 |
| Els quatre regidors sortints al salonet de Cori Sebastià a Canal Reus |
Aquesta nit l’home més feliç del Món de Reus ha estat el Sergi Roberto i Carnicer, un futbolista de la nostra ciutat que ha viscut sobre el terreny de joc la gran victòria culer al temple del madrinisme. Fa uns mesos l’hoteler Francisco Roig, “periquito” que vola alt en la seves activitats empresarials, em va presentar a l’àvia de Roberto durant la inauguració d’una de les encertades exposicions artístiques que programa la Societat El Círcol. La venerable senyora escoltava amb complaença els elogis que Roig em feia del joc elegantíssim del seu nét futbolista. L’àvia, però, em va fer molta gràcia amb la seva rèplica al comentari “Ja ho diuen que juga bé, ja. Però noi, a mi el que més em fa patir és que no li facin mal per aquests camps de Déu” com si enlloc del Bernabeu el nen jugués, amb tots els meus respectes, al camp de la Floresta. I l’entenc perfectament. Si jo hagués tingut un xiquet jugant ahir amb el Barça no se si l’hagués deixat saltar al camp veient la mala cara que feia el Mourinho. Per apretar a córrer.
Curiosament a la mateixa hora que Roberto es consagrava a l’olimp dels futbolistes reusencs que han jugat a l’elit, d’altres conciutadans escenificaven la seva sortida de l’olimp de la política local. L'entranyable Cori Sebastià convidava al seu confortable salonet del Tribuna de Canal Reus a quatre regidors que pleguen, que ho deixen, que se’n van. Els protagonistes van ser López Mallol del PP, Eduard Ortiz del PSC, Empar Pont d’ERC i la Pilar Pérez d’ICV que entre tots sumen 66 anys d’activitat municipal. En conjunt han superat ja l’edat de jubilació. Però per un moment vaig tenir la impressió d’assistir més a una sessió de psicoteràpia que no pas a una entrevista convencional. Semblava que la Sebastià fes de psiquiatra de pel·lícula de Woody Allen i els seus pacients, estirats a les respectives “cheslón”, buidessin simultàniament el pap buscant el consol de la doctora de guàrdia.
A López Mallol el vaig veure molt rialler, molt. I em va cridar moltíssim l’atenció aquest canvi d’ànim tenint en compte l’amargor i la rancúnia que escampava aquests últims mesos després de veure com li arrabassaven el primer lloc de la llista. Això la política ja ho té. D’un dia per l’altre et pot canviar la sort, i el que avui és blanc demà pot ser negre o a l’inrevés. Per això celebro que al final el puguem veure més “Alegret” del que m’hagués pensat mai. De la seva intervenció va ser interessant quan la presentadora li va preguntar si considerava que estava caducat. “Com un iogurt?” vaig pensar interiorment després de recomptar els 24 anys que ha estat fent de regidor. López Mallol va dir que no, que ell es veia amb energia i molta il·lusió per continuar. I que de fet no plegava, ja que ell anava a la llista. A la Cori se li va escapar el riure per sota el nas tot dient “però va molt avall, no?”. I López Mallol, pinxet com ell sol, va contestar “Sí, tanco la llista. Però això no vol dir que plegui, jo continuo actiu en política”. Qui no es consola és perquè no vol.
Ortiz estava com a casa. Enxarrancat a la butaca i ben arrepenjat al respatller, cosa que celebro ja que vol dir que ja no li tiben els punts de la famosa ganivetada per l’esquena. Va ser fidel al seu estil, clar, directe, fins i tot amb un punt de contundència. Va afirmar que “Hi ha ciutadans que pel fet de pagar impostos es pensen que tenen dret fins i tot a insultar-te” reconeixent que s’havia mossegat moltes vegades la llengua davant de critiques injustes. “Això sí, quan deixi de ser regidor i n’arreplegui a alguns d’aquests li diré quatre de fresques” va etzibar. Ortiz perdona però no oblida. També va ser molt exemplificant el seu testimoni sobre la relació amb el gruix de regidors "Jo amb els meus adversaris polítics sempre m’he entés. No oblidi que en política als enemics de debò te’ls trobes sempre dins del teu propi partit”. L’Empar Pont li va donar la raó. Fins i tot Ortiz va reconèixer que en la constitució de l’ajuntament de l’any 1995 va preferir anar a dinar amb el democrata-crisità Gustau Biada abans que fer-ho amb el seu propi grup municipal. Tot un símptoma. Del testimoni del regidor socialista també va cridar la seva sincera confessió quan Sebastià li va preguntar pel pitjor moment viscut durant els seus 20 anys d’activitat municipal. Ortiz no va dubtar gens ni mica “Al començament d’aquesta legislatura, en la negociació del pacte de govern amb iniciativa i republicans. Vaig estar a punt de plegar”. Si ho hagués fet s’hauria estalviat la famosa ganivetada.
