"El Món de Reus és el Món". Blog finalista del premi "El Periodista de l'any 2011" del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Tarragona



18.5.11

Una macedònia de Cervera a la Labrador

Jordi Cervera al De Bon Matí de Punt 6 Ràdio
Ahir al locutor/cuiner de Punt 6 ràdio, el Jordi Escoda, li venia de gust fer una macedònia amb les fruites prohibides de l’ajuntament de Reus. D’aquí que convidés al taulell del debonmatí a diversos representants d’aquestes formacions que hores d’ara no són a l’ajuntament. Les postres, per tant, prometien. Però d’entrada va tenir un petit accident. A l’obrir el pot del préssec amb almívar se li va abocar per damunt del taulell i per més que s’hi esforçava no aconseguia controlar aquell devessall de líquid llefiscós. Naturalment aquesta és la metàfora que he volgut utilitzar per descriure, de manera gràfica, el que li va passar al locutor/cuiner amb la primera convidada, la Pepa Labrador. Ja vaig dir l’endemà de la conferència a la Cambra de la cap de llista de ciutadans, que la Pepa n’ha aprés durant aquests últims quatre anys. Que res té a veure amb la candidata que va treure el cap per primera vegada a les municipals 2007 i encara menys amb la mestra de literatura espanyola, dolça i atenta, que vaig tenir fa anys a l’Institut Gaudí. El seu discurs s’ha endurit, és molt més contundent i va directe a la vena. Per això vaig tenir la sensació que Escoda no podia amb ella, semblava un cavall desbocat, i en aquest cas el genet (el Jordi tampoc és que en tingui la planta) va decidir saltar de la muntura per no prendre mal.

Labrador va parlar clar i català dient que l’ajuntament és “una agència d’ocupació, que actua amb total impunitat, amb total descaro, sense cap mena de vergonya. On estem arribant? Això és igualtat d’oportunitats?”. I en aquest punt va deixar anar una de les seves frases cèlebres per catalogar la realitat de l’ajuntament “S’ha de desmuntar el sistema de societats municipals. Allò s’ha convertit en un chiringuito, on només hi poden entrar amics, parents i saludats. I això sí, que tinguin carnet”. I al dir això de “chiringuito” em va venir al cap la imatge del Georgie Dann fent de guàrdia de seguretat del palau municipal. S’ho imaginen? Un servidor no va tenir temps d’imaginar-s’ho ja que la Pepa anava embalada. En va deixar anar una que devia fer trontollar els fonaments de la seu dels Irreductibles “L’ajuntament no ha d’invertir ni un duro més en qüestions identitàries”. I va assegurar que atenent la situació econòmica s’haurà de retallar el pressupost de la festa major “els nostres avis celebraven les festes majors d’una altra manera, més primitiva i més participativa. Doncs potser haurem de tornar cap aquest model”. Per tant, que es vagi preparant el Salvador Palomar per preparar una festa com les “d’antes”. Insistint sobre el tema de cultura, la candidata de ciutadans va dir, textualment, que a la nostra ciutat “és molt ombliguista, es mira molt el melic” i va deixar una sentència en llatí “Primum vivire, deinde philosofare” que, pel que sembla, va satisfer al locutor/cuiner que deu tenir afició per la mare de totes les llengües.

Escoda també li va preguntar amb qui pactarien si entren a l’ajuntament i el seu vot pot ser determinant per formar govern “Nosaltres sumarem amb qui vulgui respectar el nostre programa. Tot i que som més d’esquerres, entenem que per higiene democràtica cal un alternança.” I en aquest punt es va fer un embolic amb els anys que fa que manen els socialistes a Reus. Un embolic, per cert, molt habitual. Fa 32 anys que governa el PSC i, curiosament, el President Pujol se’n va estar 23 al capdavant de la Generalitat. D’aquí ve l’equívoc en el que ha caigut més d’un durant aquesta campanya. Escoda també li va demanar per com veia a la resta de candidats “L’alcalde està molt nerviós, té por de perdre la butaca que fa molts anys que ocupa. Pellicer també està molt nerviós. Sap que a la tercera va la vençuda i que, si no és així, haurà de plegar. En canvi a l’Alícia Alegret la vec molt relaxada perquè sap que té tots el asos a la mànega. I Esquerra i Iniciativa són autèntics comparses que han quedat fora de jocs pels seus propis errors”. I així es va acabar l’entrevista amb la Pepa Labrador que, pel que va demostrar, no està disposada a fer precisament de comparsa en aquesta campanya com demostra la seva virulència dialèctica.

Potser perquè tocava o perquè necessitava relaxar-se, Escoda va posar un parell de falques i va donar pas al següent convidat que res tenia a veure formalment amb l’anterior. De la macedònia en qüestió vindria a ser la pera. I per què? Molt senzill: l’altre dia al míting de CiU em deien que aquesta candidat els havia tocat molt l’ídem. Naturalment parlo del Jordi Cervera que el primer que va deixar anar en antena va ser un “Holeeeee” genuïnament reusenc que no es podia aguantar. Cervera estava com endormiscat. I a la foto em remeto. De fet quan Escoda el va inquirir preguntant-li pels seus oponents polítics va deixar anar “Miri, jo per consell del meu assessor, Dani Rubio, aquests dies no miro diaris, ni escolto la ràdio ni miro la televisió. M’he aïllat de tot, no em vull saber res del que fan els meus oponents. Només vull concentrar-me amb la meva feina”. Enlloc d’un candidat d’un partit polític semblava un futbolista que ha de jugar la final de la Champions. Sobre la política de pactes, Cervera va deixar clar que la seva prioritat és “Ser alcalde de Reus. N’hi ha que per ser-ho estan disposats a pactar amb el diable”. I és clar, en aquest punt em vaig imaginar al Carles Pellicer fent els pastorets i venent l’ànima a una diablessa molt “Alegreta”. “Però nosaltres com que no coneixem al diable –va insistir Cervera, desmarcant-se una vegada més del seu “amic Pellicer”- el que voldrem és pactar per la ciutat, per Reus”. Cervera té un discurs on, de manera col·loquial, fa servir aquestes onomatopeies tan característiques de la nostra ciutat. Com a mostra un botó “Hem de tornar a fer el Reus, París i Londres. Ep, oju! Que Reus torni a sortir al món”. Es veu que ara només sortim al món de Reus.

Però l’entrevista a Cervera va tenir per mi un moment culminant, quan el locutor cuiner li va preguntar pel tripartit que ha governant l’ajuntament durant aquests últims anys. Mira que n’havia sentit de metàfores al voltant de l’acord de govern PSC-ERC-ICV, però mai cap com aquesta. “El tripartit són com tres xalets que estan junts -tres unifamiliars vaig pensar-. Però tenen un problema, no estan connectats entre ells. I no només això, el pitjor és que cadascun d’ells està electrificat per evitar qualsevol vincle”. I en aquest punt vaig entendre el perquè de les tibants relacions d’Eduard Ortiz i Ernest París. Clar, cada vegada que parlaven s’electrocutaven. I per això deuen haver quedat tan cremats. M’esgarrifo de la factura de l’electre de l’ajuntament. Per tremolar.