"El Món de Reus és el Món". Blog finalista del premi "El Periodista de l'any 2011" del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Tarragona



24.5.11

El dia després del #reus22m a les ràdios

L'èxtasi de Pellicer a la portada del Diari de Tarragona
Suposo que és fàcil imaginar el primer que va fer ahir Carles Pellicer al despertar-se del seu somni d’una nit de maig. No, no va participar de la famosa ronda que pagava generosament aquell que va convidar a tort i a dret amb un SMS la nit de les eleccions. No siguin mal pensats. El primer que devia fer el flamant guanyador de les municipals va ser pessigar-se per adonar-se’n que, realment, el seu somni s’havia fet realitat. Es devia aixecar tard. La jornada de diumenge i especialment la nit electoral havia estat intensa. Pellicer, a més, havia regalat per la posteritat la imatge de la felicitat. A partir d’ara a les escoles del Món de Reus quan alguna criatureta pregunti al seu mestre com ha de dibuixar la felicitat, el docent li ensenyarà la portada d’ahir del Diari de Tarragona i mostrant-li la carona del candidat guanyador li dirà: “Veus, fill meu. La felicitat és això”. Una foto per la història on es pot veure al gran protagonista de la nit envoltat d’alguns secundaris de luxe. Identifiquem a la Teresa Gomis, l'Hipòlit Montseny o al seu fidel escuder, el Sr.Berga. Enlairant-se per sobre la multitud una de les assessores amb bona òptica que ha fet possible, en aquesta recta final de campanya, que Pellicer comuniqués més i millor, la Laia Solanellas, per disparar l’enèsima instantània al seu líder. A la dreta del candidat un altre periodista, el Josep Cartanyà, director de Punt 6 Ràdio. El veiem intentant la connexió impossible, en rigoròs directe, per retransmetre a l’audiència un moment per la història després de 32 anys de democràcia. I sorprèn el cap cot, molt cot, del Jaume Vich, l’home empresa de Canal Reus. Sembla que veient la ma alçada de Pellicer, temi que li engegui un calbot i per això fa aquest acte reflex, el d’acotxar el cap, per amortir el previsible impacte. Si Pellicer s’ha penjat o li han penjat aquesta foto al seu facebook, me l’imagino espitjant compulsivament, una vegada i un altra, el botonet del “I like”. Acabarà espatllant el teclat de l'ordinador, segur.

La cara de Pellicer ho diu tot. I és lògic que després de l’èxtasi el candidat estigués esgotat. Els periodistes també ho estaven. Especialment il·lustrativa va ser la piulada del Marc Cámara, el locutor-actor de Ràdio Reus Si el cansament fossin paraules avui escric un llibre #ressaca22M”. Però els seus més estrets col·laboradors -els de Pellicer- ja eren al peu del canó des de primera hora. Aquest era el cas de l’home orquestra convergent, el Jaume Vendrell, sempitern assessor del grup municipal i que a partir d’ara està cridat a desenvolupar tècnicament un paper clau en el proper govern local. El vaig descobrir fent xup-xup als fogons del Jordi Escoda, el locutor cuiner del debonamati de Punt6. Fogons radiofònics que aquests dies treuen fum. Vendrell participava de la tertúlia matinal al costat d’un altre comentarista al que també se’l veia o, millor dit, se’l sentia satisfet. Era el Xavier Alagarda, un dels desencantats d’Iniciativa que va trobar aixopluc a la CUP. I que veient el resultat final deu agrair la seva sort. Especialista en botifarrades alternatives de Divendres Sant, algú potser imaginava a Alagarda diumenge a la nit fent alguna “ídem” als seus antics companys de partit. Però no és aquest el seu estil.. Ahir no tocava fer llenya de l’arbre caigut. I a més va arribar a misses dites després de fer-lo treballar durant la nit electoral. Escoda em sembla que explota una mica massa als seus marmitons locutors.

