 |
| L'alcalde Borrell llençant el primer tomàquet de la guerra del 84 |
Ni una concentració, ni una pancarta, ni quatre nostàlgics fent memòria, ni res de res. Dissabte al migdia al Mercadal ningú va fer ni el mínim gest per recordar a la difunta guerra de tomàquets del Carnaval que enguany s’ha suspès, diuen, per la crisi econòmica. “Les tomaques van molt cares i encara és més costós tapar amb plàstics els aparadors de les botigues” ha manifestat la Dolors Solé, la presidenta de la FRAC, a l’hora de justificar la suspensió. També ha afirmat que amb la que està caient “no està bé tirar el menjar”. Per un moment m’he pensat que m’equivocava de festa, que el Carnaval ja no era la celebració de la disbauxa i la transgressió, i que la FRAC s’havia convertit en una mena d’ONG més preocupada de donar menjar als desvalguts que de fer gresca i xerinola.
Però tampoc em vull acarnissar amb la Sra.Solé ni qüestionar els seus arguments, que són els seus i que, per tant, em mereixen tot el respecte. Si a Reus es necessita molt de valor per presidir una entitat, per encapçalar la FRAC gairebé necessites una cuirassa. Però queda clar que la crisi que ha motivat la suspensió no ha estat només econòmica, potser també ha estat una crisi d’idees. El Carnaval de Reus té alguns trets diferencials respecte a la resta de Carnavals. Per citar-ne només alguns em quedaria amb la Premsa Satírica, l’Expro Profit i, naturalment, la guerra de tomàquets. Si comencem a perdre referents que donen excepcionalitat al nostre Carnaval correm el risc de convertir la festa en un model vulgar, banalitzat, sense caràcter ni personalitat. I per evitar-ho penso que es podria haver intentat trobar una fórmula alternativa transitòria que permetés articular per enguany una solució més econòmica. Al cap i a la fi el que es tiraven històricament al Mercadal aquelles colles de joves anomenats “geps perquè portaven un cove o una senalla damunt del cap i a l’esquena per no fer-se tant de mal” eren fruites i verdures. I segurament haguessin trobat alguna altra fòrmula enginyosa per superar aquest any de transició.
El que sí és cert és que estem davant l’enèsim capítol de la història ancestral, sovint polèmica, de la guerra de tomàquets a Reus. I precisament en motiu d’aquesta circumstància m’ha vingut de gust recuperar un d’aquests episodis que vaig tenir la sort de viure en primera persona en una de les meves primeres “guerra de tomàquets”. Tot i l’arribada de la democràcia, fins l’any 1984 no es va “autoritzar oficialment”. Ho va fer, després d’uns antecedents certament problemàtics, l’alcalde Anton Borrell en el seu primer any de mandat. I ho va fer –atenció!- complint amb una promesa electoral i sent ell mateix l’encarregat de tirar el primer tomàquet d’aquella guerra del 84 (a la foto es pot veure la instantània d’aquest moment captada al Diari de Tarragona i reproduïda posteriorment al REUS Setmanari de la Ciutat). Es podem imaginar l’impacte que un servidor, en plena adolescència, va tenir al veure a tot un “Senyor Alcalde de Reus” encorbatat tirant tomàquets al Mercadal. Com han canviat les coses! Curiosament vint-i-set anys després de l’episodi relatat, la guerra es suspèn a les portes d’unes eleccions municipals. Volen dir que durant les properes setmanes algun candidat, en plena efervescència a la recerca del vot, s’atrevirà a prometre la restauració de la guerra de tomàquets pel Carnaval de l’any vinent? Crec que és improbable. La gent no està per tomàquets i els nostres polítics -parlant de verdures- també estan tips i cuits que els hi toquin els pebrots amb temes intranscendents com aquests. L’important, al Món de Reus, és la crisi i la resta són punyetes. Visca el Carnaval!
