"El Món de Reus és el Món". Blog finalista del premi "El Periodista de l'any 2011" del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Tarragona



28.2.11

Carrusel Deportivo amb l’Àngel Cortadellas


La banda sonora de les meves tardes dels dissabtes i dels diumenge és el Carrusel Deportivo, un programa que en essència és ràdio en estat pur: informació, immediatesa, emocions, diversió, fantasia. I tot esquitxat amb les populars xiuletades de l’alfabet “morse” recordant-nos que hi ha gol en qualsevol terreny de joc de l’estat espanyol. El programa té tots els ingredients per captivar a l’oient, fins i tot un punt de provocació atenent que avui dia, com per desgràcia passa en tot arreu, els diferents periodistes no amaguen les seves preferències i defensen i critiquen equips i jugadors en funció dels colors de la samarreta de la que se’n reconeixen obertament seguidors.

Ahir, precisament, era un d’aquests diumenges que calia està penjat del transistor. El Reus Deportiu jugava la final de la Copa del Rei contra el tot poderós –o potser no tant- Barça. Però ahir, per qüestions que no vénen al casa, no quedava elegant participar de la trobada familiar on vaig anar convidat amb un auricular a l’orella. Per això, per estar informat al detall del discórrer d’aquesta finalíssima, vaig optar per una altra solució molt pràctica en aquests casos: vaig posar el mòbil damunt la taula amb el twitter obert.

No cal dir que ahir aquest “microblogging” treia fum amb multitud de missatges amb l’etiqueta #copaok que t’anaven informant del que hi passava a Blanes. Però curiosament “l’amic” que em va tenir informat, de manera puntual, del discórrer de la final, avançant-se fins i tot als missatges d’alguns mitjans “professionals”, va ser l’Àngel Cortadellas, cap de llista d’ERC. La seva va ser una retransmissió a la xarxa impecable, aportant la informació del “minut i resultat” i arrodonint-la, en tot moment, amb algunes aportacions pròpies valorant la dinàmica apassionant del partit.

Per això ahir Cortadellas va ser el protagonista del “meu” Carrusel Deportivo. Tampoc em va venir de nou. El dia de la conferència del president de la PIMEC a la Cambra, el polític republicà va fer en temps real l’autèntica “contracrònica” de la xerrada, apuntant a la vegada informació i anàlisi. Realment si aconsegueix el seu objectiu polític i arriba a l’ajuntament, de ben segur la seva aportació pot ser determinant per donar el tomb a l’impacte i a la repercussió real dels plens municipals amb la retransmissió en directe de tot el que hi passi al saló de sessions de la casa gran i apropant encara més l’apassionant política municipal a la població. Potser estem davant del futur creador de l’autèntic “Carrusel Polític” a casa nostra. Temps al temps.

25.2.11

Vol ser Alejandro Fernández l’Ariel de Tarragona?





Sovint els amics, saludats i coneguts de Tarragona ens fan la conyeta, als de Reus, sobre la presència al consistori de l’Ariel Santamaría. Quan intentes explicar les excel·lències de la nostra ciutat sempre procuren desactivar-te amb el mateix argument “Sí, tot això que dius està molt bé. Però ja em direu on heu d’anar pel món amb aquell regidor vestit d’Elvis” t’acostumen a etzibar amb una rialleta sorneguera que se’ls hi escapa per sota el nas.

No entraré a analitzar el fenomen Ariel en aquest article que donaria per escriure un llibre sencer. Però si voldria posar l’accent sobre l’actitud d’alguns –no tots, naturalment- polítics “convencionals” que condemnen l’estil Santamaría però que de vegades fan coses que recorden la manera de fer del líder de la Cori. I a Tarragona, tot just, n’hem tingut una bona mostra durant les últimes hores.

Ahir el twitter treia fum amb la campanya del tarragoní Alejandro Fernández que ha adaptat una popular cançoneta de la Lady Gaga per reforçar la seva candidatura al consistori. La notícia la va tractar, fins i tot, el Clapés al VERSIÓ RAC1 –programa on, sovint, hi surt l’Ariel- amb to foteta. Si el que volia Fernández és que es parlés d’ell ho ha aconseguit sense cap mena de dubte. Però, tot s’hi val per aconseguir que acabin parlant de tu? Aquesta és la manera de fer d’un polític “seriós” d’un partit de govern com és el PP? Aquesta és la manera d’acabar amb la desafecció política que pateix bona part de la nostra societat?

Perquè realment la manera de fer de Fernández és comparable, salvant les distàncies, a alguna de les estracanades que fa Santamaria i que, de ben segur, deuen   escandalitzar a polítics com ell. Això sí, entre un i l’altre hi ha una diferència essencial: l’Himne a Reus, la cançó de l’Ariel http://ow.ly/42LqK li dóna mil tombs a aquesta collonada de la Lady Gaga. Ara només cal esperar que l’exemple de Fernández no l’imiti la seva homòloga reusenca, tot i que a la tornada de la cançoneta on hi diu “Alejandro” hi encaixa perfectament “Alegret”. Per sort, però, l’Alícia és molt més intel·ligent, segur.

24.2.11

Pérez és com el Barça. La contracrònica de l'assemblea del PSC

Pérez votant a l'assemblea (delcamp.cat)

