 |
| El Blog de la Pepa Labrador, candidata de Ciutadans |
He de reconèixer que m’ho he pensat molt abans d’escriure aquest article. Un bon periodista del Món de Reus m’aconsellava ahir al matí que ho deixés estar, que no m’hi posés pedres al fetge, que si acabava responent l’únic que faria és entrar en el seu joc. Però malgrat aquests bons i savis consells, he decidit redactar-lo. Bàsicament per una cosa: perquè la Pepa Labrador va ser la meva mestra i per això la respecto i l’aprecio. I li he d’agrair les seves últimes opinions publicades al seu blog, que servien per replicar la denúncia que volien fer aquella colla d’impresentables dels “Irreductibles” per escriure en un altre article amb dedicatòria “Nazionalistes” amb Z. La Pepa m’obria els ulls amb aquestes sàvies reflexions que transcric literalment:
“Jamás se me ocurriría tratar de hacer proselitismo político en mis clases. Lo único que intento transmitirles (a mis alumnos) es que desconfíen de quienes quieren sembrar el odio en sus corazones. Cosa que no se puede decir de algunos maestros y profesores catalanes que llevan años lavándoles el cerebro a los niños con burdas manipulaciones y enseñándoles a odiar el país del que, en muchas ocasiones, proceden sus padres o sus abuelos. En las escuelas catalanas se ha estado sembrando el odio a España durante años impunemente sin que nadie haya hecho nada para evitarlo.”
Déu meu, com he pogut estar tan cec! Ara ho entenc tot. Ara m’explico com és que l'altre dia vaig enxampar al meu fill gran cremant una bandera espanyola al bidet del lavabo. Ara se’m remou l’estómac pensant amb l’actitud d’aquella professora que m'insistia que el primer que havia escrit el meu fill mitjà era “Que es mengi el bombó” quan en realitat, influenciat pel seu pervers mestratge, hi havia posat “Que es mori el Borbó”. I ara me n’adono perquè al festival de primavera de l'escola enlloc de fer el play back del Waka Waka de la Shakira amb els seus companys, el meu fill petit va preferir ballar la Santa Espina amb el seus amics Arnau i Otger. Per acabar-ho d'adobar, i per si amb tot això no n'hi hagués prou, és ara quan veig clar el perquè tots tres em van demanar per Sant Jordi al Mercadal fer-se una foto davant de cal Tomàs Barberà. No era pas per retratar-se davant de l’aparador dels "Clicks de Famòbil" com m’havien fet creure els "punyeteros". En realitat volien quedar immortalitzats amb l’estelada gegantina al darrera, aquella que havien penjat els quatre peluts del Despertaferro. Ara ho entenc tot i m’indigno profundament. Demà a primera hora me n’aniré a l’escola a cantar-li les quaranta a aquesta colla de mestres desvergonyits que s’han dedicat, impunement, a rentar el cervell dels meus fillets per convertir-los en malèfics cadells dels Maulets, a injectar-los el verí de l’odi visceral a Espanya. D’aquí a la Kale Borroka ja només hi ha un pas.
Ho podria deixar aquí. Amb la brometa que he escrit n’hi hauria d’haver prou i massa. Especialment si l’escrit en qüestió, que ha motivat la meva resposta, l’hagués redactat un d’aquests polítics oportunistes, que només busquen el tòpic fàcil i la consigna populista per guanyar quatre vots a les municipals. Però no, no ho vull deixar aquí. L’escrit de la Pepa està escrit fa dos dies, en ple segle XXI, malgrat que sembli redactat en plena postguerra civil referint-se, des del bàndol nacional, a una injúria adreçada als mestres de la república. La pregunta és obligada: com pot escriure això una mestra com la Pepa Labrador? Una mestra que sap perfectament que això que diu no és veritat. A les escoles de la nostra ciutat no n’hi ha cap de conflicte lingüístic, ni mestres que rentin el cervell als seus alumnes. En començo a estar tip d’aquesta fal·làcia. Ho dic clar i català com a periodista però, molt especialment, com a pare de tres alumnes d’escola pública. Amb la meva dona -mestra de professió i devoció- estem compromesos amb l’AMPA i tenim contacte directe amb els docents que ens demostren una dedicació constant, abnegada en benefici d’una educació com cal pels nostres fills en una realitat exemplar de convivència i harmonia, de tolerància i respecte. En aquest sentit l’escola catalana és exemplar. Per això no hi ha dret que es pugui generar aquest estat d’opinió que no es correspon de cap de les maneres amb la realitat. És inadmissible que es dediquin a repetir mil vegades aquesta mentida fent creure que és veritat. I per això considero que no es pot deixar sense resposta una acusació tan dura. I encara menys escriure “Nazionalistes” amb z. Però no pas per la ridícula falta d’ortografia, sinó per la frivolitat d’establir paral·lelismes amb els nazis, com si les seves pràctiques fossin jocs de nens. No s’hi val a jugar amb aquestes coses quan afecten un entorn tan sensible i delicat com el que envolta el món de l’ensenyament on una simple guspira pot acabar provocant un incendi majúscul. Per això ho he volgut escriure i dir-li a qui va ser la meva mestra, amb tot el que això implica i des del respecte que li professo, que no és això Pepa, no és això. En política tot no s’hi val.
