Els de Reus som la pera

Alguns dels assistents a la #fila0

Ahir l’ínclit Anton Tapias, l’àcid articulista del Diari de Tarragona, publicava la seva última perla titulada “Un ajuntament de Champions”. En aquesta ocasió l’autor establia els seu peculiar paral·lelisme entre el triomf barcelonista a la Copa d’Europa amb l’èxtasi convergent i popular a les municipals del Món de Reus. Com sempre l’article és un compendi recargoladíssim de les inclassificables reflexions de Tapias, l’home que va ser cap de campanya dels alcaldes socialistes Martí i Borrell a les primeres municipals de la nostra ciutat. Sempre és interessant llegir els seus articles. Però, això sí, cal prendre’s el seu temps. Amb una sola lectura no n’hi ha mai prou. Els escrits de Tapias ja ho tenen això. Per entendre’ls cal rellegir-los vàries vegades. Igual que els resultats de les municipals. Ja han passat alguns dies de l’històric #reus22m però encara avui tenim moltes incògnites per resoldre a l’hora d’explicar el comportament de l’electorat.

Conscients d’això els inquiets integrants del #fila0 van voler fer dilluns a la nit una sessió d’anàlisi i reflexió per interpretar-los adequadament. Com recordarà l’amic/ga lector/a això del #fila0 és aquest grupúscul de rara avis que s’interessen per la política local i els seus protagonistes. Un reducte del que un servidor té el goig de formar-ne part gràcies a l’amable invitació que em van traslladar el consultor piulador Xavier Menduiña i l’àvid periodista, Guillem “la bèstia” Ramos-Salvat en motiu de la primera iniciativa del col·lectiu, el de visionar en pantalla gegant al Círcol el debat televisiu de caps de llista a Canal Reus. Una experiència inoblidable. Per això, i després d’aquell èxtasi político-televisiu, els promotors de la iniciativa van voler afavorir la reflexió i la interpretació serena dels resultats. I per això van apostar per un suís. I no em refereixo a la degustació de la tassa de xocolata desfeta amb nata al damunt que rep aquest nom helvètic, sinó a un suís de debò, el consultor Xavier Fahndrich, persona avesada a l’anàlisi polític. Fahndrich és un personatge interessantíssim. Suís de naixement i nacionalitat, salouenc d’adopció i autèntic ciutadà del món amb una visió global de les coses que en el nostre món de Reus sempre s’agraeix, Fahndrich va estudiar a La Salle on va excel·lir en l’art dramàtic formant un autèntic duet meravelles amb el genial Xavier Gómez, avui tècnic de referència i prestigi d’aquest projecte cabdal que es el Tecnoparc. Amb els anys ha esdevingut un expert en la realitat d’un altre teatre, el de la política, on dirigeix a alguns dels actors principals d’aquesta dramatúrgia carregada d’emocions d’alçada.

Al que anàvem. Dilluns a la nit Fahndrich va fer un anàlisi profund dels resultats, ensenyant-nos allò que se’ns escapa a la majoria dels mortals quan contemplem unes xifres que a simple vista sempre són fredes i distants. I d’entrada ens va regalar el titular de la nit “Els de Reus són la pera”. Perquè en el nostre món es produeixen unes dinàmiques de resultats insòlites, sense parió, i que generen una grandíssima singularitat a l’hora d’explicar el comportament electoral de la nostra ciutat. Segons ell, a Reus fins el 2003 tot era molt previsible. El reusenc votava a Jordi Pujol a les autonòmiques, al PSC a les municipals i a les generals apostava pel que es coneix com el vot útil. Però a partir d’aquell any aquesta dinàmica es capgira, la realitat es torna més convulsa, menys previsible i predictible. I és en aquest punt quan l’analista embogeix davant la impossibilitat d’establir una certa lògica a l’hora de valorar les xifres.

Els arguments de Fahndrich, però, eren convincents i els va anar desgranant de mica en mica amb voluntat pedagògica, il·lustrant de manera gràfica i exemplificant cada interpretació. I apuntant algunes conclusions que conviden a una reflexió encara més profunda, com la que es deriva de la suma dels sufragis de la CORI i els vots en blanc. La xifra total no és gens menyspreable i posa al descobert una realitat que no s’ha d’ignorar i que hauria de fer reflexionar als partits tradicionals i als seus representants.

