L'últim tango del París

París ahir, al Bravium, ballant el seu últim tango amb els socialistes

El Bravium Teatre ha estat tradicionalment l’escenari de la Sarsuela del Món de Reus gràcies, bàsicament, al bon fer d’aquell històric “Elenco teatral” dirigit per Francesc Domènech, amb la direcció musical del mestre Josep Casanovas i amb la intepretació de cantants de gran popularitat comarcal com Ventureta Mestres o el vila-secà Josep Foraster, oncle del radiofonista Xavier Graset. Durant anys la bombonera del carrer de la Presó va acollir celebrades interpretacions vinculades a un gènere que històricament ha tingut moltíssima acceptació i un bon nombre de seguidors. Encara avui, a les parets del vestíbul del teatre, es poden veure els programes d’aquelles representacions que es convertien en autèntics esdeveniments ciutadans. Però ahir, a la funció programada al Bravium Teatre, no es va interpretar cap sarsuela. Ahir l’artista convidat es va decantar per un altre estil musical, un tango on la tristesa i la malencolia van deixar pas a la ràbia i també a la rancúnia. Una interpretació apassionada i sentida com la que feia Carlos Gardel. Ahir al Bravium els assistents a l’acte central de campanya d’Iniciativa-Verds, van assistir a l’escenificació d’un ball amb dedicatòria implícita però no explícita a l’Eduard Ortiz. Un autèntic tango “arrabalero” –per allò del tomb de ravals- que podríem presentar com “l’últim tango del París”.

L’última crisi d’Iniciativa ha fet que la vella guàrdia hagi agafat les regnes de la coalició ecosocialista. I en aquesta sentit s’ha de destacar la reaparició en escena del Quim Besora, històric del partit que curiosament -i com ja he comentat en altres articles d’aquest blog- ara fa 32 anys va formar part del primer ajuntament democràtic sota el paraigua del PSC. Besora va actuar de mestre de cerimònies del que es presentava com l’acte central de campanya i que abans se’n deia míting. I el polític reusenc va estar esplèndid, amb una conducció tan domèstica com efectiva, gens artificial, però extraordinàriament entranyable. Em va fer gràcia quan va prendre la paraula la número quatre de la llista, la simpatiquíssima “reusenca colombiana” Glòria Casafús –se li ha de reconèixer el seu esforç per parlar en català- i que va agrair textualment “la presentación del telonero”. Definir al bon jan del Quim de telonero em va semblar sensacional. Però no ens equivoquem, no estem parlant d’un teloner qualsevol. Estem parlant d’una vella glòria o, millor dit, d’un vell roquer de la política local, d’aquells que no moren mai. I ho va demostrar amb un repertori contundent i directe on, quan va convenir, va disparar amb bala.

Ahir Besora va estar sembrat. En referència al cartell electoral de l’Ernest París va dir que se’l podia veure natural, tal com era, amb un somriure contingut “ja que la crisi que estem  travessant ens obliga a ser mesurats fins i tot en l’expressió”. Vaig deduir que l’estratègia de la foto electoral és clara. Cal marcar distàncies amb la dreta i per tant no volen que París es vegi gaire “Alegret”. I a continuació es va descalçar “I nosaltres ho fem així, a diferència de la dreta més xenòfoba, la del PP, que s’han atrevit a canviar la cara de la candidata. I això que l’Alícia no és lletja, però li han posat una cara de cartró. Estan tan acostumats a dir mentides que fins i tot li han volgut canviar la cara”. I com que ja anava embalat i cara avall, Besora va aprofitar per buidar el carregador “I el pitjor és que -el PP- ens han portat a la ciutat, deixeu-m’ho dir, un racista de merda com el García Albiol” en referència al regidor popular de Badalona que no fa gaire va venir a fer el vermut al Mercadal. Allò va sonar una mica fort, però va arrencar l’aplaudiment d’un públic que, com la rialla del París, estava contingut.

