 |
| Alícia Alegret i Carles Pellicer, protagonistes del Somni d'una nit de Maig (reusdigital.cat) |
Abans d’escriure aquest article he volgut rellegir-me el que vaig redactar el passat vuit de febrer titulat “La nit dels Pellicer escèptics”, publicat just l’endemà de la conferència que el candidat de CiU va fer al Palau Bofarull. Aquell dia al saló noble no s’hi cabia. Estava a petar. Però vaig veure clar que no tots els assistents eren seguidors incondicionals del candidat nacionalista. N’hi havia una colla d’aquells que sempre han escampat que Pellicer no podia ser mai alcalde de Reus. Per això, escèptics de mena, van anar a cal Bofarull a comprovar, amb els seus propis ulls, si el xiquet de la Barnicícola realment podia convertir-se en el màxim representant institucional de la ciutat. D'aquests mateixos, per cert, ahir n'hi havia més d'un que treia el cap eufòric des de la seu convergent a les connexions televisives darrera la closca del guanyador. Ja acostuma a passar. Pellicer no ho ha tingut gens fàcil per arribar fins aquí. Recordo com s’hi fos ara les eleccions de l’any 99. Es va quedar amb un pam de nas al perdre l’acta de regidor a la candidatura de Tomàs Barberà. El vaig veure en un racó de la seu del Mercadal, desencaixat. Gairebé tant com ahir estava el bon jan del Daniel Pi per raons ben diferents. I va córrer la brama que Pellicer portava malastrugança, que marcava precisament la línia de tall. D’ell en avall no sortia ningú. Però com canvien les coses. 12 anys més tard Pellicer serà l’alcalde de Reus després de fer caure l’Imperi Socialista després de 32 anys de domini insultant. Cailà, Escoda, Cardús, Gilabert i Barberà, defensant la mateixa bandera, no ho van aconseguir. I Pellicer, a la tercera, se n’ha sortit. Seu ha estat, finalment, el somni d’una nit de maig.
No és fàcil condensar en un sol article tot el que es va viure la nit del #reus22m a la ciutat de Reus. Una nit que vaig tenir el goig de presenciar, en bona part, en directe a Canal Reus Televisió, amb la grata companyia del director, el Quico Domènech, i del periodista Joan Carrión. Van ser més de tres hores assegut en una d’aquelles complicades butaques del Tribuna, intentant assimilar tota la informació que ens arribava en rigorós directe i opinant, de vegades, a partir de percepcions i no pas amb dades reals. Vaja, que en més d’una ocasió em vaig tirar a la piscina sense xarxa ni flotador. Per sortir esquitxat.
La patacada d’Iniciativa-Verds i Esquerra Republicana va ser de consideració. No recordo cosa semblant. Dos partits fortament arrelats a la nostra realitat ciutadana que quedaven traumàticament fóra de l’ajuntament. I aquest fet dóna encara més valor a la intervenció dels seus respectius caps de llista, l’Àngel Cortadelles i l’Ernest París. El primer no tenia una papereta fàcil. Després de la tibantor existent dins de partit, Cortadelles va assumir la responsabilitat de liderar el projecte. Ha fet una campanya excel·lent, imaginativa i propera, treballant moltíssim, en contacte directe amb la ciutadania. La seva gent, especialment l’Òscar Subirats, mereixen un deu per la dedicació. Però per damunt de qualsevol altra consideració, l’Àngel és una grandíssima persona, atenta, sensible, cordial. Algú d’Esquerra em deia ahir al Mercadal que Cortadelles era el candidat ideal per liderar la llista ara fa quatre anys, quan el partit encara no havia entrat en aquesta dinàmica negativa a nivell de país que l’ha acabat d’enfonsar. En qualsevol cas el seu discurs impecable a la militància en un dels pitjors moments de la història d’Esquerra és per emmarcar. A la façana del Casal, al raval Santa Anna, hi penja una pancarta on s’hi pot llegir “Sempre hi som”. I aquesta ha de ser la màxima que ha d’imperar, la de continuar treballant per recuperar les representació d’aquí quatre anys. Al Casal la vaig fer petar amb un parell de militants. La resta ja havia marxat cap a casa. Opinions dispars. Em va agradar la visió d’un d’ells “Això és una oportunitat. Aquí hi ha molta gent que no ha fet la mili. Doncs ara n’aprendran de les dificultats.” Però l’altra militant no ho veia tan clar. Reflexions enfrontades que són una prova fefaent de l’ambient que es respirarà a Esquerra durant els propers dies. Tenen mala peça al teler.
