estar-hi d’acord, per no dir que és impossible coincidir. Però és evident que ha aconseguit un suport que no es pot menystenir. Algunes persones vinculades a les esquerres -ho dic en general, no referint-me concretament a ERC- s’han escandalitzat amb el suport obtingut per PxC. “Hi ha gent que no sap votar” o “No m’hagués pensat mai que hi havia tants xenòfobs a Reus” són algunes de les afirmacions que s’han vessat durant els últimes dies. I explicar-se els vots de PxC només amb aquestes asseveracions em sembla d’una frivolitat extrema. El suport a Plataforma és un símptoma i un reflex que alguna cosa passa i que potser se’ns escapa. No em facin dir el què. Per això hi ha polítics que han d’administrar la ciutat i fer-ne el diagnòstic. Tenim quatre anys per endavant. Però altrament, si seguim amagant el cap sota l’ala i limitant qualsevol anàlisi a reflexions tan superficials com les anteriors, ja veuran com l’any 2015 Plataforma entrarà de carrer a l’ajuntament. Temps al temps.

L'escrutini més llarg del món i el cas Santamaría

Possiblement l’amable lector/a recordarà una pel·lícula espanyola de l’any 2005 titulada “El Penalty más largo del mundo”. El film, protagonitzat per Fernando Tejero, explica la peculiar història d’un porter suplent d’un equip de barriada que ha d’intentar parar, a l’últim minut de partit, una decisiva pena màxima. Un penalti, però, que triga una setmana en llançar-se ja que l’àrbitre es veu obligat a suspendre el matx per invasió de camp i el comitè de competició decideix reanudar el partit, a porta tancada, set dies després. De fet només quedarà temps per llençar la falta i prou. I el partit s’haurà acabat. Doncs bé, una situació similar es produirà aquest dimecres a la seu de la Junta Electoral. Naturalment l’atenció no l’acapararà una piloteta que ha d’entrar en una porteria sinó un grapat de paperetes que es van introduir diumenge en diverses urnes i que l’àrbitre o, millor dit, els presidents de les meses van decidir anul·lar. L’emoció del que avui es viurà a la Junta és comparable al que va passar dissabte en l’última jornada de lliga a la divisió d’honor de futbol. Diversos equips, és a dir, partits polítics estan pendents d’una combinació de resultats per saber, finalment, quina és la seva sort. El partit que va començar diumenge no s’acabarà fins avui. N’hi ha que ja van celebrar la victòria que es poden quedar amb un pam de nas. I en canvi d’altres, que no van poder obrir les ampolles de cava, igual acaben fent l’onada sota una pluja de beguda espirituosa al conèixer els resultats. Estem, per tant, davant de l’escrutini més llarg del món. Del Món de Reus, és clar. Mai abans s’havia viscut una cosa semblant a la nostra ciutat. Sembla que fins i tot el “post eleccions” vol estar a l’alçada de les emocions que ens va deparar una campanya electoral única i excepcional.

El resultat de diumenge acabarà variant en funció dels vots nuls recollits que, finalment, la Junta consideri correctes. La gran beneficiada pot ser Plataforma per Catalunya, la formació més damnificada per aquest allau de paperetes invalidades. Les possibles combinacions són aquestes:

·        Si donen a PxC entre 1 i 44 vots més, no passa res.

·        Si els en donen entre 45 i 145, la CORI perd el regidor (Ariel Santamaría) i el guanya Ara Reus, que en tindria dos (Jordi Cervera i Cori Fargas)

·        Entre 146 i 273, entra Plataforma (Albert Tafalla) i surt la CORI (Ariel Santamaría).

·        I més de 274, PxC té dos regidors (Albert Tafalla i Francesc Xavier Jerez) i en perden un la CORI (Ariel Santamaría) i un el PSC (Josep Allueva).

Per tant quatre partits viuran avui amb l’ai al cor un escrutini del que tothom estarà pendent. Bé, aquest “tothom” és relatiu, naturalment. Fa referència al grapat de persones vinculades a partits polítics i mitjans de comunicació que segueixen amb passió tot el que té a veure amb les conseqüències del #reus22m. No oblidem que gairebé la meitat de la població del Món de Reus sabem objectivament que tot això no els interessa gens ni mica com van evidenciar diumenge amb la seva abstenció militant.

