Ara Reus, París i Cervera

París i la seva gent al delcamp.cat

L’amable lector creurà que un servidor, atacat pel virus de les municipals, ha equivocat l’històric eslògan ciutadà del REUS, PARÍS i LONDRES en el títol de l’article d’avui. Res d’això. Senzillament m’he permès el luxe de modificar-lo per poder encapçalar el relat del capítol del culebrot electoral que vam viure ahir dijous al Món de Reus. Anem a pams. A les set de la tarda teníem convocada la conferència de l’Ernest París al flamant Centre Cívic del Barri del Carme. En línies generals els actes que organitza Iniciativa-Verds estan marcats per la familiaritat. Sembla talment que vagis a una trobada d’amics que et reben amb absoluta senzillesa i normalitat. Ahir vaig tenir aquesta mateixa sensació. Només arribar em vaig trobar al cap local d’iniciativa, el Quim Besora, traginant cadires amunt i avall “Passa, Baiges, passa. Al fons a mà dreta” em va dir l’home que ara fa 32 anys i com a regidor més jove d’aquell primer ajuntament democràtic va lliurar la vara d’alcalde a Carles Martí. A l’arribar a la sala d’actes, em va rebre com sempre afectuosa la Pilar Pérez que d’immediat es va preocupar per trobar-me cadira.  Em va asseure enmig del Daniel Pi i de la Teresa Vallverdú, duet meravelles dels ecosocialistes a l’ajuntament durant el període 1999-2007. Sempre he cregut que són dos dels millors regidors que ha tingut el nostre consistori. Treballadors i eficaços. Bona gent. Còmodament assegut vaig anar veient a d’altres referents d’ICV com la periodista Isabel Martínez, sempiterna assessora municipal, persona tan discreta com rigorosa amb la seva feina. I d’altres històrics com l’Antoni Oliach, el Josep Lluís Pau o el Miquel Domingo... Perdó!, m’ha traït el subconscient. El Miquel Domingo hi va assistir com a número 4 de CiU. En que estaria pensant....

Doncs bé, còmodament assegut en tan bona companyia em vaig disposar a escoltar el discurs de París. I dic “escoltar” ja que al candidat no el vaig veure.  L’espai que ens acollia ben bé no és una sala d’actes. Es tracta d’un habitacle irregular que a més a més no té cap tipus de pendent ni cap nivell elevat per situar la taula del conferenciant. Amb tots els obstacles visuals que tenia al davant, al candidat no el vaig poder veure, només sentir-lo. Però això també em va servir –s’ha de reconèixer- per fixar-me encara més en el seu parlament. D’entrada amb la forma. París va parlar amb una cadència certament sorprenent. Molt a poc a poc. Em va semblar que volia fer un discurs formalment més grandiloqüent, propi d’algú amb altes responsabilitats de govern, com si es volgués treure d’una vegada de sobre el renom del “Nen París” que els seus detractors li han penjat des del primer dia (En línies generals els joves a l’Ajuntament ho tenen difícil per fer-se respectar). En definitiva, quedava clar que el candidat volia que ningú interpretés el que no era o que, senzillament, quedés molt clar el que volia dir. Perquè en va dir algunes de potents. Per exemple, va anunciar que la novena ciutat de Catalunya -Reus- havia de tenir sí o sí una piscina municipal. Que les del Parc dels Capellans no serveixen (per cert, conegudes entre alguns regidors com les “piscines del Galofre”, en referència al regidor d’esports Josep Maria Galofre que les va fer construir durant el període 95-99 i que ahir tot just era a la conferència com a president de l’entitat BICICAMP. El Món -el de Reus, és clar- és un mocador). Al sentir la proposta de París la gent dels Ploms i del Reus Deportiu, assistents a l’acte, van arrufar el nas. A l’acabar vaig ser testimoni de com el Joan Sabater, amb la seva bonhomia habitual, li feia una petita observació. “Amb la que està caient només en faltaria això” s’exclamava l’home que ja somnia en celebrar ben aviat el títol de l’ok lliga amb el seu equip.

En matèria de seguretat, París va demanar la reconversió del cos de la policia muntada de la guàrdia urbana i del cos d’anti-avalots. El primer pel seu cost excessiu, i el segon perquè els Mossos ja tenen aquesta divisió. M’imagino com es devia rebre la proposta a la caserna de l’avinguda Marià Fortuny on més d’un deuria treure foc pels queixals (parlant de foc, a la mateixa hora de la conferència l’Àngel Cortadelles piulava des de l’Orfeó en l’acte del 150è aniversari dels bombers de Reus). I també va tenir temps per reivindicar la seva feina i la seva gestió en l’àmbit de la neteja pública destacant la presència, entre el públic, d’operaris del servei. En aquesta àrea a París se l’ha criticat molt, massa, sovint de manera injusta. I sobre l’organització interna va insistir que no s’han de privatitzar les Societats Anònimes Municipals malgrat que existeixen altres formacions polítiques que -segons ell- ja fan números per veure que en poden treure de la venda.