Besora, en el seu paper de cap local, també va voler agrair la bona feina de la Pilar Pérez “una dona del PSUC” va dir. “La Pilar clou la nostra llista en un lloc d’honor, el 27”. Això em va sorprendre. Tancar la llista és un honor. I, per tant, obrir-la què és? Una tortura? El cap local d’Iniciativa va continuar amb els elogis a la Pilar “Li volem agrair aquesta generositat i aquesta elegància que ens ha demostrat. Alguns partits fan que la política, de vegades, sigui d’una baixesa moral molt elevada. Nosaltres a la nostra formació, en canvi, podem dir que la gent que ha tingut diferències amb el partit sempre ha estat honesta i mai, mai ha criticat públicament la nostra formació. Avui ens acompanyen el Ramon Ferran, el Pep Garcia Ibáñez, la Rosa Just o l’Antoni Oliach, tots ells exregidors, que són una bona mostra d’aquesta manera de fer i d’actuar”. Semblava que el Quim volgués insistir en aquesta harmonia que només demostren els ecosocialistes. I em va venir al cap el dia -no fa gaire, per cert- que la Pilar va ser al salonet del Tribuna de la Cori Sebastià al Canal Reus. Aquell dia Pérez va repetir diverses vegades “que yo no quiero plegar, me hacen “plegar”. Em va semblar que se li va entendre tot. En qualsevol cas queda clar que són més discrets que altres partits d’esquerres que, de coses semblants, en fan un veritable sainet.  Amb tot això també vaig recordar el cas del Josep Maria Vázquez, número 3 d’Iniciativa a les passades eleccions i que, per tant, es va quedar sense la cadira de regidor. Tot i això el van incorporar a un càrrec de confiança, el d’assessor a la regidoria de Participació i Ciutadania, del que se’n va desdir ara fa un any per discrepàncies amb les línies polítiques d'aquesta àrea municipal. El “Gran Vázquez”, com se’l va anomenar en alguns cercles després de la traumàtica però valenta decisió, abandonava un càrrec de confiança esgrimint "la llunyania respecte la gent i les males maneres amb les entitats". La seva dimissió va sorprendre al tractar-se d’una pràctica gens habitual en càrrecs com el seu. Però Vázquez no era d’Iniciativa sinó d’EUiA i per això no compta en la classificació de Besora.

Parlant d’Esquerra Unida, hi havia el seu coordinador nacional, Jordi Miralles, que també va intervenir. Quin home més seriós Déu meu! Ni parlant en públic va ser capaç de dibuixar ni el més lleuger somriure. Tampoc el número 2, el Toni Puig, semblava massa animat. El vaig veure un pèl tens, encartronat, no gaire àgil amb el discurs. I això que és un gat vell de l’activisme social i polític. Potser el va impressionar l’entorn. Per cert que Besora el va presentar, al Toni Puig, com l’home “Que ens traurà d’aquest marasme de societats anònimes municipals en el que estem immersos a l’ajuntament.” Se’m fa difícil entendre l’obsessió que tothom té ara amb Innova, però encara més la d’alguns partits que han governat la ciutat com Iniciativa. La pregunta és obligada: els defectes d’Innova els veiem ara? I abans, no en tenia cap de defecte la criatura?

Joan Herrera el líder d’Iniciativa, va ser l’encarregat d’obrir el míting. I va fer com Juli Cèsar “Veni, vidi, vici” i va tocar el dos. Tenia pressa i havia d’anar a Tortosa on l’esperaven per fer una altre acte. Va fer un discurs a l’ús amb afirmacions del tipus “En ciutats com Reus i el Baix Camp s’està patint la crisi.” En el seu cas no és una afirmació retòrica, sap de que parla. La parella d'Herrera és de Cambrils, per tant coneix el territori. “La legislació hipotecària és medieval.” Té tota la raó. Un servidor se sent tan oprimit pel seu banc en aquest tema com els camperols a l’època feudal. “Des del municipi podem fer una trinxera per canviar les coses”. Algú va comentar que podien aprofitar el sot de Metrovacesa i s’estalviaven fer un altre forat. Broma fàcil i un pèl suada en aquesta campanya electoral. “No ens hem de discutir sobre capitalitats, cal una articulació estratègica al camp de Tarragona”. L’Arga Sentís, la candidata de Tarragona que també va intervenir en una al·locució exprés, va parlar en la mateixa línea.  Però al marge del contingut del discurs, el que em va cridar més l’atenció d’Herrera és la seva peculiar mobilitat dalt de l’escenari. La meva mare comenta sovint que sembla una titella. I m’explicaré. És un autèntic espectacle, i més jo que el veia des del galliner, veure com mou mans, braços, cames i peus, girant-se sobre ell mateix en moviments de 90 i 180 graus. Semblava, talment, que el moguessin amb uns fils des de dalt de l’escenari.

