Benvinguts al Món de l’Esquizoreus

Foto del Reus-Barça de la Laia Solanellas al delcamp.cat

Ahir el Món de Reus va viure un altre dels curiosos episodis d’esquizofrènia col·lectiva que afecta a alguns dels nostres convilatans en qüestions esportives. Molts dels que dimecres embogien amb la victòria barcelonista, aquest dijous a la nit es van dedicar a insultar fins a l’extenuació a l’equip blaugrana al pavelló del Reus Deportiu. I és que ahir, com sap perfectament l’amic/amiga lector/lectora, tocava clàssic de l’OK Lliga, un Reus-Barça d’altíssim voltatge. La nit abans del partit, en plena eufòria culer, un dels tuitares més ocurrents i directes de la xarxa que es fa dir Capdellom piulava “Quants que avui us feu pols amb Messi i Guardiola demà al Palau d'Esports cridareu Puta-Barça? #esquizoreus”. En la mateixa línia s’expressava l’AMIPLIM, pseudònim de la diligent Laia Solanellas, fitxatge “mediàtic” de Carles Pellicer per donar un toc professional a la comunicació de la seva campanya. Si una cosa té la Laia és “bona òptica” veient les magnífiques fotos que fa. I això a Pellicer segur que l’ajudarà.

Bé, al que anàvem. Solanellas, després d’entusiasmar-se amb els gols de Messi, a la mitjanit de dimecres i adonant-se que ja era el dia del Reus-Barça, es canviava de vestit com la Ventafocs tot piulant “ATENCIÓ: ja som al 28 d'abril!!! s'ha acabat l'eufòria blaugrana: a partir d'ara #FORÇAREUS!!!!”. I per això ahir al palau d'esports vaig veure a molts Dr.Jeckyll barcelonistes convertits en Mr.Hyde reusencs abraonant-se amb fúria sobre tot el que tenia color blaugrana. Durant bona part del partit vaig tenir al costat un d’aquests “senyors de Reus” que es transformen com un Gormiti al veure l’escut del millor club del món. I es va estar tota l’estona cridant, amb una veu esquerdada per l’esforç “Borregán, ets un fill de puta, un fill de puta acabat”. Em va sobtar l’afegitó “acabat”? És que n’hi ha, de fills de puta, que només són “començats”? En dies així comprovo amb certa tristor com s’han perdut alguns insults nostrats. El radiofonista Enric Tricaz, que s’ha empassat més partits de futbol i hoquei a Reus que gripaus el Mourinho, comenta sovint com ja no s’escolta per aquests camps de Déu aquell bonic “pallasso” que antigament es dedicava amb molta gràcia al rival. Jo quan era petit i el meu pare em duia al camp de futbol del carrer Gaudí havia arribat a sentir a un aficionat qualificant de “Paperina” a l’àrbitre. No em negaran que és inspiradíssim. “Àrbitre, ets un Paperina!”. Té un punt de poesia i tot. Ara, en canvi, tot són fills d’això i fills d’allò. Queda clar que la nostra cultura, la de l’insult també, s’està empobrint cada dia més.

Per cert que d’insults a la Llotja més aviat pocs. Un dels temes d’interès entre la classe periodística local era esbrinar quants caps de llista farien acte de presència. Jo en vaig comptabilitzar tres: París, Pellicer i Cervera. Al marge, és clar, de regidors diversos com Sebastià Domènech, Jordi Bergadà o Misericòrdia Dosaiguas acompanyada pel seu marit, el Manel Oliva, que va haver de seure a les escales al no disposar de butaca. Això acostuma a passar amb els consorts. També li va passar al Pepe Jofré de CiU. Amb la seva alçada feia patir veure'l intentant acomodar-se en un esglaó de l'escala. I Cortadelles, potser per no ser encara càrrec electe, va preferir barrejar-se entre el públic de graderia. També vaig ser testimoni de l’entrada de Carles Pellicer a la Llotja saludant, com en ell és habitual, a tort i a dret, de manera indiscriminada, amb una generositat extrema. Quan, de cop i volta, se’n va adonar que també hi havia el Jordi Cervera. L’encaixada va ser gèlida, d’una fredor absoluta, com la de Mou i Guardiola abans del clàssic de dimecres. D’immediat el candidat convergent va baixar les escales i va anar a trobar, precisament, a la Laia Solanellas a la que va saludar de manera efusiva, molt carinyosa. Queda clar que necessitava l’escalf d’una persona propera després d’aquella fatal coincidència.

I l’alcalde, on era l’alcalde? Jo a la Llotja a la primera part no el vaig veure. En el seu lloc hi seia el regidor d’esports, el Joan Anton Verge. Algú em va dir que l’alcalde hauria preferit -extrem no confirmat- anar a una altra localitat, amb un amic seu. Sembla que l’incomoda la presència, just davant de la Llotja, d’uns militants de la CORI que el fan sempre l’objectiu de les seves ires. Queda clar que l’ombra de Santamaría –i ara encara més- és molt allargada.

I del partit, a nivell esportiu, poca cosa a dir. Al final empat a dos i, com sempre, polèmica arbitral. Un dels col·legiats era el Sr.Galán que cada any per Festa Major és un dels tècnics que s’encarrega de preparar la tronada. Sempre que el vec recordo un bonic SMS que un oient de Ràdio Reus va enviar en motiu d’una de les seves memorables actuacions al palau d’esports. Deia l’oient “A aquest home per Sant Pere que li posin un tro al cul i a veure si desapareix d’una vegada!” El mateix devia pensar el periodista radiofònic Marc Cámara quan va piular aquesta sàvia reflexió al twitter “M’estic preocupant. Avui he vist que Mourinho te raó. Existeix el Villarato. Els arbitres ajuden al Barça i molt”. Després d’això, i com diria aquell “Ya no hace falta decir nada más”. Són els efectes de l'esquizoreus.

És paraula de Cortadellas, donem gràcies al Benach

Escoda, Cortadelles i Colom al delcamp.cat

Ahir l’Àngel que piula tenia una cita al cicle reusfutur2015 a la “Cabra de Comerç”. Sí, ho han llegit bé, no és pas una errada en la transcripció. Pels republicans la xerrada era a la “Cabra” com va piular l’assessor de campanya Òscar Subirats advertint de la convocatòria als seus adlàters. Al veure-ho al twitter, i després del lògic astorament inicial, em vaig formular una pregunta obligada: si un servidor on en realitat treballa és a la “Cabra de Comerç”, això què vol dir? què sóc un cabr…? Bé, deixem-ho aquí que si continuo encara prendre mal. Aquest Subirats....

Com deia, Cortadelles va ser el ponent del cicle que la CaMbra organitza conjuntament amb Punt6, Reusdigital i Canal Reus per escoltar als candidats de les municipals. I s’ha de reconèixer que Cortadelles va pujar un esglaó –o dos o tres- el nivell dels ponents que l’havien precedit. Fins ara havien desfilat pel cicle joves promeses, velles glòries i també algun imprudent inclassificable de la política local. Però ahir es va iniciar la competició de debò. Ahir va passar el primer dels cinc magnífics que s’hauran de repartir el pastís electoral  del 22m.

En la primera part del seu discurs Cortadelles -aplicat i ordenat- va aprofitar els apunts de la conferència que va fer el dia de la presentació de la candidatura a Cal Massó. A l’aperitiu va descobrir la ideologia que impregna el seu model de ciutat, va aprofundir en qüestions doctrinals. Per tant, poques novetats. Aquesta part de la lliçó ja la sabíem. Després va venir el pollastre, la bèstia grossa. I per servir-lo res millor que el locutor/cuiner del Bon Matí de Punt 6 Ràdio, el Jordi Escoda. No confondre, si us plau, amb l’altre Jordi Escoda del Món de Reus, l’exregidor, l’exparlamentari, l’expresident del Centre i expresident de l’Òmnium (Déu n’hi dó quin munt “d’ex”) que també era a sala però entre el públic. A aquest altre Escoda el vaig enxampar en més d’una ocasió endormiscat, donant copets de cap al costat del director de Reusdigital.cat, el Marià Arbonès, que devia témer que no es quedés adormit del tot amb el caparró sobre la seva espatlla. S’ho imaginen? Hauria estat l’altra gran imatge de la conferència.  

