Ahir em vaig perdre l’acte del Som Escola al palau Bofarull. Vaig haver de prioritzar les necessitats dels tres alumnes de l’escola pública catalana que tinc a casa i que requerien de la meva condició de pare. Concretament necessitaven urgentment classes de castellà. No en saben ni un borrall. Ells són el millor exemple per avaluar, de manera diàfana, el gravíssim perjudici que causa en els nostres escolars aquesta ignominiosa immersió lingüística que s’executa amb la nefasta complicitat dels docents i la incomprensible aquiescència de l’administració competent. I les conseqüències són terribles. Els meus fills estan desplaçats a l’escola. A l’hora del pati no s’entenen amb els seus companys castellanoparlants. I quan arriben a casa només poden veure el Canal Super 3. És terriblement desencoratjador comprovar com, quan ensopeguen alguns dels canals temàtics espanyols de dibuixos animats , es queden amb un pam de nas al no entendre res del que diuen els seus herois. L’altre dia se’m va trencar el cor quan el meu fill gran, amb els ulls encegats per les llàgrimes, em va dir “pape, no sé que diuen els Gormitis, no els entenc!”. El pobre plorava desconsoladament. I tot per no saber castellà. I la pregunta que em faig com a pare responsable és evident. On han d’anar pel món els meus fills sabent únicament una llengua minoritària, residual i caduca com el català? Si algú no posa remei a aquest cúmul de despropòsits queda clar que els meus fills, com molts dels seus companys, estan condemnats al fracàs.
L’amable lector, especialment aquell que em conegui, pensarà després de llegir aquest paràgraf introductori que m’he trastocat, que m’he begut l’enteniment, que se m’ha girat el cervell. Voldria tranquil·litzar-lo. Naturalment aquesta reflexió és un disbarat de l’alçada d’un campanar. Els meus fills entenen perfectament als seus companys de classe -la gran majoria castellanoparlants-, miren sense cap problema els dibuixos de la tele espanyola que enganxen fent zapping -són capaços d’avaluar les profundes reflexions de tots els “Gormitis”- i naturalment no necessiten classes de repàs de castellà ja que el parlen millor que no pas jo. Aleshores, on és el problema? On és aquest amanit conflicte sòcio-lingüístic a les nostres escoles que ha motivat tant de rebombori? Aquesta és la pregunta que molts pares, atenent la realitat amb la que convivim cada dia a l’escola, ens formulem. Estem davant d’una polèmica tan absurda com artificial, impròpia d’un país civilitzat.
Per tot plegat he de reconèixer molt sincerament que em va saber molt de greu no poder anar ahir a l’acte del palau Bofarull organitzat per la plataforma SOM ESCOLA. Tenia -i això és veritat- obligacions paternals ineludibles. I em va saber greu especialment per la meva vinculació amb l’AMPA de l’Escola Mowgli. Una realitat educativa que constitueix un paradigma d’escola catalana amb un exemplar desenvolupament del que s’entén com immersió lingüística gràcies a l'equip de mestres compromesos i responsables dirigits pel Pere Moyano. La història de la Mowgli arrenca l’any 1965 quan la pedagoga Àngels Ollé, amb la col·laboració d’un grup de famílies interessades pels nous corrents de renovació pedagògica, va impulsar aquest nou centre educatiu. Des dels seus inicis l’escola va seguir els plantejaments pedagògics de l’Escola Activa i va ser la primera de la ciutat que féu l’ensenyament mixt, en llengua catalana, obert a totes les creences i amb quota indicativa. En el fons l’objectiu d’aquell projecte, que veia la llum gràcies a la iniciativa privada, era crear el model, la referència del que hauria de ser una escola pública catalana autèntica. La Mowgli formava part del CEPEC, el Col·lectiu d’Escoles per a l’Escola Pública Catalana. I per això el desembre de 1988, entenent mestres i pares que s’havia aconseguit l’objectiu marcat a l’inici d’aquella apassionant aventura, el centre es va incorporar a la xarxa d’escoles públiques del país. Però el que són les coses. L’any 2011, en ple segle XXI, se’ns qüestiona l’actual model educatiu. I la pregunta que ens fem molts pares és si no tornem a estar com al principi amb l’agreujant que ara, a diferència de 46 anys enrere, estem en una democràcia. Sembla el joc dels disbarats.