Repassant les possibles combinacions, qui més té a perdre és l’Ariel Santamaría. En tres dels quatre supòsits se li escaparia una representació que va guanyar legítimament a les urnes i que a molts ens va sorprendre enormement. Contràriament al que va passar amb Jesucrist, a ell al tercer dia el poden enterrar políticament. És per això que des de dilluns he intentat analitzar els resultats de l’Ariel. Ningú, ni ell mateix, semblava donar un ral per la seva opció. S’havia dit, fins i tot, que la CUP arrossegava a bona part de l’electorat natural de la Coordinadora. La crisi semblava un altre factor que no jugava a favor. “La gent ja no està per bestieses, volen solucions” em van dir alguns analistes de la realitat ciutadana. I a tot plegat s’hi ha d’afegir una campanya que ha estat, en línies generals, decebedora tenint en compte el que representa l’Ariel i els antecedents d’ara fa quatre i vuit anys, on se’ns va presentar com un autèntic showman, amb mil recursos i propostes transgressores. Jo mateix ho havia constatat en els meus articles. Aleshores, com s’expliquen els seus resultats? Molt fàcil. Perquè en el nostre anàlisi hem ignorat la realitat de l’altre Món de Reus, la dels “altres” reusencs, parafrasejant en versió local a Candel.

Ja ho he dit moltes vegades. Aquest Món que retrato en aquest blog no equival al global de la ciutat. En sóc molt conscient. Aquesta realitat és la que representem uns pocs centenars de reusencs, que ens movem pel centre i que, sovint, perdem la perspectiva mirant-nos massa el melic. Però hi ha un altre Reus, molt més gran, fins i tot més fecund, i on la gent també vota, sovint sense manies, prescindint de si aquest o l’altre candidat va vestit d’Elvis. Això, per ells, es secundari. Valoren d’altres coses. I és en aquesta altra realitat, on Ràdio Reus es converteix en la CADENA SER per citar només una evidència que jo constatava sovint quan treballava a l’emissora, on l’Ariel i la seva gent han fet molt bona feina. Hi ha alguns llocs on al líder de la CORI se’l considera l’únic polític de debò, l’únic que els ha escoltat, que els ha anat a veure, que els ha ajudat en moments crítics. És important aquest matís. Els ha anat a veure i els ha ajudat. N’hi ha que han fet el primer, però no pas el segon. Per molta d’aquesta gent l’Ariel és l’únic regidor de l’ajuntament que coneixen. L’únic. Ahir parlava amb la senyora María del Barri Gaudí. Té més de 70 anys i en porta més de la meitat vivint a Reus. El seu testimoni el vaig trobar molt revelador “Es el único regidor que me saluda por la calle. Y en más de una ocasión le he preguntado cosas del barrio y se ha preocupado de resolverlas. Por eso lo he votado. Y no sólo yo. Mis amigas, las del Centro Cívico, también.”. No ho hagués dit mai. Però el testimoni és real com la vida mateixa. I de vots com els de la senyora María, l’Ariel n’ha aconseguit un bon arreplec. Un històric líder veïnal de la ciutat també em corrobora aquesta impressió “Yo a todo el mundo les he dicho que votasen al Ariel. Es el único que nos ha escuchado y defendido. ¿Qué si ha servido de algo? Pues no lo sé. Pero al menos nos hemos sentido acompañados. Y eso es lo mínimo que se puede esperar de un político. De los otros (regidores) todavía hoy no tenemos noticia.” I com és que tot això no ha transcendit? Com és que ens hem quedat amb la imatge més superficial de l’Ariel, amb la foto fàcil, amb el titular rimbombant, amb la ganyota mediàtica, amb tot el sidral d’Innova i les seves estúpides disputes amb l’alcalde? És tot culpa nostra, dels periodistes? O potser al partit li ha faltat l’assessorament d’un bon comunicador per poder transmetre la realitat polièdrica del seu líder?. Crec que hi deu haver una mica de tot. Però davant d’aquesta evidència, d’aquests més de 1.800 vots que ha aconseguit Santamaría sense fer campanya i amb recursos limitadíssims, superant a Esquerra i a Iniciativa, la pregunta és obligada. Quins resultats hauria pogut fer la CORI si la seva campanya hagués estat imaginativa, original, reveladora, efectiva i constant? Quants regidors hauria pogut sumar l’Ariel si ell mateix, en campanya, hagués estat fidel a la seva activitat ciutadana i a la dels seus més estrets col·laboradors? Si hagués estat així l’escrutini d’avui seria absolutament intranscendent. Una llàstima tot plegat.