Doncs això, en el torn de preguntes servit per l’Escoda periodista/cuiner vam veure a “l’altre” Cortadelles, amb el discurs més enèrgic i concloent. Vaja, que no estava per punyetes. Tot plegat per dues qüestions que, com a mínim, el devien incomodar. En primer lloc el tema  del famós projecte de les torres trigèmines que s’han de construir a l’àmbit del Pich Aguilera per reordenar la zona de l’antic hospital. N’hi ha que ja les anomenen les “Torres Bergadà” en honor al regidor d’urbanisme que ha tutelat la proposta i que ahir, per cert, seia satisfet a la primera fila de la sala d’actes al costat de l’Ernest Benach. A Bergadà se’l veu últimament un pam bé, com  aquell que sap que d’aquí dos dies es traurà un POUM de sobre dels que pesen. Cortadelles, però, es va encendre “M’està preguntant per les tres torres que s’han de fer a l’antic hospital, que no sabem si acabaran sent exactament així? o m’està preguntant per una actuació vital per culminar el projecte de reordenació del barri del Carme que ha de servir per revitalitzar una zona que a nivell comercial i residencial necessita d’una actuació contundent per recuperar la seva vitalitat?” va ser la resposta concloent del candidat republicà.

Però com que l’olla potser no feia prou “xup xup”, Escoda va atiar al foc posant una miqueta més de sal i pebre, i li va traslladar una pregunta que s’havia fet arribar als mitjans organitzadors. La qüestió incidia en el concurs públic per ocupar una plaça saborosa a l’administració local que s’ha realitzat aquests dies i on hi ha participat tot just la número 2 d’ERC i persona de màxima confiança d’Empar Pont, l’Ester Alberich. No descobreixo res ja que el facebook en va ple i no pas de felicitacions per la protagonista. En aquest punt l’Àngel es va excitar demostrant que, quan vol, també sap fer com els bons polítics, sortint per la tangent amb eficàcia i decisió. De fet ja ho diuen que no hi ha preguntes indiscretes, sinó respostes indiscretes. I potser per això a Cortadelles no li venia gens de gust respondre obertament aquesta qüestió. Com tampoc va voler fer cap pronòstic quan Escoda li va preguntar per la política de pactes “A mi no em sembla seriós fer porres sobre els resultats de les eleccions del 22m” va dir el candidat republicà oblidant -o no- que 24 hores abans l’Empar Pont havia fet la seva porra davant de les càmeres de Canal Reus Televisió. A la sala és va sentir un murmuri molt significatiu.

I per acabar l’àpat, Escoda, a les postres, va donar pas a les preguntes de les entitats. I l’actuació del vicepresident del Gremi de la Construcció, Isidre Domènech, vella glòria del Rugby local, va ser memorable. L’Isidre és un personatge entranyable que a la seva edat ja no se’n calla cap ni una. De fet tampoc ho ha estat mai políticament correcte i les deix anar de l’alçada d’un campanar. I per això va dir davant del respectable, i per iniciar la seva intervenció, el següent “comprovo al veure’l com a cap de llista d’Esquerra Republicana que un partit històricament anticlerical com el seu, ha evolucionat molt d’ençà la seva fundació. 80 anys després el que fa el seu partit és apostar per un candidat d’església com vostè”. Només li hagués faltat afegir allò de “És paraula de Cortadelles” i el públic respondre “Donem les gràcies al Benach”. En tot cas el que van fer els assistents és marxar en pau. Era el que tocava.

Reusencs que entren i surten de l'Olimp

Els quatre regidors sortints al salonet de Cori Sebastià a Canal Reus

Aquesta nit l’home més feliç del Món de Reus ha estat el Sergi Roberto i Carnicer, un futbolista de la nostra ciutat que ha viscut sobre el terreny de joc la gran victòria culer al temple del madrinisme. Fa uns mesos l’hoteler Francisco Roig, “periquito” que vola alt en la seves activitats empresarials, em va presentar a l’àvia de Roberto durant la inauguració d’una de les encertades exposicions artístiques que programa la Societat El Círcol.  La venerable senyora escoltava amb complaença els elogis que Roig em feia del joc elegantíssim del seu nét futbolista. L’àvia, però, em va fer molta gràcia amb la seva rèplica al comentari “Ja ho diuen que juga bé, ja. Però noi, a mi el que més em fa patir és que no li facin mal per aquests camps de Déu” com si enlloc del Bernabeu el nen jugués, amb tots els meus respectes, al camp de la Floresta. I l’entenc perfectament. Si jo hagués tingut un xiquet jugant ahir amb el Barça no se si l’hagués deixat saltar al camp veient la mala cara que feia el Mourinho. Per apretar a córrer.

Curiosament a la mateixa hora que Roberto es consagrava a l’olimp dels futbolistes reusencs que han jugat a l’elit, d’altres conciutadans escenificaven la seva sortida de l’olimp de la política local. L'entranyable Cori Sebastià convidava al seu confortable salonet del Tribuna de Canal Reus a quatre regidors que pleguen, que ho deixen, que se’n van. Els protagonistes van ser López Mallol del PP, Eduard Ortiz del PSC, Empar Pont d’ERC i la Pilar Pérez d’ICV que entre tots sumen 66 anys d’activitat municipal. En conjunt han superat ja l’edat de jubilació. Però per un moment vaig tenir la impressió d’assistir més a una sessió de psicoteràpia que no pas a una entrevista convencional. Semblava que la Sebastià fes de psiquiatra de pel·lícula de Woody Allen i els seus pacients, estirats a les respectives “cheslón”, buidessin simultàniament el pap buscant el consol de la doctora de guàrdia.

A López Mallol el vaig veure molt rialler, molt. I em va cridar moltíssim l’atenció aquest canvi d’ànim tenint en compte l’amargor i la rancúnia que escampava aquests últims mesos després de veure com li arrabassaven el primer lloc de la llista. Això la política ja ho té. D’un dia per l’altre et pot canviar la sort, i el que avui és blanc demà pot ser negre o a l’inrevés. Per això celebro que al final el puguem veure més “Alegret” del que m’hagués pensat mai. De la seva intervenció va ser interessant quan la presentadora li va preguntar si considerava que estava caducat. “Com un iogurt?” vaig pensar interiorment després de recomptar els 24 anys que ha estat fent de regidor. López Mallol va dir que no, que ell es veia amb energia i molta il·lusió per continuar. I que de fet no plegava, ja que ell anava a la llista. A la Cori se li va escapar el riure per sota el nas tot dient “però va molt avall, no?”. I López Mallol, pinxet com ell sol, va contestar “Sí, tanco la llista. Però això no vol dir que plegui, jo continuo actiu en política”. Qui no es consola és perquè no vol.

Ortiz estava com a casa. Enxarrancat a la butaca i ben arrepenjat al respatller, cosa que celebro ja que vol dir que ja no li tiben els punts de la famosa ganivetada per l’esquena. Va ser fidel al seu estil, clar, directe, fins i tot amb un punt de contundència.  Va afirmar que “Hi ha ciutadans que pel fet de pagar impostos es pensen que tenen dret fins i tot a insultar-te” reconeixent que s’havia mossegat moltes vegades la llengua davant de critiques injustes. “Això sí, quan deixi de ser regidor i n’arreplegui a alguns d’aquests li diré quatre de fresques” va etzibar. Ortiz perdona però no oblida. També va ser molt exemplificant el seu testimoni sobre la relació amb el gruix de regidors "Jo amb els meus adversaris polítics sempre m’he entés. No oblidi que en política als enemics de debò te’ls trobes sempre dins del teu propi partit”. L’Empar Pont li va donar la raó. Fins i tot Ortiz va reconèixer que en la constitució de l’ajuntament de l’any 1995 va preferir anar a dinar amb el democrata-crisità Gustau Biada abans que fer-ho amb el seu propi grup municipal. Tot un símptoma. Del testimoni del regidor socialista també va cridar la seva sincera confessió quan Sebastià li va preguntar pel pitjor moment viscut durant els seus 20 anys d’activitat municipal. Ortiz no va dubtar gens ni mica “Al començament d’aquesta legislatura, en la negociació del pacte de govern amb iniciativa i republicans. Vaig estar a punt de plegar”. Si ho hagués fet s’hauria estalviat la famosa ganivetada.

A l’Empar la vaig veure un pèl esmorteïda. Ni feia anar el ventall ni transmetia la seva habitual simpatia ni res semblant. Estava moixa. Es va emocionar al recordar al Pep Anton Sánchez, un bon regidor republicà que va deixar traumàticament el seu càrrec per motius personals. També em va arribar al cor quan va explicar que ha estat 16 anys a l’ajuntament i que hi va entrar quan la seva filla en tenia només dos. La seva parella, per tant, ha fet tots els papers de l’auca per pujar la canalla. Queda clar, però, que l’Empar la va encertar amb la seva mitja taronja. El cordialíssim Sr.Garola ha estat exemplar durant tots aquests anys en el seu paper de marit de la “rexidora”.

