Sovint és diu que en aquest món ningú és imprescindible. Possiblement la referència sigui certa però sempre hi ha excepcions que acaben confirmant la regla. D’aquestes n’hi ha una de molt propera al Món de Reus que avui em de gust recordar. Per explicar-nos la històrica tradició del Jazz amb aquesta ciutat és imprescindible entendre la figura del Jaume Juan Magriñà. Des del seu entranyable Keyboard, i ajudant-se de les sempre agraïdes ones de Ràdio Reus, va crear una autèntica escola de “jazz maniàtics” que ha servit per bressolar no només aficionats a la música negra sinó també bons intèrprets com ara, per citar només un exemple prou recent, el reusenc Pau Terol. Cèlebre és la seva frase que tantes i tantes vegades evoca el radiofonista Enric Tricaz a l’hora de definir aquest estil de música “El Jazz és com fer un petó i que te’l facin”. Brutal.
El Jaume, però, no en tenia prou amb això. Home de rauxa, va voler anar més enllà creant un festival de Jazz genuïnament reusenc que ha servit per posicionar la nostra ciutat com un dels referents en aquest àmbit. L’amic periodista Isaac Albesa, des de les pàgines del Diari de Tarragona, n’ha fet sempre un seguiment precís, acurat del desenvolupament del certamen. Si recopiléssim els seus articles ens trobaríem amb un retrat polidíssim de l’esforç del Jaume Juan lluitant contra els elements, vencent dificultats i decepcions, per acabar trobant la mida justa del festival i consolidant-lo com una de les convocatòries obligades del calendari cultural de la ciutat i, per extensió, del país.
Però la mort sobtada ara fa uns mesos del Jaume va fer perillar la continuïtat del festival. Més d’un creia que sense la seva singularíssima figura al capdavant res tornaria a ser com abans i la convocatòria acabaria desapareixent per sempre més. Potser tement aquesta possibilitat els seus hereus –els familiars i els musicals- van decidir fer el que semblava impossible: ressuscitar-lo. I veient el resultat final crec, sincerament, que ho han aconseguit.
De fa dies que l’esfinx del Jaume Juan –potser un pèl seriós, li falta aquell somriure sorneguer seu tan característic- se’ns projecta per aparadors i cartelleres il·lustrant el programa del festival. Dissabte al Fortuny, al concert inaugural, la seva silueta va presidir l’escenari i fins i tot la seva veu, aquella veuassa inconfusible, es va deixar sentir al coliseu de la plaça Prim per introduir-nos en un festival que porta el seu segell i que ens omplirà de música, de bona música fins el proper dissabte. Per tot plegat queda clar que el gran mèrit del festival d’enguany és –insisteixo- haver ressuscitat al Jaume Juan Magrinyà. L’home que no morirà mai. El Jazz l’ha fet immortal al món de Reus.
