Durant gairebé quinze anys em vaig ocupar, cada Divendres Sant, de la retransmissió de la Solemne Funció de l’Agonia a la sintonia de Ràdio Reus. Una funció, molt interioritzada en l’imaginari de la ciutat, que es realitza a la Prioral i que precedeix al moment culminant de la Setmana Santa reusenca, les Tres Gràcies. La cerimònia serveix per glosar, en boca del predicador, les set frases que Jesús clavat en creu va pronunciar abans de morir. Tot això ho explico perquè aquest migdia després de l’emissió de l’entrevista de Ràdio Reus a l’Eduard Ortiz, -que s’ha iniciat curiosament a la mateixa hora que el sermó de les 7 paraules, a quarts d'una- he tingut la impressió d’escoltar una Funció de l’Agonia, en aquest cas la del polític reusenc. Jesús, clavat en creu, va fer aquella sentència corprenedora adreçada al seu pare “Déu meu, Déu meu, per què meu abandonat?”. I avui, escoltant Ortiz, he tingut aquesta mateixa impressió. En el fons del seu discurs s’hi amaga la terrible amargor del polític en veure’s abandonat pel candidat a l’alcaldia, Lluís Miquel Pérez, l’home a qui ell sempre havia estat lleial. Almenys això és el que he pogut deduir gaudint d’aquest interessantíssim document periodístic –ràdio en estat pur- on més enllà del que deia -realment impactant- calia parar bé l’orella per valorar com ho deia, amb quin sentiment, amb les pauses, els matisos i els imperatius corresponents. Avui la ràdio ens ha demostrat com de vegades una veu, una paraula val molt més que mil imatges. Com ha dit el Jordi Cartanyà a la presentació “una entrevista com poques escoltarem a la ràdio”. I enmig del relat de les “ganivetades” també hi hagut un moment entendridor a l’explicar Ortiz la trucada que va rebre del gran rival, del Carles Pellicer, un cop assabentat del rebombori oferint-se de mitjancer per reconduir la situació. El relat és impagable i demostra l’altra costat, el més humà, de la realitat del nostre ajuntament. Recomano una audició reposada del document que es poden descarregar a l’adreça:
No entraré a valorar el fons de la qüestió. No em pertoca i, com passa en qualsevol conflicte, tothom té la seva part de raó. A més personalment tinc la sensació d’estar assistint en directe al divorci d’aquells matrimonis, a qui coneixes de tota la vida, que els hi tens molt d’afecte i que quan t’arrepleguen, un te’n canta les absoltes de l’altre. Això et fa sentir terriblement incòmode. Aquestes baralles -penses- s’haurien de dirimir en la intimitat. Però el que sí cal constatar és que estem davant d’una disputa a la que tothom hi està traient suc. Des d’ahir que Ràdio Reus va començar a fer-nos “dententes” amb l’entrevista, abocant píndoles molt saboroses, que les xarxes socials, els comentaris als diaris digitals o senzillament les converses de cafè en van plenes. I, certament, hi ha comentaris amb molt mala bava. A Ortiz molta gent li tenia ganes. És el que passa després de molts anys ocupant llocs de responsabilitat. Estem parlant d’un polític amb una importància determinant a l’hora d’entendre el desenvolupament del PSC a Reus en particular i del mateix Ajuntament en general en aquest canvi de segle. Des de l’any 91 -la de la majoria absoluta de Josep Abelló- que Ortiz s’ha erigit com el fidel escuder de l’alcalde de torn. Des d’aleshores l’elaboració de les llistes socialistes podien amagar alguns secrets, generar alguns dubtes raonables, però hi havia una certesa indiscutible, la presència d’Ortiz en un lloc de rellevància. Per això la desaparició del polític de la primera línia de foc suposa un autèntic terrabastall en aquest món de Reus on la seva figura ha estat omnipresent al consistori durant els últims vint anys.
La seva ha estat una activitat constant. Alguns dels seus col·laboradors més propers m’han elogiat la seva incansable capacitat de treball. És un “pencaire” en el més ampli sentit de la paraula. Però tota aquesta energia s’ha traduït sovint, de manera pública, en una activitat fosca, ingrata. Li ha tocar ballar sempre amb la més lletja. És com aquells futbolistes -migcampistes de contenció en diuen- que només es dediquen a destruir el joc del rival per recuperar la pilota i lliurar-la als companys que excel·leixen a l’hora de crear la jugada i marcar el gol. En un equip aquesta feina l’ha de fer algú. I aquest algú sovint passa desapercebut o s’emporta les crítiques pel seu joc aparentment matusser –ha de fer faltes “tàctiques” al mig del camp per aturar els avenços del rival- malgrat que la seva aportació es determinant per l’èxit del conjunt. Per això em semblaria injust fer llenya de l’arbre caigut. Ortiz possiblement mereixia un altre final i més tenint en compte que després de tants anys a l’Ajuntament no ha gaudit mai de cap d’aquestes dedicacions exclusives oneroses amb les que frisen alguns polítics. Tot un gest.
La ciutadania tampoc es pot sentir satisfeta davant d’aquest espectacle de retrets i lamentacions. És un altre d’aquells episodis que, com a mínim, no ajuden a pal·liar la desafecció política que -sembla- pateix la societat. Que li preguntin per tot plegat a la Sandra Guaita. Nouvinguda en això de la política, la primera plantofada que li han clavat per formar part de la llista socialista li arriba del seu propi partit. Increïble. Un partit que té una ferida oberta a poques setmanes dels comicis més ajustats que es recorden d’ençà la recuperació de la democràcia. Veurem si n’hi ha prou amb dos mesos per cicatritzar-la.
Però així és la política, terriblement ingrata. I passa com al futbol: no te’n pots alegrar mai de les desgràcies del rival perquè qui sap si demà et tocarà a tu patir l’aflicció de la derrota. Si fa uns dies Lluís Miquel Pérez somreia pel sota el nas veient la traumàtica sortida de Jordi Cervera de Convergència, avui els correligionaris de Carles Pellicer devien fer l’onada escoltant l’entrevista d’Ortiz a Ràdio Reus. Per cert, és curiós comparar el cas d’Ortiz i Cervera. Més enllà de la seva condició de regidors, tots dos comparteixen una mateixa filiació, la del CN Reus Ploms. Ja ho diu l’himne del club de l’avinguda Marià Fortuny: “Apa Lleons, que som dels Ploms!”. Veient com les gasten Ortiz i Cervera darrerament queda clar que les seves queixalades polítiques de “lleó” deuen fer mal. Que els hi preguntin a Pérez i Pellicer.