Dimarts vaig treure el cap a l'assemblea de proclamació de Lluís Miquel Pérez com a candidat dels socialistes a les properes municipals. I he de reconèixer que vaig xalar com una criatura fent la crònica pel twitter. Amb aquesta joguina estic revivint la passió per la immediatesa informativa que em regalava la ràdio fa una colla d’anys. Quanta raó tenia l'Ernest Benach, patró local de les noves tecnologies!
A l’assemblea hi vaig fer cap gràcies a la invitació de l’Edurne Seco, una de les bones professionals de la informació que ha fet carrera a la nostra ciutat. L'Edurne, quan exercia de “periodista de trinxera” tenia la virtut de donar-te peixet amb la seva aparença fins a cert punt fràgil i angelical. D'aquí que la seva aguada fiblada informativa sovint acabés fes mal al destinatari de la notícia.
Pel que fa a l’assemblea en qüestió jo ja na n'havia seguit algunes  amb “nocturnitat i traïdoria” a l’històrica i tronada seu del PSC a la Plaça del Castell. La feia petar amb els Granell, Mestre o Parisi, històrics "Infants terribles" del socialisme reusenc a la resistència i que, amb els anys, s'havien convertit en "vells encantadors". Ells s’encarregaven d’entretenir-nos –als periodistes- mentre les “noves generacions del PSC” feien i desfeien. Per això se’m va fer estrany trobar-me’ls -als socialistes- a l'espai d’avantguarda de la seu del col·legi d’Arquitectes, al carrer de Sant Serapi. Un Sant, per cert, al que se l’invoca sovint pels mals de panxa atenent la cruesa del martiri que va patir. Més d’un candidat, doncs, el deu també invocar la nit de les eleccions mentre els nervis li recargolen l’estómac.
L'assemblea va ser impagable. L'incombustible Paco Secall, que continua amagant el secret de l’eterna joventut, va actuar de mestre de cerimònies. I a la primera fila l’alcalde i la seva esposa amb la Teresa Pallarès al costat. Crec, sincerament, que va ser la imatge de la nit. De Pallarès s’havia fet córrer que volia ser la nova candidata socialista. Els més punyents afirmaven que, directament, pretenia fer-li el llit a l’alcalde. Per això els gestos i, molt especialment, les paraules van ser molt significatives a l’hora de transmetre un claríssim i ensucrat missatge d’unitat. Pallarès i Pérez es van acabar tirant més flors l’un a l’altre que les roses que es van repartir entre els assistents al final de l’acte.
Al candidat socialista se’l va veure emocionat “Pensant en Reus” com resa el seu eslògan de campanya. I és lògic. Darrere del polític hi ha la persona, el ciutadà i és molt humà aquest tipus de reacció i més tenint en compte que a Pérez la seva ciutat “li fa bullir la sang” en el més ampli sentit de la paraula. Potser per això els seus correligionaris li van voler tocar la fibra amb la projecció d’un vídeo que recordava la seva trajectòria personal, associativa i política. I amb un cúmul de testimonis de bons amics que avalaven la seva candidatura. Em va cridar l’atenció l’amic Paco Garcia, inquiet president del Centro Extremeño, que en va deixar anar alguna de formidable, amb un col·loquial “Luís, tu eres un tío como Dios manda”.
Enmig de tantes emocions, potser massa contingudes i tot, per relaxar l’ambient el mateix candidat es va permetre alguna brometa  en el seu discurs vinculada a la coincidència de l’acte amb el partit del Madrid “Aniré de pressa ja que n’hi ha que volen anar a veure el futbol. Entre el públic hi ha molts seguidors de l’Olimpique de Lyon”. I aquesta broma fàcil em va servir per establir un símil futbolístic a les portes d’una precampanya que promet emocions fortes. Veient el resultat final Pérez, com el Barça, es va imposar amb solvència a la lliga domèstica assolint la confiança majoritària del seu partit amb un sol vot en contra, gairebé testimonial. Ara, però, arriba l’hora de la veritat, la competició forta. I haurà de demostrar si és capaç, també, de guanyar la gran final, les eleccions del 22 M, l’autèntica champions. Suposo que Carles Pellicer ja deu somniar en derrotar-lo, en fer d’Arsenal. Això sí, el candidat nacionalista haurà de trobar al seu Arshavin per guanyar-lo ni que sigui de rebot i a l’últim minut. I aquesta és la clau, no ens enganyem. El que al final acabarà decantant el marcador és l’equip. Pérez i Pellicer es juguen la victòria final en funció de l’entusiasme, la il·lusió i les sinergies que puguin generar els seus respectius equips. Per això tothom està esperant els fitxatges estel·lars que uns i altres presentaran per convèncer a l’afició. Amb els equips veurem si, finalment, la pilota o -millor dit- la papereta decisiva acaba entrant. Ens esperen jornades apassionants. Gairebé tant com les de la Champions.

Adeú a Francesc Sanromà, un bon home

Durant molts anys a Reus dos “Sanromà”, que com s’acostuma dir “no eren família”, van treballar l’un just davant de l’altre al capdavall del Passeig Sunyer. Pujant a mà esquerra –on ara hi ha la gran zona blava de la biblioteca Xavier Amorós- s’hi aixecava l’edifici de Vidres Sanromà. I just davant, a l’altra banda de la coca central, hi havia l’establiment de “l’altre” Sanromà, el de les Pedres Artificials. Per això la gent de Reus distingia a ambdues empreses amb un afegitó en funció de la seva activitat comercial. Passava, per tant, que els seus propietaris perdien el segon cognom: l’un era el Sanromà dels vidres i l’altre el Sanromà de les pedres.
Precisament dilluns moria a la nostra ciutat el “Sanromà de les pedres”, el Francesc Sanromà i Sedó als 75 anys d’edat. Era un dels últims artesans del treball en pedra, d’aquells que ja no se’n troben. El seu taller era una bona mostra d’aquesta capacitat creativa. A la terrassa de casa hi tinc una magnífica rosa de Reus que porta el seu segell artístic. Amb els anys el seu negoci es va traslladar a la zona de l’antic velòdrom on actualment els seus fills continuen amb l’ofici del pare.
Però al marge de la seva dilatada activitat professional, Sanromà va tenir una intensa vida associativa. Al museu del Reus Deportiu, a les vitrines situades al hall de l’entitat del carrer Gaudí, es pot comprovar que va ser un dels activistes de la seva secció de submarinisme. De fet a la vitrina dedicada als “homes rana” del club roig-onegre s’hi pot veure la càmera fotogràfica creada artesanalment i cedida per ell mateix que va servir per captar algunes interessantíssimes i realment insòlites imatges subaquàtiques. Amb els anys Sanromà va canviar l’aigua per la terra i l’asfalt atenent, també, la seva innata afició a les caminades. Actualment era el president de l’Associació Excursionista de Catalunya a Reus i des d’aquesta responsabilitat, i amb el suport entusiasta d’una junta entregada, la bona feina de Sanromà explica el magnífic desenvolupament de la caminada Reus-Prades-Reus, una prova que s’ha convertit en tot un referent a casa nostra. A la pàgina web de l’AEC se’l descriu de manera magnífica amb aquestes paraules “D’ell guardarem sempre la seva generositat, coratge i simpatia que el feia ser estimat per tothom. Descansa en pau president, company i, sobretot, amic.”
Però a Sanromà el que li agradava era caminar per la seva ciutat, de la que n’estava enamorat. I per això era habitual veure’l amunt i avall, pujant i baixant a una velocitat considerable. Talment semblava que tingués un motoret a les cames. Per això se’ns farà difícil no veure’l mai més tombant pel passeig amb el seu somriure franc, regalant-te sempre una paraula amable i una salutació cordial. Sap greu l’adéu de Sanromà perquè per damunt de qualsevol altra consideració era un bon home. I això, realment, cada vegada és més difícil de trobar. Per cert, si al cel s’organitzen caminades que es preparin, sabran el que és bo.

23.2.11

El Món de Reus no sempre és meravellós



La meva intenció a l’hora de confeccionar aquest blog era la de destacar les realitats més agraïdes de la nostra ciutat. De desgràcies i maldecaps ja en tenim masses i per això em feia gràcia quedar-me amb el costat més agraït de la nostra existència. Però hi ha dies que alguns impactes negatius et superen i fan senzillament impossible alimentar d’inputs positius aquest recull de pàgines viscudes. Les circumstàncies terribles de l’assassinat que s’ha produït al carrer Dom Bosco, i el protagonisme esgarrifós que ha adquirit en tota aquesta història una criatureta de només 5 anys, m’ha deixat corprès. Per això avui, que el Món de Reus ens descobreix el costat més ingrat de la vida, he decidit aparcar les reflexions que tenia a punt per publicar. La crònica de l’assemblea del PSC d’ahir i la meva glosa al voltant d’un gran reusenc que ens ha deixat, el president de l’Associació Excursionista de Catalunya a Reus Francesc Sanromà, les penjaré demà. Perquè demà, gràcies a Déu, serà un altre dia.