Per això són importants actes reivindicatius com el d’ahir. Per seguir generant consciència col·lectiva al voltant d’un tema d’aquesta transcendència. Per despertar les sensibilitats de tots aquells que sabem del cert que de problema a les escoles no n’hi ha cap ni un, i que tot plegat respon únicament a foscos interessos per desestabilitzar una realitat modèlica com la nostra.
I amb tot això, com va anar l’acte d’ahir? M’he permès fer-ne una crònica a partir de les piulades dels assistents que un servidor té la sort de seguir. Va ser una jornada densa i també intensa. Una jornada, això sí, històrica. Vet aquí el seguiment de piulades avaluades des de la distància:
Twitter reusenc. 5 d’abril de 2011. Vuit del vespre.
Al Saló Noble del palau Bofarull no hi cap ni una agulla “Ple a vessar” apunta el Xavier Plana, “de gom a gom” precisa l’Alfred Pitarch, “ple com un ou” remata l’Abel Andreu. Pren la paraula el Biel Ferrer president de l’Òmnium “recordant tot allò que ja ens poden prendre a la llengua catalana” (Oscar Subirats). Entre el públic “una nombrosa representació de moltes escoles i tota la comunitat educativa” (Lluís Pallejà). El Bou de Reus detecta la presència de les “canaperes”, especialistes en fer-se presents en actes on hi ha teca. I això que, com apunta el piulador del Bou “però si no hi ha pica-pica!!!!”. El Lluís Gibert recorda el suport dels irreductibles a l’acte. Ocurrent aportació de l’Oscar Subirats “Carles I, al sostre -que no al cel- del saló noble, arronsa el nas a l’escoltar la defensa de la immersió lingüística”. Xavier Plana ens recorda que “Somia Llimars es l’encarregada de llegir el manifest”. I el BartomeuC salta a la palestra amb un eslògan contundent “Amb la llengua no es negocia!”. Lluis Pallejà transmet ítems del missatge “L’escola catalana es un model consolidat de cohesió social, d’immersió lingüística i cultural” i recorda el paper que ha de jugar l’Òmnium en la lluita per “defensar els atacs a la llengua.” L’Alex Solé ens descobreix la presència de “polítics. Hi son tots. Fins i tot els que han votat en contra”. I el Xavier Plana adverteix del primer murmuri a la sala després de la referència del Biel Ferré al Borbó d’infaust record Felip V.
Pren la paraula Adolf Barcelona, del sindicat d’estudiants “Gran persona i millor patriota!!” exclama l’Abel Andreu. A continuació intervé l’Hector Fort, en representació del Centre de Lectura “Comença la intervenció posant el micro a la seva alta alçada!” precisa l’Oscar Subirats. I tot seguit és el torn dels “parents carrutxos” com apunta El Bou. Lluís Gibert reflexiona al voltant del #somescola “és l’enèssima iniciativa des de la societat civil per tal de suplir els fracassos dels nostres polítics”. Pren la paraula el Xavier Masdeu, president de l’Associació d’Ampes “hi cola la falca del repartiment de nouvinguts” comenta el Lluis Pallejà. I tot seguit intervé un altre Masdeu, l’Albert, director de la Puigcerver “testimoni d’anys de resistència de la llengua com Cori Bach també present” ens recorda l’Òscar Subirats, activíssim durant l’acte. Pallejà destaca l’aportació de Laura Mollar, directora del Pompeu Fabra encoratjant a “continuar la tasca que molts abans van començar”.