I l’Ernest París des d’Iniciativa, amb un Daniel Pi desencaixat en segon terme, va fer el seu millor discurs en el pitjor moment. De cop i volta a molts els va semblar que el “Nen” París s’havia fet gran. Iniciativa ja va passar per una travessia del desert similar i se’n va sortir. Curiosament en aquella ocasió li va tocar el rebre a la mare de l'Ernest, la Rosa Just. És qüestió de temps i d’imaginació, malgrat que el mal tràngol que ahir van passar costarà de pair. A París se li va entendre tot donant per fet que el relleu és imprescindible. A Pi el vaig veure després a la tele. Li vaig donar dos copets al clatell amb to afectuós. Tot plegat em va saber molt de greu.
No havia vist mai al meu alcalde a punt de plorar. Perquè, no ho oblidem, l’alcalde del Món de Reus -sigui del color que sigui- és l’alcalde de tots. De fet no havia vist mai a cap polític, la nit de les eleccions, a punt de vessar llàgrimes a la nostra ciutat. Ahir Pérez va ser més transparent que mai. I en el moment d’adreçar-se a l’audiència el que no va dir, se li va entendre perfectament. L’home que ha transformat la ciutat, que l’ha capgirat com un mitjó, perd l’alcaldia de la ciutat. Queda clar que alguna cosa no s’ha fet bé i més quan se t’escapa el govern d’una ciutat on el teu partit ha estat el gran dominador durant els últims 32 anys. Pérez va estendre la mà a ajudar, des d’una oposició responsable “Nosaltres no fallarem” en referència a la necessitat de treballar col·lectivament per combatre la crisi. En conversa amb Quico Domènech, aquest li va preguntar pels motius de la derrota. Pérez va respondre amb un lacònic “Si jo ho sapigues fill meu….”. Després quan vaig anar a la seu de la plaça del Castell, Pérez era a punt de marxar, acomiadant-se dels seus més íntims col·laboradors. Jo intercanviava impressions amb la Núria Pérez -cap de comunicació- i amb el Quico Artero –cap de gabinet-. I precisament aquest últim s’hi va adreçar tot dient “Alcalde! Perquè encara ets el nostre alcalde, fins el dia 11”. I Pérez, agafant-los a tots dos pel braç, em va dir “Jo sí que ha estat afortunat de tenir a dos col·laboradors d’aquest nivell”. El gest de l’alcalde, en aquells moments, em va semblar enorme.
L’altra cara de la moneda era a la seu de Convergència. En la primera de les connexions la interlocutora va ser la Teresa Gomis. Valorant els primers resultats, que ja apuntaven la victòria contundent de CiU, Gomis afirmava rebre les dades “amb il·lusió!” fent seva una de les frases de capçalera de l’Artur Mas. I a l’acabar la seva intervenció li sortia la seva vena docent afirmant que Pellicer “havia aprovat l’examen”. Cal pensar, a més, que l’havia aprovat amb nota. Quan els resultats van ser definitius la intervenció de Pellicer ja va ser apoteòsica. Al moment de connectar vaig creure que el candidat convergent levitava. Semblava que toqués el sostre amb el cap. Després va resultar que estava dret damunt la taula rebent amb entusiasme els crits dels seus seguidors. “Torero, Torero” li deien. Quedava clar que el “niño de la Barnicícola” havia fet la seva millor “faena”. Només li faltava sortir a “hombros”. I en aquell moment va fer el discurs que més vegades deu haver assajat davant de l’armari mirall del seu dormitori. Un discurs apassionat, donant gràcies a tothom per l’esforç i la dedicació “Sense vosaltres no ho haguéssim aconseguit!” va dir enmig d’una ovació sonora. I va voler dir uns quants noms propis, com el de la Teresa Gomis o el Mario Pàmies. També al Gregorio Simón, que s’ha fet un fart de treballar “transportant” el missatge convergent. I finalment al Sr.Berga. Sempre l’he anomenat així i només sé el seu cognom. El Sr.Berga ha estat l’ombra de Pellicer, el seu més lleial escuder, durant una colla d’anys. Ha estat al seu costat a les verdes i a les madures. El vaig veure emocionat recordant tantes i tantes pàgines viscudes al costat de qui ben aviat serà el seu alcalde. “Els que són dalt segur que també aplaudeixen” va dir Pellicer en referència a la gent que van dedicar temps i esforços en benefici del partit i que ja no hi són. “A la tercera vegada va la vençuda” va repetir en diverses ocasions, donant les gràcies a la seva més fidel col·laboradora, la seva esposa Cori Vidal. “Disfrutem-ho, m’hi deixaré la pell. Amb il·lusió. Per la ciutat que més estimo!” va dir per tancar el discurs més esperat després de proclamar-se campió de salt de llargada. M'explicaré. Durant la seva intervenció va repetir fins a la sacietat que per fi havien aconseguit superar "els tres metres que ens separen de l'ajuntament" en referència a la proximitat de la seu convergent amb la casa de la vila. El seu espectacular salt d'ahir l'hagués signat el mateix Carl Lewis.