22.2.11

El dia que vaig baixar al refugi antiaeri del Mercadal amb el “Follonero”

El Joan Carrión obrint camí a la visita al refugi del Mercadal
Ahir es descobria als mitjans de comunicació la rehabilitació del refugi antiaeri de la Patacada construït durant la guerra civil. Una instal·lació que s’ha aconseguit recuperar i que forma part de l’àmplia xarxa de refugis que es va construir a la nostra ciutat durant el cruent conflicte bèl·lic espanyol. Aquesta noticia realment interessant pels qui estimem la nostra història, m’ha servit per evocar la primera vegada que vaig baixar a un refugi antiaeri del Món de Reus.
Corria l’estiu del 96 i a la ràdio -a Ràdio Reus naturalment- hi havia aterrat un becari molt eixerit. Era de Cornellà i estudiava a l’Autònoma per bé que tenia segona residencia a Alforja on el seu pare era –i continua sent- un dels impulsors de la revista local. Aquell noi es deia Jordi Évole i compartia beca amb la Núria Pérez que amb els anys es convertiria amb la directora de Comunicació Corporativa de l’Ajuntament de Reus. Atenent l’evolució de les seves respectives carreres queda clar que la fornada de becaris del 96 a la ràdio va ser excel·lent.
Precisament un dels antecessors en el càrrec que actualment ocupa la Núria, el Joan Carrión, ens va oferir aquell estiu l’oportunitat de visitar el refugi del Mercadal. S’havien efectuat unes obres a la plaça i s’havia obert puntualment el seu accés. Hi vam baixar amb el mateix Carrión, l’Évole  i el Francesc Domènech amb qui compartíem redacció a la ràdio. He de reconèixer que va ser una experiència frapant. La sensació d’ocupar un espai on 60 anys abans centenars de conciutadans havien salvat la seva vida amagant-se de les bombes va ser colpidor.
Per això considero excel·lent l’oportunitat que tenim a partir d’ara de visitar el refugi de la Patacada atenent  el valor didàctic que l’equipament pot tenir per a les noves generacions. I per reblar el clau és molt indicat completar l’exercici fent una lectura pausada del llibre “Viure sota les Bombes” que l’any passat publicava un dels tàndems més prolífics de la ciutat a nivell històric i etnogràfic, Ezequiel Gort i Salvador Palomar. El llibre descobreix, amb tota mena de detalls, l’impacte que sobre la ciutat van tenir els bombardejos (més de 67), les víctimes mortals (més de 214), les cases destruïdes (més de 300) i l’afectació en més d’un miler d’immobles que encara ara conserven les empremtes d’aquella guerra com pot ser el cas, per exemple, de l’emblemàtica Casa Navàs.
Fa quinze anys amb el Carrión, el Domènech i l’Évole –que en aquella època de “follonero” en tenia ben poca cosa- vaig tenir l’oportunitat de reviure aquells impactes. Ara ho podem fer tots els reusencs visitant el refugi antiaeri de la Patacada. Un exercici altament recomanable.

Amb l'Évole i el Quico Domènech a la ràdio

21.2.11

Fot-li Machado que és de Reus!

UNITS PER REUS al reusdigital.cat

Llegeixo al reusdigital.cat la presentació dissabte, al mig de la plaça Prim, d’un decàleg de propostes per les municipals del mes de maig del partit UNITS PER REUS. Fent justícia al seu nom una quarantena de membres del partit es van “unir” per donar suport a qui –sembla- és el seu cap visible, l’Ana María Garcia, l’esposa del Josep Machado. La noticia de l’Enrique Canovaca reparteix protagonisme entre la presentació del decàleg en qüestió i l’adéu traumàtic del Jordi Pouget, un dels cervells a l’ombra –o potser no tant- de la formació d’unitat ciutadana i que ara forma tàndem amb el Jordi Cervera a l’ARA REUS. La noticia m’ha servit per reflexionar al voltant d’alguns personatges del nostre imaginari ciutadà que mereixen la meva admiració per la seva tenacitat i constància. L’un és Carles Pellicer i l’altre el Josep Machado. Tots dos, des d’àmbits i realitats ben diferents, han superat mil i una dificultats, entrebancs i decepcions per continuar a primera línia política en defensa dels seus ideals i amb el lícit propòsit d’aconseguir els seus objectius.

Però l’estil de Machado és, si més no, curiós. Ara li ha deixat el protagonisme a la seva esposa i ell continua –o això sembla- fent i desfent pel darrere. No seré jo qui critiqui la seva manera d’actuar ja que després de tants anys li he acabat agafant afecte. L’he entrevistat moltíssimes vegades i he tingut l’oportunitat de descobrir realment qui hi ha al darrere de la seva imatge pública. I més enllà d’un estil curiós i particular, gens convencional, de fer política, el que se li ha de reconèixer al Josep és la seva estimació a una ciutat on hi ha viscut els millors anys de la seva vida. El seu és un cas paradigmàtic del REUS ENGANXA. Tot i que n’hi ha que deuen pensar que potser s’hi ha acabat enganxat una mica massa a la ciutat.

Amb Machado hi podrem estar d’acord o no amb la seva manera de fer i actuar, però certament s’ha de valorar que mai hagi tingut pèls a la llengua. Ha estat sempre una persona transparent, fins i tot en excés. Recordo la sèrie d’entrevistes als candidats a les municipals d’ara fa vuit anys que va realitzar EL PUNT. Hi havia un qüestionari més “personal”· per descobrir les aficions i els gustos dels candidats. I a tots se’ls hi preguntava quina era l’última pel·lícula que havien anat a veure al cinema. No cal dir que la gran majoria buscaven títols grandiloqüents de la cartellera. Algun fins i tot es diferenciava dels altres destacant l’última obra mestre del setè art programada al Cine Club del Centre de Lectura. En canvi Machado no va tenir cap recança en reconèixer que l’última pel·lícula que havia anat a veure al cine era “Mortadelo i Filemón”. I és que de vegades el Món de Reus ja ho sembla una aventura del TBO.
 

18.2.11

Pacients impacients=Urgències col•lapsades


Canal Reus Televisió ens ha descobert aquesta setmana el col·lapse del servei d’Urgències del nou Hospital de Sant Joan de Reus. La notícia, que també ampliava ahir la vallenca Núria Roca a les pàgines del Punt, té el seu impacte ja que l’espectador i/o lector pot tenir la sensació que el nou servei s’ha quedat petit just després d’haver-se inaugurat. Sense qüestionar la informació dels meus companys periodistes, que és veraç i contrastada, el que passa al món de Reus és que hi ha molta gent que només espera notícies d’aquest tipus per practicar la critica ferotge, despietada i gratuïta, per carregar contra tot i contra tothom, per trobar-ho tot –parlant malament- cagat i pixat. I en aquest sentit crec convenient analitzar detingudament segons quines apreciacions i procurar valorar les coses en la seva justa mesura.