I a l’acabar aquesta exposició inicial es va produir la primera pregunta. I li va adreçar, tot just, el charmant Jordi Lamas, representant socialista al costat d’algun cadell de les JSC com la Núria Bondesio que havia de ser la cap de llista del seu partit a les municipals de la Vilella Alta i que finalment -amb bon criteri- va rebutjar la proposició deshonesta davant la previsible abstenció massiva registrada al poble. El seu oponent, aquell canari del Partit Popular, no va fer marxa enrere i es va emportar el pitjor dels càstigs que pot rebre un candidat, la indiferència total de l’electorat. Lamas, de manera escueta però directa, va demanar un perquè de la desfeta socialista. Un partit amb un sostre de 20.000 vots a la Reus i que aquestes municipals es va quedar amb poc més de 8.000 sufragis. Fandrich va donar un argument de pes: la marca PSC està devaluada i l’enrenou amb la confecció de llista i l’afer Ortiz tampoc va ajudar. Feta la pregunta, Lamas no va dir res més en tota la nit. Un silenci que va cridar molt l’atenció de la majoria d’assistents. De fet el regidor socialista va fer cap a la Glorieta després d’assistir a l’assemblea del PSC. Una assemblea de la que ahir en parlava Francesc Gras -Gras III al Món de Reus- al Diari de Tarragona i que il·lustrava amb un fotomuntatge molt gràfic dels regidors que -potser- no continuaran, ple d’interrogants i creus. La imatge d’aquest article sembla més aviat una simulació d’una partida de Cluedo, aquell mític joc de sobretaula on els jugadors han de descobrir qui és l’assassí descartant als possibles sospitosos. Amb això de l’assassí no vull insinuar res, que quedi clar. Només era un exemple. Durant tota la nit Lamas només va tornar a intervenir una altra vegada, quan l’Alícia Alegret, sense tallar-se ni un pèl, li va preguntar si Lluís Miquel Pérez seria el cap de l’oposició. Ell, amb la lliçó ben apresa a l’estil Francesc Vallès, va tirar pilotes fóra amb l’elegància que el caracteritza. Algú va dir que aquest home a l’oposició pot fer tremolar a més d’un regidor de l’equip de govern sense obrir la boca, només amb la mirada. Ja veuran com el charmant ens demostrarà, aquesta legislatura, que hi ha mirades que poden matar.

Al costat de Lamas hi havia el David Fernández, el periodista amb millor percepció ciutadana, dotat d’una àcida creativitat. Durant la sessió va enviar una piulada que resumia a la perfecció l’exercici que se’ns va proposar a la Glorieta “Gran invent això de la #fila0: fòrum plural, obert i necessari. Efectivament, aquestes coses només poden sortir a #Reus”. És important fixar-se en aquesta pluralitat, que es va veure reflectida amb l’enorme transversalitat i l’heterogeneïtat dels assistents. I això que l’Anton Baiges no va venir. D’Esquerra hi havia l’Angel Cortadellas a quin vaig veure en plena forma. Tothom va coincidir en assenyalar que la seva havia estat la millor campanya electoral. Ell, tot i les sàvies reflexions de Fandrich, encara deu intentar assimilar l’impacte d’una desfeta tan injusta com imprevisible. Fins i tot el convergent Marc Arza, que durant tota la nit es va expressar amb una claredat meridiana (potser massa i tot) va reconèixer que la seva campanya, la de CiU, havia estat “un homenatge als anys 80”. Tampoc ens ha d’estranyar. Si tenim en compte la reconeguda simpatia de Carles Pellicer per aquesta època –les motos que gasta en són una bona mostra- sembla lògica aquesta fixació per la dècada prodigiosa. D’Esquerra també hi havia el Jordi Cartanyà, un home de discurs mesurat però contundent a l’hora. Es d’aquells que les deix anar gairebé sense adonar-te’n. Va buidar el carregador disparant alguna bala traïdora, especialment adreçada als Irreductibles de qui va dir –se li va entendre tot- que era un moviment poc seriós. L’home que va aturar el tret enverinat era el genial Lluís Gibert que, de manera desacomplexada, va continuar fent les seves ocurrents aportacions com, per exemple, a propòsit d’una de les disquisicions de Cartanyà ”Perdoneu, estem entrant en un debat filosòfic que no se on anirem a parar. Zzzzzzzzz“ . Per tant no és d’estranyar el foc creuat entre un i l’altre. De republicans també hi havia el cap de campanya, l’Oscar Subirats, que va quedar clar que el seu fort és piular i no pas la intervenció pública que va semblar defugir. Tot el contrari que el riudomenc Salvador Mestre, l’home que ha evitat els efectes devastadors del tsunami Cruset a l’abandonar el lideratge del seu partit a Riudoms. Mestre va introduir en la discussió d’altres elements més globals, que van servir per refrescar aquest món de Reus on de vegades ens mirem massa el melic. I ens va regalar un dels somriures de la nit a l’explicar que un dels candidats que es presentaven al seu poble se n’havia anat, ell sol, a repartir caramels entre la canalla que sortien de l’escola. Espectacular. D’Esquerra també hi havia l’Alfred Pitarch, amb aquella mitja rialla constat i còmplice. En una de les seves intervencions va introduir l’argument de la crisi econòmica per explicar també algunes tendències de vot. Em va sorprendre la seva poca operativitat al twitter. Només va piular al començament i al final. I res més.

