 |
| Pepa Labrador -al mig- al delcamp.cat |
Quan vaig estudiar COU a l’Institut Gaudí em va tocar la rifa. A classe vaig tenir un estol de mestres de categoria. La Montse Corretger de literatura catalana, el Quim Mallafré d’anglès, el Ramon Oteo de literatura espanyola, el Santi Nogués de filosofia, la Fina Grau de llengua catalana, el Sr.Fernández d’història i un llarg etcètera de magnífics docents d’altíssim nivell i grans prestacions. Al costat d’aquest repartiment de luxe hi havia una noia més jove que ens donava llengua espanyola i que, per una qüestió generacional, era molt propera als alumnes. Era com si fos una més de la família. Aquesta noia era la Pepa Labrador. A classe sovint evocàvem la famosa frase dels lliberals per adherir-se a la Constitució de Cadis del 1812 per referir-nos a la seva assignatura. “¡Viva la Pepa!” dèiem al veure-la caminar pels passadissos. Ara fa quatre anys la vaig retrobar en un àmbit completament diferent. Era la candidata de Ciutadans i començava una incipient carrera política a l’ombra del partit d’aquest peculiar líder que és l’Albert Rivera, famós per haver-se despullat en un cartell electoral dels que fan època. El dia que Laporta va fer el míting de Solidaritat al Fortuny una de les ovacions més sonores se la va endur al catalogar de txitxarel·lo al candidat “ciutadà”. Sense comentaris. Després d’aquella primera experiència la Pepa hi ha tornat ara per encapçalar novament la candidatura del partit a les municipals del 22m.
Ahir la Sra.Labrador va passar per la Cambra per participar al cicle #reusfutur2015. El seu discurs, especialment en la forma, res té a veure amb el d’ara fa quatre anys. La candidata ha agafat taules, se la veu més segura, més posada en el seu paper. De fet ahir no va fer una conferència, sinó un míting. El seu discurs abrandat sovint es va veure interromput pels aplaudiments d’una concurrència entregada a la seva líder. Durant la seva exposició Labrador va repartir a tort i a dret, i fins i tot li va tocar el rebre a l’alcalde. La candidata de Ciutadans va revelar que fa mesos Lluís Miquel Pérez la va cridar al seu despatx per fer-li unes precisions sobre els sous dels polítics arran d’unes contundents declaracions que ella havia fet sobre aquesta qüestió “va tenir la barra –va dir Labrador- de dir-me que cobrava el mateix que jo!”. O l'alcalde cobra molt poc o els professors de secundària estan molt ben pagats, vaig pensar. I pel que fa a propostes de ciutat em va sorprendre a l’afirmar que el seu programa electoral no està tan allunyat, per exemple, del que proposa la CUP “Si deixem a banda el tema de la independència –va dir la candidata- crec que ens podríem entendre perfectament”. Caldria saber si David Vidal, l’"increïble home normal dels Cupaires", pensa el mateix. Jo diria que no. Especialment sabent de quin peu calça la Pepa en el tema lingüístic. Aquí la vaig veure a la seva salsa. Un senyor del públic, després de sentir el seu discurs realitzat íntegrament en català, li va preguntar que en pensava de la situació de la “lengua de Cervantes” a Catalunya. I aleshores, ja en castellà, va disparar a discreció contra la política lingüística del nostre país recordant que a les classes de l’Institut Gaudí on imparteix llengua espanyola n’està tipa de trobar-se amb alumnes catalanoparlants que no saben la llengua de l’Imperio, que li diuen “Señorita, no m’en surto con el castellano, no me’n surto!”. A l’arribar a casa no me’n vaig poder estar de trucar a uns parents meus que estudien al Gaudí. I van al·lucinar amb el tema. “Això que dius és pura ciència ficció. Si la feina és sentir parlar en català!”. Després d'això només se m’acut dir allò de ¡Viva la Pepa!. I en el cas que ens ocupa, amb tota la raó del món.