Ens hem estat queixant durant molt de temps del servei d’urgències de l’antic hospital. Estarem d’acord al dir que allò era calamitós no pas per la dedicació dels professionals que hi treballaven sinó per l’espai habilitat del que es disposava per fer un servei d’aquestes característiques. Però ara que tenim un nou hospital, que certament és magnífic, voldríem que tot funcionés com un rellotge des del primer dia. I és evident que cal tenir una mica de paciència. Tots plegats, professionals i usuaris, ens hem d’acostumar a la nova realitat. El trasllat de l’Hospital ha estat modèlic i l’únic que cal ara és una mica de temps per aconseguir millorar les rutines d’alguns procediments.

Però estaria bé que en aquesta qüestió, lluny de posicionaments maximalistes, fóssim capaços també de fer una mica d’autocrítica i que apuntéssim a la responsabilitat individual de cadascú. És necessari que quan ens fa mal alguna cosa –poc o molt- anem a cuita-corrents a Urgències? O valdria la pena mesurar amb realitat si els nostres símptomes fan més aconsellable adreçar-nos al servei d’emergència d’un CAP -com el de Sant Pere- on l’atenció és també magnífica? Quedaríem astorats si coneguéssim el total del volum de gent que se’n van directes a Urgències sense cap necessitat objectiva d’utilitzar un servei que, com el seu nom indica, hauria d’estar limitat a casos greus o accidents que necessiten d’una actuació immediata, ràpida, sense perdre temps. Aquest fet, per tant, condueix inevitablement al col·lapse d’aquest i de qualsevol servei.

I encara voldria aportar una altra factor que explicaria aquesta problemàtica i que presenta el nou Hospital a diferència de l’antic. Un factor que està contrastat. D’ençà la seva inauguració ha augmentat considerablement el nombre d’usuaris de les Urgències que no són de Reus. Per fer-ho entenedor, ara hi ha molta més gent de Vila-seca o Salou –per citar dues poblacions properes- que pugen a l’Hospital de Reus. I el perquè és molt senzill: amb les comunicacions actuals tenen un centre d’última generació al costat de casa. Vaja, parlant clar, que els hi és molt més fàcil anar a Reus –on a més tenen una instal·lació nova- que no pas a Tarragona.

De tota manera ens trobem davant d’un tema, el de l’Hospital en general i el de les Urgències en particular, que sempre, sempre aixecarà polseguera tenint en compte que és material sensible. No oblidem que quan anem a Urgències segur que no és pas per passar-se-la bé. Sempre hi fem cap perquè ens fa mal alguna cosa a nosaltres o li fa mal a alguna persona que estimem. Una situació que ens fa estar més irritables i rabiüts. Acabem sent, encara que sembli paradoxal, "pacients impacients".  I això, inevitablement,  fa que t’acabis mirant l’ampolla mig buida.

17.2.11

El drama independentista: a Reus són quatre i mal avinguts


D’entrada he de fer una precisió sobre el títol d’aquest article per no conduir a l’equívoc del lector. Quan apunto que a Reus els independentistes són quatre no em refereixo a que siguin “quatre gats”. Estic plenament convençut de l’ampli suport que a la nostra ciutat té aquesta noble causa. Altrament no s’explicaria la resposta que va obtenir el referèndum, modèlic i exemplar, del Reus Decideix del passat més d’abril. Quan parlo dels “quatre” em refereixo a les formacions que el diari digital delcamp.cat, amb crònica signada pel Guillem Ramos Salvat aquest dimecres, apunta que podrien iniciar converses per explorar algun tipus de sinergia amb perspectives a les municipals del proper mes de maig. Quatre partits que, amb diversos matisos, tenen tots un mateix objectiu: la independència de Catalunya. Ramos Salvat fa un càlcul molt il·lustratiu. Si suméssim els vots que van obtenir ERC, Solidaritat i Reagrupament a les últimes eleccions catalanes més els que podria arrossegar la CUP estaríem parlant d’una xifra que s’enfilaria per sobre dels 4.300 vots. Amb aquest escenari el pòquer independentista superaria amb facilitat el 5% dels escrutinis –el mínim per obtenir representació- i podria disputar-se la tercera força amb el PP que, ara mateix, té 4 regidors al consistori.

Però tot això és política ficció i, com molt bé analitza el cronista, bona part dels protagonistes de la “cimera independentista” ja apunten que “els mateixos partits no tenen gaire confiança” en l’èxit de la iniciativa. Una desconfiança que es basa en els antecedents que il·lustren de manera gràfica la relació entre cadascun d’ells, especialment durant els darrers mesos, i que en algunes ocasions ha recordat aquella mítica sèrie americana SOAP -titulada a l’estat espanyol amb el nom “Enredo”- on els estira i arronsa entre uns i altres es recargolaven fins a límits insospitats. Per fer-ho fàcil,  els de Reagrupament eren el sector crític d’ERC i van marxar tips i cuits darrere l’estela del seu líder, Joan Carretero. A Solidaritat també hi trobaríem un bon grapat d’antics republicans que van quedar desencantats del desenvolupament de la formació de l’ex alcalde de Puigcerdà. De fet  a Reus hi ha una colla de militants, alguns significatius, que durant aquesta última etapa han tingut fins a tres carnets diferents a la butxaca. I finalment els de la CUP tampoc tenen massa bona sintonia amb la resta de partits, especialment amb ERC de qui han criticat obertament la seva forma d’exercir el govern. Per tant, el que dèiem al principi, són quatre (partits) i mal avinguts.

Sergi Zorrilla, en un article d’opinió publicat també al delcamp.cat, dóna una clau prou significativa per posar en quarantena aquesta possible unitat “Entenc que les quatre formacions tenen un horitzó nacional força semblant i entre algunes d'elles idèntic, però dubto que tinguin un model de ciutat similar, ni molt menys”. Com si amb tot aquest embolic no n’hi hagués prou, ahir David Fernández al reusdigital.cat apuntava que CiU i Reagrupament estarien en converses per estudiar la integració d’alguns militants d’aquesta última formació a la llista de Carles Pellicer. Una curiosa estratègia política. Què en deu pensar de tot plegat la conservadora Alícia Alegret amb qui el líder de la coalició nacionalista haurà de cuinar, molt probablement i si els resultats els són favorables, un hipotètic pacte per governar a la ciutat?.  Així doncs, i veient aquests antecedents, algú pensa realment amb la possibilitat d’una aliança independentista a les municipals? Jo, en principi, no descartaria res. No oblidem que això és política i que tot, absolutament tot, encara que sembli increïble, pot acabar passant. Que li preguntin al Jordi Cervera.