Vendrell havia dormit poc. Però tenia el motoret ven engrassat i anava garlant amb facilitat. En la seva primera intervenció va destacar la duresa d’aquesta campanya electoral, especialment pel que fa a l’allau d’actes i convocatòries. “Una feinada que hem fet amb horaris “draconians”. Això de “draconians” ho vaig trobar peculiar. Valorant els resultats, va reconèixer la seva sorpresa pel número de vots d’Esquerra i Iniciativa. Escoda va insistir en la valoració demanant algun comentari en concret sobre les xifres del PP i l’ascensió de la seva cap de llista, l’Alícia Alegret. Vendrell, al sentir la pregunta o, millor dit, al sentir el nom de l’Alícia va somriure complagut. Era un d’aquests somriures que sense ser sonors, per ràdio se senten. De fet ara, entre convergents i populars, tots són rialletes i clucades d’ull. Com una parella d’enamorats. Ves quines coses. Això la política ja ho té. Quan han de començar a pactar semblen dos adolescents que fan el ruc. Però com també passa a la vida real, en política no totes les relacions són iguals. Hi ha alguns enamoraments que acaben amb relacions tempestuoses, que freguen el sado-masoquisme més brutal. Que els hi preguntin al París i a l’Ortiz. Sense comentaris.
Però bé, al que anàvem. L’assessor convergent va descriure els resultats populars com “l’onada que ha escombrat en feus tradicionalment socialistes”. I al dir això de l’onada se’m va representar l’Alícia com l’Ester Williams a Estrella de Sirenas. Aquesta Alegret dóna per tot. Té tants registres que pot fer tots els papers que se li proposin. Per cert, hi trobaríem un raconet per l’sportman aquàtic Jordi Cervera en aquesta pel·lícula plena de sirenes? S’ho imaginen? Deixe-m’ho estar. Em sembla que el protagonista masculí, el Carles Pellicer, no ho toleraria.
Escoda va treure el tema de l’embolic de les paperetes nul·les que, si s’acaben validant, poden provocar un autèntic daltabaix. De fet el twitter n’anava ple. Ramos Salvat i Marc Arza -el número 11 convergent que s’ha quedat a un pam de la glòria o, millor dit, del Quimet Sorio per entrar a l’ajuntament- centralitzaven les nombroses consultes dels piuladors. La conclusió és que pot passar qualsevol cosa:  que tot quedi igual, que la CORI perdi el seu regidor en benefici de Plataforma, que fins i tot el partit de l’Albert Tafalla aconsegueixi fins a dos regidors en detriment de l’Ariel i del PSC –només els hi faltaria això als socialistes- o que fins i tot, en una d’aquelles múltiples combinacions, que el Jordi Cervera es pugui endur a la seva parella de ball, a la Cori Fargas, a l’ajuntament deixant amb un pam de nas al Juantxi Santamaría i al candidat del partit de l’Anglada.
Va ser aleshores quan vam descobrir que Vendrell és membre de la Junta Electoral de zona “en formo part com vocal no judicial amb 3 jutges i un altre company”. Les reunions deuen ser divertides amb tant de jutge junt, vaig pensar. Vendrell va apuntar que serà dimecres quan es revisaran totes les butlletes. Serà un procés complicat ja que s’han de validar tots els sufragis, un per un. Pot ser una tasca “draconiana” com diria el mateix Vendrell. Però l’assessor convergent també va voler ventar-se de l’èxit del seu partit recordant que no ha estat precisament un camí de roses el que han hagut de superar “Hem obtingut un resultat que és el fruit de vuit anys de picar pedra, a les dures i a les madures. Les hem vist de tots colors. Hem aconseguit, això sí, mantenir un projecte que no ha anat a batzegades, ni s’ha canviat compulsivament de candidat. S’ha deixat consolidar un projecte, que va començar fa vuit anys amb sis regidors. I ara hem aconseguit el que volíem en unes eleccions difícils i fent caure l’status quo de tants anys a l’ajuntament”. I en aquest punt el locutor cuiner, que ahir estava dolcet, va decidir posar la cirereta amb una connexió telefònica. Va ser com el “Sorpresa, sorpresa”. Va interrompre al Jaume Vendrell per punxar -telefònicament, és clar- a l’Alícia Alegret. Va ser una connexió entranyable. Tots dos -el Jaume i l’Alícia- van viure junts l’etapa d’assessors dels respectius grups municipals. I fou aquí on va germinar -com saben fer tan bé els de la CUP- una bona amistat entre ells dos. Durant la conversa, de fons se sentia al fillet de l’Alícia. Ahir no havia anat a escola per recuperar amb els pares les hores robades per culpa de la jornada electoral.
Tot era tan de color de rosa que Vendrell i Alegret es van tirar floretes. El convergent va afirmar que “l’Alícia ha aconseguit trencar el sostre del PP a Reus”. Abans n’hi havia que al PP més que trencar-li el sostre preferien empastifar-li la façana de la seu, a l’edifici del Caracas del carrer de Sant Joan, on encara són visibles els impactes dels projectils acolorits en forma d’ou que enviaven els energúmens de torn. Però al dir el Jaume això del sostre se’m va representar a l’Alícia trencant amb el mall el fals sostre de pladur que fa vuit anys va instal·lar el López Mallol a l’ajuntament. Ja em perdonaran però un servidor té una imaginació infinita. I l’Alícia, com sempre tan gentil, li va tornar la floreta elogiant els mèrits de l’assessor convergent “Igualment Jaume. Et felicito per la part que et toca. Fa molts anys que ets la part menys visible de CiU, la de la trinxera, la que està treballant molt. Els mèrits ens els emportem nosaltres però els qui sou al darrera sou molt importants”. En aquest punt Escoda, que va estar a punt de punxar Wonderfuld Wold de Louis Armstrong per il·lustrar musicalment tanta harmonia política, li va voler recordar a l’Alícia la carrera plena d’èxits que presenta el seu currículum “Ja podria plegar” va respondre la candidata més popular rient per sota el nas. Però no, l’Alícia no plegarà. Agrada i s’agrada. I el millor està per venir. Una vegada més, com ja li va passar a la nit electoral, se li va escapar que el pacte està fet. Va ser de manera indirecte i inconscient “Ja veurem com ens trobem la caixa” va dir sobre la situació amb la que es trobaran les arques municipals. Havia utilitzar la primera persona del plural. Quan se’n va adonar va corregir d’immediat “com ens trobem la caixa! Volia dir. No vull que interpreteu que tenim un pacte fet”. Aquestes relliscades són encantadores, especialment venint de l’Alícia.
I de la cara a la creu. Just després de la connexió telefònica amb l’Alegret, Escoda va trucar al Cortadelles. Que et truquin en un dia així, l’endemà de la gran patacada republicana, es pot considerar una autèntica putada, i ja em perdonaran que sigui tan gràfic. Però l’Àngel està demostrant molta enteresa donant la cara en uns moments realment traumàtics per ell i el seu partit. El candidat més piulador ahir ja estava treballant a la seva oficina, reincorporat a la seva activitat professional. Un altre detall que el dignifica encara més. La vida continua i Cortadelles ens ha donat una lliçó de com ha d’afrontar un candidat un naufragi com el que ha patit el seu partit.
I Pellicer? On era Pellicer? Suposo que a aquella hora encara devia fer el ronso entre els llençols, mentre el senyal acústic dels missatges no deixava de sonar al mòbil. Pagaria per poder llegir el repertori de SMS felicitant-lo que deu haver rebut en aquestes últimes hores. N’hi deu haver d’increïbles. Però Pellicer, a la tarda, va concedir la primera entrevista formal després de guanyar les eleccions. I ho va fer a l’estudi de Ràdio Reus que ha estat l’escenari de grans moments de campanya. L’estudi que s’hauria de dir ORTIZ, PEREZ I PELLICER en record a la impactant entrevista de la ganivetada al regidor socialista i també al Cara a Cara que van fer els dos candidats. Va ser el Cara a Cara del facebook, el plantxasso i tota la pesca. Sembla que hagi passat una eternitat de tot allò i realment només han transcorregut poc més de quinze dies. Déu n’hi do.

