 |
| Cortadelles al míting d'ahir al Batrina (http://www.esquerracampdetarragona.cat/reus/) |
Ahir vaig decidir pujar a l’últim pis del Bartrina per veure amb perspectiva aèria les evolucions dels candidats d’Esquerra Republicana en el seu míting central de campanya. Atenent la presència a la llista d’un àngel piulador, de l’altra Mare de Déu de Misericòrdia o de la mateixa senyora Barenys del miracle gaudinià, creia que algun dels candidats podria enlairar-se a les altures per tocar el cel de la glòria municipal. Però vet aquí la meva sorpresa a l’adonar-me’n que la glòria, ahir al Bartrina, no era al cel sinó a la platea. Quan es van apagar els llums del teatre per donar inici a l’acte, vaig començar a veure a la planta baixa una quantitat infinita d’estels lluminosos provinents dels aparells de telefonia mòbil que portaven els assistents addictes al twitter. Era evident que tots seguien l’estela del gurú local de les noves tecnologies, l’Ernest Benach, que guiava al poble per la xarxa amb un flamant Ipad d’última generació. Ahir vaig comprendre, per tant, que el partit de Cortadelles en realitat és l’Esquerra Piuladora de Catalunya. Si Francesc Macià aixequés el cap... es compraria un Iphone, és clar.
Només arribar em vaig trobar a l’entrada del Bartrina, per la Plaça del Teatre, el nou Nissan Cortadelles 4x4 amb el que els republicans estan anunciant la campanya. El tot terreny és un vehicle perfectament equipat amb la imatge del seu líder per tots quatre costats. L’ús d’aquest cotxe d’innegables prestacions té la seva lògica, atenent que el fil conductor de la campanya republicana són les “12 RUTES IMPRESCINDIBLES DEL REUS, PAÍS… PERSONES” que el partit independentista ha editat després d’un treball exhaustiu de recerca, anàlisi i debat que ha servit per forjar un producte de primeríssima qualitat. Ja fa anys que els republicans a Reus van un pas per endavant en relació a la resta de partits pel que fa a la imatge de la seva oferta electoral que sempre està treballada de manera exhaustiva. Les seves propostes et poden agradar o no, però indiscutiblement hi ha un profund treball d’elaboració i reflexió al darrera. I aquesta evidència, per desgràcia, no es reprodueix en molts altres partits de la nostra ciutat.
Ja dins del teatre, i acomodat a dalt de tot del Bartrina, vaig iniciar la meva contemplació celestial. I d’entrada vaig patir un sotrac emocional important. Em vaig adonar que les famoses retallades que afecten al país també han esquitxat a alguns assessors de referència dels republicans com al Xavier Bailach. Ahir vaig comprovar com havia de compatibilitzar la seva ocupació professional amb la d’acomodador del Bartrina per treure’s un sobresou. Això sí, se’l veia eficaç i diligent, omplint amb rigor cadascuna de les butaques buides. L’he de felicitar per l’elegància que va demostrar al fer seure a una de les primeres autoritats locals de la nostra ciutat, el Miquel Àngel Masip, il·lustre portador del Bou. Això de les banyes a Reus es veu que imposen.
Entre el públic moltes cares conegudes. Hi havia una filera que era per sucar-hi pa amb un trio de reusencs extraordinaris. Vaig reconèixer al Jordi Torres, dirigent veïnal del Barri dels Poetes i fill d’un entranyable cronista ciutadà com fou el Celestí Torres. Gairebé al seu costat el David Llambrich, que ha trobat en el twitter una bona vàlvula d’escapament per engegar píndoles del seu sovint àcid i corrosiu pensament ciutadà. I tancant files o, millor dit, la filera el Sr.Moncusí, històric representant republicà al Patronat de Turisme i expresident de l’Associació de Mares i pares de l’Escola Mowgli. Sempre penso que un dia li he de preguntar on ha viscut emocions més fortes, si a la política o l’AMPA. Ja els hi dic jo que li costaria respondre.
Darrera seu hi havia assegut també un dels millors pintors d’aquesta ciutat, el Josep Maria Gort, pare d’un excel·lent periodista reusenc – el Gerard Gort-, germà d’un dels fidels mantenidors de la nostra història local –l’Ezequiel Gort- i fill del gran Josep Maria Gort Sardà, l’inventor de l’autèntic elefant torrat que no té res a veure amb el del Trapezi, malgrat que ell, el pare Gort, feia sovint alguna genialitat pròpia del món del circ. El Josep Maria Gort, el que ahir era al Bartrina, va impulsar quan jo era petit una revista infantil que es deia EL GANXET i de la que en tinc la col·lecció sencera a casa. Em sembla que mai s’ha fet prou justícia al Món de Reus amb aquella publicació avui desgraciadament oblidada per molts.
