El Francesc Domènech, director de Canal Reus Televisió, és un dels articulistes més clarividents del món de Reus. I això que no hi viu a la ciutat. O, millor dit, que no hi dorm. El Quico deu haver perdut el compte dels anys que fa que cada dia ve a treballar a Reus, ja ve sigui a la Ràdio, a la Veu de Reus, al Nou Diari o a Canal Reus. Però mai ha abandonat la ciutadania vallenca i sempre, sempre –que jo sàpiga, és clar- ha anat a dormir a casa seva, a la capital de l’Alt Camp. El seu és un cas interessant a l’hora d’entendre les seves opinions. És un observador privilegiat de la ciutat en aquest tombant de segle i manté la prudent distància que li dóna el fet de no ser un reusenc de ple dret. De ben segur això aporta una dosi d’objectivitat afegida a les seves reflexions que sempre són oportunes i molt il·lustratives.
Dissabte Domènech signava el seu habitual article d’opinió a la contra del diari EL PUNT. Sota el títol EL CANVI A REUS el periodista feia un precís anàlisi de com han quedat les coses a la ciutat després el 22M i de com poden acabar evolucionant. El primer paràgraf de l’article és d’una lucidesa absoluta “Lluís Miquel Pérez passarà la història de Reus com l’alcalde que ha dirigit la més gran transformació de la història de la ciutat (….). I la segona: Lluís Miquel Pérez ha perdut les eleccions. Les ha perdut ell i les han perdut els socis que li han donat suport durant els últims anys. Conclusió: amb gestió no n’hi ha prou per guanyar unes eleccions”. És pot dir més fort, però no pas més clar. En la línia d’aquestes subtils observacions, Domènech també aporta conclusions molt sagaces a l’hora d’explicar l’entrada de nous partits al consistori “Els electors, farts de tants anys de socialisme local i a la vegada desconfiats de la personalitat de qui ara ja es pot dir que serà nou alcalde, han optat per fer experiments amb saba nova i han triat la personalitat de Jordi Cervera al capdavant d’un discurs molt simple, i també han triat el discurs molt complex i volgudament sense lideratges clars de la CUP. La saba vella, la que representen Iniciativa i ERC, ha estat rebutjada pels ciutadans”.
En aquest punt l’articulista es fa la mateixa pregunta que molts reusencs “I ara, què?” És evident que els derrotats, especialment els que han quedat fóra de l’ajuntament, tenen mala peça al teler “Els perdedors passaran pel dur procés de catarsi, que no serà fàcil; el PSC no té clar com afrontar la necessitat d’un nou lideratge; ERC busca un nou discurs engrescador, i IC malda per poder modernitzar un discurs polític que a molts els sembla antic”. Però l’anàlisi de Domènech, com és lògic, també incideix en el perfil dels guanyadors aportant algunes dades molt eloqüents del perquè de la seva victòria “Carles Pellicer ha guanyat les eleccions al davant de la formació que la gent percep com la responsable de gestionar la crisi econòmica en l’àmbit nacional”. I el mateix passa, segons l’articulista, amb l’Alícia Alegret al capdavant d’unes sigles que tothom dóna per fet, almenys ara com ara, que gestionarà la mateixa crisi econòmica en l’àmbit de l’Estat. És ara, per tant, quan cobra vigència un dels articles més celebrats de Domènech, que jo sempre he tingut present i que va publicar el 1995 quan a les municipals d’aquell any “el PP va passar d’un a quatre regidors sense cap explicació plausible en clau de política local”. L’article es titulava “Reus és Espanya” i setze anys després aquell redactat continua sent molt clarificador de com ha anat tot plegat al nostre món.
Curiosament un servidor llegia l’article del Quico al Punt dissabte a la nit, mentre pel twitter m’arribaven piulades de Lluís Miquel Pérez explicant que era al Barri Montserrat de festa major “amb un clàssic com Manolo Escobar” deia l’alcalde en funcions. Suposo que devia ser la música del cantant, no ell en carn i ossos ja que, altrament, això hagués estat extraordinari. L’Escobar cantat “¿Dónde estarà mi carro?” mentre Pérez no fa res més que preguntar-se “¿Dónde estarán mis votos?”. Però en tot cas l’exemple del cantant de la pell de brau em ve com anell al dit. Hi ha un Reus més enllà del tomb de ravals que sociològicament és Espanya i on la gent només acaba votant dues formacions, PSOE O PP. Pot canviar el vot d’unes eleccions a les altres però sense moure’s d’aquestes dues realitats. És aquest Reus, per exemple, on es balla la música del Manolo Escobar i on hi ha gent que no té ni idea de qui és Joan Masdéu. Sóc conscient que estic generalitzant i que naturalment hi ha excepcions. Però, a grans trets, aquesta és una realitat evident en alguns barris de la ciutat, en aquest altre Món de Reus que alguns polítics semblen ignorar. I parlo amb coneixement de causa.
Mentre acabava de llegir l’article on Domènech assenyalava que “Ja no hi ha certeses i tot són interrogants en una ciutat que es manté orgullosa de si mateixa. Aquest orgull inalterable és una altra dada objectiva. Potser la que assegura que, deixant de banda guanyadors i perdedors, la ciutat continuarà endavant mani qui mani”, Pérez enviava ja de matinada una altra piulada al twitter amb missatge on deia “Es nota que ja han passat les eleccions. Al barri Montserrat només hi sóc jo, doncs que us pensàveu?” Val més prendre-s’ho amb filosofia i cridar, com diria el Manolo Escobar, que “¡Viva España!” que, si fem cas al Quico Domènech, seria el mateix que dir “Visca Reus!” I olé!.