16.2.11

En record del Pere Anguera


Aquests dies es torna a parlar amb certa insistència del Pere Anguera. La presentació, dilluns, del programa del congrés internacional que porta el seu nom i que es realitzarà el proper mes d’abril ha servit per evocar una vegada més el seu record. He de reconèixer que d’ençà la seva desaparició els primers dies de 2010, se’m fa difícil imaginar que ja no hi és, que ja no me’l tornaré a trobar mai més pel món de Reus. Anguera era un personatge únic, excepcional. Un geni en el seu àmbit que, com tots els genis, també tenia les seves coses, les seves manies. Però jo vaig tenir la sort d’haver-lo conegut  en un àmbit mínimament privat que em va servir per descobrir algun matís realment interessant de la seva profunda personalitat.
Durant la seva última etapa al Centre el Pere em va demanar de formar part del Consell Directiu de l’ateneu del Carrer Major. I va ser en aquelles reunions del Consell, en el petit espai adjacent a la sala de conversa, on vaig descobrir a personatges realment interessants entre la resta de companys de junta. Des de la rauxa del Joan Navais fins a la prudència del Jordi Agràs, passant pels circumloquis brutals del Ramon Oteo i acabant amb el seny i l’experiència de l’incansable Rafel Ferré entre d’altres. I enmig d’aquests i d’altres socis compromesos s’erigia la figura del president que ens regalava moments inoblidables amb les seves sàvies i oportunes reflexions.
A les reunions del Consell, lluny de fer-ne un simple tràmit, el Pere es deixava anar i de quina manera, especialment a l’hora de desglossar amb tota mena de detalls i puntualitzacions l’informe del President. I a més ho feia amb una gràcia i amb una fina ironia que era una delícia escoltar-lo. Ho passava tot pel sedàs, des de les reunions més transcendents amb autoritats i prohoms de la cultura fins a l’última i, aparentment, insignificant incidència a la casa. Era un Pere Anguera diferent, més proper, molt assequible i certament ocurrent, allunyat de l’estereotip més seriós i distant que alguns han alimentat al voltant de la seva figura.
El dia que em va proposar d’entrar al Centre el vaig obsequiar amb l’apunt que el meu pare va fer del Jove Pere Anguera l’any 1975, quan es passejava per arxius i biblioteques amb una prominent cabellera. El Pere va estar encantat amb el detall. Sembla com s’hi fos ahir i ja fa un any que ens va deixar. Ja ho diuen, i és ben cert, que sempre se’n van els millors.

15.2.11

A carrossa no em guanya ningú


Fa dies destacava en aquest blog l’aparició d’un nou projecte editorial certament atractiu per aquells que ens agrada el món de Reus d’ahir, d’avui i de sempre. Em refereixo a “L’Abans”, aquest col·leccionable que surt els divendres i que ens permetrà, si anem adquirint tots els fascicles, fer un viatge al passat gràcies a les vuit-centes imatges que són protagonistes del volum. No hi ha dubte que es tracta d’una obra prou interessant i que, gairebé per obligació, hem de tenir-la aquells que ens omplim la boca proclamant la nostra vinculació ciutadana.


Però les noves tecnologies ho han revolucionat tot i sense donar a entendre que una cosa substitueix a l’altra –el plaer de tenir un bon llibre entre les mans continua sent exclusiu- si que m’agradaria destacar el valor d’un grup del facebook que, d’una manera continuada, permet recuperar mil i una imatges que formen part de l’imaginari d’aquesta ciutat. Sota el títol genèric de A carrossa no em guanya ningú” un estol notable de reusencs, amb alguna interessant i enriquidora aportació forana, fa temps que ens regalen fotografies, dibuixos i d’altres curiositats impagables del Reus d’abans. L’activitat es frenètica, diària i periòdica, i constitueix una delícia treure el cap de tant en tant per veure quina novetat han penjat els Damunt, Vilella, Tàpias, Mèlich, Argilaga, Zaragoza, Ruiz, Mas, Cardona o Grinyó per citar només alguns dels il·lustres que s’encarreguen de dinamitzar aquest finestral que va crear i fundar l’enigmàtic “Té La Mà Maria”, privilegiat observador de la vida local. De tot plegat se'n gaudeixen, hores d'ara, el miler d'amics que té el grup, una xifra molt considerable.

Des d’aquí celebrar la vitalitat d’aquest grup que ens ajuda a conèixer i reconèixer –en funció de l’edat de cadascú- imatges del Reus d’abans. Perquè recordar és tornar a viure. I això, millor que  ningú, ho saben i ho practiquen aquests carrosses encantadors. Suggereixo que hi doneu una ullada. És un exercici altament recomanable.

14.2.11

Adéu a la Sra.Estefanía

Sovint es diu dels artistes que no moren mai ja que les seves obres els converteixen en immortals. Obres que continuen generant emocions entre aquells que tenen l’oportunitat de contemplar-les i que fan que l’esperit dels seus creadors es mantingui viu.  Aquesta màxima, en un altre àmbit, es podria aplicar per exemple als mestres. En el seu cas són els seus alumnes els que s’encarreguen, durant anys, de mantenir ben viva la seva memòria. Tots tenim sempre presents els consells i les reflexions d’aquells docents que van marcar la nostra etapa formativa. I l’aplicació d’aquests coneixements a la vida quotidiana fa que sovint se’t faci present el seu record.

Aquesta reflexió ve al cas de la desaparició, la setmana passada, d’una mestra en majúscules, la Sra.Estefanía Martí, la popular Sra.Estefanía del col·legi La Salle. Quan jo vaig estudiar a l’escola de la Plaça Pastoreta, els primers anys de formació estaven en mans d’una sèrie de mestres que vivien amb passió la seva activitat pedagògica. I una d’aquestes professionals era la Sra.Estafanía. El seu immens somriure que s’encomanava, la seva generosa bonhomia i, molt especialment, la seva grandíssima paciència amb aquella colla de galifardeus que no aixecàvem dos pams de terra la van convertir en un personatge entranyable

A ella, a classe, sempre la vam veure gran. De fet fa han passat 35 anys i aleshores nosaltres només en teníem set d'anys, fèiem segon d’EGB. Però ella es va encarregar de demostrar-nos que no era només gran d’edat, sinó que sobre tot era gran de cor i de sentiments. I aquesta imatge la guardarem sempre de manera afectuosa. Perquè els mestres, els bons mestres com la Sra.Estefanía no moren mai.

10.2.11

El Jordi Cervera s’ha mullat i ha esquitxat

Jordi Cervera "sol davant del perill" al delcamp.cat
Al Jordi Cervera sempre li ha agradat mullar-se. Ho va demostrar fa una colla d’anys nedant durant 24 hores seguides a la piscina dels Ploms i assolint un rècord mundial a l’abast, només, dels grans esportistes. Després van venir les seves heroïcitats travessant el Canal de la Mànega,  l’estret de Gibraltar o fent la travessia de Palma a Salou amb la gent del seu club, entre d’altres proves de resistència. Uns extraordinaris mèrits esportius  que li van valer el qualificatiu de “tragamilles” reusenc i l’admiració de tota una ciutat que ell sempre ha portat el cor. Cèlebre és la seva frase “Sang del Prim” per evocar aquest profund sentiment reusenc que impregna totes i cadascuna de les seves accions. Un sentiment que de ben segur és el que ha motivat aquesta sorprenent i traumàtica decisió d’abandonar Convergència –el seu partit de tota la vida- i encapçalar una opció independent que ajudarà a convertir les properes eleccions municipals a Reus en un dels comicis més multitudinaris –pel que fa a partits en lluita- dels últims anys. Al twitter, i amb l’etiqueta #reus22M, algunes fonts ja parlen de fins a 12 candidatures a les municipals de la capital del Baix Camp.
Cervera, per tant, s’ha mullat al prendre aquesta decisió. Però al fer-ho a esquitxat incomprensiblement al partit de tota la seva vida, al que estava afiliat des del 1986. Un partit que vivia amb passió, del qual era un veritable prescriptor cantant, sempre, les lloances dels seus referents, des de Pujol fins a Maldonado passant per Artur Mas. Com és que en política es pot passar de l’amor a l’odi tan fàcilment? Ni que m’ho haguessin jurat m’hauria cregut mai que Cervera acabés prenent aquesta decisió que, poc o molt, perjudica al seu partit en un moment que pot ser històric per les seves aspiracions d’accedir a l’alcaldia d’un ajuntament que sempre se’ls ha resistit als nacionalistes.