I amb tot això, gairebé situats a l’entrada del teatre, l’Àngel Cortadelles i la seva esposa, la Montserrat Adzerias, semblava que haguèssin obert la porta de casa seva als convidats i que actuessin d’amfitrions. Amb gran amabilitat anaven donant la benvinguda a tothom, agraint l’assistència i la confiança. El matrimoni Cortadelles Adzerias és entranyable. Ja ho he comentat amb més d’una ocasió malgrat que sovint he equivocat el nom de la seva senyora amb el de la seva germana. Déu n’hi do quin embolic. Elles dues -la Montse i la Maria- són Adzerias Saperas i el seu cosí és el Miquel Saperas, l’increïble home avellana que es presenta amb la CUP. Per tant es demostra, una vegada més, que el Món de Reus es un mocador.
A l’altre extrem de la platea, a la primera fila, hi vaig veure als germans Salvadó, el Pau –president dels botiguers del Centre Comercial del Pallol- i l’Estanis, posseïdor d’una de les veus més característiques de la ciutat per las seva potència i dimensió. Ell va ser el gran impulsor de la modernització de l’actual Patronat Municipal de Turisme i Comerç a finals dels vuitanta al capdavant de la regidoria en qüestió. El seu gran fitxatge va ser el de l’actual gerent, el sol·lícit Josep Maria Cabré, lliurat en cos i ànima a la causa en benefici de la ciutat. L’Estanis va fer molt bona feina en l’àmbit polític malgrat que n’hi ha que el recorden pel plànol que es va confeccionar des del Patronat on es veia el perfil de la Costa Daurada. Al mapa en qüestió Tarragona no existia. Vaja, que la platja de l’Arrabassada començava just després de l’aeroport. Com és lògic aquell fet va provocar riuades de tinta i multitud de declaracions. I no pas de felicitació. Carles Francino, aleshores cap d’informatius de Ràdio Reus, va publicar al REUS DIARI un article sobre la qüestió titulat “STALIN” SALVADÓ. Em sembla que no cal dir res més.
Però deixem la crònica social per centrar-nos en el míting dels piuladors d’Esquerra que van fer una disposició original de l’escenari amb tots els caps de llista de la comarca a un costat, asseguts en cadires altes, de pub chill out, deixant a l’altra meitat una pantalla des d’on els DESAFINADOS (el duet meravelles Pitarch - Llongueras) anaven projectant imatges de l’acte. L’encarregada d’obrir el míting va ser l’Empar Pont, la regidora que plega després de 16 anys. De l’Empar en parlaré demà, tinc ganes de buidar el pap. La senyora Pont, en base també a la seva dilatada experiència, va dir algunes coses a tenir en compte com per exemple “Estem assistint a una campanya bruta, amb descrèdits personals, amb mentides sobre els candidats. I tot per que la dreta veuen que poden guanyar”. I per això la reusenca de la Vall d’Albaida va demanar serenitat “Més que mai necessitem tenir els peus a terra i el cap serè”. I en aquest punt, potser perquè és precisament un home molt assenyat, va donar pas a l’Àngel Xifre, l’alcalde d’Almoster i candidat a la reelecció. Xifré s’ha reincorporat fa ben poc a la seva activitat professional a l’IES GABRIEL FERRATER. I no és l’únic al seu centre educatiu. L’han acompanyat la fins ara delegada del govern central, Teresa Pallarès (PSC) i el delegat territorial de medi ambient, Josep Lluis Pau (Iniciativa). Tots tres, curiosament representants del tripartit més genuí, han cessat en les seves funcions i tenen plaça al mateix institut. La canalla del Gabriel Ferrater deuen haver quedat distrets amb l’aterratge de tants ex-alts càrrecs.
I després de l’Àngel Xifré, la intervenció de l’Ester Alberich. Sempre he cregut que la confiança cega que ha demostrat l’Empar Pont en la petita dels Alberich Forns es deu a una raó ben senzilla. Quan la va conèixer, l’Empar es va veure a ella mateixa. L’Ester té idèntica energia, frescor, displicència i simpatia que la seva mare política. I crec que acaben generant, entre la gent que els envolta, el mateix sentiment. Una i l’altra aixequen passions extremes a favor i en contra. No hi ha terme mig. I per tant no deixen mai indiferent a ningú. Ahir, fins i tot, em va semblar que tenen el mateix fons d’armari. L’Alberich portava un d’aquests vestits estampadíssims, amb unes flors generoses, acolorides, als que l’Empar està tan aficionada. Durant la seva intervenció l’Ester va dir que la dreta espanyolista “posa a la mateixa alçada a la banda de cornetes i tambors que a la nostra estimada Mulassa”. La dreta no ho sé, però el Cervera sí que ha dit que de si ell depèn deixarà actuar a la Banda de Misericòrdia al seguici de la festa major. I coneixent al Jordi ves que no faci un grupet de Majorettes amb les candidates de l’ARA REUS. Temps al temps.
