 |
| Àngel Cortadelles a la conferència d'ahir a Cal Massó |
Una de les “patums” culturals amb més anomenada al Món de Reus em va comentar en una ocasió que a la nostra ciutat al capvespre sempre tens alguna cosa o altra per fer atenent la intensa activitat associativa existent. Presentacions, inauguracions i conferències diverses poden omplir la teva agenda ciutadana. De fet, i tenint en compte que a ell sovint el “lloguen” per fer xerrades vàries, em comentava que a Reus “o dones una conferència o te la donen”. Aquesta evidència adquireix encara més rellevància en el període pre-electoral en el que estem immersos. Aquests dies a l’habitual reguitzell d’actes cal sumar-hi també les presentacions de llibres prèvies a la diada de Sant Jordi i, naturalment, les conferències que realitzen alguns dels nostres candidats a les municipals. Ahir, precisament, teníem sessió a les antigues destil·leries de Cal Massó amb la conferència de l’Àngel Cortadelles d’ERC presentant també el lema de campanya “Per Reus, Fem feina”. Quan hom programa qualsevol acte en aquest espai ja vol dir alguna cosa. Cal Massó s’ha convertit en un referent de l’art d’avantguarda. I potser per això tots aquells que vulguin imprimir un segell de modernitat al seu missatge es decanten per aquest espai. De fet només entrar els assistents es troben amb les restes d’una “performance” creativa realment sorprenent. A peu pla hi ha, sobre un rectangle d’alumni, una vaixella feta bocins que si no vas en compte pots acabar trepitjant “Deuen ser de quan els d’Esquerra es van tirar els plats pel cap. Ja ho veurem qui ho arregla ara això!” em va dir un d’aquests personatges del Món de Reus avesats a la conyeta fàcil. Però més enllà de l’anècdota puntual, considero que aquest espai pot tenir moltes virtuts menys el de ser el més adequat per escoltar una conferència. Té mala sonoritat i unes columnes tan magnífiques com molestes per afavorir una observació serena del que hi passa a la zona principal de la sala. Ahir en vam tenir una bona mostra. El consultor Xavier Menduiña, assegut en un lloc de privilegi atenent la seva condició de prescriptor local a la xarxa, enviava una piulada al twitter molt definitòria: “que la tecnologia no espatlli el missatge. Ara mateix enviaria a prendre vent el micro”.
Després de la introducció del tot terreny Xavier Plana, la presentació va anar a càrrec de la Montse Adzerias, cunyada del Cortadelles i companya del candidat en la seva inoblidable època a l’esplai L’Albada, autèntica escola de ciutadans compromesos, lliures i responsables del Món de Reus. Sempre he pensat que si mai torno a néixer i els meus s’han fet fonedissos, voldria veure la llum a cal Adzerias. Són bona gent, atents, senzills, correctíssims i amics dels seus amics. I els seus elogis pel cunyat –que el cap de Campanya Oscar Subirats va reconèixer al twitter que li havien posat la pell de gallina- van donar “ales a l’Àngel” en el més ampli sentit de la paraula. S’ha de reconèixer que no ho va tenir fàcil. Els problemes tècnics associats a la sonorització haurien enfonsat a la misèria a molts oradors. Però ell va semblar que es creixia en l’adversitat, movent-se amb agilitat pel quadrilàter que dibuixaven els assistents de les primeres fileres. Em va recordar, amb alguns dels seus moviments, al Joan Puigcercós el dia que va venir al cicle organitzat per les Cambres de Comerç al Mas Passamaner en motiu de les autonòmiques. Cortadelles, amb aquesta mobilitat, va aconseguir fer-se visible als assistents, alguns dels quals van acabar amb torticoli intentant vèncer l’obstacle visual de les columnes. Però ahir també hi havia molts altres espectadors que seguien la conferència en directe per internet i, naturalment, amb les piulades que els presents i els absents anaven abocant al twitter. Feia gràcia veure a molta gent més pendent del mòbil que de l’orador. Però no era pas per desinterès, sinó ben bé per tot el contrari. En faré cinc cèntims.
