 |
| Pellicer enganxant el primer cartell al Mercadal |
Ara fa vuit anys l’inici de la campanya electoral va coincidir de ple amb la Fira festival de Circ Trapezi i, per tant, l’enganxada del primer cartell al Mercadal es va fer dues hores després de la cloenda de la inauguració. Això va obligar a adequar a corre-cuita la plaça per poder habilitar les cartelleres electorals i per tant l’acte de l’enganxada es va veure condicionat per escenaris, tanques i cables situats en diversos punts del Mercadal. Allà on poc abans hi havien actuat equilibristes, ballarins i trapezistes, hi feien acte de presència una altra mena d’artistes, els del circ de la política local. Va ser aquell any que l’Ariel es va enganxar, amb l’esquena plena de cola fins als calçotets, com un cartell electoral. La imatge de tot plegat fou una mica esperpèntica, fregant el més genuí juantxisme.
Ahir, en canvi, l’espectacle va ser radicalment diferent. Baixava pel carrer de Monterols donant tombs al que Ortiz havia dit poc abans al Círcol, quan em vaig trobar un grup de noies que duien un penis al cap. Vaig tenir un veritable shock pensant a quin partit representaven, però molt especialment, i atenent l’element que coronava els seus caparrons, quin devia ser el lema de la seva proposta electoral. Fins i tot vaig creure que amb tantes candidatures per triar i remenar a les municipals se me n’havia escapat alguna. D’immediat, però, comprovant d’altres elements més definitoris del seu vestuari vaig deduir que ben bé no representaven a cap partit, sinó que tot plegat responia a aquesta mena de litúrgia de dubtós gust estètic que segueix la joventut per acomiadar la solteria. Vaig respirar alleugerit. Només ens hagués faltat això.
Va ser aleshores quan vaig sentir retronar els timbals. Una remor que arribava del Mercadal. Em vaig témer el pitjor. Les declaracions punyents, directes d’Ortiz potser havien provocat la revolta dels insurgents que feien sonar els tambors de guerra contra el poder establert a l’ajuntament. Però a l’arribar a la plaça vaig sortir de dubtes al comprovar que en realitat tot plegat formava part de l’atrezzo d’aquest inici de campanya. I no dirien mai de qui eren els timbals? Doncs sí, del Partit Popular. Per si teníem cap dubte queda clar que l’Alícia Alegret s’ha convertit en l’autèntica vedette de la política local. I com se sap la reina del music-hall, fins i tot ha decidit impregnar la campanya d’aquesta acolorida manera de fer. Els Populars van ser els reis de la plaça. Amb banderes blaves al vent i una d’espanyola –atenció! era constitucional. Ho dic per si els Irreductibles Independentistes ja volien esmolar l’eina- i amb tots els afiliats i simpatitzants coronats amb un bonic barret blau. Fins i tot el López Mallol el duia posat fins a les celles. Al veure’l tan eufòric amb la bandera al vent, em vaig arribar a témer que no s’arranqués interpretant “Ay mi sombrero” al ritme que marcava la banda de Sant Josep Obrer. Sí, ho han sentit bé, la banda d’un barri eminentment obrer acompanyant al Partit Popular. No és pas una dada gens menyspreable. Em va comentar el David “Extraradi” Fernández, l’àcid periodista d’interessants percepcions ciutadanes, que PP i PSC havien coincidit alhora a la mateixa cartellera. I que tots els flashos es van dirigir a l’Alícia deixant en una certa penombra al candidat socialista, Lluís Miquel Pérez. El que deia, en l’actual escenari de la política local l’Alícia és la vedette i fins i tot els focus la segueixen allà on va.
A la plaça em vaig trobar al Francesc Vallès. L’altre dia comentava que el Jordi Lamas té alguna cosa de charmant. Queda clar que li ha donat classes l’il·lustre diputat socialista. És fantàstic com Vallès manté en tot moment la mateixa elegància, presència, distinció i componiment. És igual que estigui al Congrés de Diputats que al Mercadal enganxant cartells o fent campanya al Barri Immaculada. Vallès va i està impecable. Em va comentar el que és una evidència, que fa anys que no es viu una campanya com aquesta. De fet l’ambient o, millor dit, l’ambientàs a la plaça així ho justificava. Vaig preguntar pel Jordi Cervera al qui no veia entre els candidats. Després vaig aclarir que havia preferit enganxar el primer cartell a la Plaça Prim. Cervera és un enamorat del General i del seu simbolisme. La seva frase predilecte, per encendre a les masses, és “Sang del Prim”. Per cert que quan va arribar la seva comitiva, no el vaig saber distingir. I el Marc Arza, l’home de la generació twitter de CiU, va estar molt ocurrent “Com que no va amb banyador no el deus haver conegut”. Per cert que fent-la petar amb el líder de l’ARA REUS en un moment de la conversa li vaig dir “Carles”. Si les mirades matessin hores d’ara un servidor seria un cadàver. Cervera em va fulminar.