L’òrbita convergent també estava representada per l’Alfred Artiga. El seu discurs sempre és directe, no te manies ni està per punyetes. S’agraeix. S’identifica a la xarxa amb el nom de PLIMCAT. Ho trobo sensacional. L’essència de la ciutat i del país resumida en una sola paraula. I en aquesta mateixa òrbita nacionalista cal situar a l’Octavi Anguera a qui feia temps que no veia actiu en l’àmbit polític. Anguera va tenir un cert protagonisme fa anys com un dels joves valors emergents de Convergència. Celebro el seu retorn a la primera línia, ni que només sigui a la vinculada a la reflexió i a l’anàlisi. Poc va parlar la dona que ha portat la comunicació de Pellicer, la Laia Solanellas, potser encara assaborint uns dies plens de triomfs, els polítics i els esportius amb l’ok lliga del “seu” Reus Deportiu. La Laia sap patinar sense perdre mai l’equilibri. D’això se n’ha de saber. L’acompanyava el seu inseparable Adrià Sánchez, a qui en una sola nit li vaig conèixer dos apel·latius “el cues” i el “bodyguard”. Ben bé no sé quin li fa més gràcia a ell.

De la CUP hi havia dos representants. L’increïble home avellana, el Miquel Saperas, que ens regalava una descripció acurada del que hi passava a la xarxa “Debat paral.lel al twitter... I ganivets esmolats”. Si els ganivets són de “Productes de la terra” rai, vaig pensar. I també hi havia el Bartomeu Castellano de la CUP, incansable en la seva feina de relacions públiques de l’increïble home normal. El Bartomeu es va endur cap a casa un munt d’elogis per la bona feina del seu partit. Esperem que tot plegat no se’ls pugi al cap i siguin capaços d’administrar la confiança i l’admiració que han generat al seu voltant.

La canallesca també estava representada per la meva estimadíssima Núria Valls. Continua lluitant contra la maleïda lesió que l’obliga a moure’s a mig gas. Alguns polítics haurien d’aprendre del seu coratge i tenacitat davant de l’adversitat. En un altre punt del menjador hi vaig veure al locutor-cuiner, el Jordi Escoda, que va preguntar directament als dos caps de llista -Alegret i Cortadellas- pels seus resultats obtenint respostes previsibles. I just davant seu hi seria el Marc Cámara, el locutor-actor de Ràdio Reus que al punt de la mitjanit, a la recta final de la sessió, va deixar anar una enginyosa piulada tot dient “en qualsevol moment em convertiré en carabassa... #jasonles12”. En va sorprendre aquesta obsessió horària d’alguns dels assistents. Es veu que hi ha gent al món de Reus que dorm –o al menys ho intenta- les hores que toquen.

A la mateixa “ala” del menjador hi havia el Xavier Plana, persona dinàmica i responsable. Impulsor i organitzador empedreït de múltiples iniciatives ciutadanes. Potser per això, i després de la felicitació merescuda als impulsors de la trobada, posava l’èmfasi en alguna mancança operativa “llàstima que la distribució de l'espai no hi ha ajudat. Val la pena tenir-ho en çompte per a la propera edició.” I el Lluís Pallejà, sempre atent i amatent amb la iniciativa, com ho demostra la creació del grup de la fila0 que va articular l’endemà mateix i que ens permet en un únic finestral anar coneixent les reflexions dels savis piuladors de la fila0. A l’Angel Pérez Magrané li va “tocar” el Tapias al costat. I la seva reflexió va ser contundent “Definitivament el senyor de la meva dreta a fila0 és del segle passat.” I al Jordi Pinyol, reusenc de tota la vida, sembla que el va captivar l’Alegret com demostra una piulada amb missatge “Alicia is starting to uuuuaaaauuuu a la #fila0”. De fet el fenomen Alegret comença a ser digne d’estudi. Per un caprici del protocol –o no- la regidora més “popular” es va asseure al costat del RamosSalvat que va quedar novament captivat. Definitivament aquesta dona deu generar alguna mena de camp magnètic al voltant seu que neutralitza a les bèsties més ferotges del periodisme local. El Tapias, sense anar més lluny, també sembla afectat per aquestes radiacions. A les acaballes de la sessió, vaig traslladar-li la pregunta que ens feia el Francesc Domènech des del twitter “contra qui anirà ara en els seus articles tenint en compte que Pérez ja no és alcalde.” Tapias va respondre que l’únic que sap del cert és “contra qui no aniré, l’Alícia Alegret”. A l’acabar l’acte van quedar que la propera cita seria en motiu dels primers cent dies del nou govern municipal. Però em temo que com l’Alícia continuï exercint aquest atracció fatal sobre alguns dels nostres analistes més punyents qualsevol reflexió estarà condicionada. Veurem si trobem l’antídot per guarir-los d’aquest objecte obscur del desig que està inundant la política local i que posa de relleu, com tan bé va definir Xavier Fahndrich, que els de REUS som la pera. I qui sap si llimonera i tot.