I a la fi, per tancar l’acte, va arribar la intervenció de París. Besora, que havia aprofitat una intervenció del Jordi Miralles per carregar novament la pistoleta, va començar a disparar i no pas contra “la dreta xenòfoba del PP” com l’havia definit anteriorment, sinó contra els seus socis de govern al tripartit “No necessito papers per presentar a l’Ernest. El seu currículum és de tots conegut. El que hem de dir, però, ben clar i ben alt, és una gran una veritat. En aquest mandat passat els nostres socis de govern han actuat de manera deslleial i innoble. Des de la negociació de la brossa s’ha fet una campanya d’insídia permanent, constant i soterrada contra l’Ernest. En el tema del contracte de la brossa els fets ens han donat la raó i ara mateix tenim una relació cordial amb el comitè d’empresa de Focsa. Aquesta campanya d’insídia era perquè ens volien febles i per això han comés una gran injustícia amb ell.”

I és clar, amb aquest al·legat en defensa del candidat, las seva sortida a l’escenari va ser rebuda amb aplaudiments, continguts és clar. I va ser aleshores quan París, formalment el millor de tots els oradors que ahir va actuar al Bravium, és va arrencar amb un tango apassionat, tempestuós, amb un punt de dolor i rancúnia emocionat que tenia un destinatari. No el va anomenar en cap moment però tothom, absolutament tothom sabia que la dedicatòria d’aquell ball era per l’Eduard Ortiz. La lletra deia així: “És de covards i mesquins anar al Círcol a fer una conferència sense dret a rèplica, dient que la gent d’iniciativa només estem buscant els diners a l’ajuntament. Vull recordar als qui escampen aquestes calúmnies que som nosaltres, precisament, els que hem proposat rebaixar el 15% del sou a tots els càrrecs electes”. Però això només va ser la primera estrofa. A la segona la lletra encara va ser més punyent “Hi ha gent que té pactes secrets. El PSC, ERC i el PP tenien un pacte secret per fer-nos fóra de l’ajuntament. En canvi la gent d’Iniciativa-Verds els pactes els fem públics amb llums i taquígrafs, els expliquem a qui convingui. Ningú pot tacar la nostra coalició sense rebre una resposta contundent.” I va arribar l’hora d’interpretar la tornada del tango, que conceptualment es produeix quan, ben agafada, arrossegues per terra a la balladora. París va anar directe a la bena “Amb socialistes com aquestos no hi volem governar més!” per repartir encara més estopa contra l’oposició “Hi ha gent que té la barra de portar Garcia Albiol per dir-nos com hem d’expulsar als immigrants de la ciutat de Reus. Això posa de manifest que la candidata del PP no te ni punyetera idea dels problemes que hi ha a Reus.” I el públic va aplaudir, de manera continguda és clar.

Com deia abans París va ser el millor amb diferència. Molt millor que Herrera que potser, com anava just de temps, va acabar en un tres i no res. I infinitament millor que Jordi Miralles, que va semblar que renyava al personal amb el seu discurs “tremendista”. Però a l’Ernest li va fallar una cosa. La paraula de la nit va ser "retallades". Fins i tot el seu eslògan electoral va en aquesta mateixa línia. Besora també ho va deixar anar en una de les seves múltiples intervencions referint-se a les “tisorotes de Convergència i Unió”. Al sentir-ho se’m va representar l’Artur Mas disfressat de “Eduardo Manos Tijeras”. Però París, per reforçar la contundència d’aquest missatge, va decidir anar més enllà ensenyant les tisores en qüestió en diversos moments del seu discurs. I enlloc d’agafar unes tisores de tallar el capó el dia de Nadal, va ensenyar unes tisoretes de pixarrí, d’aquelles que fan servir els nens a P3 que no tallen ni res. Va ser una llàstima que el simbolisme de la retallada patinés per aquest detall.

Al final, i enmig dels aplaudiments “continguts” dels assistents, Besora, en el seu correctíssim paper d’amfitrió, va recordar als assistents que  “hem preparat un piscolabis. Mentre se’l mengem podrem treballar  perquè el nostre espai sigui present a l’ajuntament”. I així es va acabar l’acte amb la foto de família i un dels eslògans de campanya il·lustrant la pantalla de l’escenari. “VACUNA’T” s’hi podia llegir. És curiós -vaig pensar- volen que ens vacunen i prescindeixen de la infermera, la Pilar Pérez. Ja ho deia ella, ja, que no volia “plegar”. I així vaig marxar pel raval de Pallol pensant amb qui es marcarà un tango a partir d’ara el París tenint en compte que -sembla- ha trencat amb totes les seves parelles de ball. Per cert, i parlant de parelles trencades, que els hi semblaria un Cara a Cara Ortiz-París. S’ho imaginen...? No cal que facin aquesta cara. Només era una idea.