En tot cas l’Ester no va tocar precisament la corneta per donar pas a l’estrella convidada de l’univers piulador republicà que ahir era el seu secretari general, el Joan Ridao. La seva intervenció va ser correcte, movent-se amb seguretat per tot l’escenari, amb to didàctic, reflexiu. Va fer l’acudit de la nit “Al Sr.Pérez i al Sr.Pellicer se’ls ha d’exigir que diguin abans de diumenge que no estan en disposició de pactar amb un partit que ha posat en perill el bé més preuat d’aquest país, com és la convivència” en clara referència al discurs del Partit Popular sobre la immigració. Algú li hauria d’haver dit que els caps de llista de CiU i PSC ja fa dies que tenen la foto de l’Alícia Alegret al capçal del llit amb la inscripció “I like”. En tot cas, però, la intervenció de Ridao -formalment impecable- no va ser un míting, sinó una classe magistral que la gent escoltava amb un silenci sepulcral. El dirigent republicà va parlar vàries vegades del Barça, del Guardiola i de l’alcaldessa de Santpedor, el poble on va néixer el messies blaugrana i que tot just és un dels ajuntaments on hi governa Esquerra. Des de dalt i en la distància Ridao tenia una certa retirada a l’entrenador barcelonista.
I en aquest punt va sortir Cortadelles. I si l’Ester Alberic anava amb un vestit al més pur estil Pont, l’Àngel Piulador duia una indumentària idèntica a la del Ridao, amb un vestit gris i camisa blanca. Semblava que s’haguessin posat d’acord. Però més enllà d’aquest fet, Cortadelles va estar ahir esplèndid. Prescindint del faristol, movent-se amunt i avall de l’escenari, gesticulant amb mesura però amb convicció, mostrant quan calia amb fermesa el programa electoral al públic o assenyalant amb complicitat a la resta de candidats de la comarca. Si el dia de la seva conferència a Cal Massó ja va ratllar a gran alçada malgrat les dificultats tècniques, ahir va demostrar que dalt de l’escenari, en un format de míting diferent, més àgil i modern, Cortadelles es creix. Dubto que ara mateix hi hagi a Reus gaires polítics capaços de fer aquest desafiament escènic amb solvència. Naturalment deixo al marge a l’Alícia Alegret que ella seria capaç de fer un míting cantant i ballant. És el que tenen les vedettes.
El discurs també el vaig trobar molt interessant, sense ni un retret directe a cap rival polític. Res de desqualificacions, cap menyspreu. Un discurs de futur, concil·liador, aparcant la política del “Blanc i Negre. Nosaltres la ciutat ens la volem mirar amb una nova tecnologia, amb digital i si pot ser en tres dimensions” per ser més positius i constructius, fugint de la picabaralla política gratuïta i reaccionària que no ajuda al desenvolupament col·lectiu. Un discurs de sumar en un context complicat “Hem d’aconseguir el somni de sortir reforçats de la crisi”. I potser per això, per demostrar que la unitat fa la força, al final va fer sortir a tots els seus companys de candidatura a l’escenari, disposats en filera, mirant a la platea. I es van donar les mans i van alçar els braços. I quan pensava que començarien a ballar la Santa Espina, van dir a l’uníson “PER REUS FEM FEINA” rebent l’aplaudiment entusiasta del públic congregat al teatre.
Tot administrant les emocions viscudes, em vaig estar encara uns minuts assegut a la meva discreta localitat mentre els assistents anaven marxant del Bartrina. I em vaig entretenir fullejant el llibre de les 12 rutes imprescindibles, tot descobrint, també, el perfil dels candidats. I em van cridar una vegada més els apunts de la senyora Montserrat Barenys, la del miracle gaudinià de la que en vaig parlar fa setmanes en l’article d’aquest blog LLISTES, LLESTOS I MIRACLES. La redacció del currículum dels integrants de la llista destaca, al final, alguna curiositat personal. Per exemple, de l’Antoni Masip, l’històric gerent del Reus, diu que és feliç de ser avi. Del Jordi Cartanyà, que va ser dels millors al debat d’economia al Tribuna de Canal Reus, destaca que és el fill de la bodega del carrer de les Galanes. Un detall molt interessant pels qui vivim amb passió el Món de Reus. Ara ja he lligat caps. I de la senyora Barenys hi diu que “Va ser al balcó de la Generalitat quan va tornar al president Tarradellas”. I em va venir al cap l’acudit del Fernández i el papa de Roma. El recorden? Per això el vaig traslladar a la situació històrica que va viure l’any 1977. Veient que la nostra protagonista és una caixa de sorpreses, n’estic segur que el dia que va tornar Tarradellas, quan va sortir al balcó del Palau de la Generalitat, més d’un devia preguntar al del costat “Escolta, qui és aquell senyor tan alt que ha dit “Ja sóc aquí” i que està al costat de la senyor Barenys?”. Potser no va anar ben bé així, però poc hi devia faltar, segur.
