 |
| Miquel Àngel López Mallol i Alícia Alegret "amarraditos los dos" al delcamp.cat |
Dissabte a la tarda, a la mateixa hora que el so de timbals i cornetes omplia els carrers de la ciutat en la primera Trobada de Bandes de Setmana Santa, a l’auditori del Palau Bofarull emmudien definitivament els tambors de guerra del Partit Popular. L’assemblea per oficialitzar la llista electoral va servir per segellar la pau entre Alícia Alegret i Miquel Àngel López Mallol, que representen el passat, el present i el futur dels conservadors a casa nostra. Quan parlem del PP al Món de Reus hi ha diversos sectors que dimonitzen als seus integrants. Jo sempre dic el mateix: el PP de Reus no és el de Madrid. Però noi, n’hi ha que ho posen tot al mateix sac. “L’Alícia i companyia semblen la Santa Inquisició!” em deia l’altre dia un dels rivals polítics dels populars. Res més lluny de la realitat. Particularment les persones que encapçalen la candidatura em mereixen tota la confiança començant per l’Alícia Alegret de la que ja n’he parlat abastament en aquest blog. Sebastià Domènech o Marcos Massó pertanyen a famílies amb una forta vinculació ciutadana, marcada per un compromís estret, ferm amb la realitat associativa de la nostra ciutat i també amb el nostre ajuntament. La Dolors Comte la coneixem del seu anterior pas pel consistori, discret i efectiu. La Carme Bofill és filla d’una nissaga de perruquers reusencs amb tradició, gent treballadora i responsable. I a la Tona Duch que no me la toquin. La seva família, amarada històricament d’un profund sentiment de ciutat centrat en bona part al Barri Gaudí, és un exemple de compromís i dedicació en benefici de la comunitat. A les últimes posicions hi trobem a l’entranyable Jacinto Grandío i tancant la llista al Miquel Àngel López Mallol que, com deia al principi, finalment “ha vist la llum” després de mesos d’afirmar públicament que els heretges del seu partit el volien conduir al Gòlgota en una mena de crucifixió política. Amb aquesta glosa dels candidats més populars del 22m no vull donar a entendre que són els millors del món de Reus. Tenen defectes i virtuts com la resta. Però si finalment tenen responsabilitats de govern n’estic segur que no en faran cap de disbarat i que procuraran fer les coses bé en benefici dels seus conciutadans.
Ara bé, hi ha una cosa que em va cridar l’atenció de l’assemblea de dissabte. En algunes de les imatges que han transcendit es pot veure als membres de la candidatura dalt de l’escenari amb un barret al cap. Curiosa instantània que podríem batejar com “Tants caps, tants barrets”. O potser, indirectament, de manera subliminal, ens estant venent l’altre eslògan de la seva proposta electoral “Una candidatura per treure’s el barret”. En tot cas la imatge del delcamp.cat amb López Mallol i Alegret agafats per la cintura -o, millor dit, “amarraditos los dos” com diria la gran Maria Dolores Pradera- i amb el barret al cap és del millor del que portem de campanya. Però aquesta foto és pel davant. I pel darrera, quina seria la instantània? Em sembla que no cal rumiar-s’ho gaire. En tot cas contemplant la imatge m’han vingut al cap els últims fragments d’aquell extraordinari pasdoble de Manolo Escombrar (a casa sempre ho vam dir així, Escombrar en lloc d’Escobar) titulat Sombrero ay mi sombrero!
En tus alas primorosas / aún revuelan los lamentos / de promesas amorosas.
De promesas amorosas / que luego se lleva el viento / Ay, ay / que luego se lleva el viento.
Esperem que el barret i altres coses no se les acabi emportant el vent que bufa, i de quina manera, al Món de Reus. I és que aquests populars, realment, són una caixa de sorpreses.
