 |
| Eduard Ortiz entrant al salò de ball del Círcol (El Punt) |
I els hi he dir que Ortiz, efectivament, va ressuscitar. I ho va fer no pas enlairant-se cap al cel sinó tocant de peus a terra, amb un discurs mesurat, precís, ben articulat, sense alts ni baixos, mantenint sempre les mateixes revolucions, la mateixa cadència, i llençant -especialment cap al final- dards enverinats dels que fan mal i que poden condicionar els debats entre els candidats a partir d’ara, especialment el cara a cara d'aquest migdia a Ràdio Reus. Mai un home de gel com ell ha escalfat tant l’ambient a l’inici d’una campanya electoral. Això d’ahir va ser històric al Món de Reus.
El Saló de Ball del Círcol estava ple com un ou. El protagonista del calvari estava a la presidència escortat a la dreta per l’oftalmòleg Francesc Gras, home de somriure còmplice i constant que exercia de president de l’entitat organitzadora, el Círcol, que ha aconseguit amb aquestes conferències una influència i afluència ciutadana molt considerable. I a l’altre costat, a l’esquerra (curiosament la mateixa posició que ocupava el mal lladre respecte Jesucrist clavat en creu) el coordinador d’aquest cicle de xerrades, l’ínclit Anton Tapias, que es va encarregar de presentar al conferenciant definint-lo amb adjectius diversos com ara el Superman Geganter, el Guillem Tell capaç de travessar la poma de la discòrdia municipal o també situant-lo a l’alçada del Flautista d’Hamelin o de Sant Jordi mitjançant unes giragonses lingüístiques que sóc incapaç de reproduir . D’ell –del Tapias- només podem dir que Maquiavel, al seu costat, era un aprenent. Aquest home passa hores i hores rumiant quina una en pot fer per convertir-se, com ja hem comentat en més d’una ocasió, en aquest vell malvat que aixeca passions -i no pas sempre bones- entre alguns dels principals protagonistes de la vida política local. Ahir es pot dir que aquest anhel, aquest desig va arribar al súmmum. Després de la conferència d’Ortiz no m’estranyaria que plegués, que dimitís. L’expectació, l’ambient, el morbo d’això d’ahir -que ell devia viure com l’èxtasi esportiu del Barça de les sis copes- difícilment ho podrà superar mai més.
Ortiz va iniciar la seva exposició fent un relat detalladíssim dels seus vint anys d’activitat municipal. Va ser com un viatge en el temps. Només hi faltaven els Platters cantant “Remember When”. I em vaig donar compte que la vida política d’Ortiz és la meva vida periodística, especialment en el relat de tot el que va fer durant la seva època al Patronat Municipal de Turisme on, durant pocs anys, va compartir responsabilitat amb el seu company de pupitre a la Salle, el Carles Pellicer. Ortiz va generar una excel·lent dinàmica de treball al Patronat, amb el sempre incondicional suport a la gerència del Josep Maria Cabré, que va permetre impulsar aquelles entranyables campanyes dels Divendring i Dissabting, marcar el posicionament estratègic de la promoció de ciutat vinculada al Modernisme, definir el projecte del Gaudí Centre o impulsar aquelles enginyoses campanyes de Nadal com la que va fer possible instal·lar la pista de gel al Mercadal. Això de la pista avui seria inviable atenent la presència constant de #Theobserver, un curiós personatge del que ja en parlaré en una altra ocasió. Van ser anys d’una generació d’iniciatives que vaig tenir la sort de viure en primera línia informativa ja que la ràdio, Ràdio Reus naturalment, conscient del paper de mitjà local que sempre ha exercit aportava el seu gra de sorra entusiasta, col·laborant en els projectes de ciutat, els projectes de tots.
També va parlar de la seva època a la regidoria de relacions cíviques. Allò va ser gloriós. És quan em vaig incorporar a Ràdio Reus a principis dels noranta. Un dels meus mestres, el Magnum de la informació local, Josep Maria Arias (actualment exercint amb eficàcia de director de comunicació de la URV sense el seu característic bigoti de Tom Selleck) em va encarregar el seguiment del moviment associatiu als barris. En aquella època el cap de comunicació a l’ajuntament era un jove Joan Carrión que ahir, present a la conferència, piulava demanant la publicació de les memòries d’Ortiz. Em sembla que Pellicer en pagarà l’edició sencera. Doncs això, fent de regidor de relacions cíviques Ortiz va tenir enganxades memorables amb alguns personatges de la flora i la fauna veïnal. Jo encara conservo molts amics d’aquella època, però s’ha de reconèixer que hi havia personatges que eren autèntiques màquines de fer por com el Paredes, del barri del Carrilet, que tenia una especial fixació amb l’Ernest Benach. Mai com en aquelles batusses veïnals m’he sentit tan a prop de la realitat dels corresponsals de guerra.