Suposo que les paraules de Pellicer –que es barrejaven amb les dels indignats acampats al Mercadal- poc o molt es devien sentir al local del Partit Popular. Em refereixo als baixos del carrer metge Fortuny on fa anys els de Cal Domènech hi venien mones i on durant els últims dies la “mona” -en el bon sentit- de la política local, l’Alícia Alegret, hi ha fet estada. De fet ahir va estar exultant durant tot el dia, especialment després de veure la portada del Diari de Tarragona on directament la seien al comandament de l’aeronau municipal en una foto que, finalment, ha estat premonitòria. Alegret, com indica el seu nom, estava “alegreta”. Era la viva imatge de la felicitat. Totes li ponen. La vedette ha aconseguit el paper que més desitjava, el de superstar del music hall municipal. López Mallol, assegut a la terrassa de l’Absenta, esgotava les últimes energies en una celebració de la que se’n sent partícip. Ell també té la seva part de culpa d’aquesta victòria. I el Sebastià Domènech també estava radiant. A ell si que li ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, després de 33 anys picant pedra a la política local, sovint a l’ombra i fent tots els papers de l’auca. El Sebastià va començar en això de la política el mateix any que va néixer l'Alícia. Amb això ja està tot dit. La Misericòrdia Bonfill, la número cinc, també somreia. Se li dibuixava al rostre la il·lusió d’aquell que aconsegueix entrar per primera vegada a l’Ajuntament. Esperem que un cop dins no la perdi mai la il·lusió. Per cert, vaig trobar a faltar els cèlebres barrets blaus de campanya. Com que els resultats van ser per “treure’s el barret” els deurien desar.
I als d’ARA REUS ja s’ho poden imaginar. Això del Cervera és acollonant. Del no res, en quatre dies, han fet un partit i han tret un regidor que podrien haver estat dos. Gairebé un parell de milers de vots. Són la quarta força de l'ajuntament. És evident que no hi ha cap antecedent similar a la història de la ciutat. Quan els vaig anar a veure a la seu del carrer de Sant Joan el Cervera ja no hi era. Havia anat cap a casa. Tot plegat se li devia haver fet més pesat que les 24 hores que es va estar nedant fa una colla d’anys. Aleshores ja li van dir que li faltava un cargolet per voler nedar un dia sencer a la piscina dels Ploms. I ell se’n va sortir. Gairebé el mateix que ha passat ara. El dia que va marxar de Convergència ningú donava cinc cèntims per la seva opció política. I aquí tenen els resultats. Em sembla que d’aquí quatre anys molts copiaran el sistema de “O fabuloso” de la política local i l’últim dia de campanya veurem a moltes coristes brasileres. A la seu dels independents vaig parlar amb el Dani Rubio, cap de comunicació, i el Gerard Aragonès, l’antic responsable de la secció d’hoquei del Reus Deportiu, que també formava part de la candidatura. Encara insistien amb aquest segon regidor que deu ballar per pocs vots. I vinga omplir-me la copa amb cava per celebrar la victòria. Les brasileres, per cert, no hi eren. I també vaig trobar a faltar al Jordi Pouget . Tots van coincidir a destacar la feina determinant que havia fet l’inquiet activista cerverià “Els vots que ha aconseguit ell sol han estat vitals” em van comentar. Esperem que l’ARA REUS tregui rendiment d’aquest tresor tan preuat. I que ho facin amb seny i responsabilitat. Les brasileres, de moment, no cal que les treguin a passejar altra vegada.