Las chicas de la Cruz Roja

Las chicas de la Cruz Roja municipal, Teresa Gomis (CiU) i Alícia Alegret (PP)

El locutor-cuiner de Punt 6 Ràdio, Jordi Escoda, continua aquests dies fent un sofregit de balanç electoral al seu debonmati. Ahir va decidir preparar una exquisidesa, amb quatre delícies de la política local. Però dues, al final, li van fallar. La “trabucaire cupaire” Agnès Toda es veu que va tenir una indisposició d’última hora. I la republicana Ester Alberich tampoc hi va poder anar perquè es veu que la indisposició la té des de diumenge després de la patacada electoral d’Esquerra. Una crisi que mai és agradable. Però L’Ester és jove, té tota la vida per davant. I possiblement si s’ha de passar per un sotrac com aquest ara, per ella, és el millor moment. La forjarà políticament, l’ajudarà a créixer en l’adversitat i aquesta experiència li permetrà millorar en la seva indubtable vocació de servei a la cosa pública. N’estic segur. Per tant de les quatre delicadeses previstes inicialment, Escoda només en tenia dues a punt. Però noi, quines dues. La Teresa Gomis de CiU i l’Alícia Alegret del PP. Ja veuen que no faig servir els renoms que els hi vaig adjudicar en campanya. Ahir elles en van parlar i jo ho faré la final de l’article. M’anirà bé per acabar de fer el rossejat.

Entrem en matèria. I per començar em permetran un anàlisi formal de la tertúlia. Ja vaig dir fa dies, en motiu del debat a Canal Reus, que mentre l’Alícia estigui en la primera línia de l’activitat política municipal els seus companys a l’ajuntament s’haurien de negar en rodó a participar en un programa televisiu al seu costat. El seu domini del mitjà es tan insultant que pot deixar en evidència. Estem parlant d’una professional. I aquesta reflexió també podria servir si la traslladem a l’àmbit radiofònic. Allò d’ahir va ser brutal. Que quedi clar, per evitar equívocs, que no parlo de contingut del discurs on, naturalment, totes dues van dominar a la perfecció els arguments i matisos que van defensar. Són persones amb una preparació altíssima.  El meu anàlisi fa referència a la desimbolutura davant dels micròfons. En aquest àmbit l’Alícia és una professional, juga una altra lliga. Fent la comparativa futbolística, Alegret en un estudi de ràdio és Messi, fa el que vol. Té una llibertat de moviments, una agilitat, un joc de paraules, uns malabarismes lingüístics. És una cosa excepcional. Fins i tot en un moment donat va dir al moderador “Deixi’m fer mig de periodista”. Mig? Però si és un tros de periodista! I això es va traduir en el resultat final de la tertúlia. El càlcul és demolidor. La líder del PP va superar el 70% de possessió de micròfon. La Teresa i el locutor-cuiner, que devia al·lucinar davant d’aquell discurs devastador, es van repartir la resta.

I què van dir les dues dones més importants del futur govern municipal? Jo crec que ahir es va visualitzar que hi ha bona química entre elles. Parlaven amb tanta franquesa, coincidint amb tantes coses, amb una grandíssima familiaritat que semblava que estiguessin fent el talladet al Soler Pont menjant-se una d’aquells pastetes tan bones que tenen a l’aparador. Se les veia tan agust i tan d’acord que en més d’una ocasió el locutor-cuiner em va semblar un convidat de pedra. O millor dit, el cambrer del Soler Pont. Totes dues van coincidir en assenyalar que els hi sabia molt de greu el que havia passat amb l’Àngel Cortadelles “És una persona moderada, centrada, educada, elegant. Però ha tingut la desgràcia de topar-se amb un tsunami amb molta virulència amb el que ningú comptava” va dir l’Alícia. Per cert, no va dir res semblant de l’Ernest París. De fet no el va ni citar en aquest capítol de condolències electorals. Era previsible.

“Estem en un forat negre” va dir la Teresa Gomis tot reconeixent que el panorama no és fàcil “però també es responsabilitat nostra. Això de posar-se davant d’un partit polític no només és per fer-se la foto, sinó per treballar i fer feina.” I va insistir en el tema econòmic deixant clar que, atenent la previsible manca de cash “l’ajuntament s’haurà d’administrar com una casa particular. Si no hi ha recursos, doncs haurem de menjar arròs bullit per molt que ens agradi l’arròs amb llamàntol”. Ja saben, per tant, quin serà el plat del dia a partir d’ara a casa dels Pellicer Vidal. I l’Alícia va rematar amb els mateixos arguments destacant que el canvi a l’ajuntament “s’ha d’entendre com una oportunitat històrica. I no farem com el senyor Zapatero, nosaltres no enganyarem a ningú.”  I en aquest punt Alegret va voler deixar constància de les vegades que havia repetit el seu missatge en campanya. I va voler dir “trirepetit” -paraula, per cert, molt complicada-. I en l’intent només li sortia “tripartit”. Li devia trair el subconscient.

