El proper 19 d’abril farà 32 anys que es va constituir el primer ajuntament democràtic a Reus després de la dictadura. Carles Martí es convertia en l’alcalde del consistori liderant la candidatura del PSC-PSOE, la més votada en els comicis del 3 d’abril amb 9.487 sufragis obtenint un total de 9 regidors. Martí, provinent d’ERC, va fer una llista on destacaven alguns politics joves. Amb la perspectiva d’aquests 32 anys és curiós llegir els noms d’aquella candidatura. Crida l’atenció, per exemple, veure a les últimes posicions al loquaç articulista Anton Tapias i Simó que amb els anys s’ha convertit, des de les pàgines del Diari de Tarragona, en un dels comentaristes més crítics, àcids i sagnats amb la gestió dels socialistes al capdavant de l’ajuntament de Reus.
Però dels que van resultar escollits aquell 1979 vull parlar d’un parell de regidors que destacaven per la seva insultant joventut. Un d’ells era el Quim Besora que, curiosament, va constituir la mesa d’edat com a regidor més jove amb el mateix Carles Martí com a càrrec electe de més edat. Quim Besora li va lliurar la vara d’alcalde en una instantània que ja forma part de la història gràfica de la ciutat i que el lector pot veure al final d’aquest article. Besora constitueix un exemple de l’evolució política d’alguns inquiets reusencs. Ara, amb la mateixa barba que portava a la seva època al PSC –això sí, tenyida de blanc- ha agafat les regnes internes d’Iniciativa per posar fil a l’agulla i fer els pedaços necessaris que permetin als ecosocialistes seguir jugant un paper determinant per garantir un govern d’ esquerres a l’ajuntament. Veurem si ho aconsegueix.
L’altre jove d’aquell PSC era un xicot de la Bisbal de Falset que havia ocupat el tercer lloc de la llista darrera del mateix Carles Martí i de Manuel Marín, genuí representant d’aquell “Reus perifèric” que és l’eufemisme amb el que es coneix aquella realitat ciutadana que s’escampa més enllà del tomb de ravals. Estem parlant de Francesc Secall i Masip, aleshores secretari general de la UGT al Baix Camp. A Secall el recordem a casa d’escoltar-lo al “Plaça Major” de la Ràdio amb aquella veu amb marcat accent prioratí. Aquells primers anys dels ajuntaments democràtics era el Reus de les restriccions d’aigua, amb poques, poquíssimes hores de subministrament. N’hi havia -especialment els més crítics- que treien punxa al tema jugant amb el cognom del regidor “Com voleu que l’ajuntament solucioni el problema de l’aigua si tenen un “secall” dins!" comentaven intentant trobar la gràcia a una situació que no en tenia cap ni una.
Secall va ser regidor fins l’any 99. Per tant va treballar a les ordres dels alcaldes Martí, Borrell i Abelló. Des d’aleshores ha desenvolupat la seva activitat professional al consistori (és el coordinador del departament de via pública) i de manera paral·lela ha continuat treballant de portes endins al PSC on actualment és el president i coordinador de política municipal de l’agrupació local. Ningú com ell coneix el pa que s’hi dóna a la cuina del partit de la plaça del Castell i poques, poquíssimes vegades se li han recremat els fogons.
Amb aquest currículum no és estrany que Lluís Miquel Pérez -amb un perfil molt similar al de Secall ja que es va donar d’alta al PSC l’any 79 havent fet carrera també a la UGT- l’hagi anat a buscar per pal·liar la crisi oberta amb l’afer Ortiz. Em diuen gent que el coneix bé que Secall és la mà dreta de l’alcalde. D’Ortiz també es deia una cosa semblant i Déu n’hi do com s’ha acabat. Però no hi ha dubte que el polític prioratí és un home fidelíssim al PSC i als seus líders. De fet Secall -que continua conservant la mateixa carona de nen entremaliat que sempre l’ha caracteritzat- pot presumir d’haver aconseguit guanyar amb l’equip socialista fins a vuit eleccions municipals consecutives. Ho ha fet jugant en diverses posicions però sempre amb l’equip titular, i amb un altíssim pòsit de responsabilitat. Ara, en primera línia, fent de director de campanya li toca guanyar la novena, possiblement la més difícil. Però no dubto que donarà batalla. Ell i el PSC es deuen molt mútuament.
La notícia del seu nomenament com a cap de campanya arribava divendres, gairebé culminant una setmana que des de l’òrbita socialista han definit de “tràgica” amb la crisi desencadenada. El mateix divendres a primera hora de la tarda l’alcalde va fer cap a Cal Massó, al dinar de cloenda del CONVIT, el Congrés de Serveis Lingüístics dels territoris de parla catalana que es va realitzar a la nostra ciutat amb un èxit notori. I just a l’arribar es va trobar amb l’actuació en directe del Joseret, el popular intèrpret ebrenc acompanyat de la Rondalla Rapitenca. Al veure a l’alcalde, i demostrant les seva grandíssima capacitat d’improvització, li va deixar anar unes estrofes amb dedicatòria que acabaven així: “he tingut una altra alegria, que tenir lo Pérez d’alcalde, és tota una garantia”. L’alcalde somreia satisfet. I possiblement no només per la gràcia del Joseret. De ben segur tenia el confort de pensar que per crisis que hi hagin al PSC “sempre ens quedarà el SECALL, l’incombustible home de partit”.