En línies generals el seu discurs va ser clar i directe. Al començar havia promès que duraria 35 minuts i es va cenyir escrupolosament al temps anunciat. Un discurs que va iniciar afirmant que “Som partit de govern i volem seguir governant. Sabem fer tots els papers de l’Auca”, i durant tota l’exposició va tenir al seu costat al número dos, el Toni Puig. Això ho fan molt els d’Iniciativa. Sempre destacant la cohesió de l’equip, deixant clar que no s’acaba tot amb el cap de llista i prou. Em sembla interessant aquesta proposta. Serveix per posar en valor als altres membres de la candidatura.

A l’acabar, torn de preguntes. I em va sorprendre agradablement la intervenció de la Isabel Moreno, inquieta activista de les Parcel·les Casas, que va fer un discurs molt mesurat sobre la immigració i la responsabilitat que tenim tots plegats a l’hora d’afavorir la seva integració. La Isabel és una d’aquests persones vitals pel Món de Reus, disposada a treballar en benefici de la comunitat. Que per molts anys continuï així. Per acabar-ho bonic, l’Ernest París va convidar als assistents a un pica-pica (paraules textuals) que amb gran displicència havia preparat el cap local, Quim Besora. Aquest home serveix per tot.

Un servidor, però, no va tenir temps de picar res. Calia córrer per arribar a l’hora al míting del Jordi Cervera...

Amb el Guillem Ramos-Salvat, “l’Homo Twitter” del periodisme local i un dels herois del delcamp.cat (avui dia tots els que intenten guanyar-se la vida amb el periodisme se’ls ha de considerar herois) vam baixar fins al teatre de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia, escenari de l’acte de presentació de la candidatura de l’ARA REUS.  Curiosament fa quatre anys Cervera havia utilitzat la mateixa bombonera per presentar el programa esportiu de CiU en qualitat de responsable de la matèria a la candidatura que liderava Carles Pellicer. Aquell dia la presentació la va fer el senador Josep Maldonado, polític penedesenc de tracte afable i generosa amabilitat que es caracteritza per la seva frondosa cabellera blanca. Ahir, en canvi, l’honor de la introducció va correspondre a un altre senyor de cabell també canós però menys esvalotat que el de Maldonado. Em refereixo al Jordi Pouget, que últimament s’apareix als pitjors malsons de Josep Machado. Pouget viu amb passió aquesta aventura política. Diria que fins i tot més que el propi Cervera. Ell va ser l’encarregat de presentar al candidat després d’un curiós muntatge que va servir per trencar el foc. La introducció la va realitzar Daniel Rubio, cap de campanya dotat d’una innegabble creativitat. Seva va ser la idea de posar entre el públic dos actors locals que van interrompre el seu discurs de manera premeditada reclamant un partit de debò, allunyat dels “vicis” de les formacions tradicionals, exigint compromís real amb la ciutat. Se’ls veia encesos. Ho van fer tan bé i havien mantingut amb tant de secret la jugada, que van fer creure aquella comèdia fins i tot a algun membre del partit que, indignat, va demanar que els fessin callar. Va ser curiosíssim. El Dani Rubio, des de l’escenari, se’n va sortir prou bé demanat calma a l’exaltat company de partit. Mai abans en un míting havia vist cosa semblant. Queda clar que aquesta campanya és diferent.

Després de la presentació del president del partit, Jordi Pouget, va ser el torn del cap de llista. A Cervera se’l veia emocionat i això va condicionar el seu discurs. Va arribar l’hora de presentar la seva candidatura i els va anar cridant un per un. El número 27, per cert, és el seu primogènit, Jordi Cervera Guasch. Pare i fill obren i tanquen la llista. D’aquesta manera vam descobrir les cares i els cossos de l’ARA REUS. Dic això de “cossos” ja que Cervera sembla que hagi fitxat a un equip sencer de bàsquet femení. Quines dones més altes! Una d’elles, per cert, em va confessar que Cervera l’havia convençut tot fent-la petar a la piscina. El destacable d’aquesta revelació no és que la trobada tingués lloc en un mitjà aquàtic -hàbitat natural de Cervera- sinó que la piscina en qüestió no era la dels Ploms, sinó la del...Reus! Mai m’hagués pensat cosa semblant. Això d’anar a buscar el vot fa que irreductibles plomistes com Cervera acabin fent-se socis de “l’enemic”.

Amb tots els membres de la llista dalt de l’escenari Cervera va tancar el seu discurs. Ho va fer citant a Obama, a Martin Luther King i parafrasejant a Keneddy tot dient “No pensis que pot fer el teu poble per tu, sinó que el tu pots fer pel teu poble” rematant-t’ho amb un “Visca Reus!” que va pronunciar amb la veu trencada sense poder contenir les llàgrimes.

Poca cosa més a afegir. Només constatar, una vegada més, que assistim a una campanya per les municipals on passen coses insòlites i on es viu tot plegat amb una emoció intensíssima. Aquesta, com a mínim, és la meva percepció. Però volia contrastar aquesta imatge amb algú que hagués viscut en primera línia els primers comicis electorals. I l’articulista Anton Tàpias, que aquests dies xala com una criatura amb sabates noves i que ahir també es va empassar la xerrada del París i el míting del Cervera, em va corroborar aquesta percepció. Això sí, amb un matís important “L’any 1979 la gent es movia per il·lusió. 32 anys després es mouen per interès”. Es pot dir més fort, però no pas més clar.


Jordi Cervera al reusdigital.cat