La conversa va continuar dibuixant un escenari preocupant de l’ajuntament. Es veu que no hi ha un ral. O això és el que podia deduir l’oient. I en aquest punt totes dues van coincidir en un dels missatges de campanya “Hem d’aprimar l’ajuntament, això és bàsic”. Doncs bé, que es decantin d’una vegada per la dieta Pronokal o pel mètode Dunkan que l’altre dia llegia al Diari de Tarragona que fa furor. Parlant de calers, o de “pessetetes” com diria Carles Pellicer,. la regidora convergent va tornar a posar un exemple molt gràfic “Mira, a casa, si no arriben els diners, prescindeixes del servei. I per tant acabes passant l’escombra i netejant els vidres, no? Doncs aquí igual.” I la imatge que se’m va representar d’immediat va ser la de l’Hipòlit passant el “panyo”. Per cert que a Montseny me’l vaig trobar al matí a la plaça Llibertat. Em comença a fer patir el seu rictus facial. Des de diumenge al vespre que articula el mateix somriure impertèrrit. Sembla dibuixat. Ell si que és l’home més feliç del món de Reus.

Però tornem a la tertúlia. El domini radiofònic de l’Alícia era tan aclaparador, tan insultant, que seguia donant tants arguments que costava seguir-la. Va insistir que ara, més que mai, l’ajuntament no ha de perdre el temps en fer política “per això ja hi ha l’ajuntament. Nosaltres no podem destinar energies a qüestions identitàries, de banderes...” I la Teresa Gomis va rematar dient “sí, sí, estem perduts. No podem gastar energies”. Em vaig quedar parat. Convergència no vol parlar d’identitat i de banderes? Em sembla que els Irreductibles hauran d’esmolar l’eina aquesta legislatura. Com xalaran.

L’Alícia, fent mig de periodista, també va voler parlar del PSC. I va fer un elogi encès de la Teresa Pallarès que algunes fonts apunten com a futura cap de l’oposició atenent la previsible marxa de Lluís Miquel Pérez i fins i tot de Jordi Lamas “Amb la Teresa ens entendríem. De fet les dones ens entenem més ràpid. Tot seria més fàcil” va dir entre d’altres moltes coses la líder popular sense amagar la seva admiració de la futura regidora socialista. Em sembla que han estat els elogis més encesos a la figura de Pallarès que he sentit d’ençà el seu retorn de la subdelegació. I arriben del PP. Molt simptomàtic.

Però en línies generals, i atenent el diagnòstic, la biòpsia que van fer de l’ajuntament, les senyores Gomis i Alegret em van deixar molt preocupat. Escoltant-les a totes dues el panorama de l’ajuntament no és negre. És negríssim.  I com que no estem per bromes aparco els renoms de la “dama de ferro” i de la “vedette” que un servidor els va adjudicar en campanya. Això que tenim entre mans, el govern de la ciutat, ja és molt més seriós. Malgrat que no em puc estar de dir que ahir, amb tanta cirurgia, bisturí i operacions reductores a l’administració municipal, em va semblar sentir a las “Chicas de la Cruz Roja” d'un autèntic exèrcit de salvació. I ves que no facin una recol·lecta, amb bandereta i tot, per recollir fons municipals. Temps al temps.