Amb la Pilar Pérez vaig tenir la sensació que se li ha fet curt això de ser a l’ajuntament. De fet només s’hi ha estat quatre anys. I ho va dir obertament amb aquest “catanyol” seu tan característic “Yo no plego, me hacen plegar. Yo no estoy caducada, voy a dar mucha guerra en el hospital” referint-se a que l’onze de juny, l’endemà de la constitució del nou ajuntament, es reincorporarà a la seva feina al centre sanitari. Se li va entendre tot. I l’Empar Pont no se’n va poder estar “Més clar, l’aigua” va rematar la regidora republicana. Pérez també va reconèixer que a la seva filla això de tenir una mare fent política municipal no li ha fet cap gràcia. M’imagino a la criatura renegant del rotllo d’ocupació de la mare. I va trencar una llança a favor de l’honorabilitat dels seus companys de plenari “Por lo que yo he visto en el ayuntamiento no hay ningún regidor que robe”. Només faltaria.

I al final, potser deixant-se portar per la febre de porres i pronòstics diversos d’aquests últims dies, la Cori Sebastià va demanar que fessin com l’històric Ricardo Pastor, “el Pitoniso Pito”, atrevint-se amb la travessa de les municipals. Pastor és un històric dels pronòstics, molt fiable. Res a veure amb el pop aquest que va dir que guanyaria el Madrid i que avui em sembla que es deurà cruspir el Florentino Pérez substituint el “bocata de calamares” que es menja per esmorzar el president merengue. En aquest punt Ortiz va apostar obertament per la victòria de CiU amb 9/10 regidors per sobre dels 8 que, segons ell, trauria el PSC. Els altres, en canvi, van apostar per la victòria socialista, fins i tot López Mallol que com a molt va aventurar un possible empat a regidors entre les dues forces majoritàries. Empar Pont  va dibuixar un escenari complex on la majoria entre esquerres i dretes podria anar només d’un regidor. I Pilar Pérez, després de veure com gairebé tothom apostava per la pèrdua d’un regidor d’Iniciativa, va deixar clar que les esquerres podran sumar amb l’afegitó de la CUP de qui va aventurar la seva entrada al consistori de bracet amb l’ARA Reus de Jordi Cervera.

I així es va acabar un programa interessantíssim per aquells a quin ens agraden els polítics del Món de Reus. Però se’m va fer curt. A la tele local es podrien plantejar de fer-ne una sèrie, seguint també la reinserció de cadascun d’ells a la vida “normal”. S’imaginen la primera classe a l’Institut de l’Empar Pont explicant la Festa Major? O a l’Ortiz pel carrer passant comptes amb algun contribuent emprenyat? O al López Mallol continuant "Alegret" en política activa? O a la Pilar Pérez posant injeccions a l’Ernest París? Seria impagable.

A la CORI ja no pedala ningú

El Pirata el del Gorro pedalant a la conferència de l'Ariel d'ara fa 4 anys

Ara fa quatre anys l’Ariel Santamaría va participar al cicle FENT CIUTAT organitzat per la Cambra de Comerç amb l’objectiu d’escoltar als candidats a les municipals del 2007. Aquell dia el singularíssim líder de la CORI va fer una cosa que no s’havia vist mai en els 125 anys d’història de la corporació. Durant tota la conferència el número dos de la llista, el Marcos Diego Palacios més conegut com “Pirata el del Gorro”, va estar pedalant dalt d’una bicicleta estàtica a la mateixa sala d’actes com recorda la instantània que il·lustra aquest article. I quin era el perquè de tot plegat? Donar a entendre que la CORI no és un partit unipersonal fet a major glòria del seu líder, sinó que hi ha altres actius a la llista que treballen, sense parar, en benefici del projecte col·lectiu. S’imaginen -seguint el mateix esquema- a la conferència del candidat del PSC Lluís Miquel Pérez, al número 2 Jordi Lamas caminant a pas lleuger dalt d’una cinta de córrer? O durant el mateix acte del líder convergent Carles Pellicer a la Teresa Gomis saltant a la corda tota l’estona? Doncs aquests podrien ser els equivalents al cas exposat si no fos que aquests últims són partits “seriosos” on no s’hi estilen aquesta mena de “performances”. En canvi la CORI viu precisament d’això, de l’astracanada, de la bestiesa, de la provocació. O, millor dit, vivia d’això perquè ahir també a la Cambra, i dins del cicle #reusfutur2015, vam tenir la versió més convencional de l’Ariel Santamaría. Amb més quilos i menys cabell que ara fa quatre anys, l’alter ego reusenc d’Elvis Presley es va presentar a la Cambra amb la seva número dos, aquesta “espurna diabólica” de rialla fàcil i generosa (com bé indica el seu cognom) que és la Cori Alegre. I també el Josep Maria Turcó, més conegut com a Pep “Rubio”, brillant president del Front Reusenc que ahir em va semblar que tenia més el cap al Reus-Barça d'hoquei de dijous vinent que no pas en el contingut del discurs del seu líder espiritual. I amb tot això, què va dir Santamaría? Picant d’aquí d’allà em vaig quedar amb les seves referències a diversos noms propis del Món de Reus. Per fer un tastet citaria als següents:

Lluís Miquel Pérez, primera autoritat municipal. Va corroborar el que ja sabíem, que s’ha obsessionat amb l’alcalde. A la pregunta “aniria a sopar amb ell si el convidés”? la resposta va ser contundent: “Mai, ni a prendre tapes al Bon Mar (el popular bar del raval de Jesús). I si m’hi obliguessin exigiria que algú tastés abans el menjar. No me’n refio gens ni mica”. És curiós com es poden arribar a deteriorar les relacions humanes. Ara fa vuit anys quan l’Ariel es va presentar per primera vegada i ni en somnis es podia imaginar arribar a ser regidor, em va confessar en més d’una ocasió que el millor alcalde que podia tenir la ciutat era el Sr.Pérez. Déu n’hi do.

Fèlix Oliva, ex número 2 de Pellicer. El va citar vàries vegades com exemple d’empresari compromès amb la política local i la seva ciutat. Va admirar la seva capacitat de parlar clar i va apuntar que li hagués agradat que formés part de la seva candidatura en un aiguabarreig indigest. Si el Carles Pellicer ho arriba a sentir s’hagués ennuegat amb el pinyol… de l’Oliva, naturalment.

Ramon Peña, president de l’Associació de Veïns del Passeig Prim. El va definir com exemple de líder veïnal ocupat i preocupat del seu barri. Peña és un personatge de cabells cargolats i presència gairebé tan singular com la d’Ariel Santamaría. Que li preguntin al regidor d’urbanisme, Jordi Bergadà. Quantes vegades se li devia travessar el croissant a l’hora de l’esmorzar llegint al diari les denúncies del líder veïnal per les obres del passeig i els famosos fanals de l’arquitecte Miralles! A Bergadà allò el devia desgastar més que la reformulació del POUM.

Anton Baiges, ciutadà compromès. Ariel va descobrir, quan li vam preguntar a l'acabar la conferència pel finançament de la seva campanya, que el filòleg reusenc havia fet una aportació simbòlica i “anònima?” ara fa vuit anys .  Baiges ha pujat un esglaó en la seva coneguda transversalitat de la que ja n’he parlat vàries vegades en aquest blog: era d’Esquerra, va d’independent a les llistes de CiU, circula amb la bicicleta d’un d’Iniciativa i ara sabem que va fer de mecenes de la campanya de la CORI. Espectacular.

Carmen de Mairena, personatge inclassificable. Es va desfer en elogis per la número 2 de la seva candidatura al Parlament de Catalunya. Va dir que era com la Mare Teresa de Calcuta, una dona única, excepcional, amb un cor més gran que el Tecnoparc. Una mica més i proposa fer-la filla adoptiva de la ciutat.

