Fa anys vaig seguir amb certa assiduïtat el culebrot del Cor de la Ciutat a TV3. Em feia gràcia, a la sobretaula per pair el dinar, seguir les incidències d’aquell grup de veïns del barri de Sant Andreu que vivien un munt de situacions quotidianes amb les que molts ens vèiem identificats. Passa, però, que als actors de les telesèries, i especialment de les que duren anys i panys, després et costa molt dissociar-los del personatge que els ha fet populars. Sense anar més lluny al Pep Anton Muñoz sempre que el vec l’identifico automàticament amb el Peris, el propietari del bar del barri barceloní retratat a la sèrie. Des d’aleshores fent qualsevol altre paper ja no em resulta creïble. Tinc la impressió que sempre està fent de Peris, servint una canya i una tapeta d’olives.
 |
| David Fernández (Punt6), Dolors Solé (Si) i Joan Albert Campos (Cambra) al reusfutur2015 |
Tot això ho explico a partir de la presentació pública d’ahir dimecres -en doble sessió- de la Dolors Solé, flamant cap de llista de Solidaritat per la Independència i que habitualment també serveix -com el Peris- canyes, tapes i menjars boníssims al Nacional de davant del mercat. Solé se’ns va descobrir al cicle #reusfutur2015 de Punt6, Canal Reus, Reusdigital i la Cambra i després se’n va anar a fer-la petar al salonet de l’elegantíssima Cori Sebastià al Tribuna de la tele local. Jo tota la vida havia vist a la Dolors parlant de la seva responsabilitat al capdavant de la FRAC i per tant tots els arguments de les entrevistes que li feien giraven al voltant del Carnestoltes i l'enterrament de la sardina, de carrosses i disfresses, de l’Expro Profit i els Premis Gueus i de colles i callos (els del Nacional, és clar!). I així ha estat durant els últims 12 anys del Món de Reus. I ara resulta que d’un dia per l’altre, canvia de paper i se’ns posa a fer de candidata a l’alcaldia d’un partit polític. Per això a mi em costa molt creure’m aquesta nova Dolors Solé. Estic veient, una vegada i una altra, a la presidenta de la FRAC.
Per això la imatge que ahir em va donar a la Cambra i a Canal Reus va ser la mateixa. Una candidata a qui li falta rodatge en l’àmbit de la política local. L’han posat en circulació abans d’hora possiblement per donar resposta a les urgències del seu partit. I això és terriblement perillós. Ella mateixa ho reconeixia responent la pregunta d’un piulador que li preguntava si en política com al Carnaval tot s’hi val “Naturalment que no! L’ajuntament és molt més seriós que el Carnaval” va respondre amb to enèrgic. I precisament per això Solé hauria d’haver fet aquest pas previ cremant etapes en d’altres àmbits de la vida política abans d’atrevir-se amb una empresa d’aquesta envergadura com és la d’encapçalar la candidatura de Solidaritat. Ara tothom la veu com la presidenta del carnaval i té poca credibilitat. Les presses són males conselleres i en el cas que ens ocupa aquesta evidència clama al cel.
Per això, per donar més solidesa a la seva opció política, recomano un repàs a la resta de membres de la llista que ofereix alguns perfils interessants. El Cesc Invernon, la Mercè Ferrer o la Montserrat Marcer són gent de reconeguda vàlua i que acrediten una llarga trajectòria en la defensa de la identitat del país, principal valor de SI. També hi ha velles glòries d’Esquerra Republicana com el farmacèutic “d’alçada” Josep Maria Bru, persona de contrastat compromís ciutadà en molts àmbits, o el Benet Oriol, amarat d’un profund sentiment de reusenquisme forjat familiarment a recer del Mercadal. I també el prestigiós psiquiatra Francesc Subirà, regidor dels republicans al primer ajuntament democràtic i primer parlamentari català que va presentar la seva acta de diputat l’any 1980 al Palau de la Ciutadella. Si al doctor Subirà tot això de les disputes entre els partits independentistes li hagués agafat en una altra època de ben segur hagués forçat alguna “melé” entre tots els galls del galliner atenent que és un dels grans aficionats al rugby de la ciutat, fundador de la secció corresponent al Reus Deportiu.
Veient les credencials d’uns i altres em pregunto com és que no s’ha apostat per alguns d’aquests perfils (el Dr.Subirà ja comprenc que és massa gran) abans d’empènyer a la Dolors que, particularment, em fa patir molt, massa. I em sap greu perquè és una persona a la que li tinc molt d’afecte. Són molts anys portant les regnes del Carnaval per fer aquest canvi tan brusc i sobtat amb un punt d’insensatesa. Sense anar més lluny, s’imaginen que Lluís Miquel Pérez, després -també!- de 12 anys d’alcalde, d’un dia per l’altre es posés a presidir la FRAC? Pensant-t’ho bé val més que calli i que no doni idees. Últimament s’està demostrant que, com canta la gran Cèlia Cruz, la vida és un carnaval. I més al món de Reus.