El dia després del #reus22m a les ràdios

L'èxtasi de Pellicer a la portada del Diari de Tarragona

Suposo que és fàcil imaginar el primer que va fer ahir Carles Pellicer al despertar-se del seu somni d’una nit de maig. No, no va participar de la famosa ronda que pagava generosament aquell que va convidar a tort i a dret amb un SMS la nit de les eleccions. No siguin mal pensats. El primer que devia fer el flamant guanyador de les municipals va ser pessigar-se per adonar-se’n que, realment, el seu somni s’havia fet realitat. Es devia aixecar tard. La jornada de diumenge i especialment la nit electoral havia estat intensa. Pellicer, a més, havia regalat per la posteritat la imatge de la felicitat. A partir d’ara a les escoles del Món de Reus quan alguna criatureta pregunti al seu mestre com ha de dibuixar la felicitat, el docent li ensenyarà la portada d’ahir del Diari de Tarragona i mostrant-li la carona del candidat guanyador li dirà: “Veus, fill meu. La felicitat és això”. Una foto per la història on es pot veure al gran protagonista de la nit envoltat d’alguns secundaris de luxe. Identifiquem a la Teresa Gomis, l'Hipòlit Montseny o al seu fidel escuder, el Sr.Berga. Enlairant-se per sobre la multitud una de les assessores amb bona òptica que ha fet possible, en aquesta recta final de campanya, que Pellicer comuniqués més i millor, la Laia Solanellas, per disparar l’enèsima instantània al seu líder. A la dreta del candidat un altre periodista, el Josep Cartanyà, director de Punt 6 Ràdio. El veiem intentant la connexió impossible, en rigoròs directe, per retransmetre a l’audiència un moment per la història després de 32 anys de democràcia. I sorprèn el cap cot, molt cot, del Jaume Vich, l’home empresa de Canal Reus. Sembla que veient la ma alçada de Pellicer, temi que li engegui un calbot i per això fa aquest acte reflex, el d’acotxar el cap, per amortir el previsible impacte. Si Pellicer s’ha penjat o li han penjat aquesta foto al seu facebook, me l’imagino espitjant compulsivament, una vegada i un altra, el botonet del “I like”. Acabarà espatllant el teclat de l'ordinador, segur.

La cara de Pellicer ho diu tot. I és lògic que després de l’èxtasi el candidat estigués esgotat. Els periodistes també ho estaven. Especialment il·lustrativa va ser la piulada del Marc Cámara, el locutor-actor de Ràdio Reus “Si el cansament fossin paraules avui escric un llibre #ressaca22M”. Però els seus més estrets col·laboradors -els de Pellicer- ja eren al peu del canó des de primera hora. Aquest era el cas de l’home orquestra convergent, el Jaume Vendrell, sempitern assessor del grup municipal i que a partir d’ara està cridat a desenvolupar tècnicament un paper clau en el proper govern local. El vaig descobrir fent xup-xup als fogons del Jordi Escoda, el locutor cuiner del debonamati de Punt6. Fogons radiofònics que aquests dies treuen fum. Vendrell participava de la tertúlia matinal al costat d’un altre comentarista al que també se’l veia o, millor dit, se’l sentia satisfet. Era el Xavier Alagarda, un dels desencantats d’Iniciativa que va trobar aixopluc a la CUP. I que veient el resultat final deu agrair la seva sort. Especialista en botifarrades alternatives de Divendres Sant, algú potser imaginava a Alagarda diumenge a la nit fent alguna “ídem” als seus antics companys de partit. Però no és aquest el seu estil.. Ahir no tocava fer llenya de l’arbre caigut. I a més va arribar a misses dites després de fer-lo treballar durant la nit electoral. Escoda em sembla que explota una mica massa als seus marmitons locutors.

Vendrell havia dormit poc. Però tenia el motoret ven engrassat i anava garlant amb facilitat. En la seva primera intervenció va destacar la duresa d’aquesta campanya electoral, especialment pel que fa a l’allau d’actes i convocatòries. “Una feinada que hem fet amb horaris “draconians”. Això de “draconians” ho vaig trobar peculiar. Valorant els resultats, va reconèixer la seva sorpresa pel número de vots d’Esquerra i Iniciativa. Escoda va insistir en la valoració demanant algun comentari en concret sobre les xifres del PP i l’ascensió de la seva cap de llista, l’Alícia Alegret. Vendrell, al sentir la pregunta o, millor dit, al sentir el nom de l’Alícia va somriure complagut. Era un d’aquests somriures que sense ser sonors, per ràdio se senten. De fet ara, entre convergents i populars, tots són rialletes i clucades d’ull. Com una parella d’enamorats. Ves quines coses. Això la política ja ho té. Quan han de començar a pactar semblen dos adolescents que fan el ruc. Però com també passa a la vida real, en política no totes les relacions són iguals. Hi ha alguns enamoraments que acaben amb relacions tempestuoses, que freguen el sado-masoquisme més brutal. Que els hi preguntin al París i a l’Ortiz. Sense comentaris.

