És habitual que tots plegats recordem el que estàvem fent quan vam tenir coneixement d’una d’aquelles notícies transcendents per la història de la humanitat. Els meus pares sempre m’explicaven on eren i que feien quan van matar a Kennedy o quan l’home va trepitjar la lluna. L’atemptat de les torres bessones, el de l’11M a Madrid o la mort de Bin Laden també estarien, en el meu cas particular, en aquest mateix rànquing. Naturalment també hi faria lloc, en aquesta classificació, per les coses importants que han passat al Món de Reus. Per exemple, recordo perfectament què feia i on era el dia que Lluís Miquel Pérez es va convertir en alcalde de Reus. Ens hem de remuntar el 3 de juliol de 1999, un dissabte terriblement calorós. La temperatura es va enfilar al termòmetre tant o més que divendres passat al debat de la CADENA SER. I un servidor, aquell dia, la va fer grossa convidant a tots els meus companys de la ràdio a cruspir-se un bon tiberi i a ballar al ritme d’una orquestra en una festa que es va acabar fins ben entrada la nit. Va ser una jornada memorable.
Al llegir això l’amable lector/a pensarà que, en realitat, jo sóc el fan número u de Lluís Miquel Pérez i que en veure’l ascendint al regne municipal vaig tirar la casa per la finestra per celebrar-ho. Res més lluny de la realitat. Un servidor i la meva dona ens vam casar aquell mateix 3 de juliol. I la festa que he relatat correspon, per tant, a l’àpat de noces i al ball nupcial. D’una cosa i de l’altra ja han passat, per tant, dotze anys.
Ja vaig dir l’altre dia que els vint anys d’activitat política, ininterrompuda, de l’Eduard Ortiz es corresponen amb la meva activitat periodística a la ciutat. I en el cas de Pérez el meu matrimoni s’ajusta, també, als seus dotze anys de govern municipal. Aquell 3 de juliol un servidor es va casar amb la qui encara avui és la meva dona (un registre gens menyspreable) i Pérez va fer el mateix amb Reus. Nosaltres hem tingut tres criatures i l’alcalde també ha acollit a més ciutadans fent créixer una realitat que fa goig. Casa nostra ha canviat, hi ha més mobles, llibres, armaris i, sobre tot, joguines. Pérez també ha fet més carrers i places, ha posat més mobiliari urbà, i ha habilitat una munió de parcs infantils amb moltíssims més jocs per la canalla. A casa hem pagat impostos, multes, taxes i càrregues municipals. I l’alcalde, com és lògic, les ha cobrat. Nosaltres hem fet nous amics i Pérez suposo que també, per bé que els que fan més soroll són, tot just, els seus enemics. La nostra família ha crescut igual que ho ha fet la ciutat. I al cap de dotze anys arriba el moment de mirar enrere i valorar la feina feta. Ha costat Déu i ajuda -com dirien els Manel- arribar fins aquí, però ha valgut la pena. Els esforços i els sacrificis no són res comparats amb el somrís dels nostres fills. I Pérez deu pensar el mateix confortant tanta dedicació amb un altre somrís, el del ciutadà.
La Natàlia Borbonés, que precisament aquell 3 de juliol de 1999 també sé el que feia (assistir al meu casament) va fer dijous un retrat magnífic del candidat socialista a la reelecció que vaig poder llegir al PUNT. La Natàlia, ja ho he dit mil vegades, és amb diferència la millor cronista de la ciutat. A la seva dilatadíssima experiència, al seu bagatge acumulat després d’anys i panys de dedicació, s’hi afegeix aquesta ploma àgil, dotada sempre de fina ironia i, quan convé, de sagnant contrapunt. Al Món de Reus no ets ningú fins que no surts a les cròniques de la Natàlia.