Mentre la feia petar amb el Francesc Domènech de Canal Reus que ja em donava alguna travessa interessant que no revelaré, vaig veure que els de la CORI duien un pallasso i no ho dic pas per l’Ariel, és clar. Em refereixo a un pallasso de veritat que feia diverses creacions jugant amb globus. Diria –si no vaig errat- que era el Pipo, un professional de la matèria al qui un dia vaig veure al Bubbeland, un d’aquests espais per la canalla que s’acaben convertint en una autèntica màquina de tortura pels pares. Vaig trobar molt significatiu el seu fitxatge. Abans per fer gràcia i connectar amb l’elector, l’Ariel tenia mil recursos. Ahir va recórrer a un professional. Tot un símptoma.
Al cap de llista de la CUP, el David Vidal, també anava fent amb las seva gent, banderes al vent. El Miquel Saperas, l’home Avellana (digital és clar), estava com una xiquet amb sabates noves. Als cupaires se’ls veu relaxats, tranquils, molt riallers. De fet han instal·lat el seu local de campanya al local de l’antiga botiga de joguines Guasch del raval de Jesús. Allà de petit m’hi comprava els meus herois preferits, els airgam boys. Els de la CUP, en canvi, hi despatxen les propostes de ciutat que defensa els seu líder, l’increïble home normal.
Als d’Esquerra me’ls vaig trobar a la Plaça Prim. Amb aquesta fal·lera per les guies de ciutat –un producte molt elaborat del que en parlaré en una altra ocasió- sembla que tinguin pressa per arribar a tot arreu. Vaig parlar amb l’Empar Pont. Em va fer algunes consideracions al meu article sobre l’Afer Alberich. I jo també li vaig dir la meva. La grandesa del món de Reus és que polítics i periodistes puguem parlar amb franquesa, intercanviar opinions dins d’un àmbit de profund respecte i consideració. Aquesta màxima l’Empar l’ha mantingut sempre, malgrat l’especial significació d’alguns temes. I per tant és de justícia reconèixer la seva magnífica predisposició al respecte.
I els de Convergència estaven eufòrics. Entre tanta senyera no vaig distingir la figura del Carles Pellicer. Vaig mirar cap al cel no fos cas que el messies ja estigués levitant. En aquest punt em vaig trobar a l’Hipòlit Montseny. Em va agrair moltíssim l’article que ahir vaig dedicar a la seva sípia i em va convidar a la trobada del Divendres Sant de l’any vinent. Quan ho sàpiga la meva dona estarà encantada. Per fi veurà que ja he guanyat alguna cosa fent aquest blog, un plat de sípia amb patates. Espero que l’Hipòlit m’hi deixi portar la canalla. Aquell dia al menys menjaran calent.
No he parlat de tots els partits. De fet no vaig tenir temps de fixar-me amb l’Ernest París –a qui ahir li devien xiular les orelles després del que vam viure al Círcol-, ni amb els de Solidaritat que van ser els únics on, al seu cartell, s’hi veien tres candidats. Deuen estar d’oferta, tres al preu d’un. Vaig comprovar, també, que la Pepa de Ciutadans continua amb la seva tradició de sortir retratada amb samarreta de màniga curta als cartells. I també l’Albert Tafalla de Plataforma que em va venir a saludar per comentar la jugada. No em negaran que això meu sí que es transversalitat. Al meu costat l’altre Baiges, l’Anton (que naturalment era a la plaça) ja pot plegar.
Però, per acabar, em quedo amb l’escena que vaig viure a la plaça Prim després de saludar al Salvador Palomar i la Montsant Fonts en la seva nova faceta de cupaires. Els acompanyava l’entranyable Isidre Fonts de la llibreria Gaudí que em va confessar que viu amb molta més il·lusió aquestes eleccions que les de fa quatre anys. Si ho diu ell això vol dir alguna cosa important. Així doncs, i mentre apuntava els eslògans de campanya a la meva llibreta de viatge, un parell de joves es miraven els cartells electorals. I van comprovar que n’hi havia un parell que ja eren al terra “O no saben penjar cartells o hi ha molt poc respecte” va dir un d’ells. Per desgràcia era això segon. I en aquest sentit cal demanar respecte per tots i per tothom. Aquesta és la grandesa de la festa de la democràcia. Que alguns pocs no l’acabi esgarrant al Món de Reus, si us plau.