Però bé, al que anàvem. L’assessor convergent va descriure els resultats populars com “l’onada que ha escombrat en feus tradicionalment socialistes”. I al dir això de l’onada se’m va representar l’Alícia com l’Ester Williams a Estrella de Sirenas. Aquesta Alegret dóna per tot. Té tants registres que pot fer tots els papers que se li proposin. Per cert, hi trobaríem un raconet per l’sportman aquàtic Jordi Cervera en aquesta pel·lícula plena de sirenes? S’ho imaginen? Deixe-m’ho estar. Em sembla que el protagonista masculí, el Carles Pellicer, no ho toleraria.

Escoda va treure el tema de l’embolic de les paperetes nul·les que, si s’acaben validant, poden provocar un autèntic daltabaix. De fet el twitter n’anava ple. Ramos Salvat i Marc Arza -el número 11 convergent que s’ha quedat a un pam de la glòria o, millor dit, del Quimet Sorio per entrar a l’ajuntament- centralitzaven les nombroses consultes dels piuladors. La conclusió és que pot passar qualsevol cosa:  que tot quedi igual, que la CORI perdi el seu regidor en benefici de Plataforma, que fins i tot el partit de l’Albert Tafalla aconsegueixi fins a dos regidors en detriment de l’Ariel i del PSC –només els hi faltaria això als socialistes- o que fins i tot, en una d’aquelles múltiples combinacions, que el Jordi Cervera es pugui endur a la seva parella de ball, a la Cori Fargas, a l’ajuntament deixant amb un pam de nas al Juantxi Santamaría i al candidat del partit de l’Anglada.

Va ser aleshores quan vam descobrir que Vendrell és membre de la Junta Electoral de zona “en formo part com vocal no judicial amb 3 jutges i un altre company”. Les reunions deuen ser divertides amb tant de jutge junt, vaig pensar. Vendrell va apuntar que serà dimecres quan es revisaran totes les butlletes. Serà un procés complicat ja que s’han de validar tots els sufragis, un per un. Pot ser una tasca “draconiana” com diria el mateix Vendrell. Però l’assessor convergent també va voler ventar-se de l’èxit del seu partit recordant que no ha estat precisament un camí de roses el que han hagut de superar “Hem obtingut un resultat que és el fruit de vuit anys de picar pedra, a les dures i a les madures. Les hem vist de tots colors. Hem aconseguit, això sí, mantenir un projecte que no ha anat a batzegades, ni s’ha canviat compulsivament de candidat. S’ha deixat consolidar un projecte, que va començar fa vuit anys amb sis regidors. I ara hem aconseguit el que volíem en unes eleccions difícils i fent caure l’status quo de tants anys a l’ajuntament”. I en aquest punt el locutor cuiner, que ahir estava dolcet, va decidir posar la cirereta amb una connexió telefònica. Va ser com el “Sorpresa, sorpresa”. Va interrompre al Jaume Vendrell per punxar -telefònicament, és clar- a l’Alícia Alegret. Va ser una connexió entranyable. Tots dos -el Jaume i l’Alícia- van viure junts l’etapa d’assessors dels respectius grups municipals. I fou aquí on va germinar -com saben fer tan bé els de la CUP- una bona amistat entre ells dos. Durant la conversa, de fons se sentia al fillet de l’Alícia. Ahir no havia anat a escola per recuperar amb els pares les hores robades per culpa de la jornada electoral.

Tot era tan de color de rosa que Vendrell i Alegret es van tirar floretes. El convergent va afirmar que “l’Alícia ha aconseguit trencar el sostre del PP a Reus”. Abans n’hi havia que al PP més que trencar-li el sostre preferien empastifar-li la façana de la seu, a l’edifici del Caracas del carrer de Sant Joan, on encara són visibles els impactes dels projectils acolorits en forma d’ou que enviaven els energúmens de torn. Però al dir el Jaume això del sostre se’m va representar a l’Alícia trencant amb el mall el fals sostre de pladur que fa vuit anys va instal·lar el López Mallol a l’ajuntament. Ja em perdonaran però un servidor té una imaginació infinita. I l’Alícia, com sempre tan gentil, li va tornar la floreta elogiant els mèrits de l’assessor convergent “Igualment Jaume. Et felicito per la part que et toca. Fa molts anys que ets la part menys visible de CiU, la de la trinxera, la que està treballant molt. Els mèrits ens els emportem nosaltres però els qui sou al darrera sou molt importants”. En aquest punt Escoda, que va estar a punt de punxar Wonderfuld Wold de Louis Armstrong per il·lustrar musicalment tanta harmonia política, li va voler recordar a l’Alícia la carrera plena d’èxits que presenta el seu currículum “Ja podria plegar” va respondre la candidata més popular rient per sota el nas. Però no, l’Alícia no plegarà. Agrada i s’agrada. I el millor està per venir. Una vegada més, com ja li va passar a la nit electoral, se li va escapar que el pacte està fet. Va ser de manera indirecte i inconscient “Ja veurem com ens trobem la caixa” va dir sobre la situació amb la que es trobaran les arques municipals. Havia utilitzar la primera persona del plural. Quan se’n va adonar va corregir d’immediat “com ens trobem la caixa! Volia dir. No vull que interpreteu que tenim un pacte fet”. Aquestes relliscades són encantadores, especialment venint de l’Alícia.

