D’entrada he d’advertir a l’amable lector que no s’alarmi davant de la contundència del títol d’aquest article. Quan parlo de la “desaparició” del Carles Pellicer em refereixo a la imatge gegantina del candidat convergent que cada dia em trobava al sortir de casa i que va merèixer la meva atenció en l’article d’aquest blog titulat “Carles Pellicer, Bestial”. Jo creia que la foto d’aquell candidat de somriure reconfortant, sense corbata ni fixador al cabell m’acompanyaria fins el mateix dia de les eleccions per convèncer-me de la conveniència de la seva opció política. Però a primers d’aquesta setmana vaig comprovar, amb certa sorpresa, que la foto havia desaparegut i que en el seu lloc s’hi podia veure l’anunci que il·lustra aquest article on l'espectador contempla a una senyora còmodament ajaguda en un sofà de disseny. Una senyora que –com deia el meu avi- està de molt bon veure. I potser per això també mereix l’adjectiu de “Bestial” per part d’alguns dels clients del bar El Trèvol que hi ha just a tocar de l’opi publicitari en qüestió. Per cert, no és cap cartell electoral. Ho dic per si algú creia que la Dolors Solé ja havia començat a fer campanya.
Així doncs, preocupat per la desaparició del polític reusenc ahir vaig tenir notícia de l’acte que CiU organitzava al Bartrina i on s’anunciava la presència d’Artur Mas. El president de la Generalitat venia a Reus en qualitat de líder de Convergència per presentar públicament al candidat, al Carles Pellicer de carn i ossos que, a diferència del de la foto, ahir lluïa un somriure desbordant i una corbata ben arrapada al coll de la camisa, amb un nus impecable. Com era de preveure ahir al teatre del Centre no hi cabia ni una agulla. No hi van faltar els càrrecs electes del partit al territori. Alcaldes dels voltants com Josep Maria Cruset, l’home que ha inspirat la dita popular “Ets més pinxo que l’alcalde de Riudoms” o el seu homòleg vallenc que també ha fet fortuna amb la frase feta “balles millor que l’Albert Batet a les Decennals”. També hi havia d’altres candidats que aspiren a les respectives alcaldies. Per exemple la tarragonina nascuda a Reus i amb arrels a l’Aleixar Victòria Forns. Un dia en parlaré de la Sra.Forns -per cert, cosina germana de la número 2 d’ERC a Reus, Ester Alberic i Forns. El món és un mocador- a qui alguns dels seus rivals polítics a l’Imperial gairebé la criminalitzen pel fet d’haver nascut, ni que sigui circumstancialment, a Reus. Quan Mas va entrar al teatre una mica més i s’enfonsa. El president de la Generalitat se la sap llarga i xalava com ningú saludant a tort i a dret. Darrere seu el Carles Pellicer feia voleiar petons al vent. I a l’hora dels discursos Mas llençava l’arenga “Hem de guanyar i governar. A la tercera va la vençuda. Sé del que parlo” recordant la seva pròpia experiència on li ha costat -Déu i ajuda!- arribar a la presidència de la Generalitat. La Núria Roca, al Punt, agafa per aquí la seva crònica d’avui recordant que el president va definir al candidat de “Pencaire i honest”. I abans de sortir encara va tenir uns instant per dedicar, a cau d'orella, unes paraules a la seva esposa amb la que forma un autèntic equip, un tàndem indissociable. Dalt de l’escenari, amb la llum dels focus, vaig comprovar que al costat d’un Mas més pàl·lid, Pellicer tenia molt bon color de cara “Vols dir que fa solàrium?” li comentava a una amiga seva la senyora que tenia asseguda al costat. I Pellicer donava el tret de sortida a la presentació de la candidatura. Se’ls va cridar com quan es canta l’alineació d’un equip de futbol. N’hi va haver un, però, al que no vam veure, el mestre artesà pastisser Francesc Torres “És el de la Pastisseria Mare Molas. Deu estar fent mones” comentava la mateixa senyora del costat. I l’èxtasi va arribar quan es va cridar a la número dos, Teresa Gomis. Els assistents van arrencar amb un aplaudiment entusiasta, desfermat. “Se rompió el audímetro” destaca el Joan Morales a la seva crònica del Diari de Tarragona. I la Teresa, vestida amb una llampant brusa de color violat, més que sortir es pot dir que levitava per l’escenari, abraçant-se a l’Artur Mas que la va esmunyir entre els seus braços. La salutació amb el company, amb l’amic Carles Pellicer també va ser efusiva. N’han passat tantes i de tants colors tots dos junts que mereixien aquest moment de glòria entusiasta. Finalitzada la presentació, Pellicer va iniciar el discurs. Es va confondre a l’hora d’identificar el teatre que ens acollia. Va parlar del Fortuny. La remor de la gent el va fer sortir del seu equívoc. Va rectificar d’immediat. Segurament el va trair el subconscient. A Reus sempre s’ha dit que el teatre conservador, el de Convergència és el Fortuny. I en canvi el Bartrina és el progressista, el de la gent d’esquerres, el del PSC. Devia ser això. Al marge d’aquesta anècdota el seu discurs em va semblar correcte. En el fons i en la forma. El vaig veure més segur que en d’altres ocasions. I no era fàcil tenint en compte la transcendència del moment. Pellicer fa dir i va fer el que tocava. Però em va sorprendre una cosa: en cap moment se’l va interrompre amb aplaudiments. Ni quan se li va trencar la veu recordant a persones importants que ja no hi eren. Era com una homilia impecable, on tothom escoltava atentament, en un silenci sepulcral. I la senyora del meu costat de tant en tant li deia a la seva amiga “Que bé que parla, no?”. Sembla que els de CiU veuen tant a tocar la possibilitat de guanyar que no volen fer res per esgarrar aquesta opció. Ni tan sols aplaudir. Al final el mateix Pellicer va trencar aquella emoció excessivament continguda demanant un aplaudiment pels seus companys i la festa es va acabar apel·lant al reusenquisme i al catalanisme. Podrien haver cantat l’Himne a Reus però com és de l’Ariel van preferir entonar els Segadors.
Pellicer, això sí, es va oblidar d’un agraïment dirigit al company de pupitre de quan anava a l’escola La Salle. L’Eduard Ortiz, amb tot el que va passar la setmana passada, li ha fet mitja campanya electoral. I potser per això ha fet retirar els cartells electorals amb aquelles “claus del canvi”. I penso, tornant a referir-me a la imatge que avui il·lustra aquest article, que la foto que ha substituït al Carles Pellicer de davant de casa és tot un símbol. Recomano una mirada reflexiva de la instantània. Hi veiem una noia còmodament ajaguda en un sofà de disseny. Així de relaxat deu estar Pellicer veient com els seus rivals polítics li fan la campanya. Caldrà veure si d’aquí al 22M no s’acaba espatllant per alguna altra declaració inadequada d’uns o dels altres. Serà qüestió de seguir atents als canvis de cartell de l’opi de davant de casa. M’estan servint en safata la crònica d’aquesta precampanya electoral.
Per cert, una última cosa, una curiosa coincidència. Ahir, a la mateixa hora de l’èxtasi convergent, al Tribuna de Canal Reus TV, la dona meravelles de la nostra tele local, la Cori Sebastià, entrevistava al líder d’ARA REUS. Tant que hagués xalat ahir el Jordi Cervera al Bartrina....