En definitiva, noms i renoms que van capitalitzar l’atenció d’un discurs atropellat, disbauxat, sovint sense cap ni peus. Però hi va haver un aspecte que em va cridar l’atenció. Quan vol l’Ariel fa de polític, parla com un polític, dispara com un polític. Passa, però, que les seves disquisicions són tan recargolades que gairebé és impossible separar el gra de la palla i sovint t’acabes perdent quan es posa en jardins indesxifrables dels que ben bé no saps com s’ensurt. L’Ariel és un personatge culturalment cultivat, amb carrera universitària, amb un bon nivell intel·lectual. Amb un assessor amb cara i ulls al darrere encara podria construir un discurs convincent dins dels seu àmbit. Però em sembla que ja hem fet tard. Ahir em va quedar clar que l’Ariel es presenta a la selectivitat del 22 de maig fent com aquells estudiants que no han repassat la lliçó però que decideixen provar sort per veure si la flauta acaba sonant, encara que sigui per casualitat. Ho veig complicat, i més després de la seva confessió d’ahir: passi el que passi aquesta és l’última vegada que es presenta com a cap de llista de la CORI atenent, també, que la seva autèntica vocació és la de fer de carter on es viu més tranquil i es sent més realitzat. Em sembla que aviat podrà recuperar aquesta anhelada felicitat. Especialment si a la CORI ja no pedala ningú.

No és això Pepa, no és això

El Blog de la Pepa Labrador, candidata de Ciutadans

He de reconèixer que m’ho he pensat molt abans d’escriure aquest article. Un bon periodista del Món de Reus m’aconsellava ahir al matí que ho deixés estar, que no m’hi posés pedres al fetge, que si acabava responent l’únic que faria és entrar en el seu joc. Però malgrat aquests bons i savis consells, he decidit redactar-lo. Bàsicament per una cosa: perquè la Pepa Labrador va ser la meva mestra i per això la respecto i l’aprecio. I li he d’agrair les seves últimes opinions publicades al seu blog, que servien per replicar la denúncia que volien fer aquella colla d’impresentables dels “Irreductibles” per escriure en un altre article amb dedicatòria “Nazionalistes” amb Z. La Pepa m’obria els ulls amb aquestes sàvies reflexions que transcric literalment:

“Jamás se me ocurriría tratar de hacer proselitismo político en mis clases. Lo único que intento transmitirles (a mis alumnos) es que desconfíen de quienes quieren sembrar el odio en sus corazones. Cosa que no se puede decir de algunos maestros y profesores catalanes que llevan años lavándoles el cerebro a los niños con burdas manipulaciones y enseñándoles a odiar el país del que, en muchas ocasiones,  proceden sus padres o sus abuelos. En las escuelas catalanas se ha estado sembrando el odio a España durante años impunemente sin que nadie haya hecho nada para evitarlo.”

Déu meu, com he pogut estar tan cec! Ara ho entenc tot. Ara m’explico com és que l'altre dia vaig enxampar al meu fill gran  cremant una bandera espanyola al bidet del lavabo. Ara se’m remou l’estómac pensant amb l’actitud d’aquella professora que m'insistia  que el primer que havia escrit el meu fill mitjà era “Que es mengi el bombó” quan en realitat, influenciat pel seu pervers mestratge, hi havia posat “Que es mori el Borbó”. I ara me n’adono perquè al festival de primavera de l'escola enlloc de fer el play back del Waka Waka de la Shakira amb els seus companys, el meu fill petit va preferir ballar la Santa Espina amb el seus amics Arnau i Otger. Per acabar-ho d'adobar, i per si amb tot això no n'hi hagués prou,  és ara quan veig clar  el perquè tots tres em van demanar per Sant Jordi al Mercadal fer-se una foto davant de cal Tomàs Barberà. No era pas per retratar-se davant de l’aparador dels "Clicks de Famòbil" com m’havien fet creure els "punyeteros". En realitat volien  quedar immortalitzats amb l’estelada gegantina al darrera, aquella que havien penjat els quatre peluts del Despertaferro. Ara ho entenc tot i m’indigno profundament. Demà a primera hora me n’aniré a l’escola a cantar-li les quaranta a aquesta colla de mestres desvergonyits que s’han dedicat, impunement, a rentar el cervell dels meus fillets per convertir-los en malèfics cadells dels Maulets, a injectar-los el verí de l’odi visceral a Espanya. D’aquí a la Kale Borroka ja només hi ha un pas.

Ho podria deixar aquí. Amb la brometa que he escrit n’hi hauria d’haver prou i massa. Especialment si l’escrit en qüestió, que ha motivat la meva resposta, l’hagués redactat un d’aquests polítics oportunistes, que només busquen el tòpic fàcil i la consigna populista per guanyar quatre vots a les municipals. Però no, no ho vull deixar aquí. L’escrit de la Pepa està escrit fa dos dies, en ple segle XXI, malgrat que sembli redactat en plena postguerra civil referint-se, des del bàndol nacional, a una injúria adreçada als mestres de la república. La pregunta és obligada: com pot escriure això una mestra com la Pepa Labrador? Una mestra que sap perfectament que això que diu no és veritat. A les escoles de la nostra ciutat no n’hi ha cap de conflicte lingüístic, ni mestres que rentin el cervell als seus alumnes. En començo a estar tip d’aquesta fal·làcia. Ho dic clar i català com a periodista però, molt especialment, com a pare de tres alumnes d’escola pública. Amb la meva dona -mestra de professió i devoció- estem compromesos amb l’AMPA i tenim contacte directe amb els docents que ens demostren una dedicació constant, abnegada en benefici d’una educació com cal pels nostres fills en una realitat exemplar de convivència i harmonia, de tolerància i respecte. En aquest sentit l’escola catalana és exemplar. Per això no hi ha dret que es pugui generar aquest estat d’opinió que no es correspon de cap de les maneres amb la realitat. És inadmissible que es dediquin a repetir mil vegades aquesta mentida fent creure que és veritat. I per això considero que no es pot deixar sense resposta una acusació tan dura. I encara menys escriure “Nazionalistes” amb z. Però no pas per la ridícula falta d’ortografia, sinó per la frivolitat d’establir paral·lelismes amb els nazis, com si les seves pràctiques fossin jocs de nens. No s’hi val a jugar amb aquestes coses quan afecten un entorn tan sensible i delicat com el que envolta el món de l’ensenyament on una simple guspira pot acabar provocant un incendi majúscul. Per això ho he volgut escriure i dir-li a qui va ser la meva mestra, amb tot el que això implica i des del respecte que li professo, que no és això Pepa, no és això. En política tot no s’hi val.

Un globo, dos globos, tres globos

Els globus del PSC per Sant Jordi al Mercadal

Hi ha dies que encara m’admiro al veure com els meus fillets fan zapping travessant el batibull de canals que t’ofereix aquest invent del dimoni que es diu TDT. Els de la meva generació de petits només em vam tenir dos de canals (la primera i la UHF) i amb prou feines podíem triar i remenar. A la petita pantalla els dissabtes al matí a casa sempre miràvem Terra d’Escudella que era  “el programa infantil” en català. Però entre setmana la programació “autòctona” era inexistent i això va fer que els meus referents fossin els de la resta de canalla de l’estat espanyol, és a dir els “Payasos de la tele” i aquell peculiar programa que feien cada tarda anomenat Un Globo, Dos Globos, Tres Globos. Era un espai contenidor que entre d’altres coses incloïa capítols del Barrio Sésamo amb l’inoblidable “profesor Siesta”, aquell mestre que s’adormia fent classes magistrals i que sempre m’ha recordat a més d’un polític del Món de Reus.

Precisament dissabte tombant pel Mercadal en motiu de la festa de Sant Jordi -la festa més gran de totes les festes que es fan i es desfan- me’n vaig recordar d’aquest programa infantil. La plaça era plena de globus per bé que en aquesta ocasió no els repartia “la gallina Caponata” sinó que els encarregats de fer les delícies de la canalla èren els personatges màgics del nostrat imaginari polític reusenc. Passa, però, que un servidor té tres criatures i si hagués volgut atansar-me a totes les parades on donaven globus n’hagués pogut arreplegar, com a mínim, una dotzena a les meves mans. Perquè la canalla ja ho tenen això, volen de tot però després et fan carregar a tu amb el mort. Per això vaig decidir que per no caure en la temptació  calia fer un eslàlom per la plaça evitant les parades “polítiques” però intentant fixar-me en el que hi passava. I vaig treure conclusions interessants.

La primera i més important: el PSC ha entrat de ple en la campanya. Els socialistes han engrassat la maquinària -fins i tot la d’inflar- i com era previsible la fan funcionar a ple rendiment. Dissabte van fer una exhibició de múscul. Quin munt de globus que van arribar a repartir! Aquell desplegament va ser espectacular. I la regidora Rosa Garrido estava esplèndida. Aquesta dona és com el bon vi, guanya amb el temps. Envoltada de globus vermells, amb una rialla fresca i encisadora, es convertia en el mascaró de proa d’aquesta simpatia desbordant que només saben gastar els socialistes en campanya. Per un moment, vaig témer que no li passés com a l’entranyable Sr. Fredricksen de la deliciosa pel·lícula de Disney “UP” i que agafada a aquell bé de Déu de globus se’ns enlairés per sobre de la plaça.