Pellicer va passar el Balcó, l’informatiu de tarda que edita i presenta el Marc Cámara (treballant a la ràdio s’hauria de dir Marc Micro, no? Res, molt dolent. Deixem-ho estar). El locutor-actor (és un artista dalt dels escenaris) va convidar al virtual alcalde de Reus. Pellicer seguia flotant. “Estic feliç, content i il·lusionat” va deixar anar només obrir-li el micròfon. El candidat convergent va destacar l’eufòria que es va viure a la seu del partit, al Mercadal, on hi va anar una gernació a felicitar-lo “Amb tanta gent vaig arribar a patir perquè no s’enfonsés  el pis”. Si Pellicer pensa obrir un cicle polític guanyador, a l’estil Guardiola, convindria que encarregués al Miquel Domingo un diagnòstic de l’estructura de l’edifici. Potser convindria reforçar-la.

Cámara, però, volia anar al gra quan abans millor. I va entrar en matèria preguntant-li pels pactes. Pellicer va filosofar afirmant que era “partidari dels pactes estables atenent la situació de crisi econòmica i atur. Hem de gestionar bé. Hem d’aconseguir quan més aviat millor un govern fort, preparat, per tirar endavant la ciutat. Ens cal estabilitat, fugint de les disputes”. Però Cámara, que potser per la seva vena teatral li agraden les comèdies “d’enredu” havia trucat poc abans a l’Alícia Alegret que aquests dies està d’oferta. I per telèfon la candidata popular va dir que no descartava que Pellicer pogués governar en minoria amb pactes puntuals amb el seu partit. És el que deia abans. Actuen com dos enamorats que fan el ruc. Pellicer va ser molt clar en aquest punt “Nosaltres no tanquem les portes a res. El que farem a partir d’ara és explorar. Volem un govern fort, cohesionat i transparent que treballi amb l’objectiu de la gestió de ciutat.” El futur alcalde amb salacot, el barret dels exploradors, deu ser de foto. Cámara li va demanar a continuació la seva reflexió sobre el nou arc municipal tan insòlit com imprevisible abans del 22m “És sorprenent i no me n’avinc que Esquerra i Iniciativa hagin desaparegut del mapa. Son dues formacions històriques. Ho lamento ja que també fan la seva funció i són necessàries. Han entrat d’altres i res a dir, són legítimes.”. I en aquest punt Pellicer va fer una declaració encertadíssima “Mà estesa amb tothom, fins i tot amb aquells que no han aconseguit entrar, com Esquerra i Iniciativa. També els necessitem i amb ells podem parlar de moltes coses. A la ciutat li calen tantes coses i hem d’ajudar a tantes persones que és imprescindible mantenir aquesta voluntat de sumar amb tothom.” Insisteixo, una voluntat manifesta que, s’ha de dir, l’honora políticament.