Quan el número 4 de la llista, l’Eduard Ferran (“L’inquiet i efectiu director de l’Escola Isabel Besora”) li va col·locar el micro on tocava –ja érem gairebé a la meitat de l’acte- el missatge va arribar de manera clara i diàfana a tot l’auditori. La Gemma Torrents, de Ràdio Reus, va fer una piulada demolidora “la cosa ha millorat molt. Les darreres files sabem ara k diu”. La Gemma sempre ha estat clara i directa, sovint contundent. Com han de ser, de fet, els bons periodistes. Enmig del discurs, però, una altra interrupció. De cop i volta va sonar un mòbil amb una sintonia darrerament molt “popular”. La piulada de la número 2, Ester Alberich, va ser molt ocurrent “Lady Gaga es conjura contra @Cortadelles. Cosa d’Alejandro Fernández?”. Més transcendent es mostrava en els seus missatges l’Ernest Benach. En el seu paper de “gurú” de les noves tecnologies i d’autèntic referent d’Esquerra a la ciutat, Benach s’encarregava des de la primera fila d’enviar un bé de Déu de piulades recollint els apunts de l’orador. L’última va ser concloent “Tenim la consciència tranquil·la del deure complert per Reus, la ciutat estimada i per la nostra nació plena i lliure”. No es pensin, però, que les piulades al Twitter van ser una bassa d’oli. També n’hi havia de menys complaents. L’advocat Lluís Gibert, un dels irreductibles independentistes, palplantat a la reraguarda de la sala posava el contrapunt crític “Esteu segurs que lo d’avui a Cal Massó no era del PSC? #reus22m. Encara no me’n ser avenir!”. Potser és el mateix que devia pensar la número 2 de CiU, Teresa Gomis, asseguda a primera fila. Vaig trobar interessant el gest de Gomis. Venir a escoltar a un adversari demostra sensibilitat. En canvi no vaig saber veure a ningú que representés a les altres forces que governen en coalició amb Esquerra a l’Ajuntament. O potser no m’hi vaig fixar prou bé.
Al final de l’acte, i enmig dels aplaudiments, Cortadelles va demanar a tots els membres de la llista que sortissin. Seien junts a un lateral de la sala. Però vet aquí que de cop i volta el mateix candidat republicà se’n va donar compte que hi havia un “intrús” com ell mateix el va definir. Es tractava de l’articulista Anton Tapias –número 23 del PSC l’any 1979!- que s’havia assegut just al darrere del grup prenent notes pel seu proper article. El meu amic Enric Tricaz va fer una definició de Tapias fa anys que li va com anell al dit: “L’infant terrible s’ha convertit en un vell malvat”. Veurem com esmola la ploma per explicar, pel davant i pel darrere, la conferència de Cortadelles.
Però més enllà d’aquest petit anecdotari, que naturalment cal complementar amb la valoració que els meus companys periodistes faran en els diversos mitjans del contingut del discurs que l’orador va elaborar i treballar minuciosament, l’acte que ahir vam veure i viure a Cal Massó s’ha de considerar, en la forma, d’històric a la nostra ciutat pel que fa a la dinàmica d’unes eleccions municipals. Cortadelles i la seva gent van posar el llistó molt alt a la resta de formacions polítiques. El format que ahir vam veure, amb un candidat fent la conferència movent-se per l’escenari i projectant el seu missatge simultàniament a la xarxa, provocant la interacció dels piuladors, s’ha de considerar d’innovador i pioner en aquest Món de Reus de la política local.
Un Cortadelles, però, que malgrat aquest indubtable vernís de modernitat i avantguarda que va donar al seu discurs, no es va poder treure de sobre alguns dels estereotips que -sembla- l’acompanyaran tota la vida. “Quin gran capellà ha perdut l’església!” em va comentar un dels assistents tot escoltant el seu “sermó”. Que el candidat ho agafi pel costat positiu. Els capellans sempre han demostrat un gran capacitat d’oratòria i, molt especialment, de convicció. Altrament no s’explicaria que tanta i tanta gent porti 2.000 anys creient en una cosa que no ha vist mai ningú. Si Cortadelles aconsegueix seduir tant amb el seu missatge el 22M podrà obtenir un bon resultat a les urnes. En canvi al Twitter, després del que va passar ahir, em sembla que ja ha guanyat de carrer. En aquesta “circumscripció” queda clar que no té rival.