Biel Ferré presenta al següent orador, però s’equivoca “Lapsus lingue del Biel en presentar a Jordi Dols com a Jordi Tous!!” ens descobreix l’Oscar Subirats. En aquest punt Alex Solé se n’adona que falta algú a la sala “Perdoneu, no hi són tots, falta Dolors Solé. Ningú l’espera, però no hi és. No voldria donar més importància a algú que no creu en #Somescola”. Xavier Plana anuncia la intervenció del Casal Despertaferro. Pren la paraula l’Agnès Toda que no deix indiferent a ningú. Alex Solé “Aquesta xica no era de les CUP, i el casal no era apolític!” Subirats s’hi abona “Vaja, comença el míting”. Abel Andreu descobreix que se sent una remor entre el públic “per la durada de la intervenció d’Agnès Toda, això no és un míting exclama la senyora del meu costat.”. Minuts després l’Abel hi torna “La gent es desespera. Agnès talla-ho o rebràs!!” La temperatura de la sala va pujant “Fa moooolta calor. Seran les emocions” apunta Xavier Plana. Però les emocions pugen proporcionalment al que detecta BartomeuC a propòsit de la intervenció de Toda “M’ho sembla a mi o hi ha molt de ressentiment amb el Casal”. Plana també ens comenta que algú cita Martí Pol “Tot està per fer i tot és possible”. Pren la paraula un català nascut al marroc, Hilal, “que reconeix les diferències i demana que es protegeixi l’ensenyament del català”. Capdellom indica que l’#hometranversal, en clara referència a l’Anton Baiges, “ha anat avançant posicions per la sala”. I en aquest punt es produeix, com la defineix Subirats, “la filigrana de la filigrana: Biel Ferré presenta a la presentadora de Joaquim Arenas, presidenta d’Òmnium Tarragonès”.
Es succeeixen impactes que -dedueixo- cal atribuir-los al contingut del discurs “La llengua és el nervi de la nació” (Plana) “Cada poble té el dret d’educar en la seva llengua” (Pallejà) “Sempre hi hagut un consens socials generalitzat amb la immersió” (Subirats). Capdellom, però, posa aigua al vi “Ara no hi ha queixes per la durada?” I Pallejà replica “n’hi ha molts amb la pell molt fina... però avui no toca, i no ha estat tant”. Arriba un dels moments culminants de l’acte quan Arenas té un record pels mestres de les escoles i la tasca de Teresa Piquer com inspectora d’ensenyament “Aplaudiments espontanis i unànimes per la Maria Teresa” (Xavier Plana). A continuació intervenen les autoritats tancant l’alcalde “que està indignat. Anem bé, la indignació ens farà moure” (Pallejà) “Pérez intervé i es declara català emprenyat” (Subirats). I en aquest punt al twitter es produeix un dels fenòmens paranormals de la nit. Guillem Ramos des del pavelló del Reus on és a punt de començar el transcendental partit contra el Vic, alerta de la presència de Cortadelles que havia piulat des del Som Escola poca estona abans. El mateix passa amb el seu número 3, Alfred Pitarch.
A partir d’aquí es barregen les piulades dels dos Palaus: el Bofarull i el d’esports del Reus Deportiu. I el seguiment es complica. Al carrer Llovera es repeteix el reconeixement espontani a Maria Teresa Piquer que diu, segons Subirats “retireu el meu nom de l’homenatge i poseu-hi tots els que van donar per l’ensenyament del català”. Pallejà també apunta d’altres paraules de Piquer “ja que som una nació tenim dret ha aprendre en la nostra llengua”. L’acte acaba de la millor manera possible “cantant tots i totes els segadors” (Xavier Plana). Alex Solé s’admira de la capacitat que tenen els “polítics que poden ésser en tots els actes i partits d’hoquei pràcticament a la mateixa hora” amb el hastag #jodegranvullsercomvosaltres. I a la fi Cortadelles que tanca el cercle, entre piulada i piulada esportiva, afirmant “Home, una mica de cul si k hi anem. Però do d’ubiqüitat encara no”. En qualsevol cas queda clar que ahir l’Àngel va volar d’un lloc a l’altre. N’hi ha que se la saben llarga.