Al costat del PSC els d’Esquerra també inflaven i repartien però a un ritme més atemperat. Els republicans  ja ho fan això, sembla que vulguin assegurar cada pas, no donar-ne cap en fals. Necessiten aire i no és qüestió de regalar-lo a qualsevol preu. Em va fer patir l’Àngel Cortadelles. Cap al migdia va piular tot dient “Hora bona per anar a dinar. Deixo la Plaça del Mercadal i una estona de desconnexió a casa. Bon profit i felicitats Jordis “ I va desaparèixer de la xarxa durant hores i hores. Queda clar que ell, més que ningú, necessitava agafar aire.

A Convergència vaig distingir la figura del representant de les JNC, Josep Maria Agell. És un dels descobriments dels nacionalistes. Sabent com li agrada el futbol, jo el vec com un d’aquests migcampistes tot terreny, un autèntic pulmó. Diria que ell sol va inflar tots els globus. Aquests cadells convergents saben perfectament que han de fer i el paper que han de jugar. Si el Marc Arza és el creador, l’estilista, el teòric, Agell és el pràctic, el directe, el dur, l’expeditiu. El dia que es va presentar la rehabilitació de les noves instal·lacions del camp municipal durant el partit Reus-Cornellà, Agell va fer una rebregada pel twitter a l’alcalde al límit del reglament. El va deixar sense respiració.

I al costat dels Convergents (va ser només una coincidència?) el PP. Atenció perquè tot i que els nacionalistes donaven globus “tutti colori” n’hi havia un de coincident amb el color corporatiu dels populars, el blau. L’Alícia Alegret els repartia amb la seva elegància habitual i es deixava retratar per la responsable de comunicació del conservadors, la Cristina Fornós, una molt bona periodista forjada a la Ribera d’Ebre i que ara fa costat a l’Alícia per descobrir aquest “nou Reus” que ens proposen els conservadors.

La CUP, més discretament, es movia pel davant del Gaudí Centre mentre Iniciativa sense globus (sempre s’ha dit que no són ecològics. Els globus, és clar!) van viure la jornada sense ensurts davant de cal Tomàs Barberà d’on novament hi penjava una estelada immensa amb una llegenda recordant l’aniversari del Casal Despertaferro.  Al Mercadal, de partits, ja no n’hi havia més. La resta els van col·locar -o castigar?- a la Plaça del Castell. Allà hi havia la CORI al costat de Solidaritat. I algú em va dir que també hi havia Ciutadans malgrat que jo només vaig coincidir amb la seva candidata, la Pepa Labrador. “L’irreductible” Lluis Gibert pel twitter piulava una frase demolidora ”La Pepa al Castell també? pobrets els del cau Montsant-Cim, rodejats de gent estranya.”

En tot cas veient el drac de dos caps que hi havia també a la Plaça del Castell vaig estar reflexionant sobre la curiosa simbologia dels globus en aquesta campanya electoral. Amb aquest element inflable es pot jugar moltíssim a l’hora de trobar titulars clarificadors per il·lustrar cadascuna de les situacions. “Els partits agafen aire davant de l’imminent inici de la campanya” o “Els candidats envien globus sonda per valorar algunes propostes del seu programa electoral” en podrien ser un bon exemple. Però me’n va venir al cap algun de més contundent del tipus  “Algun polític acabarà marxant en globus del seu partit després del 22m”. Perquè queda clar que al ritme que va aquesta campanya al final més d’un candidat s’acabarà desinflant... com un globus naturalment.

La Lleona dels Irreductibles

Olivé, Gibert i Esporrín a la presentació dels Irreductibles (Delcamp.cat)

Sempre he sentit a dir, en aquest Món de Reus carregat de llegendes urbanes, que el carrer de la Lleona agafa el seu nom d’una popular meretriu que treballava en un edifici d’aquesta via situada molt a prop de l’antic Campanaret. Ben bé no saps que hi ha de cert en aquesta teoria. En tot cas si la donéssim per bona quedaria clar que aquest carrer, anys enrere, era  la destinació preferida d’alguns reusencs i d’altres mascles de fora vila  per anar a buscar emocions fortes i donar resposta als més baixos instints. Potser per això aquest va ser l’indret triat pels Irreductibles -curiosament una colla d’homenots que busquen el seu espai en la recerca de la independència de Catalunya- per presentar el número 0 de la seva publicació en edició paper i que ve a ser complementària del blog que tenen en xarxa (http://irreductiblesbc.blogspot.com) que ha obtingut en poc temps una excel·lent acceptació popular. No hi ha dubte que pels Irreductibles aconseguir l’estat propi seria com arribar a l’èxtasi  i en aquest sentit moure’s pel carrer de la Lleona sembla, com a mínim, un bon punt de partida.

Precisament en aquest carrer hi ha l’establiment que ha servit per acollir les intenses i apassionades reunions constituents del col·lectiu. Es tracta de LA TAVERNA  que regenta un bosnià, l’Almir, que va fer cap a Catalunya per amor. Una altra profunda càrrega simbòlica. Amor al país és el que mou, precisament, als Irreductibles en la seva recerca de l’ideal independentista. I l’amor al país és el que va impregnar les intervencions que el dia de Sant Jordi es van fer durant l’acte de presentació. Lluís Gibert i Carles Esporrín es van encarregar d’actuar de portaveus de l’inquiet grup d’activistes. En van dir de molt saboroses com per exemple “Volem fer política però no som un partit polític”. Interessant. És una bona manera de pal·liar la desafecció existent. “Volem ser transversals tot i que no sabem ben bé què vol dir això”. Hi estic d’acord. La transversalitat s’ha posat de moda i no acabes d’aclarir exactament el que és. “Volem promoure un espai 2.0 per l’independentisme, seriós i rigorós, allunyat del “friquisme” que demostren alguns personatges d’aquest àmbit” en clara al·lusió a la fauna que es va congregar no fa gaire al parc de la Ciutadella, davant del Parlament. “Volem fer pedagogia sobre la independència, fent una oposició social a la classe política, a la que regenta el govern però també a l’oposició”. Per fi! Que algú fiscalitzi l’oposició em sembla molt assenyat. Hi ha governs que fan i desfan impunement per culpa d’una oposició poc rigorosa, impròpia de la seva condició.

En tot cas, per tenir una idea global de les seves reflexions, recomano la lectura de la publicació que el lector pot aconseguir sol·licitant-la a través del blog. Aquesta gent diuen coses interessants però, a més, les escriuen de manera impecable. Res a veure, per exemple, amb el desafortunat article de la candidata de Ciutadans Pepa Labrador al seu blog titllant a gent com els Irreductibles de “Nazionalistas” -així, amb zeta- per haver esbombat la hipòtesi infactible d’un pacte del partit de Rivera amb la CUP després de la seva conferència al cicle #reusfutur2015. Els irreductibles van anunciar una denúncia contra Labrador. Però no pas una d’aquelles ridícules querelles grandiloqüents que només serveixen per judicialitzar la vida política. Ells proposaven, abans de l’acte de contrició de la candidata ciutadana de retirar l’escrit en qüestió, una denúncia al departament d’ensenyament ja que atenent la seva condició de mestra és inadmissible cometre faltes d’ortografia com la “Z” de “nazionalistas”. Lluís Gibert ho explicava de manera molt ocurrent “som de Reus i per tant som de la broma” i això vol dir que sovint els veurem fent punxa al llapis en qüestions com les que ens ocupen. Per cert, que en el seu article de disculpa Labrador afirmava haver estat víctima de “quienes practican el amarillismo en sus informaciones” en clara referència al tractament donat a la notícia pel Guillem Ramos-Salvat del Delcamp.cat. Precisament l’il·lustre periodista maspujolenc va venir a l’acte dels Irreductibles i me’l vaig mirar de ben a prop. Vaig comprovar que tenia un color de cara una mica pàl·lid. Però groc, el que és groc o, millor dit, “amarillento” no el vaig veure pas. Segurament la candidata de Ciutadans es devia confondre.

En acabar l’acte, on entre el selecte grup de convidats hi havia molta “transversalitat”, em vaig adonar que l’Almir a la seva Taverna hi té penjat un tros de guitarra de l’Ariel Santamaría amb dedicatòria inclosa. Posats a buscar simbolismes esperem que als Irreductibles ningú els acabi xafant la guitarra i puguin arribar  a “l’èxtasi” independentista com tants i tants reusencs van aconseguir -en un altre sentit, naturalment- visitant el local de la popular meretriu que hipotèticament dóna nom al carrer. Queda clar, però, que l’empresa no serà fàcil. En el seu cas hauran de seduir a Espanya de les bondats de la seva proposta. I queda clar que aquesta Lleona –la de la pell de brau- és de les que esgarrapen i mosseguen. Que no els passi res.