A l’Empar la vaig veure un pèl esmorteïda. Ni feia anar el ventall ni transmetia la seva habitual simpatia ni res semblant. Estava moixa. Es va emocionar al recordar al Pep Anton Sánchez, un bon regidor republicà que va deixar traumàticament el seu càrrec per motius personals. També em va arribar al cor quan va explicar que ha estat 16 anys a l’ajuntament i que hi va entrar quan la seva filla en tenia només dos. La seva parella, per tant, ha fet tots els papers de l’auca per pujar la canalla. Queda clar, però, que l’Empar la va encertar amb la seva mitja taronja. El cordialíssim Sr.Garola ha estat exemplar durant tots aquests anys en el seu paper de marit de la “rexidora”.
Amb la Pilar Pérez vaig tenir la sensació que se li ha fet curt això de ser a l’ajuntament. De fet només s’hi ha estat quatre anys. I ho va dir obertament amb aquest “catanyol” seu tan característic “Yo no plego, me hacen plegar. Yo no estoy caducada, voy a dar mucha guerra en el hospital” referint-se a que l’onze de juny, l’endemà de la constitució del nou ajuntament, es reincorporarà a la seva feina al centre sanitari. Se li va entendre tot. I l’Empar Pont no se’n va poder estar “Més clar, l’aigua” va rematar la regidora republicana. Pérez també va reconèixer que a la seva filla això de tenir una mare fent política municipal no li ha fet cap gràcia. M’imagino a la criatura renegant del rotllo d’ocupació de la mare. I va trencar una llança a favor de l’honorabilitat dels seus companys de plenari “Por lo que yo he visto en el ayuntamiento no hay ningún regidor que robe”. Només faltaria.
I al final, potser deixant-se portar per la febre de porres i pronòstics diversos d’aquests últims dies, la Cori Sebastià va demanar que fessin com l’històric Ricardo Pastor, “el Pitoniso Pito”, atrevint-se amb la travessa de les municipals. Pastor és un històric dels pronòstics, molt fiable. Res a veure amb el pop aquest que va dir que guanyaria el Madrid i que avui em sembla que es deurà cruspir el Florentino Pérez substituint el “bocata de calamares” que es menja per esmorzar el president merengue. En aquest punt Ortiz va apostar obertament per la victòria de CiU amb 9/10 regidors per sobre dels 8 que, segons ell, trauria el PSC. Els altres, en canvi, van apostar per la victòria socialista, fins i tot López Mallol que com a molt va aventurar un possible empat a regidors entre les dues forces majoritàries. Empar Pont va dibuixar un escenari complex on la majoria entre esquerres i dretes podria anar només d’un regidor. I Pilar Pérez, després de veure com gairebé tothom apostava per la pèrdua d’un regidor d’Iniciativa, va deixar clar que les esquerres podran sumar amb l’afegitó de la CUP de qui va aventurar la seva entrada al consistori de bracet amb l’ARA Reus de Jordi Cervera.
I així es va acabar un programa interessantíssim per aquells a quin ens agraden els polítics del Món de Reus. Però se’m va fer curt. A la tele local es podrien plantejar de fer-ne una sèrie, seguint també la reinserció de cadascun d’ells a la vida “normal”. S’imaginen la primera classe a l’Institut de l’Empar Pont explicant la Festa Major? O a l’Ortiz pel carrer passant comptes amb algun contribuent emprenyat? O al López Mallol continuant "Alegret" en política activa? O a la Pilar Pérez posant injeccions a l’Ernest París? Seria impagable.