I tot això, per què ho ha fet? Què hi surt guanyant amb tot aquest escarafall? Doncs crec que res, absolutament res. I, en canvi, qui en surt perjudicada d’aquesta decisió és la imatge de la classe política. Als ciutadans no ens agraden aquesta mena d’espectacles i menys ara que tots tenim molts, masses maldecaps. Convé estabilitat i visualitzar equips cohesionats que treballin en benefici de la comunitat. Accions d’aquest tipus només ajuden a alimentar aquesta desafecció que impregna la relació entre polítics i ciutadania.

En tot cas, com deia al principi, una cosa se li ha de reconèixer a Cervera, i és aquesta capacitat de mullar-se una vegada més fidel als seus principis, que són els seus i que, per tant, cal respectar. S’ha mullat, això sí, a contracorrent i, potser, en aigües equivocades. Cal donar-li, però, el benefici del dubte fins a la nit del 22 de maig. Aquell dia tindrem la resposta a totes les incògnites que ens planteja una actitud com la seva.

Coses bones, coses nostres que tenim: la Reus Jove


Si a la nostra ciutat féssim una versió de l’anunci d’Estrella Damm amb, per exemple, el Gerard Martí fent de Quim Gutiérrez i la banda del Pere Mata (existeixen encara?) fent d’Amics de les Arts, de ben segur que no en tindríem prou amb el minut llarg d’enregistrament per poder explicar les coses bones, les coses nostres que tenim al Món de Reus. Coses com les que han convertit la ciutat en un referent musical de primer ordre. Sense anar més lluny diumenge a mitja tarda actua, a la bombonera del Bravium del gran Jaume Amenós, la Reus Jove, una de les millors cobles del nostre país que a més, per festa major i sempre que s’escaigui, s’encarrega de l’acompanyament musical de l’Àliga. Sé del que parlo quan canto les excel·lències d’aquesta formació. Familiarment i professional tinc una forta vinculació amb el món de la sardana i conec el panorama i també les opinions dels experts. I a la Reus Jove se la considera una de les formacions de referència per la seva qualitat musical en conjunt i per la vàlua interpretativa de tots i cadascun dels seus integrants en particular.

Per desgràcia vivim en un país on hi ha coses bones, coses nostres que sovint queden inexplicablement en un segon terme. I una d’aquestes coses és, precisament, la Sardana. Podent presumir de manera desacomplexada de posseir una dansa nacional que és riquíssima musicalment, d’una categoria extraordinària, amb uns valors indubtables, n’hi ha que es dediquen a penjar-li de manera gratuïta i constant l’etiqueta d’avorrida, antiquada, que només interessa a quatre jaiets. Per desgràcia aquesta  fal·làcia ha fet fortuna entre alguns mitjans de comunicació que han limitat a l’anècdota vulgaríssima qualsevol referència informativa sobre aquesta realitat.

Per això diumenge a dos quarts de set de la tarda teniu l’oportunitat de descobrir, si encara no heu fet, l’encís de la sardana i, a la vegada, les possibilitats extraordinàries que ofereix una Cobla a l’hora d’interpretar qualsevol estil musical. La Reus Jove ens ho demostrarà amb aquest concert on combinarà sardanes clàssiques de la ciutat, amb peces tradicionals de la Festa Major i arrodonit tot plegat amb una polca i un bolero mexicà. Serà una bona manera de corroborar que a Reus tenim coses bones, coses nostres com la Reus Jove. I que així sigui per molts anys.

9.2.11

“El primer cafè de la ràdio” a propòsit de Nespresso.


Sóc de la generació de reusencs que vam créixer escoltant cada matí l’informatiu de la ràdio, de Ràdio Reus naturalment. Cada dia a l’aixecar-me a casa hi havia la mateixa banda sonora, la dels 1.026 de l’ona mitja, amb la veu dels Martí, Francino, Bas o Tricaz per citar només alguns noms històrics de l’emissora degana de la demarcació. Aquell temps d'informació s’arrodonia sempre amb un espai que va esdevenir un clàssic dels matins radiofònics a la ciutat “el primer cafè de la ràdio” que patrocinava el cafè per excel·lència del món de Reus, Brasília. Aquell primer cafè era una entrevista a un personatge d’actualitat. Una entrevista que, com el bon cafè, era curta, intensa i directa.

M’ha agradat evocar aquestes pàgines viscudes a propòsit de la notícia que ahir avançava Ràdio Reus, amb la veu de Torrents, Càmara, Mestre o Cartanyà, apuntant la instal·lació del Nespresso al Pallol. “El cafè –vaig pensar- torna a ser el protagonista de l’informatiu del matí de la meva emissora”. Però aquest és un cafè amb un aroma diferent, el d’un fenomen social que ha estat realment impactant. Altrament no s’explicaria que dues ciutats –Reus i Tarragona- competeixen per aconseguir la implantació.

A mi això del Nespresso, com a producte de consum, no em torna especialment boig. El millor cafè que he tastat mai és el que em prepara la meva mare amb la cafetera Valira –de Reus, és clar- de tota la vida. Però el que és una evidència que no es pot menystenir, és tot el que genera aquest món del Nespresso i, especialment, el que pot acabar comportant per potenciar una zona, la del Pallol, que necessita d’un estímul d’aquestes característiques per poder fer l’embranzida definitiva com a gran pol d’atracció comercial. Ara només cal esperar que quan obri i vingui el George Clonney a comprar les càpsules no li acabi caient el piano al cap i pujant al cel. Com molt bé sabem al món del Nespresso Déu és John Malkovich i a aquest li agrada actuar a Tarragona.

8.2.11

La nit dels “Pellicer escèptics”

Carles Pellicer al reusdigital.cat

Ahir al món de Reus va començar la precampanya electoral que és l’eufemisme amb el que es coneix el període de temps, sempre variable, que precedeix als quinze dies pròpiament dits d’estricta campanya que marca la llei electoral. El tret de sortida el va donar el gran aspirant, Carles Pellicer, que va omplir de gom a gom al Palau Bofarull per descobrir el “Reus en positiu, les claus del canvi”, el seu projecte de ciutat amb el que vol liquidar el domini socialista dels últims 32 anys a l’ajuntament de la capital del Baix Camp. I ahir els seguidors de Carles Pellicer van anar a la conferència com ho fa la culerada cada dia de partit, convençuts de la seva victòria el proper 22 de maig. De fet ahir es va poder constatar que la gent de CiU continua instal·lada dalt de tot de l’onada del Tsunami que les passades eleccions autonòmiques va escombrar als socialistes. I en el cas de Reus, on l’Ajuntament sempre ha estat sota els designis del PSC, l’horitzó d’un possible triomf fa que es generi un entusiasme col·lectiu entre els nacionalistes que ahir es respirava a la casa de la Diputació a la nostra ciutat.