Magrinyà, volem la novel·la romàntica de les municipals!

Marta Magrinyà i "Madame Sorescu"

Els de la meva generació sovint identifiquem la novel·la romàtica amb la Corín Tellado, autora de prolífica carrera, creadora d’uns 4.000 títols, amb més de 400 milions d’exemplars venuts i amb obra traduïda a 27 idiomes. Està considerada l’escriptora espanyola més llegida després de Miguel de Cervantes. Durant anys i panys se’ns presentava aquesta distingida senyora com l’autèntic referent d’aquest tipus de literatura que el tòpic ha definit d’ensucarada i un pèl carrinclona. Això ha fet que molts sentin certa basarda, encara ara, quan se’ls ofereix una novel·la romàntica pensant que es tractarà d’una literatura menor, senzilla, fàcil, superficial, previsible i poc elaborada.

Ves per on resulta que, ara que la Corín Tellado ja és història, al món de  Reus tenim una de les millors escriptores romàntiques del país, la Marta Magrinyà. Però com acostuma a succeir és a casa on possiblement no se la reconeix com cal. Això ja passa. En aquest ciutat nostra, tan acostumada a la crítica gratuïta, n’hi ha molts que fins i tot se’n foten “Aquesta la Magrinyà escriu novel·letes d’amor” n’hi ha que et diuen amb una rialleta irònica. Evidentment són gent que no han fet l’esforç -per altra banda deliciós- de llegir cap ni una de les seves obres. Els llibres de Magrinyà són d’una altíssima qualitat literària. I a les proves em remeto.

Després de les seves dues primers novel·les (Esperant bones notícies i Terra Endins) l’escriptora té ara a les llibreries Madame Sorescu editada per Barcanova -la seva editorial de capçalera- i que és una de les millors opcions per aquest Sant Jordi si el que volem és llegir un bon llibre i, alhora, reconèixer a una escriptora de casa. En ella se’ns presenta a l’autora en la seva plenitud creativa descobrint-nos una trama realment fascinant. La seva novel·la és romàntica en la mesura que els protagonistes viuen un enamorament apassionat, per bé que tota l'obra ens ofereix multitud de situacions i escenes que van més enllà d’aquest àmbit i que serveixen per configurar el gruix d’una novel·la interessantíssima.

Però em permetran també que més enllà de l’escriptora parli també de la persona. La Marta és un ésser humà amb una sensibilitat excepcional, amb una personalitat desbordant. Que ningú pensi, per tant, que estem davant d’una figaflor que viu en un núvol i que somnia truites fent novel·letes de pa sucat amb oli. Aquest, també, és un dels estereotips que s’alimenten artificialment al voltant de les creadores d’aquest gènere. Darrere de l’escriptora hi ha una persona formadíssima acadèmicament i amb un currículum professional impecable. L’últim èxit que acredita és la gerència de la Borsa de Comerç Europea que es va realitzar el passat mes d’octubre a la nostra ciutat i que va ser un èxit clamorós.

L’altre dia parlava amb la Marta de la seva obra. És persona de conversa agraïda i complaent. I em deia que ella prefereix inventar i imaginar que parlar de les realitats físiques i concretes que coneix. Possiblement algú intentarà veure en els personatges que recrea a gent i situacions característiques del Món de Reus. Però la Marta insisteix, una vegada i una altra, que no hi ha cap doble intenció en la seva creació literària i que el lector no cal que s’hi escarrassi intentant trobar paral·lelismes amb la nostra vida real perquè senzillament no els trobarà. Per això a mi m’agradaria que la Marta un dia s’arranqués a fer la novel·la romàntica per excel·lència de la ciutat. I tenint en compte la voràgine electoral en la que estem immersos considero que hauria de centrar la seva òptica creativa en la política local. Comencem a estar cansats de tanta pel·liculeta i tenim ganes de llegir una bona novel·la sobre el tema. Jo hi vec el plantejament i el nus d’aquest llibre. Veuran, la cosa podria anar així:

El candidat del Partit Conservador local té una relació estable, de tots coneguda, amb la directora del principal diari digital de la ciutat. El poder polític i mediàtic que acumulen tots dos és innegable. Ell lidera un opció política que governa a l’estat espanyol i tothom coincideix a assenyalar que serà la força emergent a les propers municipals. Ella, com dèiem, és la màxima responsable d’un mitjà digital que s’ha convertit en el referent de la comunicació local. Tothom, ja sigui amb l’ordinador o a través dels dispositius mòbils, hi està enganxat. Però un bon dia la relació, que a tothom li sembla exemplar, és trenca i la ruptura causa un autèntic rebombori a la ciutat. La gent es pregunta què ha passat, quin ha estat el motiu de la trencadissa d’aquesta teòrica parella ideal del Món de Reus. Ells dos callen però guarden un secret explosiu. El candidat del Partit Conservador s’ha enamorat perdudament -en un amor correspost- de la candidata del Partit Fot-li Independència, una formació esquerranosa que reclama l’autodeterminació del seu país. Ideològicament estan a les antípodes. Però l’amor no entén de les barreres que marquen els ideals i viuen una passió sense límits en plena campanya electoral. Els debats són encesos, les acusacions creuades contínues. Però ells dos guarden les formes enmig d’aquesta gran farsa malgrat que en el fons el que desitjarien és viure en llibertat, de manera desacomplexada la seva passió comuna. I la periodista, mentrestant, què? Doncs es mossega la llengua malgrat que coneix qui és la culpable de la ruptura amb el seu enamorat. Si la veritat transcendís, seria una autèntica bomba informativa. El seu diari digital assoliria fites inaudites de visites, les marques publicitàries locals matarien per un banner a la seva capçalera. Però ella, periodista impecable, enèrgica, intractable, quedaria al descobert com la ultratjada d’aquesta història. La situació, per tant, és de màxima tensió. Fins que arriba el dia de les eleccions i el caprici de les urnes fa que la candidata del Partit Independentista tingui la clau de la governabilitat. D’ella depèn que el seu estimat -aquest amor impossible que viu en secret, gairebé amb nocturnitat i traïdoria per no comprometre al seu propi partit- pugui arribar al govern municipal. I la periodista, que se sent ferida després de la ganivetada que li han clavat per l’esquena -cosa molt pròpia del món de Reus darrerament- es debat entre posar al descobert el seu drama personal o complir amb el deure periodístic amb una exclusiva de les que farà època.

I com acaba la història? Quin pot ser el desenllaç? Doncs aquí és on hi entra la  Marta Magrinyà, que s'hi posi ja! Volem la novel·la romàntica de les municipals! Només falta això en aquesta campanya increïble que estem vivint.

Avís al lector: qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència i els protagonistes i els partits representats en aquesta simulació literària són pura invenció. Només faltaria.

El Piromusical del Tricaz i la "clavariessa" de la Sang

Tricaz, "genio y figura"

 

Aquest dissabte vaig tenir l’oportunitat de participar novament de la “Miscel·lània Poètico Musical de la Setmana Santa”, una proposta de Bravium Teatre on es recreen diversos moments culminants dels dies sants a la ciutat gràcies a la selecció d’inspiradíssimes creacions poètiques que es compaginen amb característics motets musicals. El muntatge el dirigeix l’Estanis Figuerola, artífex d’aquesta creació que enguany s’ha realitzat a l’església de Sant Joan atenent la celebració del centenari d’aquest temple parroquial. Una de les coses que crida l’atenció d’aquest muntatge és el seu nom, certament rimbombant. Per això quan treballava a Ràdio Reus l’Enric Tricaz, home habituat a posar enginyosos renoms a tot i a tothom, va decidir simplificar-ne la denominació tot anomenant-lo com el “Piromusical de la Setmana Santa”. Recordo que fins i tot en una ocasió, tot parlant-ne en directe, l’Enric va passar un mal tràngol ja que només li venia al cap el renom i no pas el nom oficial. Se’n va sortir com va poder.