Però Cámara seguia embolicant la troca, volia marro. I potser per això li va etzibar la pregunta més delicada “Mà estesa amb Jordi Cervera també?”. El locutor-actor havia citat a l’innombrable, al desertor de l’exèrcit convergent, a l’apàtrida del canvi municipal. Pellicer, però, va donar en directe una notícia impactant, comparable pel seu abast al tractat de pau de la segona guerra mundial “Acabo de parlar amb ell (Cervera) fa deu minuts. I li he dit el mateix que acabo de comentar. Sóc persona honesta i no enganyo a ningú. Li he dit `Jordi, enhorabona, felicitats. Som on som, els esdeveniments ens han portat fins aquí, però sàpigues que tenim mà estesa per sumar per la ciutat´. Cervera m’ha dit el mateix, mostrant la seva disponibilitat a parlar per la ciutat.”. Cámara va insistir sobre si volia un pacte a gran escala, amb més complicitats amb d’altres partits al marge del PP. I Pellicer es va tornar a posar el salakot “és una possibilitat a explorar” va respondre. La conversa va derivar cap a qüestions econòmiques vinculades a les arques municipals. El candidat va assenyalar que les prioritats serien combatre l’atur i la crisi econòmica, amb especial atenció a les persones necessitades i a l’empresari. Però Cámara volia fer un salt mortal. Això de les arts escèniques el motiva. I li va preguntar, curt i ras, si l’any vinent hi hauria Trapezi a Reus. Si algú esperava que el futur alcalde rondinés amb la resposta, tot el contrari. Va ser taxatiu “I tant!” va dir. I en aquest punt es va produir un silenci en antena que es va fer etern. Fins i tot es van sentir com uns moixonets. Creia que s’havia espatllat l’emissió. O que s’havia equivocat de festival i que fent broma, estava fent una ganyota més pròpia del COS, el festival de Mim i Teatre Gestual. Una ganyota que els oients no podíem percebre. Però al cap de 6 segons el mateix Pellicer va dir “silenci...”. Semblava que juguessin a fet i amagar davant l’astorament de l’audiència. I el candidat va tornar a arrencar amb la seva explicació. Vaig quedar esmaperdut. Potser tot això que passa últimament a Ràdio Reus és per culpa de l’estudi aquest que deu tenir alguna mena d’esperit maligne amagat sota la taula. En tot cas, i després d’abandonar la dimensió desconeguda, Pellicer va afirmar que el Trapezi està garantit per bé que no va descartar algun canvi que serveixi per enriquir-lo. El candidat convergent va deixar clar que “nosaltres no volem destrossar res, sinó  complementar. No passarem la piconadora per tot arreu, estaríem arreglats.”

I després del nus, calia el desenllaç. I Cámara ho volia acabar en punxa, parlant d’immigració i de les mesquites. Es nota que aquest xiquet ha passat pel sedàs de la Torrents. Pellicer va ser rotund “drets i deures, control i ordre. Una mesquita ha de tenir permisos. I si no té permisos se’ns pot anar de les mans”. I el candidat va dir que tot això no era una mania de CiU, sinó que l’evidència l’havien constatant des del propi govern “ens ho va dir el mateix regidor de polítiques transversals afirmant que existia permissivitat en les mesquites i l’empadronament”. I saben qui és el regidor en qüestió? L’Eduard Ortiz, naturalment. Ja ho veuen, han passat les eleccions i el seu record continua planant sobre la vida política local. O, més ben dit, sobre l’estudi de Ràdio Reus. Potser és el seu l’esperit que rondina encara avui per l’emissora. En tot cas queda clar que la seva ombra és molt allargada, gairebé tant com la d’un gegant d’aquests que l’ínclit regidor es carrega sovint a les espatlles per festa major.

Si volen escoltar l’entrevista a Carles Pellicer poden fer-ho a l’adreça http://podcast.radioreus.com/index.php?id=320