 |
| Felix Oliva al reusdigital.cat |
En l’argot polític català ha fet fortuna la denominació del “pinyol” per referir-se a aquest nucli dur, compacte, d’absoluta confiança del president de la Generalitat Artur Mas. Un pinyol que en el cas del seu dofí reusenc, Carles Pellicer, permet visualitzar una sèrie de persones que constitueixen aquest grup d’assessors i col·laboradors fidels del líder convergent a la nostra ciutat. Qui són aquestes persones? Repassem-les.
D’entrada la seva mà dreta, Teresa Gomis. N’he parlat en diverses ocasions al Món de Reus. Persona treballadora, dinàmica i tenaç, amb un profund i sincer sentiment d’estimació a la seva, la nostra ciutat. És la número 2 de Pellicer i es visualitza, en cas de victòria convergent, com l’autèntica “super regidora” que controlarà tot l’entramat municipal. Jaume Vendrell, l’assessor, el tècnic, el responsable de comunicació, el secretari. En definitiva l’autèntic home orquestra al servei del líder convergent. El Jaume és un personatge entranyable que ha fet de la fidelitat i la discreció la seva raó de ser. S’ha passat moltíssimes hores en aquell recambró del Grup Municipal de CiU a l’Ajuntament passant pel sedàs l’actuació de l’equip de govern. Màrius Pàmies, cap local de Convergència. Quan era petit a casa sempre em compraven les sabates a cal Mario Pàmies, al carrer Jesús, a casa seva. Potser per aquesta vinculació amb el món del calçat el Màrius es caracteritza, en la seva gestió política, per caminar amb pas ferm, segur. Va ben calçat. És una evidència. I a més si Carles Pellicer és el número 1, el Màrius tanca la llista. Entre un i l’altre tenen ben vigilats als membres de la candidatura. Hipòlit Montseny, el soci d’Unió Democràtica. La millor qualitat per definir-lo és que es tracta d’una bona persona. La periodista selvatana Gemma Torrents amb molta gràcia sovint comenta que, en política, això no vol dir res. “la meva àvia també és molt bona persona -diu la Gemma- però això no vol dir que pugui ser una bona candidata a l’alcaldia”. En tot cas l’Hipòlit té aquesta bonhomia sincera, natural que el fa posseïdor de moltes simpaties que –i això és clar- es tradueixen en vots pel seu partit. I finalment la Cori Vidal. Esposa, companya i confident del candidat. I amb molt d’ascendent sobre Pellicer, també en temes d’organització de partit i de gestió política. El seu pes és innegable en aquest cercle de confiança del cap de llista convergent.
Així doncs aquestes persones dibuixen el que seria el “pinyol” de Carles Pellicer. Almenys de manera pública. Però paradoxalment aquest pinyol s’ha quedat sense l’oliva. I no és pas un joc de paraules. L’home que ara fa quatre anys es dibuixava com el gran fitxatge convergent, com la gran aposta d’aquest grup de confiança ha desaparegut fins i tot de la candidatura. Em refereixo, com hauran endevinat per l’obvietat del cognom, a Fèlix Oliva. Gairebé no necessita ni presentació. Pertany a una nissaga d’empresaris que ha fet possible que molta gent d’aquest territori vagi “sobre rodes”. Remuntant-nos en el temps “els Oliva” també van gestionar el mític cinema “Monterosa” al raval de Jesús. Una sala amb encant que va permetre abstraure’s a tota una generació de reusencs, gràcies a la màgia del setè art, de les misèries d’aquella postguerra del Reus dels Temps Estranys. Sent home d’empresa Oliva va arribar a l’Ajuntament amb ganes de fer coses, potser masses i tot. El que ve després és de tots coneguts. Les seves desavinences amb Pellicer han estat públiques i notòries durant aquesta legislatura i han desembocat en el seu adéu de la primera línia de la política municipal.
Però, què pensa Fèlix Oliva? Precisament fa dies que es pot llegir al reusdigital.cat una entrevista que li realitza l’Enrique Canovaca i que el lector pot revisar a l’adreça http://www.reusdigital.cat/index.php?command=show_news&news_id=18324. L’encara regidor convergent explica amb claredat les seves sensacions. Segurament des del PSC esperaven alguna cosa més explosiva, a l’estil Ortiz, per desgastar a Pellicer. Però el to és moderat i reflexiu. En recomano la seva atenta lectura. Entre línies sempre s’endevina alguna cosa. Per cert, la foto que la il·lustra naturalment no té cap doble intenció però posats a ser perepunyetes jo fins hi tot hi trobaria algun simbolisme. Se’l veu sol, gairebé desemparat en un espai inhòspit. I aquesta seva solitud, sense ningú al costat, és evident a Convergència especialment d’ençà de l’adéu del company i amic Jordi Cervera.
Quan un regidor de l’oposició se’n va més aviat se li reconeixen poques coses, per no dir cap. No havent pogut governar la seva acció municipal queda limitada als retrets i a les observacions a la gestió de l’equip de govern. L’oposició, en aquest sentit, és terriblement ingrata. Però d’aquests quatre anys d’Oliva a l’Ajuntament em quedo amb la seva conferència al Círcol del gener de l’any passat dedicada monogràficament a INNOVA, una de les seves obsessions. No m’hi poso en el fons de l’exposició. Em diran, especialment els seus detractors, que Oliva va explicar “la seva veritat” sobre aquest holding d’empreses. Però formalment l’exercici que va proposar davant de l’auditori que omplia a vessar el saló de ball va ser d’un altíssim valor pedagògic. Fer un acte públic explicant la seva visió d’un tema com aquest em va semblar un exemple del que ha de fer una oposició que fiscalitza l’acció de govern. Després que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.
Veurem que acaba passant amb Fèlix Oliva en funció dels resultats del 22M. Mentrestant suposo que anirà deixant passar els dies, fent-la petar amb els amics -és home de conversa saborosa i abraonada- i acompanyant el got de vermut de Reus de l’aperitiu amb quatre avellanes i un plateret d’olives. De moment sense pinyol. Pel que pugui ser.