Tot això ho explico a propòsit de l’últim article que precisament l’Enric -company i malgrat tot amic- ha publicat aquests darrers dies al diari digital ReusDirecte.cat. Me’l recomanava l’altre dia el Paco Damunt, actor secundari de luxe al “pinyol” del Jaume Amenós al Bravium. Sota el títol “Coses de Setmana Santa” Tricaz ens descobreix tot un seguit de pífies que es poden trobar en alguns dels programes de les confraries participants a la Setmana Santa. N’hi ha una, per cert, de sonada a la salutació de l’alcalde a l’opuscle de la Reial Congregació de la Puríssima Sang quan afirma que en el moment culminant de les Tres Gràcies el Sant Crist és portat pel Clavari o la “Clavariessa”. Senzillament impressionant. Doncs bé, l’article en qüestió ha generat precisament tot un seguit de reaccions airades, amb rampells d’una irritació desmesurada. El Tricaz ha provocat, novament, un autèntic Piromusical d’indignació i enfuriment que ha esquitxat les pàgines digitals del Reus Directe. L’Enric ja ho té això quan escriu. És un provocador professional. I em fa gràcia com els que, directament o indirecta, es consideren al·ludits hi cauen de quatre grapes en el seu joc. L’article ha merescut un allau de comentaris que són tan o més saborosos que la seva reflexió periodística. Hi escriuen des del Xavier Just fins a un Congregant de la Sang passant pel “Nazareno infiltrat”. Però fins i tot a la batalla dialèctica, que l’Enric ha anat atiant amb alguna rèplica saborosa, s’hi ha apuntat amb fruïció el gran Consueta i l’omnipresent Salvador Palomar. Això és fantàstic! Decididament crec que el Tricaz hauria d’estar subvencionat per l’Ajuntament. Quan aquesta ciutat sembla adormida, sense debat ni anàlisi ni reflexió al voltant de qüestions tan transcendentals com la que ens ocupa, “Pam!” un articlet dels seus serveix per encendre els més baixos instints i les més fosques passions. És, senzillament, espaterrant.

Però -atenció!- en tota aquesta qüestió hi ha una cosa que no hem d’oblidar. El detonant de l’article de l’Enric és l’errada greu que, en teoria, comet l’alcalde en el seu escrit de salutació al programa de la Reial Congregació. Ara bé, qui som nosaltres, pobres ciutadans mortals, per posar en dubte la paraula de la primera autoritat municipal? Per això aquests dies em ve al cap aquell anunci que feia un diari de referència al nostre país amb un titular definitori de la màxima credibilitat del mitjà “El dia que La Vanguardia publiqui que les vaques volen, és que volen”. Doncs això. A mi si el meu alcalde em diu que el Sant Crist a les Tres Gràcies el porta la “Clavariessa” de la Sang, per què no m’ho he de creure? Oi que el portant de la imatge de Modest Gené va amb vesta i cucurulla i que, per tant, ningú li veu la cara en el moment de fer girar el Sant Crist? Qui ens assegura, doncs, que el portador de la imatge no sigui una dona? Algú li ha aixecat la vesta per comprovar si és mascle o femella? Embolica que fa fort. Potser que ho deixem estar. I és que, com diria l’amic Damunt, amb aquest tema val més fer “poca broma.” Al cap i a la fi per esmolar la ploma ja tenim -i que sigui per molts anys- al gran Enric Tricaz, el del Piromusical.

1.000 imatges de la història de Reus de l’Albert Arnavat

Quan vaig estudiar història a la vella facultat de Tarragona vam tenir un professor substitut que va generar expectació, especialment entre les meves companyes. Era un xicot alt, ben plantat, que vestia a l’última i que captivava l’atenció de l’auditori amb una veu profunda. Encara avui quan ens reunim els d’aquella promoció alguna de les meves companyes em pregunta “Què fa aquell noi tan guapet de Reus?” com diu, per exemple, amb el seu característic accent ebrenc la meva amiga Montse Borràs de Móra d’Ebre. El xicot en qüestió no és cap altre que l’Albert Arnavat. Han passat molts anys d’ençà que el vaig tenir de mestre però he anat seguint amb atenció la seva prolífica carrera d’investigador. L’Albert ens ha servit alguns dels millors llibres d’història d’aquesta ciutat. La seva aliança estratègica amb Pragma va permetre crear edicions valuosíssimes que avui formen part del tresor bibliogràfic reusenc. I ara, per Sant Jordi, ens presenta la que ben bé podríem definir com l’obra definitiva de la història gràfica de la nostra ciutat, les “1.000 imatges de la història de Reus”.

Deu fer poc més de quatre anys, arran d’un dels girs professionals de la meva vida, vaig anar a veure a qui aleshores era el Director de Comunicació Corporativa de l’Ajuntament de Reus, el germà de l’Albert, el Claudi Arnavat. La meva relació amb ell havia estat, fins aleshores, peculiar. Per mi el Claudi era un referent de la comunicació local. Coneixia la seva exitosa vinculació associativa amb el Centre de Lectura on el meu pare havia compartit amb ell alguna etapa realment intensa al consell directiu de l'entitat. També l’havia seguit al Reus Diari -possiblement el millor periòdic fet mai al nostre Món- on se’ns va descobrir com un “Guaita” incisiu i corrusiu a l’hora d’observar la realitat reusenca. Però a l’ajuntament amb el Claudi havia tingut alguna enganxada sonada i sonora. Sempre he cregut que el “Generalíssim” –com se’l coneixia popularment de la seva etapa de Secretari General al Centre- tenia coses de geni o, més ben dit, era un geni. I de vegades, com passa amb aquesta mena de persones, el seu caràcter el traïa amb rampells que et podien desconcertar. Però més enllà de tot això el Claudi era un artista en el millor sentit de la paraula, com de fet són tots els Arnavat. El dia que el vaig visitar al seu despatx vaig comprovar que a la prestatgeria hi tenia els dos volums de la Història Gràfica de Reus realitzats per Xavier Amorós, Pere Anguera i el seu germà Albert. Llibres magnífics que, particularment, no m’he cansat mai de fullejar. Al veure’ls li vaig comentar si l’ajuntament no se’n plantejava una reedició ja que anaven molt buscats. El Claudi, com sempre, pensant en gran, anant més enllà, va ser rotund “De reedició res. Hem de fer una obra encara més extensa, aprofitar aquesta base per afegir material nou. Hem de ser ambiciosos i crear la història definitiva”.

Quatre anys després l’Albert Arnavat ho ha aconseguit. El llibre és una delícia. Penso que tots els que estimem el Món de Reus tenim l’obligació de comprar-lo. Una obligació ben entesa ja que el fruïment que ens pot provocar la seva contemplació no en té res d’imposició, sinó que és un goig, un plaer. I no és un llibre car, ans al contrari. De tantes i tantes vegades com te l’acabes mirant l’amortitzes en un tres i no res. I a més és un d'aquells llibre que passarà de pares a fills. Recordar és tornar a viure. I en el cas que ens ocupa, tractant-se de la nostra ciutat, també és estimar. El dia de la seva presentació a la biblioteca Xavier Amorós, l’Albert va dir una frase que vaig reproduir amb una piulada al twitter i que diu molt dels reusencs a l'hora de valorar el seu passat “Una ciutat és tan gran com l’esforç que fa la seva gent per recuperar la seva història. Reus, per tant, és una gran ciutat”. Té tota la raó.

Només puc que felicitar a l’Albert. I lamentar que el seu germà Claudi no pugui fullejar el llibre. Em costa creure que ja no hi és. Per bé que de vegades se’m representa en alguns espais ciutadans que no puc dissociar del seu record. Diria que l’altre dia el vaig veure fent de “Guaita” al saló de sessions de l’ajuntament. I és que hi ha personatges del Món de Reus que no moriran mai.

¡Viva la Pepa!

Pepa Labrador -al mig- al delcamp.cat

Quan vaig estudiar COU a l’Institut Gaudí em va tocar la rifa. A classe vaig tenir un estol de mestres de  categoria. La Montse Corretger de literatura catalana, el Quim Mallafré d’anglès, el Ramon Oteo de literatura espanyola, el Santi Nogués de filosofia, la Fina Grau de llengua catalana, el Sr.Fernández d’història i un llarg etcètera de magnífics docents d’altíssim nivell i grans prestacions. Al costat d’aquest repartiment de luxe hi havia una noia més jove que ens donava llengua espanyola i que, per una qüestió generacional, era molt propera als alumnes. Era com si fos una més de la família. Aquesta noia era la Pepa Labrador. A classe sovint evocàvem la famosa frase dels lliberals per adherir-se a la Constitució de Cadis del 1812 per referir-nos a la seva assignatura. “¡Viva la Pepa!” dèiem al veure-la caminar pels passadissos. Ara fa quatre anys la vaig retrobar en un àmbit completament diferent. Era la candidata de Ciutadans i començava una incipient carrera política a l’ombra del partit d’aquest peculiar líder que és l’Albert Rivera, famós per haver-se despullat en un cartell electoral dels que fan època. El dia que Laporta va fer el míting de Solidaritat al Fortuny una de les ovacions més sonores se la va endur al catalogar de txitxarel·lo al candidat “ciutadà”. Sense comentaris. Després d’aquella primera experiència la Pepa hi ha tornat ara per encapçalar novament la candidatura del partit a les municipals del 22m.