Pellicer va tenir el millor dels presentadors, Josep Poblet,   l’alcalde de Vila-seca, president de la Diputació i diputat al parlament de Catalunya –Déu n’hi do quina tirallonga de càrrecs!. Als qui gaudim escoltant a un bon orador ahir vam xalar amb la seva introducció. Poblet té una increïble facilitat de paraula, amb una floridura desbordant. El seu discurs és com una mena de Draghon Khan que es pot arribar a recargolar com una muntanya russa fins a límits insospitats, però del que sempre, sempre se’n surt airós utilitzant l’adjectiu adequat a cada circumstància. Adjectius elogiosos que ahir va dedicar amb generositat al protagonista de la nit. Un d'aquests adjectius se li escau, a Pellicer, com anell al dit: el de treballador incansable. Si la cursa a l'alcaldia fos una carrera de fons, una marató, el candidat convergent la guanyaria sobradament. No és d’estranyar, doncs, que després de la seva intervenció Pellicer sortís eufòric a l’escenari.

No desgranaré el contingut del discurs ja que, entenc, temps hi haurà d’analitzar les propostes d’aquest Reus en positiu del candidat convergent. El seu fidel escuder, Jaume Vendrell, me’n farà arribar aviat una còpia per fer l’anàlisi més precís. Però si que vull subratllar una evidència que vaig constatar observant el públic que omplia no només la sala sinó també les dependències adjacents (de fet molta gent no va poder veure a Pellicer, només el va poder escoltar ja que, senzillament, no s’hi cabia). D’entre el públic vaig reconèixer a molts dels qui podríem definir com “Pellicer escèptics”, gent bàsicament propera a l’òrbita de Convergència i Unió que s’ha passat anys i panys renegant del seu propi candidat i posant en dubte la seva capacitat de lideratge i, per tant, les seves opcions raonables d’arribar a ser alcalde. Per això ahir em va fer gràcia veure’ls observant detingudament les evolucions de Pellicer davant del faristol il·lustrat amb el somriure ample, generós que va popularitzar Artur Mas a la seva campanya electoral, i pensant que potser s’hauran d’acabar empassant el seu escepticisme si finalment se’n surt.

D’aquests “Pellicer escèptics” n’hi havia un a primeríssima fila que em va cridar especialment l’atenció. Em refereixo a l’implacable i agut articulista Anton Tapias que en una ocasió va escriure al Diari de Tarragona, en clara al·lusió a Pellicer, una frase demolidora “per poder canviar a l’alcalde primer s’ha de canviar al cap de l’oposició”. Però en realitat ahir la meva curiositat era esbrinar com és que Tapias seia en un lloc de tan de privilegi al costat d’insignes Delegats del govern i presidents de llustroses entitats. Deu ser –vaig pensar- perquè és el president del selecte i mediàtic Club de Fumadors del Círcol. Per flipar, i mai tan ben dit.

7.2.11

Visca la gent del Despertaferro!


La foto de la inauguració al reusdigital.cat
Els de Reus quan ens hi posem, ens hi posem de debò. I aquesta evidència es pot aplicar a qualsevol realitat ciutadana. Dissabte passat em vam tenir una altra prova. Els amics del Casal Despertaferro, entitat de la que també en sóc associat, em van fer l’honor de presentar l’acte d’inauguració de la seva nova seu situada al carrer Martí Napolità. I noi, quina seu! Els “Despertaferros” han aixecat un edifici de nova planta per acollir tota l’activitat que generen el bé de Déu de col·lectius, entitats i associacions que s’hi apleguen. La històrica seu del carrer Sant Elias, convertida talment en un autèntic hotel d’entitats, s’havia quedat petita i calia fer aquest pas valent, decidit per donar resposta a les necessitats de tots els que han convertit el casal en un formiguer de gent inquieta, compromesa socialment i associativa, i amb una clara vocació de fer ciutat.

Hi ha un denominador comú entre tota aquesta gent activa i dinàmica que dissabte feien festa grossa com és la seva insultant joventut. I aquesta evidencia trenca, d’arrel, amb un dels clixés que darrerament s’està imposant arreu: que els joves són apàtics, que estan desmotivats i que no tenen cap mena d’inquietud ni compromís social. La joventut del Despertaferro, atenent el seu grau de dedicació associativa, és modèlica. I a la gent del món de Reus, que sempre ens omplim la boca cantant les excel·lències de la nostra societat civil, aquesta constatació ens ha d’enorgullir moltíssim.

Voldria personalitzar el meu reconeixement per la feina feta en la figura del Xavi Milian. L’he de presentar com a membre de l’Associació d’Acció Cultural Despertaferro ja que l’entitat de president ni en té ni en vol. El Xavi fa de portaveu de la seva gent i dissabte va ser l’encarregat de tancar el torn de parlaments on hi van intervenir tots i cadascun dels representats de les diverses entitats que s’apleguen sota el paraigua del Casal. Milian va fer una llarguíssima llista d’agraïments, amb especial atenció i dedicació als companys de viatge d’aquesta iniciativa que per molts semblava utòpica en els inicis però que vint anys després, i veient com s’enlaira la nova seu, ja és una grandíssima realitat. I és que els “Despertaferros” quan s’hi posen, s’hi posen de debò. Deu ser que són de Reus.

4.2.11

El Vertigen del Candidat


El “Vertigen del trapezista” és un llibre deliciós del Jesús Tibau, de lectura fàcil i agraïda, on ens regala un recull de contes amb una sèrie de personatges que sovint busquen el fràgil equilibri entre el passat i el futur, entre els somnis i la realitat. Una indecisió que en molts casos els arriba a provocar vertigen. Després de la lectura ahir al Diari de Tarragona de l’ànàlisi “Las cartas sobre la mesa” on el gran Joan Morales feia un profund diagnòstic sobre els candidats a les municipals del mes de Maig a la nostra ciutat, crec que Tibau ben bé podria dedicar un dels contes del seu llibre als polítics reusencs. Perquè tots, absolutament tots, s’hi juguen molt en unes eleccions que marcaran el futur de la ciutat i, també, el seu futur polític. Anem a pams analitzant la realitat de cadascun dels candidats.

Lluís Miquel Pérez té el repte de mantenir l’alcaldia que el seu partit ha ocupat, ininterrompudament, durant els últims 32 anys. I la tendència a la baixa del seu partit, el PSC, evidentment no l’ajudarà. Una derrota a les urnes tindria conseqüències imprevisibles pel partit a Reus en general i, naturalment, per la seva carrera política en particular. En aquest supòsit s’imposaria, de ben segur, una renovació total  entre els socialistes reusencs.

Els convergents i els seus socis d’Unió, en canvi, juguen amb el vent a favor. I sembla que mai com ara tenen a tocar l’opció de governar una ciutat que sempre se’ls ha resistit. Però aquesta confiança pot ser el gran enemic de Carles Pellicer. Si no se’n surten l’espetec serà considerable i l’etern aspirant, possiblement, veurà seriosament afectada la seva carrera en la política municipal.

