 |
| Dolors Solé al reusdigital.cat |
El dia que vaig començar a escriure aquest blog algunes persones properes em van qüestionar la seva periodicitat. Creien que no seria capaç d’omplir-lo cada dia observant i analitzant el que hi passa al Món de Reus. Posaven en dubte que la ciutat generés notícies prou saboroses com per fer-ne safareig quotidianament des d’aquesta humil tribuna d’anàlisi de la realitat reusenca. És evident que estaven molt equivocats. Sempre he estat convençut que Reus dóna per fer un diari, hi ha prou teca. Però d’ençà que faig aquest blog crec que ja ens hauríem de plantejar, fins i tot, que no n’hi hauria prou amb l’edició general. Caldria fer-ne, també, una de tarda com el vell Noticiero Universal. Això és un no parar.
Ahir el Jordi Escoda, des del Bon Matí de Punt6Ràdio, ens regalava a primera hora l’exclusiva de la jornada “Dolors Solé valora ser la candidata de Solidaritat a les municipals a Reus”. La notícia la confirmava poc abans de la mitjanit la mateixa emissora a través del twitter després de l’assemblea que el partit independentista havia realitzat a la seu dels Amics de Reus. L’impacte, per tant, va sacsejar informativament la ciutat durant tot el dia. La Dolors és un d’aquells personatges al que, com s’acostuma a dir, coneix “tothom” al Món de Reus. Aquest “tothom”, també és cert, és l’eufemisme que serveix per identificar als pocs centenars de persones que es mouen pel rovell de l’ou de la ciutat. No parlo del rovell físic sinó del rovell associatiu que acostuma a ser el més nostàlgic i romàntic. És aquell Reus petit, el de tota la vida, on coneixes a totes i a tots. No ens enganyem. El Reus del segle XXI ja té una altra mida que supera, amb escreix, aquest “tothom” un pèl limitat en la seva dimensió i projecció.
Però bé, al que anàvem. La Dolors és popularíssima gràcies a la seva activitat al Bar Nacional a tocar del Mercat Central –cada dia dóna de menjar a multitud de reusencs- però, molt especialment, per haver estat durant una colla d’anys al capdavant de la FRAC (Federació Reusenca d’Associacions de Carnaval), un dels càrrecs de responsabilitat associativa més ingrat i poc agraït. Jo mateix ho vaig escriure no fa pas gaires dies: “Si a Reus cal valor per presidir una entitat, per posar-te davant de la FRAC necessites una autèntica cuirassa”. I es veu que a la Dolors això de rebre patacades per tot arreu li agrada. Deu tenir alguna cosa de masoquista. Parlo, naturalment, de patacades dialèctiques, de crítiques ferotges, de desqualificacions gratuïtes i sovint injustes.
No havent-ne tingut prou a la FRAC ara la Dolors s’atreveix amb aquest repte electoral. I donant aquest pas demostra que és un pèl inconscient. I les reflexions són obligades. Ja ho sap que això de la política dura molt més que la setmana de carnaval? Que en aquest món la Quaresma no existeix i que, per tant, no hi ha temps per recuperar-se dels excessos? Que n’hi ha a l’Ajuntament que van disfressats tot l’any i que no es treuen mai la careta? Que la guerra de tomàquets és un joc de nens al costat dels impactes que pot rebre als debats electorals? Que es pot acabar cremant més que el Carnestoltes el dimarts de Carnaval? Que veient com les gasten alguns dels rivals polítics –o fins i tot companys de partit!- els seus “amics” de l’ACOCA li semblaran angelets? Són només algunes de les qüestions que caldria preguntar-se si ha valorat realment en la seva justa mesura abans de prendre una decisió d’aquesta transcendència. I un últim apunt: durant els últims dies tothom parla de les ganivetades per l’esquena que ha rebut l’Eduard Ortiz. Si a un veterà com ell, forjat en mil batalles polítiques, li acaben fent això, què li pot acabar passant a una nouvinguda com la Dolors Solé? Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.
Per cert, canviant de tema, ahir les meves amigues de MAS PINTAT feien un taller de “risoteràpia”, la teràpia del riure. M’han dit que el Jordi Cisa hi estava apuntat però que finalment se’n va esborrar. Es veu que al conèixer la notícia que ens ocupa una mica més i es mor... de riure, és clar. N’hi ha que no canviaran mai.
