 |
| El debat de la UBR al reusdigital.cat |
La seu de la Unió de Botiguers de Reus, al raval Sant Pere, ocupa la mateixa planta que va acollir els estudis de Ràdio Popular “COPE” a la nostra ciutat durant molts anys. Per aquella vella emissora, que va fundar Mossèn Enric Domènech, hi desfilarien joves promeses de la ràdio que avui són autèntics referents mediàtics. Carles Francino, Jordi González o el mateix Buenafuente en són un bon exemple. L’Andreu quan se li recorda el seu pas per la ràdio dels bisbes sovint comenta de manera lacònica “Tots tenim un passat”. Ja fa anys que la COPE es va traslladar als actuals estudis del carrer Llovera i el pis en qüestió –que en els seus orígens havia estat la vivenda del Doctor Frías, referent de la pediatria al Món de Reus- el va ocupar la primera Unió de Botiguers de tot Catalunya.
Tot això ho explico perquè ahir van tornar les emissions des d’aquest emblemàtic espai. No van ser emissions radiofòniques en el sentit clàssic de l’expressió sinó les que enviaven els piuladors pel twitter. Ahir la seu de la UBR va acollir un debat sobre comerç amb els alcaldables de les formacions que tenen representació municipal. S’hi van aplegar tots els líders polítics locals. No havia passat el mateix al primera debat -el de la bicicleta- on alguns partits es van estimar més no enviar al cap de files no fos cas que rebentés o li saltés la cadena. Tot i no poder-me desplaçar físicament al lloc dels fets, vaig tenir complida informació del que hi passava. El narrador principal va ser el Guillem Ramos-Salvat, del delcamp.cat. Començo a creure que el mòbil ja és una de les extremitats d’aquest inquiet periodista. La seva crònica va ser impecable, constant, directe. De mica en mica, i de manera paral·lela, anava rebent esquitxos d’altres piuladors com el Francesc Gras del Diari o tota la llopada d’Esquerra Republicana. Des del mateix Angel Cortadelles –en el doble paper de candidat/piulador- passant per l’Alfred Pitarch que aquest passat cap de setmana, potser preparant-se per una dura campanya electoral, l’hem vist novament dalt de l’escenari del Fortuny representant la Passió de Llop’s Teatre. I acabant amb l’Empar Pont que sembla molt posada en el seu paper de “supporter” del candidat republicà. A la xarxa el periodista de Punt6ràdio David Fernández enviava una foto on es veia a Cortadelles donant instruccions a l’Empar sobre el funcionament del twitter. Una imatge molt reveladora.
I la resta de partits participants a la xarxa ben poca cosa. La Rosa Garrido, la “twitter woman” del PSC, mantenia contacte directe amb els seus. Però més enllà d’alguna piulada corporativa gairebé anecdòtica la resta res de res. Com a mínim en directe. No fa gaires dies el consultor i vella glòria del teatre “lasalià” Xavier Fähndric, publicava un interessant article al delcamp.cat sobre el twitter i els polítics. Frandrich apuntava que “Els polítics que han entès com funciona twitter són els que saben que és una eina de comunicació, per tant, una eina bidireccional, que demana (fins i tot exigeix) que hi hagi una resposta ràpida, àgil i franca per part de qui rep una pregunta, un suggeriment o una crítica”. Començo a pensar que molts dels nostres polítics no estan pel tema i prefereixen quedar al marge. Ser al twitter vol dir feina, molta feina. I potser han valorat que el retorn a les urnes no és directament proporcional a l’esforç que suposa garantir una presència constant en aquest nou mitjà de comunicació.
Pel que fa al debat vaig tenir una sensació que se’m representa sovint a l’hora d’il·lustrar l’especial relació de la Unió de Botiguers amb els polítics municipals. Els comerciants reusencs històricament no s’han refiat mai dels seus governants. Diria que aquest sentiment forma part de la seva pròpia idiosincràsia. Per això l'exercici que ahir van proposar intentava generar aquesta complicitat entre els uns i els altres aprofitant una ocasió propícia, les eleccions municipals, que entendreix a tota mena de polítics. Segurament el que buscava Leonor Bartolí, la presidenta de la UBR, era sentir-se confortada pels caps de llista encara que fos, només, per un instant, aprofitant la dinàmica electoral. Era com el títol d’aquell llibre de la Montserrat Roig “Diga’m que m’estimes encara que sigui mentida”. Caldria preguntar-se si Bartolí se’n va sentir prou d’estimada.
I pel que fa a les preguntes que van marcar el batec del debat em va cridar l’atenció una de les qüestions que va fer l’organització del debat a tots 6 candidats “Si finalment Metrovacesa renuncia al projecte comercial, què hi faria en aquest espai?” La pregunta era enverinada. Hi va haver respostes per a tots els gustos. L’alcalde, Lluís Miquel Pérez, va defensar l’opció Metrovacesa afirmant que en el pitjor dels escenaris es realitzaria el centre comercial amb una altra marca. Pellicer va apostar per instal·lar-hi un centre cultural mentre l’Ernest París d’Iniciativa va proposar de centralitzar-hi tot l’ajuntament. Curiosament aquesta va ser l’opció que sempre va defensar el PP de Miquel Àngel López Mallol fa molts anys quan es començava a parlar de la conveniència de traslladar la fira. I L’Ariel Santamaria va apostar per instal·lar-hi un mercat amb botiguers reusencs i un gran casino. Suposo que l’Ariel es deu imaginar un casino com els de Las Vegas, amb actuacions en directe de l’altre gran Elvis, el del Món de Reus. Cada cop queda més clar que el Santamaría s’està buscant una sortida davant del seu previsible adéu de la política local. Un món on ningú, absolutament ningú li ha dit mai que l’estima, encara que sigui mentida.