Alícia Alegret representa la renovació total del Partit Popular a Reus després de molts anys de veure sempre la mateixa cara, la de Miquel Àngel López Mallol. Però la transició no ha estat pas plàcida i s’han obert algunes ferides. Si Alegret no aconsegueix, com a mínim, igualar els resultats del seu antecessor el seu lideratge quedarà en entredit.

L’Àngel Cortadellas torna per intentar el que per molts és gairebé impossible: mantenir estable la nau d’Esquerra enmig de la gran tempesta interna que ha generat moltes, masses turbulències. Podrà aconseguir que el seu partit continuï sent determinant en el govern de la ciutat? Si els resultats no l’acompanyen més d’un el batejarà com Cortadellas “el breu”. Temps al temps.

I l’Ernest París tampoc ho té fàcil. Un grup de militants, alguns d’aquells de “tota la vida”, ha abandonat la formació ecosocialista disconforme amb la seva manera de fer.  Quan els draps bruts no es renten a casa, malament. No és la millor manera d’afrontar unes eleccions que molts veuran com un plebiscit al seu lideratge a Iniciativa.

Per tot plegat, i per moltes altres coses, Pérez, Pellicer, Alegret, Cortadellas i París podrien ben bé protagonitzar un d’aquests contes del Jesús Tibau titulat “El vertigen del candidat”. Perquè vertigen, i del gros, deu ser el que deuen tenir cadascun d’ells pensant què pot passar l’endemà del 22 de maig si les coses no surten com esperen. Queda clar, però, que aquest vertigen n’hi ha un que no el patirà: l’Ariel Santamaría. A ell tot se li’n refot. És la sort que tenen alguns candidats atípics.

3.2.11

L’èxtasi vallenc de Francesc Domènech



Aquests dies TOTHOM -com diria l’entranyable radiofonista esportiu Agustí Escolà- parla del mateix, de les Decennals de Valls. Són continus els impactes que ens arriben pels mitjans de comunicació sobre la festassa d’aquests dies a la capital del Alt Camp. Sense anar més lluny és impagable el recull fotogràfic que del ball de gala publicava ahir a les pàgines centrals el Diari de Tarragona amb l’alcalde, Albet Batet, obrint el ball amb “l’alcadessa mare”, és a dir amb la seva mare que, per cert, fa un goig que encanta com, de fet, fan totes les mares. Aquests dies a un li vindrien ganes de ser de Valls per entendre realment el que signifiquen aquestes festes i gaudir-les plenament.

En tot cas el que és evident és que a la pàtria dels castells i la calçotada cada deu anys fan la bola grossa amb una festa on, sembla, tiren la casa per la  finestra. Els de Valls em diran que això ha passat sempre, que cada deu anys la gent es gasta el que no té per comprar-se els millors vestits i lluir les millors gales. Són dinàmiques que es van succeït cada decenni. Ara bé, hi ha una cosa que realment ha canviat completament en relació a les anteriors decennals com és l’ús de les noves tecnologies que han revolucionat la difusió de la festa. Només cal donar un cop d’ull al twitter o al facebook per adonar-se’n i veure que són molts els “amics” que han afegit a la seva fotografia de perfil el logo de les festes convertint-se en cronistes de la celebració.

És el cas per exemple del Francesc Domènech, el director de Canal  Reus Televisió. El Quico, com se’l coneix gairebé a  tot arreu a excepció dels “cairons” o rètols que apareixen en pantalla donant informació a l'espectador sobre qui és la persona que està parlant de la tele, exerceix aquests dies de  vallenc però alhora de cronista local, explicant de manera  “apassionada una festa apassionant” amb els seus missatges al twitter i al facebook. I el que és impagable és la seva foto de perfil on se’l veu entregat i extasiat contemplant la celebració. Si el logo de les Decennals fos a la part superior de la fotografia el Francesc Domènech semblaria coronat com una mare de Déu...de la Candela, és clar. I perdonin per la irreverència, són coses de la festa.

2.2.11

Un Mas Pintat al Món de Reus


Una de les paradoxes de la vida és que enlloc t’ensenyen a fer de pare o de mare. Passes per l’escola, l’institut o la universitat i ningú t’explica l’apassionant món de la paternitat ni et dóna els consells més elementals per interpretar adequadament com s’ha de pujar una criatura i tot el que això representa. En permetran una comparativa que pot semblar exagerada però que, particularment, crec que és molt il·lustrativa. En la nostra societat, on tot està regularitzat amb normatives cada vegada més estrictes,  per obrir una empresa has de complir tota una sèrie de requisits molt rígids. Altrament no et donen ni la llicència d’activitats ni el permís d’obertura. En canvi per portar una criatura al món, una persona en majúscules amb tot el que això implica, ningú t’exigeix absolutament res.

Em diran que només faltaria això, que haguessis de presentar un certificat que et facultés per fer de pare o de mare. Però on vull anar a parar és que més enllà de l’estricta responsabilitat que aquest fet comporta, hi ha tota la càrrega associada que implica i provoca una canvi radical, de vegades fins i tot traumàtic en la convivència d’una parella. La prova de foc per comprovar que un matrimoni s’estima de veritat és aquesta: mantenir l’afecte i la comprensió enmig d’una realitat absolutament diferent a la que vam viure abans no arribessin aquests “locos bajitos” que tan bé va retratar musicalment Joan Manuel Serrat. I aquest escenari, prèviament, no te l’ensenya ni te’l descobreix ningú.

Naturalment aquesta és una evidència que he constatat personalment d’ençà que tinc tres petits tombant per casa. En el meu cas, per tant, fer de pare és ben bé una qüestió autodidacta. És evident que tinc l’exemple del meu progenitor ben present –sempre penso que ell ho feia molt millor que jo- i que hi ha multitud de llibres –potser fins i tot masses- que intenten alliçonar-te en la matèria. També hi ha els programes de televisió on surten “gurús” que sembla que tinguin una vareta màgica per resoldre totes les situacions de l’àmbit familiar per complexes que aquestes puguin ser. Però, no ens enganyem, cada criatura és diferent i cada pare també, i cada casa encara més. I no hi ha una fórmula màgica que serveixi per tot i per tothom.

Per això he arribat a la conclusió que el que més agraeixes en una situació vital com aquesta és el confort d’una bona conversa amb gent que parlen el teu mateix llenguatge, que entenen les teves inquietuds i necessitats. I en el cas del Món de Reus aquest espai té nom i cognoms: el centre d’atenció a les famílies Mas Pintat. Certament el lloc és idíl·lic i l’equipament immillorable. Però el que realment fa especial aquest centre són les professionals que hi treballen. Gent implicada, entusiasta i amb una capacitat per generar complicitats  que certament s’agraeix. Com deia abans elles –perquè, com no podia ser d’altra manera, totes són dones- no tenen la resposta màgica a tot. Però si que tenen una cosa més important com és la capacitat d’atendre’t, d’escoltar-te i de comprendre’t. En una situació com l’actual, on la crisi ho esquitxa absolutament tot, fins i tot els valors més elementals de la nostra societat, visitar el Mas Pintat de Reus és el millor exercici per reconciliar-te amb la humanitat.
Tota la informació a http://www.reus.cat/cultura/maspintat/xarxa/