Al David Vidal de la CUP també me’l vaig trobar al Mercadal, davant de l’ajuntament. A l’Increïble Home Normal el vaig veure, com era d’esperar, normal a l’hora de celebrar els resultats. Això de la CUP és molt gran. Ha aconseguit germinar la planta en un temps rècord. Segur que alguna empresa farmaceútica li compra la fórmula miraculosa. En aquest sentit la vaig encertar al predir que els veia dins de l’ajuntament. Tot el contrari que amb la CORI. Donava per fet que aquesta vegada es quedaven fóra. Totes les enquestes coincidien. Queda clar, per tant, que la CORI aglutina un altíssim percentatge de vot ocult. Vaja, que la gent se’n dóna vergonya de reconèixer que vota a l’Elvis amb DO Reus. Jo no conec ningú que els hagi votat. S’ha de dir, però, que ni el mateix Ariel creia en les seves pròpies possibilitats. Per molt que digués que volia ser alcalde, es conformava amb una derrota dolça, amb un miler de vots com els que va aconseguir el seu admirat Josep Machado al capdavant de la FIC ara fa vuit anys.
Impagable va ser la connexió en directe que va fer la tele amb el Cafè de Reus, seu de la gent de la CORI. Ja em diran, per cert, quina transgressió. Un cafè burgès acollint a un partit que, temps enrere, havia fet del mític Bar Chana el seu centre d’operacions. Doncs bé, durant la connexió en directe la CORI va perdre el regidor que li adjudicaven les primeres dades. En aquest sentit la nit va ser realment boja. I al comunicar-li la periodista Cristina González a la número 2, la Cori Alegre, que es quedaven sense representació, aquesta va estar sensacional dient “Ah, doncs bueno, és igual….” i va continuar com si res fent la valoració de rigor dient que ells ja estaven contents. El discurs d’Alegre ja ho té això, és com enrevessat i desmanegat. Però té la seva gràcia. Després l’Ariel ja va estar en la seva línia. Tot i que vaig veure que, finalment, se n’ha adonat compte que això de l’Elvis Presley dóna pel que dóna, afirmant que els resultats obtinguts “Havien estat un miracle de la Mare de Déu de Misericòrdia”. Ara t’escolto! vaig pensar. Al Mercadal també el vaig saludar. I l’eficient responsable de comunicació, l’omnipresent Jordi Sugranyes, va aprofitar per fer-me un retret sobre els meus últims articles on apuntava la possible desaparició de la CORI del mapa municipal. Hi ha responsables de comunicació que ja ho tenen això de queixar-se pel que escriuen els altres. Jo no ho he fet mai. Ho he trobat sempre una impertinència.
Sobre aquesta qüestió, la de l’Ariel i el seu regidor, és evident que m’he equivocat amb el meu pronòstic, no tinc cap problema en admetre-ho. Però s’ha de dir que el primer sorprès ha esta el mateix Ariel que ni en somnis s’ho hagués imaginat. Ara bé, s’ha de dir que ahir vaig tenir una revelació. Ho vaig veure claríssim. Quan jo deia que a l’Ariel li faltava en campanya un guionista em vaig equivocar completament. El guionista a l’ombra l’ha tingut durant aquests últims anys. Ha estat l’alcalde qui li ha fet la campanya. L’obsessió de Pérez amb l’Ariel ha estat la millor plataforma publicitària pel líder de la Cori. Esperem que Carles Pellicer no caigui en el mateix parany.
I així es va acabar la nit. Amb l’home pernil, l’Albert Tafalla, a només 140 vots de l’Ariel Santamaría i superant en número de sufragis a Esquerra i Iniciativa. Ciutadans es va quedar en 577 (la meitat que ara fa quatre anys) i Solidaritat en va sumar 543. La participació va arribar al 53,82% i es van recollir la gens menyspreable xifra de 1.129 vots en blanc. Més d’un miler de persones que van voler exercir el seu dret democràtic però que no van trobar cap opció interessant a l’hora de decantar el seu vot. I això que hi havia onze candidatures. Avui escoltarem moltes reflexions. Però poques aprofundiran en una dada demolidora. El primer partit d’aquesta ciutat, el que realment ha guanyat les eleccions al Món de Reus és l’abstenció. I dels seus militants diria que n’hi ha una colla d’instal·lats al campament dels indignats del Mercadal. Una realitat a tenir molt en compte.
Una última cosa. Poc abans de les dotze al mòbil em va arribar un missatge escuet, directe “Demà pago una ronda a tothom”. Em consta que l’autor de la missiva el va enviar a tots els seus contactes. Alguna pista? Per aclarir el panorama ja els hi dic jo que no era l’articulista Anton Tapias que ahir devia arribar a l'èxtasi. S’accepten apostes.