I de la cara a la creu. Just després de la connexió telefònica amb l’Alegret, Escoda va trucar al Cortadelles. Que et truquin en un dia així, l’endemà de la gran patacada republicana, es pot considerar una autèntica putada, i ja em perdonaran que sigui tan gràfic. Però l’Àngel està demostrant molta enteresa donant la cara en uns moments realment traumàtics per ell i el seu partit. El candidat més piulador ahir ja estava treballant a la seva oficina, reincorporat a la seva activitat professional. Un altre detall que el dignifica encara més. La vida continua i Cortadelles ens ha donat una lliçó de com ha d’afrontar un candidat un naufragi com el que ha patit el seu partit.

I Pellicer? On era Pellicer? Suposo que a aquella hora encara devia fer el ronso entre els llençols, mentre el senyal acústic dels missatges no deixava de sonar al mòbil. Pagaria per poder llegir el repertori de SMS felicitant-lo que deu haver rebut en aquestes últimes hores. N’hi deu haver d’increïbles. Però Pellicer, a la tarda, va concedir la primera entrevista formal després de guanyar les eleccions. I ho va fer a l’estudi de Ràdio Reus que ha estat l’escenari de grans moments de campanya. L’estudi que s’hauria de dir ORTIZ, PEREZ I PELLICER en record a la impactant entrevista de la ganivetada al regidor socialista i també al Cara a Cara que van fer els dos candidats. Va ser el Cara a Cara del facebook, el plantxasso i tota la pesca. Sembla que hagi passat una eternitat de tot allò i realment només han transcorregut poc més de quinze dies. Déu n’hi do.

Pellicer va passar el Balcó, l’informatiu de tarda que edita i presenta el Marc Cámara (treballant a la ràdio s’hauria de dir Marc Micro, no? Res, molt dolent. Deixem-ho estar). El locutor-actor (és un artista dalt dels escenaris) va convidar al virtual alcalde de Reus. Pellicer seguia flotant. “Estic feliç, content i il·lusionat” va deixar anar només obrir-li el micròfon. El candidat convergent va destacar l’eufòria que es va viure a la seu del partit, al Mercadal, on hi va anar una gernació a felicitar-lo “Amb tanta gent vaig arribar a patir perquè no s’enfonsés  el pis”. Si Pellicer pensa obrir un cicle polític guanyador, a l’estil Guardiola, convindria que encarregués al Miquel Domingo un diagnòstic de l’estructura de l’edifici. Potser convindria reforçar-la.

Cámara, però, volia anar al gra quan abans millor. I va entrar en matèria preguntant-li pels pactes. Pellicer va filosofar afirmant que era “partidari dels pactes estables atenent la situació de crisi econòmica i atur. Hem de gestionar bé. Hem d’aconseguir quan més aviat millor un govern fort, preparat, per tirar endavant la ciutat. Ens cal estabilitat, fugint de les disputes”. Però Cámara, que potser per la seva vena teatral li agraden les comèdies “d’enredu” havia trucat poc abans a l’Alícia Alegret que aquests dies està d’oferta. I per telèfon la candidata popular va dir que no descartava que Pellicer pogués governar en minoria amb pactes puntuals amb el seu partit. És el que deia abans. Actuen com dos enamorats que fan el ruc. Pellicer va ser molt clar en aquest punt “Nosaltres no tanquem les portes a res. El que farem a partir d’ara és explorar. Volem un govern fort, cohesionat i transparent que treballi amb l’objectiu de la gestió de ciutat.” El futur alcalde amb salacot, el barret dels exploradors, deu ser de foto. Cámara li va demanar a continuació la seva reflexió sobre el nou arc municipal tan insòlit com imprevisible abans del 22m “És sorprenent i no me n’avinc que Esquerra i Iniciativa hagin desaparegut del mapa. Son dues formacions històriques. Ho lamento ja que també fan la seva funció i són necessàries. Han entrat d’altres i res a dir, són legítimes.”. I en aquest punt Pellicer va fer una declaració encertadíssima “Mà estesa amb tothom, fins i tot amb aquells que no han aconseguit entrar, com Esquerra i Iniciativa. També els necessitem i amb ells podem parlar de moltes coses. A la ciutat li calen tantes coses i hem d’ajudar a tantes persones que és imprescindible mantenir aquesta voluntat de sumar amb tothom.” Insisteixo, una voluntat manifesta que, s’ha de dir, l’honora políticament.