Però tornem al que ens ocupa, la conferència pròpiament. Després d’una relació exhaustiva de les moltíssimes coses executades, va arribar el moment que tothom esperava, el de parlar de futur i, molt especialment, el de respondre les preguntes del públic. Quan Tapias va tornar a agafar la paraula per conduir aquest torn d’intervencions, molts dels assistents es van incorporar al seu seient. És aquella reacció, segurament inconscient, que tenim quan anem al futbol i el nostre equip està trenant una bona jugada que pot acabar en gol. El públic esperava precisament això, que Ortiz disparés alguna canonada que foradés la xarxa socialista. I Tapias, a qui ja feia estona que la situació li feia agafar salivera, li va preguntar per com seria el seu alcalde ideal, el que haurà d’agafar les regnes després de les eleccions del 22m. Transcric literalment les seves paraules: “Els ciutadans necessiten un alcalde que no viatgi gaire, que s’estigui a la seva ciutat, escoltant, atenent, administrant. Que procuri no dinar a càrrec del contribuent. Que no es faci portar en vehicle oficial en viatges privats. Que sempre digui la veritat als ciutadans. Que no els faci passar amb cançons. Que sigui sincer i que no menteixi”. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
També es va atrevir a fer alguns suggeriments a la futura primera autoritat municipal en una relació d’ítems que em va recordar l’entranyable manual dels Consells de Puericultura del Doctor Frías. En aquest cas, és clar, els consells els donava el Doctor Ortiz i es referien a l’ajuntament. “Els propers quatre anys seran de contenció. No hi haurà recursos. Per tant l’equip de govern haurà de fer un exercici de proximitat. L’alcalde hauria de tenir un regidor adjunt que coordini un equip format per tres regidors i dos tècnics que -a full time- es dediquin a parlar amb la ciutadania, a escoltar-la i confortar-la. I amb tot això processar la informació per saber on hem d’anar i què hem de fer.”
Però després de dir que el 22 de maig no votarà al PSC o, millor dit, la candidatura que encapçala Lluís Miquel Pérez –aquí la matisació és important- va fer l’autèntica revelació de la nit. La setmana passada al Tribuna de Canal Reus, quan la Cori Sebastià li va preguntar pel pitjor moment viscut en aquests 20 anys de regidor, ja havia dit que a començament de legislatura, en la negociació del pacte de govern, s’havia plantejat fins i tot plegar, deixar-ho, atenent les circumstàncies que van envoltar aquella negociació. Ahir, però, em va fer el relat amb tota mena de detalls, amb una precisió mil·limètrica. Semblava que ho portés escrit de casa.
Segons Ortiz, el mateix dia que s’iniciaven les negociacions, Ernest París el va citar abans per prendre un cafè en un bar del Mercadal. Durant la conversa el líder d’Iniciativa li va mostrar el seu desig de posar el comptador a zero en les seves relacions personals atenent que els antecedents viscuts amb el seu antecessor, Daniel Pi, havien estat tempestuosos. Ortiz va acceptar aquest tornar a començar. Van pujar a l’ajuntament i els ecosocialistes es van presentar a la negociació amb quatre representants -“em sembla que hi havia tota l’assemblea d’Iniciativa” va dir amb ironia- i a continuació van demanar, curt i ras, que se’l vetés com a interlocutor socialista. No cal dir que la sorpresa va ser majúscula atenent la conversa prèvia que havien tingut tots dos. I a partir d’aquí es va desencadenar una crisi que -atenció!- va fer témer per la possibilitat de reeditar el pacte tripartit. I en aquest punt Ortiz va activar la bomba de rellotgeria que portava guardada d’ençà la famosa ganivetada “al veure que l’acord podia perillar vam plantejar-nos governar en minoria amb Esquerra i pactar puntualment amb el Partit Popular. Així ho vam tancar i signar amb el Miquel Àngel López Mallol i em consta que alguns regidors del grup municipal del PP no ho van arribar a saber mai això”. Ortiz, però, s’hi va recrear “Al final no va ser necessari formalitzar el pacte amb els populars atenent l’entesa amb Iniciativa, per bé que en alguns moments d’aquesta legislatura ha quedat clar el suport explícit del PP a alguns dels nostres projectes en la línia del que havíem definit en aquell primer pacte.”
I dit això el Món de Reus –el polític, és clar- va registrar un terratrèmol de 7, 8 o 9 a l’escala de Richter. M’han dit que fins i tot l’espasa del General Prim va trontollar. Les declaracions d’Ortiz desarticulaven de dalt baix l’arenga final que Lluís Miquel Pérez havia fet, 24 hores abans, a la conferència del cicle #reusfutur2015, criminalitzant a Pellicer per plantejar-se governar amb el PP en una ciutat d’esquerres, progressista i lliberal com la nostra. Ja ho diuen que la venjança és un plat que, per fer mal, s’ha de servir fred. Ahir Ortiz ho va demostrar. D’això sí que se’n diu ressuscitar.