Doncs bé, la Borbonés ahir va fer el retrat de Pérez sota el títol genèric “La darrera vegada” on en fa un perfil acurat, precís de la seva trajectòria política i de les seves relacions amb els grups municipals, especialment amb els d’Iniciativa “Pérez no ha estat mai gaire còmode governant amb ICV. Per això ha comptat sempre amb l’oportuna abstenció plenària del PP per tirar endavant els projectes que rebutjaven els ecosocialistes”. Aquesta “oportuna abstenció” deu ser l’eufemisme d’aquell pacte secret que va desvetllar Ortiz l’altre dia al Círcol. Més perles “Pérez no va saber, o no va voler, posar pau en alguns conflictes del seu govern, com els que enfrontaven contínuament Xavier Filella i Eduard Ortiz, amb la qual cosa es va deixar perdre un bon regidor de Cultura”. Però la Natàlia va més enllà intentant treure l’entrellat a aquesta estratègia de relacions “I per a què?, cal preguntar-se avui davant la campanya que està fent Ortiz contra Pérez per la poca mà esquerra que ha tingut el segon a l’hora de desfer-se del primer”. I en aquest punt l’articulista ens descobreix un dels retrats més demolidors que s’han fet mai del regidor socialista que va signar el convergent Tomàs Barberà tot just l’any 99 “Ortiz és infantil, poc informat, insegur d’ell mateix, acomplexat, perillós, verinós i pràctica políticament i privadament el vampirisme. És un escurçó blanc”. Una definició com aquesta fa més mal que una ganivetada per l’esquena, segur.
I a continuació la Natàlia, en una sentència demolidora, afegeix “Pérez s’hagués hagut de tatuar aquestes paraules entre cella i cella”. I al llegir això del tatuatge vaig tenir com una visió. Se’m va representar la imatge del candidat, amb samarreta imperi i pantalons curts, amb barret de palla i l’aixada al coll tombant pel tros. No és cap invenció. D’aquesta manera se’ns va descobrir en aquelles “altres entrevistes” que vam fer fa quatre anys al Món de Reus televisiu amb el genial Gerard Martí. I ara que ho recordo, veient-lo passant pel costat de les tomaqueres em vaig fixar en els sues bíceps. He de revisar aquelles imatges. S’imaginen que hi descobrís un tatuatge, amb l’esfinx d’Ortiz com la calavera pirata, i la llegenda “l’escurçó blanc verinós”? Fa por només de pensar-ho.
Deixem-nos de visions i tornem a l’article de la Nataàlia. A les acaballes fa la seva reflexió final sobre el present i, especialment, el futur de l’encara alcalde de Reus “Lluís Miquel Pérez, a qui no es pot negar que és un dels artífex dels bons canvis que ha viscut Reus en els últims anys, s’enfronta a les eleccions més difícils des del 1999: les que poden posar fi al govern socialista de Reus i, de retruc, a la seva carrera en la política local. Si és així, no costa avançar el titular periodístic que ho anunciarà “Pérez torna a Madrid”. I és que el seu previsible destí és el Senat”.
La reflexió, en la seva globalitat, de la Natàlia ens ha de fer reflexionar. I un servidor veu, una vegada més, que això de la política és com l’esport. Cada vegada ho vec més clar. Al futbol per bé que juguis, si la piloteta no acaba entrant a la porteria no hi ha res a fer. En política passa el mateix. Pérez pot presumir d’haver fet molta feina i d’haver canviat la imatge de la ciutat amb la creació d’alguns equipaments que passaran a la història del Món de Reus com són l’hospital o la nova fira. Però amb això potser no n’hi haurà prou. Al final tota la feina feta no servirà per res si la papereta socialista, com la pilota al futbol, no acaba entrant en massa a l’urna impulsada pels electors convençuts.
La resposta a tot plegat la tindrem el 22m. I suposo que pel cap de tots els candidats deuen passar mil pronòstics sobre el resultat final. Pérez, en tot cas i després de 12 anys d’intensa activitat, deu pensar que sempre li quedarà el bon regust de la feina feta i que, per tant, es pot confortar cantant allò de “QUE ME QUITEN LO BAILAO” que aquest cap de setmana interpreta una tal Lucía Pérez (coi, igual que l’alcalde!) representant a la pell de toro al festival d’Eurovisió. Per cert que aquesta noia ha dit textualment que “Pienso dejar a España en el sitio que se merece”. Em sembla que s’ha precipitat. Sentint la cançó i com les gasten al festival ves que la Unió Europea no ens hagi de “rescatar” fins i tot abans d’hora.