Però Cámara seguia embolicant la troca, volia marro. I potser per això li va etzibar la pregunta més delicada “Mà estesa amb Jordi Cervera també?”. El locutor-actor havia citat a l’innombrable, al desertor de l’exèrcit convergent, a l’apàtrida del canvi municipal. Pellicer, però, va donar en directe una notícia impactant, comparable pel seu abast al tractat de pau de la segona guerra mundial “Acabo de parlar amb ell (Cervera) fa deu minuts. I li he dit el mateix que acabo de comentar. Sóc persona honesta i no enganyo a ningú. Li he dit `Jordi, enhorabona, felicitats. Som on som, els esdeveniments ens han portat fins aquí, però sàpigues que tenim mà estesa per sumar per la ciutat´. Cervera m’ha dit el mateix, mostrant la seva disponibilitat a parlar per la ciutat.”. Cámara va insistir sobre si volia un pacte a gran escala, amb més complicitats amb d’altres partits al marge del PP. I Pellicer es va tornar a posar el salakot “és una possibilitat a explorar” va respondre. La conversa va derivar cap a qüestions econòmiques vinculades a les arques municipals. El candidat va assenyalar que les prioritats serien combatre l’atur i la crisi econòmica, amb especial atenció a les persones necessitades i a l’empresari. Però Cámara volia fer un salt mortal. Això de les arts escèniques el motiva. I li va preguntar, curt i ras, si l’any vinent hi hauria Trapezi a Reus. Si algú esperava que el futur alcalde rondinés amb la resposta, tot el contrari. Va ser taxatiu “I tant!” va dir. I en aquest punt es va produir un silenci en antena que es va fer etern. Fins i tot es van sentir com uns moixonets. Creia que s’havia espatllat l’emissió. O que s’havia equivocat de festival i que fent broma, estava fent una ganyota més pròpia del COS, el festival de Mim i Teatre Gestual. Una ganyota que els oients no podíem percebre. Però al cap de 6 segons el mateix Pellicer va dir “silenci...”. Semblava que juguessin a fet i amagar davant l’astorament de l’audiència. I el candidat va tornar a arrencar amb la seva explicació. Vaig quedar esmaperdut. Potser tot això que passa últimament a Ràdio Reus és per culpa de l’estudi aquest que deu tenir alguna mena d’esperit maligne amagat sota la taula. En tot cas, i després d’abandonar la dimensió desconeguda, Pellicer va afirmar que el Trapezi està garantit per bé que no va descartar algun canvi que serveixi per enriquir-lo. El candidat convergent va deixar clar que “nosaltres no volem destrossar res, sinó  complementar. No passarem la piconadora per tot arreu, estaríem arreglats.”

I després del nus, calia el desenllaç. I Cámara ho volia acabar en punxa, parlant d’immigració i de les mesquites. Es nota que aquest xiquet ha passat pel sedàs de la Torrents. Pellicer va ser rotund “drets i deures, control i ordre. Una mesquita ha de tenir permisos. I si no té permisos se’ns pot anar de les mans”. I el candidat va dir que tot això no era una mania de CiU, sinó que l’evidència l’havien constatant des del propi govern “ens ho va dir el mateix regidor de polítiques transversals afirmant que existia permissivitat en les mesquites i l’empadronament”. I saben qui és el regidor en qüestió? L’Eduard Ortiz, naturalment. Ja ho veuen, han passat les eleccions i el seu record continua planant sobre la vida política local. O, més ben dit, sobre l’estudi de Ràdio Reus. Potser és el seu l’esperit que rondina encara avui per l’emissora. En tot cas queda clar que la seva ombra és molt allargada, gairebé tant com la d’un gegant d’aquests que l’ínclit regidor es carrega sovint a les espatlles per festa major.

Si volen escoltar l’entrevista a Carles Pellicer poden fer-ho a l’adreça http://podcast.radioreus.com/index.php?id=320