 |
| L'acte de presentació a lavanguardia.es |
Ahir al Fortuny hi va actuar una vedette. No es pensin que es tractés d’una d’aquelles celebritats que feien les delícies dels espectadors anys enrere, gràcies a les programacions de l’empresari Pepe Vila en aquell Reus dels Temps Estranys que de manera tan acurada va retratar Xavier Amorós als seus textos memorialístics. La vedette que ahir va pujar a l’escenari del coliseu de la Plaça Prim no portava ni plomes ni lluentons. De fet no ens va ni oferir aquell “pet de cuixes” que la nostra protagonista de vegades regala als telespectadors de TV3 gràcies a les seves faldilles tan curtes com ajustades. Ahir al Fortuny hi va actuar la Pilar Rahola, una d’aquelles periodistes que no deix indiferent absolutament a ningú. Aixeca tantes passions abrandades com odis viscerals. I això, per tant, la converteix en un referent. A la Rahola se li ha de reconèixer una cosa, la seva capacitat de mantenir-se en primera línia, amb un notori prestigi periodístic, malgrat haver jugat sovint amb foc i d’haver-se tirat de dalt baix sense xarxa. Les seves estranyes aventures polítiques o el seu filtreig amb un determinat tipus de televisió “groguenca” haguessin pogut acabar amb la seva carrera. Però ella se n’ha sortit prou bé i hores d’ara és un referent al programa del Cuní –que ahir, curiosament, era a Tarragona- i també a LA VANGUARDIA. De fet va actuar al Fortuny per presentar l’edició en català d’aquest diari (per cert, Don Luís de Galinsoga, el director del diari que va deixar anar allò de “Los catalanes son una mierda”, es deu retòrcer a la seva tomba davant d’aquesta ignomínia) i va aconseguir una entrada excel·lent. Les comparacions sempre són odioses -és cert- però valdria la pena recordar que la mateixa presentació a Tarragona ciutat es va fer al pati del Palau de la Diputació i va aplegar poc més d’un centenar de persones. Ahir el Fortuny era ple, amb espectadors enfilats fins i tot al galliner. És un d’aquells prodigis que només passen al Món de Reus.
La Rahola no va actuar sola. Es va fer acompanyar d’un bon quartet de ball amb la presència dels periodistes Xavier Antich i Jordi Barbeta, del ninotaire Toni Batllori i de l’alcalde Lluís Miquel Pérez a qui se’l veia molt posat en el seu paper d’amfitrió satisfet davant de l’èxit de la convocatòria. Ahir Pérez no tenia rival en el més ampli sentit de la paraula. Carles Pellicer i la troupe de Convergència feien a la mateixa hora l’assemblea per donar el vist-i-plau a la seva llista electoral. L’acte, com era previsible, va ser una reivindicació de LA VANGUARDIA com l’autèntic referent periodístic del país. Jordi Barbeta, a més, va voler fer una menció als corresponsals repartits arreu del món que -segons les seves pròpies paraules- s’estan jugant la vida per informar als seus lectors dels principals conflictes bèl·lics latents al planeta. En aquest punt vaig trobar a faltar una referència al nostre corresponsal, al de Reus. No ho dic pel tema bèl·lic -per sort a la nostra ciutat encara resolem les disputes de manera relativament civilitzada- sinó pel fet de tenir una deferència per l’altre “periodisme de trinxera” que practiquen els professionals de comarques. Les coses que de la nostra ciutat es poden llegir a LA VANGUARDIA surten del bon fer periodístic de l’Esteve Giralt que ahir prenia nota des de la platea del Fortuny. Caldria mencionar, també, a l’Oriol Margalef, al Jordi Baró o al Toni Orensanz que en les seves cròniques i entrevistes també regalen bones clucades d’ull informatives de la nostra ciutat. Precisament l’alcalde els hi va demanar més atenció a la realitat del rerepaís i Barbeta va reconèixer, fent per tant autocrítica, que amb l’edició en català aquesta “sensibilitat” possiblement l’acabarien tenint encara més. Esperem que així sigui.
I de la resta poca cosa més. Em va sorprendre el discurs de la Rahola. Més enllà de l’acudit inicial que va explicar per trencar el gel, la seva va ser una intervenció planera, lineal, massa evident. Em va decebre. Especialment si ho comparo amb la primera vegada que la vaig veure, en carn i ossos, a Reus. He de retrocedir al 1999, poc abans de les eleccions municipals d’aquell any. Aleshores la periodista era la candidata a l’alcaldia de Barcelona pel PI, el Partit per la Independència que ella i l’Àngel Colom van constituir després de la seva espantada d’Esquerra Republicana. En aquella ocasió la periodista va fer cap a Reus per presentar al candidat de la seva formació a les municipals, el Pere Cochs (espero amb frisança les memòries del Pere per entendre el perquè de tot plegat). La roda de premsa es va fer al menjadoret de la Fonda Florida i vam tenir l’oportunitat de descobrir en primera persona la facilitat de paraula de la periodista. El seu va ser un discurs generós, apassionat, gairebé tan florit com el nom del restaurant que ens acollia. I el moment culminant va arribar a l’esperonar a la gent de Reus a votar al seu candidat. Va passar, però, que Rahola va equivocar el gentilici i una vegada i una altra, davant del nostre astorament, va encoratjar als “Reuesencs” a donar el seu vot al candidat Cochs. I no va ser un cop i prou. Li va anar fotent pels descosits “Reuesencs aquí, reuesenques allà”. En cap moment se’n va adonar del seu error. I si ho va fer, tant se li’n va donar. És aquesta Rahola que surt indemne de tot. Queda clar que això és un art, el que només saben practicar algunes vedettes del periodisme d’aquest país.