Ahir la Sra.Labrador va passar per la Cambra per participar al cicle #reusfutur2015. El seu discurs, especialment en la forma, res té a veure amb el d’ara fa quatre anys. La candidata ha agafat taules, se la veu més segura, més posada en el seu paper. De fet ahir no va fer una conferència, sinó un míting. El seu discurs abrandat sovint es va veure interromput pels aplaudiments d’una concurrència entregada a la seva líder. Durant la seva exposició Labrador va repartir a tort i a dret, i fins i tot li va tocar el rebre a l’alcalde. La candidata de Ciutadans va revelar que fa mesos Lluís Miquel Pérez la va cridar al seu despatx per fer-li unes precisions sobre els sous dels polítics arran d’unes contundents declaracions que ella havia fet sobre aquesta qüestió “va tenir la barra –va dir Labrador- de dir-me que cobrava el mateix que jo!”. O l'alcalde cobra molt poc o els professors de secundària estan molt ben pagats, vaig pensar. I pel que fa a propostes de ciutat em va sorprendre a l’afirmar que el seu programa electoral no està tan allunyat, per exemple, del que proposa la CUP “Si deixem a banda el tema de la independència –va dir la candidata- crec que ens podríem entendre perfectament”. Caldria saber si David Vidal, l’"increïble home normal dels Cupaires", pensa el mateix. Jo diria que no. Especialment sabent de quin peu calça la Pepa en el tema lingüístic. Aquí la vaig veure a la seva salsa. Un senyor del públic, després de sentir el seu discurs realitzat íntegrament en català, li va preguntar que en pensava de la situació de la “lengua de Cervantes” a Catalunya. I aleshores, ja en castellà, va disparar a discreció contra la política lingüística del nostre país recordant que a les classes de l’Institut Gaudí on imparteix llengua espanyola n’està tipa de trobar-se amb alumnes catalanoparlants que no saben la llengua de l’Imperio, que li diuen “Señorita, no m’en surto con el castellano, no me’n surto!”.  A l’arribar a casa no me’n vaig poder estar de trucar a uns parents meus que estudien al Gaudí. I van al·lucinar amb el tema. “Això que dius és pura ciència ficció. Si la feina és sentir parlar en català!”. Després d'això només se m’acut dir allò de ¡Viva la Pepa!. I en el cas que ens ocupa, amb tota la raó del món.

Diga'm que m'estimes encara que sigui mentida

El debat de la UBR al reusdigital.cat

La seu de la Unió de Botiguers de Reus, al raval Sant Pere, ocupa la mateixa planta que va acollir els estudis de Ràdio Popular “COPE” a la nostra ciutat durant molts anys. Per aquella vella emissora, que va fundar Mossèn Enric Domènech, hi desfilarien joves promeses de la ràdio que avui són autèntics referents mediàtics. Carles Francino, Jordi González o el mateix Buenafuente en són un bon exemple. L’Andreu quan se li recorda el seu pas per la ràdio dels bisbes sovint comenta de manera lacònica “Tots tenim un passat”. Ja fa anys que la COPE es va traslladar als actuals estudis del carrer Llovera i el pis en qüestió –que en els seus orígens havia estat la vivenda del Doctor Frías, referent de la pediatria al Món de Reus- el va ocupar la primera Unió de Botiguers de tot Catalunya.

Tot això ho explico perquè ahir van tornar les emissions des d’aquest emblemàtic espai. No van ser emissions radiofòniques en el sentit clàssic de l’expressió sinó les que enviaven els piuladors pel twitter. Ahir la seu de la UBR va acollir un debat sobre comerç amb els alcaldables de les formacions que tenen representació municipal. S’hi van aplegar tots els líders polítics locals. No havia passat el mateix al primera debat -el de la bicicleta- on alguns partits es van estimar més no enviar al cap de files no fos cas que rebentés o li saltés la cadena. Tot i no poder-me desplaçar físicament al lloc dels fets, vaig tenir complida informació del que hi passava. El narrador principal va ser el Guillem Ramos-Salvat, del delcamp.cat. Començo a creure que el mòbil ja és una de les extremitats d’aquest inquiet periodista. La seva crònica va ser impecable, constant, directe. De mica en mica, i de manera paral·lela, anava rebent esquitxos d’altres piuladors com el Francesc Gras del Diari o tota la llopada d’Esquerra Republicana. Des del mateix Angel Cortadelles –en el doble paper de candidat/piulador- passant per l’Alfred Pitarch que aquest passat cap de setmana, potser preparant-se per una dura campanya electoral, l’hem vist novament dalt de l’escenari del Fortuny representant la Passió de Llop’s Teatre. I acabant amb l’Empar Pont que sembla molt posada en el seu paper de “supporter” del candidat republicà. A la xarxa el periodista de Punt6ràdio David Fernández enviava una foto on es veia a Cortadelles donant instruccions a l’Empar sobre el funcionament del twitter. Una imatge molt reveladora.

I la resta de partits participants a la xarxa ben poca cosa. La Rosa Garrido, la “twitter woman” del PSC, mantenia contacte directe amb els seus. Però més enllà d’alguna piulada corporativa gairebé anecdòtica la resta res de res. Com a mínim en directe. No fa gaires dies el consultor i vella glòria del teatre “lasalià” Xavier Fähndric, publicava un interessant article al delcamp.cat sobre el twitter i els polítics. Frandrich apuntava que “Els polítics que han entès com funciona twitter són els que saben que és una eina de comunicació, per tant, una eina bidireccional, que demana (fins i tot exigeix) que hi hagi una resposta ràpida, àgil i franca per part de qui rep una pregunta, un suggeriment o una crítica”. Començo a pensar que molts dels nostres polítics no estan pel tema i prefereixen quedar al marge. Ser al twitter vol dir feina, molta feina. I potser han valorat que el retorn a les urnes no és directament proporcional a l’esforç que suposa garantir una presència constant en aquest nou mitjà de comunicació.

Pel que fa al debat vaig tenir una sensació que se’m representa sovint a l’hora d’il·lustrar l’especial relació de la Unió de Botiguers amb els polítics municipals. Els comerciants reusencs històricament no s’han refiat mai dels seus governants. Diria que aquest sentiment forma part de la seva pròpia idiosincràsia. Per això l'exercici que ahir van proposar intentava generar aquesta complicitat entre els uns i els altres aprofitant una ocasió propícia, les eleccions municipals, que entendreix a tota mena de polítics. Segurament el que buscava Leonor Bartolí, la presidenta de la UBR, era sentir-se confortada pels caps de llista encara que fos, només, per un instant, aprofitant la dinàmica electoral. Era com el títol d’aquell llibre de la Montserrat Roig “Diga’m que m’estimes encara que sigui mentida”. Caldria preguntar-se si Bartolí se’n va sentir prou d’estimada.

I pel que fa a les preguntes que van marcar el batec del debat em va cridar l’atenció una de les qüestions que va fer l’organització del debat a tots 6 candidats “Si finalment Metrovacesa renuncia al projecte comercial, què hi faria en aquest espai?” La pregunta era enverinada.  Hi va haver respostes per a tots els gustos. L’alcalde, Lluís Miquel Pérez, va defensar l’opció Metrovacesa afirmant que en el pitjor dels escenaris es realitzaria el centre comercial amb una altra marca. Pellicer va apostar per instal·lar-hi un centre cultural mentre  l’Ernest París d’Iniciativa va proposar de centralitzar-hi tot l’ajuntament. Curiosament aquesta va ser l’opció que sempre va defensar el PP de Miquel Àngel López Mallol fa molts anys quan es començava a parlar de la conveniència de traslladar la fira. I L’Ariel Santamaria va apostar per instal·lar-hi un mercat amb botiguers reusencs i un gran casino. Suposo que l’Ariel es deu imaginar un casino com els de Las Vegas, amb actuacions en directe de l’altre gran Elvis, el del Món de Reus. Cada cop queda més clar que el Santamaría s’està buscant una sortida davant del seu previsible adéu de la política local. Un món on ningú, absolutament ningú li ha dit mai que l’estima, encara que sigui mentida.